Joan Peiró. La seva visió federal de Catalunya i els pobles d'Espanya (Per Josep Puig-Pla)

Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”

       El 14 d’abril –dia de la República- s’ha presentat a la Fundació Anselmo Lorenzo, a Madrid, el documental Peiró42. De la mà de la productora Clack i la Comissió Joan Peiró com un homenatge més al líder anarcosindicalista, afusellat pel franquisme ja fa 75 anys. L’acte ens suscita recordar, ni que sigui de manera sumària, alguna de les seves posicions pel que fa a la política catalana i espanyola, en especial la seva proposta de com s’havia d’organitzar la vida de les col·lectivitats en els diferents nivells territorials.

       El 1922 Joan Peiró és el principal redactor de la coneguda com a “Moció política” a la Conferència de Saragossa, que rebutjava el parlamentarisme i la política dels partits i que volia afermar el paper “polític” i revolucionari” de la CNT. Proclamada la Dictadura de Primo de Rivera, Peiró i altres líders cenetistes estableixen contactes amb Francesc Macià, líder d’Estat Català a l’exili. És l’inici d’una sèrie de conspiracions entre anarquistes i els partits d’oposició a la Dictadura.

       El 1924 s’entrevista amb el seu company Eusebi Carbó de nou amb Macià, ara a París, per preparar la instauració de la República Federal. El 1926, però, és partidari de col·laborar amb Macià en els Fets de Prats de Molló, amb els quals es pretenia proclamar la República catalana, tot i que la posició oficial de la Regional catalana de la CNT n’era contrària. Segons el professor Pere Gabriel, “Peiró, com altres dirigents destacats de la CNT, defensà més aviat una estratègia d’abast general, “espanyola”, i una certa entesa amb els polítics”, més que no pas una estratègia més “catalana”, que preconitzava el Comitè de Badalona i altres.

       En una conversa amb el periodista Josep Maria Planes a La Publicitat  (24.07.1931) reconeixia que la CNT havia adoptat una actitud de simpatia vers ERC i declarava que la Confederació no havia estat mai centralista sinó federalista. Tanmateix en un article a La Tierra (8.04.1932) afirmava que el 1931 es votà per desfer-se de la Dictadura i la Monarquia, no per votar l’Esquerra.

       Cal recordar, però, que els vots obrers anaren en gran part a ERC –en coalició amb Unió Socialista de Catalunya i altres republicans- a les eleccions de 1931  i 1936, però no pas el 1933 quan des de la CNT es defensà l’abstenció. Per si hi havia dubtes, Heribert Barrera ho aclarí en una magnífica conferència que recordo a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró fa uns anys. Barrera, que ho sabia de primera mà,  digué clarament –i sense papers- que quan la CNT donava la consigna de votar, guanyaven les esquerres. D’altra banda, Peiró i la CNT se sentien molt distants dels partits republicans i socialistes, catalans i espanyols, perquè consideraven que preconitzaven una República burgesa, mentre que des dels rengles llibertaris es defensava la revolució social. La CNT només acceptà l’adveniment de la República com un fet instrumental que permetés portar a la pràctica canvis polítics i econòmics profunds. Així, des del primer moment, adoptà una posició crítica i d’agitació envers els governs republicans, tot i que eren inclinats a l’esquerra.
  
       El 1934 Joan Peiró fa la proposta de República Social Federal. El pensament anarquista beu molt del federalisme primigeni de Francesc Pi i Margall. A l’Estatut de Catalunya de 1932, Peiró hi troba a faltar l’autonomia municipal. Seguint Pi i Margall, pensa que els municipis són “la expresión colectiva más ínfima y cercana al individuo, el derecho de autodeterminación en todos los aspectos de la vida de los pueblos”. En un altre article a La Tierra (23.05.1932) argumenta que l’Estatut interessa als directors de la política catalana però no a Catalunya: “La esencia fundamental del hecho estatutario consiste en un desplazamiento de los poderes (...) La virtud del Estatuto catalán consiste en libertar a Cataluña reteniendo esclavos a los catalanes”. 

       A Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, el 5.05.1931 escrivia que ell havia demostrat amor per les coses de Catalunya i que ha lluitat incessantment per les llibertats d’Espanya, i que s’oposa tant a l’imperialisme espanyol com a la independència catalana. Considera que aquesta, si bé aparentment significa la llibertat nacional de Catalunya, per experiència històrica creu que els nacionalismes no representen “la más pequeña garantía para las permanentes libertades políticas, económicas y sociales”. Simptomàticament ja en alguna ocasió havia dit: “Alerta, que no se’ns coli Cambó i la Lliga”.

       Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”. I sostenia que “las regiones y los municipios, sinó también los individuos, disfruten de las más amplias autonomía y libertad”, seguint sempre el més pur credo pimargallià. Ho reblava afirmant que lluitarien perquè Catalunya assolís el màxim grau de les seves llibertats, però també perquè hi tinguessin dret les altres regions, en el marc de la solidària federació dels pobles hispans, que predicava com a internacionalista.

“AIXEQUEM-NOS I ANEU-HI!” (o “seiem i parlem”?), per Francesc Trillas

La hipocresia no s’acaba amb unes elits informades que envien a la segona fila al front, o que salten del vaixell abans que aquest s’enfonsi amb la seva gent a dintre. Els mateixos que exhibeixen un llacet groc (o unes arrecades amb llacet, com l’omnipresent Rahola) i es fan els indignats quan altres no el comparteixen, no sembla que hagin tingut cap pressa per acabar amb el 155

Alguns dels màxims líders polítics i intel·lectuals de l’independentisme català són coherents amb l’expressió “Aixequem-nos i aneu-hi!”. És a dir, fan crides a la revolta ben a resguard en les seves posicions de privilegi, perquè els qui es revoltin siguin uns altres o els qui paguin la factura no siguin mai ells. Ja sigui l’eurodiputat i filòsof Terricabras anunciant vagues de fam que no es materialitzen mai o fent crides a la revolta, o el sociòleg Cardús anunciant abans de Rams que el país es paralitzarà, però després de les vacances de Setmana Santa, no fós cas que algú li espatllés el descans (després del qual la “República” será realitat, ara sí, en 8 o 10 mesos). No són els únics exemples d’una certa hipocresia ni serem els primers a posar-ho de manifest, en un context on és conegut per tothom que es diuen unes coses en privat i unes altres en públic, però on molta gent es deixa endur pel que diuen a l’àgora els líders, que marquen els contorns d’allò que sembla possible.

Acusar del 155 i les detencions els qui més han fet per intentar que no s’arribés mai a la situació que els va activar, forma part certament d’aquest clima de sobreactuació per evitar reconèixer un fracàs i fer-se’n responsable.

El crit d’”aixequem-nos i aneu-hi” (noti’s les diferents persones verbals)  no s’atura davant dels missatges que envia la realitat més cruel. Una de les ocorrents concrecions d’aquest crit, per exemple, era fa no gaires setmanes la d’escortar Puigdemont des de Perpinyà fins al Parc de la Ciutadella on seria investit president. Quan l’expresident es passejava per Europa, l’omnipresent Rahola li deia el “puto amo”, hores abans de ser arrestat i empresonat a Alemanya (“retingut per fer unes comprovacions”, en la primera versió, lliurat voluntàriament “per internacionalitzar el procés”, en la segona) i posteriorment posat en llibertat però sense poder sortir del país fins que es prengui una decisió sobre l’euro-ordre. Els qui defensem l’estat de dret, les llibertats i la democràcia, i no el seu ús oportunista, hem d’estar molt tranquils que sigui en el context judicial europeu on es prenguin decisions importants. Aquest sistema és millorable en diferents sentits, però a la vegada no n’hi ha de millor a la resta del món. Segur que el cas servirà d’aprenentatge col·lectiu per perfeccionar-lo.

Mentrestant, hi ha hagut símptomes de desglaç. Va haver-hi aspectes positius del debat al Parlament de Catalunya del dimecres 28 de març, com que alguns grups coincidissin en més d’una votació a buscar diàleg i acords. Sabem que hi ha independentistes que volen rectificar, i que voldrien ser com el PNB a Euskadi (una força pactista, respectuosa amb la legalitat i lleial a Europa). Sabem que són molts i que no ho tenen fàcil perquè la pressió del “carrer” o de la xarxa més hiperventilada és molt forta. Els hem d’ajudar, donant-los temps si cal.

També hi ha aspectes negatius de la conjuntura, com que hi ha grups que es neguen a condemnar les agressions a partits o persones, siguin qui siguin. És trist veure que entre els qui es neguen a condemnar les coaccions i intimidacions hi ha antics dirigents de partits d’esquerres. La sortida de Ciutadans de la comissió del Congrés proposada pel PSOE no és tampoc fàcil d’entedre. Aquests aspectes negatius posen de manifest que alguns treuen rèdits de l’enfrontament de nacionalismes, no del diàleg.

Líders com Pujol i Mas haurien de respondre a la següent pregunta: Què heu fet amb els vostres fills, els nostres germans? Fins on els heu portat? Perquè vosaltres sabíeu què era possible i què no. Potser altres no ho sabien, però vosaltres sí. Els heu portat a ells i a tots nosaltres, a perdre l’autogovern, a perdre seus d’empreses, organismes europeus o globals i esdeveniments. Heu conduit a alguns d’ells a la presó o a la fuga. Ens heu portat a la divisió i als peus de la violència, fins i tot intentant manipular un cos policial armat perquè actués de part d’un projecte polític. Heu portat a alguns dels vostres fills a anar de bracet amb forces anti-europeïstes.

La hipocresia no s’acaba amb unes elits informades que envien a la segona fila al front, o que salten del vaixell abans que aquest s’enfonsi amb la seva gent a dintre. Els mateixos que exhibeixen un llacet groc (o unes arrecades amb llacet, com l’omnipresent Rahola) i es fan els indignats quan altres no el comparteixen, no sembla que hagin tingut cap pressa per acabar amb el 155. Crec que una majoria de la societat reclama un judici just i transparent el més aviat possible de les persones processades, amb totes les garanties del marc legal espanyol i europeu. No es pot haver anunciat (presumint-ne en públic) que s’estava desobeint la llei, i després no voler retre comptes davant de la justícia. Molts desitgem (sense necessitat d’exhibir la nostra virtut en públic) que les penes de presó siguin mínimes o inexistents, i que en tot cas es limitin als màxims responsables (que no estic segur que estiguin ni tan sols processats en aquests moments), i pel període de temps més breu possible.

En comptes de seguir practicant l’”aixequem-nos i aneu-hi”, és hora de practicar el “seiem i parlem”, tots junts, sense exclusions. Les grans qüestions no les poden decidir forces polítiques que només s’adrecen a una part de la població, per molt gran que sigui aquesta. El documental “Federal”, que se segueix presentant per tot Catalunya (quan a TV3 o TVE?) explica que els grans problemes de convicència només es poden abordar a través del diàleg, la negociació i el pacte. El “seiem i parlem” no serà fàcil ni immediat. Però algú té una solució realista o una via d’evolució millor? Els qui reclamem el diàleg federal entre catalans i entre espanyols i entre europeus, des de fa temps necessitem molt més suport del que hem tingut (per exemple, per part de les burgesies catalana i espanyola). Catalunya no es pot regenerar sola. Ho ha intentat, i ha acabat pitjor que abans, i a més dificultant la regeneració d’Espanya i posant pals a les rodes de la integració europea. Els qui volem començar a parlar, siguem federalistes o nacionalistes d’on sigui, ens hem d’ajudar, sense exclusions. I necessitem ajuda, com a mínim la mateixa que alguns sectors van prestar a un projecte que avui sabem que ha fracassat estrepitosament.