miércoles, 18 de abril de 2018

República i federalisme (Per Mireia Esteva)


Després del 87è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola, potser és el moment de fer una mirada retrospectiva a la nostra història, per ressituar els temes en una òptica global. Ho faré des de la perspectiva dual dels conceptes que titulen aquest escrit, ja que tots dos han estat presents en moments històrics de democratització del nostre país.

        El republicanisme va arribar a Espanya per la influència de la revolució francesa i va començar a manifestar-se puntualment durant la guerra de la independència (1808-1814).


        Els debats a Espanya entre l'organització en un estat centralista o federal els trobem presents en els moments Constitució de Cadis de 1812. El federalisme va ser defensat pels representants americans, més partidaris de la descentralització. Tot i això la constitució que va resultar, tot i tenir un marcat caràcter liberal, amb supressió dels senyorius i l'establiment de la llibertat de premsa, era centralista a l'estil francès. Durant aquest temps, Espanya va funcionar a través de les Corts, ja que el rei estava retingut a França.

        A mitjan segle XIX les idees federals van arribar a Espanya a través de les idees de pensadors europeus, com les de Proudhon, recollides en el llibre "El principi federatiu", que Pi i Maragall havia traduït a l'espanyol. Aquestes idees van influir en els demòcrates i els republicans més radicals, principalment obreristes, i es va generar un corrent de pensament que va facilitar la caiguda de la monarquia, amb el destronament d'Isabel II en 1868. Es va elaborar una constitució progressista i en 1869 es van fer eleccions per sufragi universal masculí, on la meitat dels ciutadans eren analfabets. Però les Corts que van sorgir de les eleccions eren monàrquiques i van buscar un rei entre les corts europees. El rei que van trobar va ser Amadeu de Savoia, el qual va abdicar, superat per les circumstàncies, al febrer de 1873. El mateix dia de la seva abdicació, les Corts van proclamar la Primera República Espanyola, anomenada Democràtica i Federal. Les repúbliques del món: França, Estats Units o Suïssa la van reconèixer i les monarquies la van repudiar.

        La Primera República va durar 11 mesos, entre altres coses per la disparitat de tendències, ja que incorporava els confederals o cantonalistes, i les tendències més centralistes. Durant aquests mesos hi va haver 4 presidents: Francesc Pi i Maragall (federalista amb tendències anarquistes), Estanislao Figueras (federalista), Nicolás Salmerón (federalista moderat) i Emilio Castelar (centralista). Era una època de desordres públics i amb la idea de no exercir l'autoritarisme, van perdre el control del país.
        
        Va acabar amb aquesta República un cop d'estat del general Pavía, el qual va establir una dictadura republicana conservadora. Poc temps després, un altre pronunciament militar va restaurar la dinastia borbònica, al desembre de 1874, amb la pujada al tron ​​d'Alfons XII.

        Encara que Estats Units, Canadà, Alemanya i Suïssa començaven a construir els seus estats federals amb relatiu èxit, a Espanya l'experiència de la Primera República va generar molt desànim i no es van analitzar les causes del seu fracàs. En l'imaginari col·lectiu es va associar el federalisme amb el desordre i el desgovern.

        La Restauració borbònica va transcórrer entre finals de 1874, quan acaba la Primera República Espanyola, i el 14 d'abril del 1931 quan es proclama la Segona República. Durant la Restauració, tots els partits, tant de dretes com d'esquerres, eren centralistes. Tanmateix, els republicans no podien competir amb els partits dinàstics, en un sistema on imperava el caciquisme i el sufragi era censatari, basat en la dotació del dret a vot només en la part de la població masculina amb certes característiques precises, econòmiques, socials o educacionals.

        No va ser fins després dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, que el republicanisme va tornar a tenir empenta, quan els partits republicans i el PSOE van formar la Conjunció Republicà-Socialista, i els sectors catalans formaven la Unió Federal Nacionalista Republicana.

        Les idees polítiques i culturals de l'època anaven en el sentit d'una nació espanyola basada en la història. El republicanisme era laic i no identitari. El pensament identitari estava representat en el carlisme que lluitava amb el lema de "Déu, Pàtria i Rei", no era constitucionalista i preconitzava el retorn als vells costums i al cantonalisme.



        La crisi monàrquica i les revoltes populars van desembocar en el cop d'estat del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, qui va establir una dictadura amb el beneplàcit del rei Alfons XIII i de la burgesia catalana. La crisi de la dictadura va fer inevitable la caiguda de la monarquia. El 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions municipals en què els republicans van guanyar en la majoria de les capitals de província i el rei va fugir d'Espanya, va ser proclamada la Segona República Espanyola.

        La Segona República va adoptar la forma de república unitària, si bé permetia la formació de regions autònomes (s’hi van acollir Catalunya i País Basc). Amb Manuel Azaña com a president, va dur a terme moltes reformes: el desenvolupament de l'escola pública i la modernització pedagògica, la reforma agrària, la reforma militar, la creació d'un estatut d'autonomia per a Catalunya i la laïcitat l'Estat. Va ser en 1933 quan es va estendre, per primera vegada a Espanya, el sufragi universal a les dones. Aquest primer període és conegut com el Bienni Reformista. Però La República va haver d'enfrontar la polarització política pròpia de l'època, alhora que a Europa es vivia l'ascens al poder de dictadures totalitàries.

        Després de les eleccions de 1933, va governar el Partit Republicà Radical de Lerroux, amb el suport de La CEDA, que agrupava partits conservadors i democristians, que es van integrar en el govern. Aquests es van dedicar a tornar enrere les reformes realitzades en els dos anys anteriors. Per això, el 1934, sectors del PSOE, UGT, CNT i PCE van protagonitzar una vaga general en el marc de la qual es va intentar l’enderrocament del govern. Enmig del caos, Lluís Companys, d'Esquerra Republicana de Catalunya i President de la Generalitat de Catalunya, proclamava l'Estat Català dins la República Federal Espanyola.

        La violenta repressió de la Revolució, especialment a Astúries, amb nombrós nombre de morts, la supressió de l'autonomia catalana i la detenció de nombroses personalitats polítiques d'importància van motivar la formació del Front Popular per PSOE, UGT, PCE, POUM, IR, Unió republicana i ERC, entre d'altres. El Front Popular va vèncer en les eleccions de febrer de 1936, tornant a assumir el govern Manuel Azaña, qui aviat va ser elegit president de la República.

        El 17 de juliol de 1936 va començar al Marroc una revolta militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. A la revolta es van afegir l'Església i les classes benestants, incloses les catalanes. Mentre el bàndol republicà només va rebre el suport militar de la Unió Soviètica, el bàndol revoltat va comptar amb el suport de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, el que va ser determinant per a la seva victòria. Francisco Franco va establir una fèrria dictadura nacionalista que va durar fins a la seva mort el 1975. Si bé Emilio Mola, director de l'Alçament, pretenia establir una dictadura republicana, Franco va donar a Espanya la forma de regne i va nomenar a Joan Carles de Borbó com el seu successor a títol de rei, qui va ascendir al tron ​​a la mort del dictador.

        Les forces d'oposició al franquisme havien fracassat en els seus intents de provocar la caiguda de Franco i, després de la seva mort, van començar un procés de negociació amb el govern que va portar a la Transició Espanyola, en la qual Espanya va recuperar la democràcia, sent acceptada la monarquia parlamentària com a forma de govern per formacions que anteriorment havien defensat  La República, com el PSOE i el PCE. Després de les primeres eleccions generals democràtiques el 1977, la Presidència i el Govern de la República espanyola en l'exili van proclamar oficialment la seva dissolució.




        En les discussions sobre la Constitució Espanyola de 1978 el federalisme hi era present (Solé Tura n’era), per això es va optar per un sistema molt obert i descentralitzat, que permetés el seu desenvolupament. El nostre sistema és tan descentralitzat que molts experts han considerat que ja era un sistema federal. Però té debilitats molt importants: Exemple, el repartiment de les competències s'ha fet en negociacions bilaterals per garantir la governabilitat dels partits en el govern i no amb un sentit pragmàtic i racional basat en l'eficiència, el que resulta de vegades poc clar i obliga a intervenir el Tribunal Constitucional per interpretar-lo. Altres exemples són l'absència d'estructures transversals decisòries i la manca de coresponsabilitat i lleialtat institucional.

        Els últims 40 anys representen amb escreix el període més llarg de llibertat que hem tingut a Espanya. I encara que la dreta sempre que governa té tendència a tornar enrere, la societat espanyola es va modernitzant i s'han arribat a acceptar coses impensables, començant pel divorci, l'avortament, el matrimoni homosexual, la llei d'igualtat, la plena normalització lingüística de tots els idiomes espanyols i la plena eliminació de la pena de mort i la cadena perpètua. Paral·lelament a la seva descentralització, Espanya ha cedit sobirania a favor de la construcció de la que serà una República Federal Europea. Actualment, el 80% de la legislació espanyola està condicionada per l'europea.

        Inicialment, el concepte de república s’identificava amb democràcia parlamentària i s'oposava al poder absolut del rei a la monarquia. Actualment, els exemples reals relativitzen els conceptes. Amb la democratització de la societat, a les monarquies se'ls ha limitat el poder i en contrapartida, els exemples demostren que poden existir repúbliques totalitàries i populistes. Així mateix, trobem monarquies i repúbliques més o menys centralistes o descentralitzades pel que fa al repartiment del poder. Canadà és una monarquia constitucional federal i França és una república presidencialista centralista. És a dir, Canadà, sent una monarquia és més descentralitzada que França com a república, encara que els dos països són igualment democràtics. El nostre país és una monarquia democràtica parlamentària molt descentralitzada, a mig camí d'un estat federal.

        La història ens ensenya que més important que el nom que se li dóna a l'Estat, és el repartiment del poder i la consolidació dels avenços socials. Consolidació més ferma si els avenços es fan tenint en compte el conjunt de la societat.

        Vista la nostra història de cops d'estat continuats i l'experiència dels últims anys, potser ha arribat el temps d'optar per la política racional i possibilista, basada en el pacte, que és la que millora la vida quotidiana dels ciutadans, és la única respectuosa amb les minories i dóna estabilitat als avenços aconseguits. Els canvis promoguts des del govern han de ser assimilables per la major part de la ciutadania i els canvis socials han de traslladar-se a l'adequació de la política. Al llarg de la història hem vist que els canvis produïts al marge d'una part important de la població només poden ser defensats per la força, enfronten la ciutadania i moren en els intercanvis del poder. La unilateralitat té el pas curt i està abocada al fracàs. L'últim exemple el tenim a l'abast, amb la proclamació d'una República Catalana al marge de més de la meitat dels catalans i de la resta d'espanyols, república de tall bonapartista que ha durat menys del que canta un gall.

No hay comentarios:

Publicar un comentario