sábado, 29 de noviembre de 2014

Un referèndum sobre el federalisme (Per Francesc Trillas)

El passat 15 de novembre, el setmanari britànic The Economist es mostrava partidari de deixar votar als catalans com la millor fórmula per vèncer el separatisme. Deu dies després, Francesc Trillas, membre de Federalistes d’Esquerres, comenta aquest editorial a Europp, el blog de la London School of Economics. A continuació reproduïm el text íntegre d’aquesta resposta en català



El conflicte actual a Espanya sobre el futur constitucional de Catalunya no pot resoldre’s sense fer referència a la nostra realitat europea. Els líders dels governs català i espanyol estan lluitant essencialment per una cosa que ja no existeix a Europa: la sobirania nacional. La controvèrsia sobre com decidir democràticament el futur de Catalunya il·lustra les dificultats de participar en aquest debat sense reconèixer el món de sobiranies complexes i solapades que existeix actualment, i que, en certa mesura, està deixant enrere l'estat-nació.




Antoni Zabalza, professor d'Economia a la Universitat de València, va argumentar en un article al diari espanyol El País el 21 de novembre que en una projecció de les dades dels participants en la "consulta" de 9 de novembre (on tothom que volia votar podia fer-ho) en un referèndum legal amb alta participació, el vot afirmatiu a la independència arribaria al 44 per cent de l'electorat. La xifra és similar al que podria projectar-se des del vot dels partits propers a tesis independentistes en eleccions autonòmiques.

La pregunta és si aquestes fonts d'informació han de ser complementades amb un referèndum oficial, vinculant, pel que fa a la independència, com el que va tenir lloc a Escòcia. L'editorial de The Economist on proposa un referèndum, en les seves paraules, per derrotar a la independència de Catalunya, em dóna l'oportunitat d'expressar la meva opinió un cop més sobre aquesta qüestió.
Un referèndum sobre la independència, amb una pregunta clara i regles clares, té avantatges per a aquells que, com jo, veuen la secessió catalana com un desenvolupament negatiu per a Catalunya, Espanya i Europa. A més, és una manera democràtica de prendre una decisió. Però no és l'única manera de fer-ho. Un referèndum sobre la independència també té desavantatges, que inclouen almenys els següents.
En primer lloc, qualsevol forma de democràcia que presenti dues opcions extremes per a l'electorat proporciona una plataforma per als grups extrems que practiquen la intolerància i fins i tot podria crear una situació que s'aproximi a la 'llei de la turba" (de la qual ja hem tingut alguns exemples, tant a Catalunya com a Espanya). Segons totes les dades disponibles, els sectors anti-secessió són de parla diversa, però més que proporcionalment castellana, de classe obrera i sense massa poder, així que amb prou feines són visibles ja actualment en els grups de la societat civil que dominen el debat polític a Catalunya.

Les preferències de les persones amb identitats múltiples que defensen algun tipus d'alternativa federal, que són, probablement, la majoria a Catalunya, no estarien representades en un referèndum 'sí / no' a la independència. La pròpia naturalesa d'una campanya del referèndum assegura que les parts se centrin exclusivament en "guanyar" la batalla en comptes de tractar de trobar un acord que sigui acceptable per a tothom


Les preferències de les persones amb identitats múltiples que defensen algun tipus d'alternativa federal (que són, probablement, la majoria a Catalunya) no estarien representades en un referèndum 'sí / no' a la independència. La majoria dels votants donen suport a una alternativa al voltant d'una organització administrativa federal. Sobre quina base  aquesta majoria ha de ser privada del dret que la seva opció aparegui clarament en la papereta de vot? Per descomptat, per altra banda, la presentació de més de dues opcions faria la pregunta menys clara, de manera que, si hem d'establir una alternativa federal, el referèndum hauria d’ estar limitat a dues opcions: el federalisme i l'status quo.
En segon lloc, un referèndum "sí / no"  sobre la independència tindria implicacions  més enllà d'Espanya: cosa que The Economist ha assenyalat abans, tot i que sembli haver oblidat l'argument recentment. Un referèndum sobre la independència incorre en tot un seguit de problemes de compromís. Hi hauria efectes en cascada, tant interns com externs: obriria una porta per als referèndums que podrien exigir-se en llocs de Catalunya que pensen que pertanyen a Espanya, i a la resta de regions europees que s'oposarien al fet que se'ls nega una opció que en canvi s’ofereix a Catalunya i Escòcia. Això comporta el perill real de crear incertesa i inestabilitat econòmica i política, el menyscabament de qualsevol unitat a Europa en el llarg termini, i podria provocar una crisi financera a la zona euro en el curt termini. Europa no es construirà a cop de referèndums sobre la independència: en algun moment  l '"efecte dòmino" hauria d'arribar al final.
En tercer lloc, la pròpia naturalesa d'una campanya del referèndum assegura que les parts se centrin exclusivament en "guanyar" la batalla en comptes de tractar de trobar un acord que sigui acceptable per tothom. A Catalunya i Espanya tenim suficients valors en comú perquè aquest acord sigui possible, acord que beneficiaria a tothom als ulls de la majoria dels observadors externs. Però hi ha pocs incentius per arribar a aquest tipus d’acord i, els pocs que hi ha, desapareixerien en una campanya del referèndum.
En quart lloc, a nivell pràctic  hi hauria serioses dificultats  en l'organització d'una campanya coherent del "no" - molt més greus que les que es van donar a Escòcia. Els anti-secessionistes són diversos, incloent federalistes democràtics, feixistes i molta gent al mig. És difícil veure per què els federalistes demòcrates han de ser impulsats a fer campanya al costat del Partit Popular de Mariano Rajoy (o grups fins i tot més dretans): un partit que encara es nega a condemnar la dictadura franquista.

Jo per descomptat no faig la predicció que un referèndum d'independència mai es durà a terme a Catalunya: si es fa, jo votaria 'no' a la independència, però jo preferiria votar 'sí' al federalisme


Finalment, una pregunta clara "sí / no"  a la papereta no es pot equiparar amb una opció clara en la realitat. Aquí hem de preguntar què significa realment la independència al segle XXI en un territori que es troba tant a la Unió Europea com a la zona euro. Els 28 estats-membres, comunicaran a l’electorat català abans del referèndum la seva posició sobre la pertinença d'una Catalunya independent dins de la UE? La victòria dels vots 'sí' donaria lloc a unes negociacions: l'acord final seria previsiblement diferent de la posició inicial dels secessionistes. Què passa llavors si a la majoria no li agrada l'acord: s’hauria de fer un altre referèndum?
Quan es plantegen arguments com aquests, són contestats sovint només amb arguments parcials, com la presentació d'un referèndum sobre la independència com l'única opció per derrotar el moviment secessionista, o justificant un referèndum citant la llibertat dels pobles (o una concepció genèrica similar). Però és necessari rebre una resposta que consideri seriosament tots els arguments anteriors, o almenys una part d'ells. Certs fenòmens tenen múltiples causes i conseqüències: un referèndum sobre la independència, independentment de la claredat amb què es plantegi, tindria múltiples conseqüències - no totes elles desitjables.
A diferència del Regne Unit, Espanya té una Constitució escrita, i va tenir una dictadura de 40 anys al mig del segle XX. A diferència del Canadà (un altre potencial exemple), Espanya pertany a la Unió Europea i a la zona euro. Això introdueix restriccions vinculants que sovint són oblidades pels contribuents benintencionats a aquest debat. Jo per descomptat no faig la predicció que un referèndum d'independència mai es durà a terme a Catalunya: si es fa, jo votaria 'no' a la independència, però jo preferiria votar 'sí' al federalisme. Seria més coherent per a observadors externs, com The Economist, defensar el vot a favor de l'opció que pensen que seria millor per a Catalunya, en comptes d'un vot en contra de la independència.
Les Nacions Unides no reconeixen el dret sense restriccions dels pobles a l’autodeterminació - interpretat com el dret a la secessió. Fins i tot al Regne Unit això està clar, amb el Partit Laborista i el Partit Liberal Demòcrata actualment mostrant ben poc interès en un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE per al 2017, exigit pel Partit per la Independència del Regne Unit i els representants euro escèptics dels conservadors. A França, els partits polítics democràtics no mostren molta simpatia per la proposta de Marine Le Pen de celebrar un referèndum sobre la retirada francesa de la UE, tot i que, sens dubte, un tal referèndum seria perfectament democràtic en la seva formulació.
Un referèndum sobre un millor federalisme s'ha de basar en un acord anterior, acceptat per la Unió Europea, i que permeti avançar cap a una millor arquitectura federal per a Catalunya, Espanya i Europa. L'actual Constitució espanyola va ser basada en un gran acord, i amb el suport d'una majoria hegemònica de les poblacions catalana i espanyola: un nou acord hauria de tenir un suport similar. En cas contrari, la reforma de l'status quo no seria legítima.

jueves, 27 de noviembre de 2014

BORN (por Carme Valls-Llobet)


La situació de la ciutadania de Barcelona durant 1714 té aspectes semblants a la situació actual, malgrat que hagin passat 300 anys: desnonaments en condicions lamentables,  vídues que queden excloses de qualsevol  tipus de vida autònoma, atur, i confusió política. 



La pel·lícula BORN estrenada el passat dia 20 a Barcelona, dirigida per Claudio Zulian i basada en personatges reals documentats en el llibre de Garcia-Espuche, ens fa sentir com es va trobar d’atrapada la ciutadania barcelonina, en un guerra en què els interessos econòmics de la burgesia d’un i altre bàndol, va intentar treure rèdit dels acords amb Carles III  o amb els Borbons, mentre la ciutat era bombardeja des de terra i mar per anglesos i francesos en onades successives.  
Ciutadania que viu, estima i mor, patint els estralls de la guerra que ni han decidit ni han pogut evitar i de la qual en desconeixen els fonaments i les raons. No és una pel·lícula èpica. Des dels matisos d’una cuidada fotografia i una volguda foscor, d’una ciutat que havia de viure a la llum de les espelmes, ens acostem al que devien sentir i patir els nostres avantpassats, i als costats humans clars i obscurs de la vida mateixa. Amb molt pocs mitjans i amb ajuda de petits mecenatges, Claudio Zulian ha fet l’única pel·lícula estrenada durant l’any per recordar la situació de Barcelona a 1714. A alguns els hi semblarà massa sensible, o massa lenta, però es el temps de la vida el que val la pena copsar amb imatges, i crec que ho aconsegueix.  

sábado, 15 de noviembre de 2014

¿Romper, remendar o tejer el traje? (por Mireia Esteva)

El federalismo es un sistema solidario que garantiza la cohesión en la diversidad. En la mayor parte de España existe un número nada despreciable de ciudadanos organizados al margen de los partidos, que piden un proceso de cambio.  La responsabilidad para el presente y el futuro exige buscar una solución que tenga en cuenta este movimiento social creciente que demanda mayor empoderamiento ciudadano, nuevos cauces de participación, profundización en la democracia y más transparencia 


Después del 9N han venido las múltiples valoraciones:  del desarrollo del proceso, de los resultados, de la adecuación o no a la realidad de los respectivos líderes; de quien gana y quien pierde; del impacto que puede tener en el futuro la manifestación en forma de votación realizada en Cataluña el pasado domingo y de los posibles caminos a emprender. 



Valoraciones ha habido para todos los gustos y las seguirá habiendo. Pero además de valoraciones reflexivas está el juego de los actores: algunos triunfalistas porque fue mucha gente a votar;  otros  emocionados porque hemos sido capaces de desobedecer a la legalidad vigente; algunos dolidos porque no se impidió por la fuerza la consulta; pocos, querellándose contra Rajoy o contra Mas; los dos tercios que se sintieron fuera y prefirieron no ir a votar, pero tienen ganas de hablar; voces que se suman para decir que hay que escuchar a unos y otros, desatendidos por los respectivos gobiernos de la Generalitat o el Español según el caso…y mucho más. La justicia sigue su ritmo y Rajoy y Mas, mutuamente ofendidos se lanzan denuncias y recursos como pelotas de goma, por ver si a alguien le da en la cara y escarmienta.  
No creo que debamos pensar en una negociación entre Mas y Rajoy. Una negociación a este nivel tiene pocas posibilidades de fructificar y seria cortoplacista. Mas no parece querer  negociar nada más que no sea el referéndum y Rajoy lo tiene difícil, haciendo equilibrios para no desequilibrar aún más la balanza en su propio partido. No se trata de los 23 puntos para discutir, que dio Mas a Rajoy hace meses. Un improbable acuerdo entre ellos sería tanto como parchar el descosido, realizar pequeños cambios que satisfagan a algunos, porque lo que la sociedad demanda es otra cosa y el problema de Catalunya es el problema de España.
El país necesita un acuerdo valiente y generoso, pero constructivo y solidario, capaz de tejer sinergias y complicidades entre todos.  Un acuerdo que sea la consecuencia del acuerdo de 1978, que despertó la admiración del mundo porque nadie pensaba que fuera posible. Pero un acuerdo que lo supere, un acuerdo que signifique el reconocimiento de lo que ya se ha hecho pero dé una respuesta a las necesidades sociales y políticas, y a las deficiencias y desgaste que ha mostrado  nuestro  modelo democrático durante los años en que ha funcionado. Seamos capaces de dar valor a la crisis porque como decía Orense, un federalista en boca de Pi i Maragall no se da fácil forma al hierro sino cuando está candente.

Un improbable acuerdo Rajoy y Mas se traduciría sólo en pequeños cambios que satisfagan a algunos, pero lo que la sociedad demanda es otra cosa y el problema de Catalunya es el problema de España


Para moldear el hierro candente no toca más remedio que valorar el juego de oportunidades que se abre para un proceso constructivo en el que el traje que está a punto de romperse no se desaguise más, ni sea un remiendo chapucero. ¿Cómo podemos arreglarnos la prenda para que la mayoría nos volvamos a sentir decentemente vestidos sin necesidad de ser despilfarradores y tirarlo todo al contenedor de la basura?
A decir verdad, Rajoy se ha situado en medio de sus votantes: no ha realizado ningún tipo de discurso españolista, que hubiera exacerbado los nacionalismos más rancios español y catalán. Aunque se ha mantenido en la legalidad, sin realizar propuestas políticas, no ha actuado con desproporción y ha dejado que la catarsis votística se llevase adelante. A todas luces, esta respuesta ha sido extraordinariamente pobre, teniendo en cuenta que estamos hablando de un problema político que hay que resolver con política. A muchos, la actuación de Rajoy puede parecer contradictoria, pero tiene la ventaja de no haber actuado con crispación.  Rajoy ha hecho lo que lo caracteriza: ganar tiempo, dejar moverse a los demás y colocarse de nuevo con discreción en el mapa de posibilidades resultante.  Aún con su pasividad y con rol de observador, en diversas ocasiones hemos oído a Rajoy manifestar su predisposición a la negociación, no para pactar un referéndum por la independencia, sino para la reforma de la Constitución.  Lo oímos en el debate del congreso para hablar del tema del referéndum y lo oímos en la rueda de prensa realizada 72 horas después de la consulta del 9N. Esta vez, sugiriendo que las fuerzas políticas que lo deseen lo propongan, y diciendo a Mas que si consigue aliados, la haga.  Entiendo que esta es una llamada clara al partido socialista. A Rajoy le tocaría, en strictu senso, por ser el presidente del gobierno, realizar una propuesta política, pero no lo hará porque delante de los suyos no puede ser el que abra el melón constitucional.
Esto ha abierto escenarios interesantes para el futuro. El liderazgo de Mas se ha rehecho entre el independentismo, aunque sigue habiendo dos tercios de la población a quien Mas no representa. Quiere decir que el independentismo egocéntrico y no negociador, representado por Junqueras, podría mantenerse en segundo término, a la par que se abre la necesidad de concurrencia de otras fuerzas políticas que hagan propuestas, tiendan puentes y sean capaces de generar un proyecto para España que sea incluyente. Una propuesta que, ahondando en el estado de las Autonomias, sea capaz de estructurar el país en clave federal, porque ya casi lo es y lo que le falta es lo que nos genera problemas. También, porque es una propuesta que aceptarían la mayor parte de los ciudadanos, tal y como muestran las encuestas. El federalismo es un sistema solidario que garantiza la cohesión en la diversidad. Hay que tener en cuenta, que en la mayor parte de España existe un número nada despreciable de ciudadanos organizados al margen de los partidos, que piden un proceso de cambio.  La responsabilidad para el presente y el futuro nos exige buscar una solución que tenga en cuenta este movimiento social creciente que demanda mayor empoderamiento ciudadano, nuevos cauces de participación, profundización en la democracia, más transparencia y desarrollo de mecanismos de control de la corrupción.  Esto nos lleva a una mirada de más largo alcance que a tratar la situación específica de Catalunya.

El independentismo egocéntrico y no negociador, representado por Junqueras, podría mantenerse en segundo término, a la par que se abre la necesidad de concurrencia de otras fuerzas políticas que hagan propuestas, tiendan puentes y sean capaces de generar un proyecto para España que sea incluyente


Para un proyecto así, la negociación debería incluir no sólo a los respectivos gobiernos, sino a las fuerzas políticas relevantes del conjunto de España, dispuestas a negociar. La población española es la más formada que ha tenido este país a lo largo de toda su historia, mucha de ella aún joven y sin trabajo. Tiene derecho a querer participar en la construcción del presente y del mañana. Este país necesita un revulsivo,  una ilusión colectiva para crecer y para incorporar de nuevo a todos aquellos que el sistema está arrojando a la marginalidad. Y no cabe esperar a nuevas elecciones. Los actores vienen y se van y el público espera que empiece la función, si no, se levantaran de sus asientos y reclamaran que les devuelvan la entrada que pagaron. Hay tiempo, antes de que acabe la legislatura, de plantear el cambio constitucional, de aprobar la propuesta en las Cortes y de un proceso refrendario antes de las elecciones.
Cuando se realizan encuestas, hay una parte de la población que pide dejar las cosas como están, otra parte demanda más centralización, otra pide modificar el statu quo en el sentido de corregir aquello que se ha desarrollado a medias o que no funciona y por último hay quienes acabarían de romper el tejido desgastado.  Me parece que hay que escuchar a todos. Los que demandan dejar las cosas como están tienen miedo a perder lo que ya hemos construido con esfuerzo. Les doy la razón y deberíamos de ser capaces de garantizar que sus miedos no se cumplan. Saber conservar lo que se ha construido genera satisfacción, autoestima social, permite hacer más grande el edificio con menos recursos, nos permite tener una historia compartida, es humano. Los que piden más centralización, también tienen un poco de razón si se observa el funcionamiento de las Comunidades Autónomas, muchas veces incapaces de coordinarse entre sí o despreocupándose del efecto que producen actuaciones de algunas regiones en los habitantes de otras.  A estos también les doy la razón, ya que nuestra organización político administrativa no ha sido capaz de generar estructuras y complicidades federativas, para gestionar aspectos que nos afectan comúnmente. A estos les diría que tenemos la asignatura pendiente y es el momento de construir estas estructuras o redes comunes para mejorar la eficiencia y garantizar economías de escala donde sea necesario, con el fin de mejorar el bienestar de los ciudadanos. Posteriormente, despertar para reconocernos en un estado plurinacional, que és lo que somos. En tercer lugar, estan los que piden cambios profundos en el sistema. De su entusiasmo hacia el cambio saldrán las propuestas más constructivas, son actores necesarios para que los cambios puedan generarse y consolidarse. A ellos hay que darles respuesta, porque son ellos los que desequilibran la sociedad para conseguir nuevos equilibrios. Finalmente, a aquellos ciudadanos desengañados que ya no creen que ningún cambio sea posible, y entre los que se hallan los independentistas, no queda más que convencerlos demostrando que no estamos ante un muro y con la materialización de la utopía, reconociéndonos madurez suficiente para resolver nuestros problemas y de volver a hacernos un traje a medida en el que nos sentimos cómodos.
Fuera de nuestras fronteras se nos valora por nuestra creatividad y capacidad para sacar adelante proyectos complicados. Se nos valora más de lo que nos queremos a nosotros mismos. Pero no sin motivo, lo hemos demostrado con creces en pasados momentos difíciles a lo largo de nuestra historia, y lo demostramos cada día cuando trabajamos con otros en proyectos colaborativos dentro y fuera de nuestras fronteras. Si somos capaces de aprender de nuestros errores, lo podemos seguir haciendo en el futuro. Hagámonos el traje, tejiendo complicidades. ¡Hay que empezar ya,  tomándonos las medidas!

sábado, 8 de noviembre de 2014

Votar o no votar, aquesta és la qüestió (per Siscu Baiges)

Hem d’anar a votar tapant-nos el nas el 9N? Hem de participar en una festa de la democràcia en la qual el conseller de salut que s’ha carregat la sanitat pública catalana, votarà després de declarar que amb la independència tindrem una atenció sanitària molt millar? Hem arribat a un punt en què no se sap ben bé si la consulta l’organitza el govern de CiU o dues agrupacions independentistes




A les portes del 9N la pregunta és obligada: Votaràs o no? I has d’argumentar la decisió que prenguis. D’entrada, és evident que la votació no permetrà dilucidar què pensa la comunitat catalana sobre quina ha de ser la millor relació que s’ha d’establir entre Catalunya i Espanya. No hi ha hagut cap debat seriós sobre les diferents fórmules possibles. L’únic debat que hi ha hagut és sobre si era correcte o no votar en les condicions en què s’ha mogut tot aquest procés. La dobla pregunta no ajuda a animat al vot a aquells que voldrien veure clarament expressada l’opció federalista. La paraula “federalisme” no surt per enlloc a la papereta i s’ha de deduir que els que en són partidaris haurien d’optar el Sí-No. No hauria estat més fàcil la triple opció si es volia donar sortida a aquesta opció? Hem arribat a un punt en què no se sap ben bé si la consulta l’organitza el Govern de CiU o dues agrupacions independentistes: l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Quin sentit té que els catalans no independentistes votin en unes urnes controlades per militants per la independència.
Per tant, ganes d’anar a votar en aquestes condicions ben poques.
“Però si no vas a votar, el govern del PP et comptarà com un dels seus”, et repliquen els que sí que ho faran. Tenen raó, però és raó suficient per dipositar el vot en unes urnes que estan pensades com a pas previ a unes eleccions plebiscitàries o una Declaració Unilateral d’Independència?
És una mica la dinàmica habitual en les eleccions clàssiques, on si t’abstens t’acusen d’haver facilitat la victòria dels “més dolents”. “Més val votar el mal menor, encara que sigui tapant-se el nas”, et recomanen.
Hem d’anar a votar tapant-nos el nas el 9N? Hem de participar en una festa de la democràcia en la qual el conseller de Salut que s’ha carregat la sanitat pública catalana, votarà després de declarar que amb la independència tindrem una atenció sanitària molt millor? No ho hem de fer-ho perquè “Manos Limpias” hi està en contra?
La meva decisió és no anar a votar, dir que els catalans hauran de votar algun dia sobre aquesta qüestió i que, perquè jo voti aquell dia, caldrà que el procés d’organització, debat i recompte dels resultats, em mereixin una confiança que ara no tinc.
Si els del PP volen posar la meva abstenció al seu sarró els hi diré això. I si els independentistes m’ho recriminen els ho diré també.

Mentre, em conformaré amb que no s’escapi cap bufetada aquest diumenge.

domingo, 2 de noviembre de 2014

Les institucions del federalisme multi-lingüe (Per Francesc Trillas)

Una millor arquitectura institucional per a la societat multi-lingüe en què vivim no depèn només de fer les coses millor a Catalunya. És necessari desenvolupar una nova estratègia que faci de la defensa del català no només un objectiu d’una sola institució. El català podria ser objecte d’un defensa molt més compartida si, a més de ser promogut per les administracions educatives de les Comunitats Autònomes o d’unes futures unitats federals, també fós objecte de promoció per part d’una nova institució, a l’estil de les comunitats lingüístiques belgues


(dedicat a Anna Estany, Manuel Cruz i Juan Claudio de Ramón)


Mentre Artur Mas lluita per la seva supervivència política arrossegant al seu darrera el prestigi de les institucions d’autogovern per les quals han lluitat diverses generacions de catalans, el president català s’ha convertit en un pària sense aliats externs (i cada vegada menys interns), al qual se li tanquen les portes de totes les cancelleries. És una llàstima, perquè hi ha coses molt importants del futur de Catalunya que necessiten en qualsevol escenari el suport d’aliats en un món integrat caracteritzat per una arquitectura institucional complexa. Una d’aquestes coses importants és sens dubte el futur de la llengua catalana, que no sobreviurà com una llengua d’ampli ús social si no és amb una actitud positiva per part de col·lectius (creixents segons l’enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat) que tenen altres llengües com a pròpia, i si no és amb la col·laboració d’institucions importants fora de Catalunya. 



En aquest sentit val la pena recordar que el català és una de les dues llengües que compartim amb la resta d’espanyols, donat que també és una llengua utiitzada en unes altres tres Comunitats Autònomes (la Valenciana, Balears i Aragó), i que també és utilitzada, encara que més minoritàriament, en uns altres dos estats-membres de la Unió Europea.
Anna Estany feiaen aquest blog una sèrie de reflexions que comparteixo en gran part: al model d’immersió lingüística del català se li poden fer retocs importants que preservin la unitat del model educatiu català, que està en la base de la unitat civil del poble de Catalunya, avui amenaçada per la irresponsabilitat política de l’aventurerisme d’Artur Mas i alguns dels seus aliats. Estic menys d’acord amb ella en el paràgraf on manifesta un cert escepticisme sobre la possibilitat d’aconseguir un ampli coneixement de la llengua anglesa. Jo crec que aquest coneixement és fonamental per construir un demos europeu, i per superar la gran desigualtat que avui suposa que aquesta eina fonamental d’èxit en el mercat laboral, l’anglès, avui sigui dominat només pels fills i filles de les classes mitjanes-altes o altes.
Però una millor arquitectura institucional per a la societat multi-lingüe en què vivim no depèn només de fer les coses millor a Catalunya. És necessari desenvolupar una nova estratègia que faci de la defensa del català no només un objectiu d’una sola institució, que com estem veient pot abandonar discrecionalment en un moment donat qualsevol objectiu de govern que no sigui la manipulació de la voluntat popular. El català podria ser objecte d’un defensa molt més compartida si, a més de ser promogut per les administracions educatives de les Comunitats Autònomes o d’unes futures unitats federals, també fós objecte de promoció per part d’una nova institució, a l’estil de les comunitats lingüístiques belgues. Aquestes són un exemple del que l’economista suís Bruno Frey anomena FOCJ (jurisdiccions solapades funcionals i competitives, en les sigles en anglès) i que venen a ser institucions creades per a resoldre temes concrets que se soplapen amb les barreres polítiques tradicionals. Aquestes jurisdiccions son consistents amb la idea d’una Europa sense fronteres i molta flexibilitat institucional per sota.

El català és una de les dues llengües que compartim amb la resta d’espanyols, donat que també és una llengua utiitzada en unes altres tres Comunitats Autònomes (la Valenciana, Balears i Aragó), i que també és utilitzada, encara que més minoritàriament, en uns altres dos estats-membres de la Unió Europea


La Comunitat lingüística del català podria tenir presidència rotativa, en quatre torns: un torn per la Generalitat de Catalunya, un altre per la valenciana, un altre pel govern de les Illes Balears, i un quart a repartir cada vegada entre l’Aragó, la regió francesa on es parla català i representants del municipi sard de L’Alguer a Itàlia. La creació d’aquesta comunitat lingüísitca, semblant en la seva estructura a l’actual patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, hauria d’anar acompanyada de la decisió de convertir el català en llengua oficial a les institucions espanyoles i europees, com a ho són diverses llengües a Suïssa i Canadà. Quan es demana que el català sigui una de les llengües oficials al Parlament Europeu, es topa amb l’obstacle que no és oficial ni a les institucions del govern de l‘estat com ho és el francés al Canadà o l’italià a Suïssa. Aquest és un objectiu inajornable de la llei de llengües que promou entre altres Juan Claudio de Ramón.
A això caldria afegir una profunda reflexió sobre el rol de les televisions publiques sobre el reflex de la realitat plurilingüe. L’us del català s’hauria de normalitzar en la televisió pública per a tota Espanya, així com del castellà a TV3. A més hi hauria d’haver un “Canal de la Concòrdia”, una mena de Canal Arte a la TDT que fós totalment en català i castellà. També hi hauria d’haver BBC-World per a tota Espanya amb subtítols en català i castellà, perquè tots els ciutadans espanyols poguessin veure una televisió internacional en anglès de qualitat.

La inauguració de la comunitat lingüística, els nous Canals de televisió  i l’oficialitat es podrien solemnitzar en un acte realitzat en algun palau dels molts que hi ha als països de parla catalana, amb presència del president del Parlament Europeu, i dels caps d’Estat d’Espanya, França i Itàlia. Una actuació d’aquestes característiques eliminaría d’un sol tret les típiques intervencions escèptiques que ens trobem molts federalsites en els actes públics: “això que vostè diu està molt bé però…”