FEDERALISTES 2030-2050: "L'empetitiment de Catalunya" (per Marcel Vidal Calzada)

(Publicat originalment a Eix Diari)

L’empetitiment i el tancament que viu Catalunya des de fa més d’una dècada sembla no tenir final. Els fets polítics dels darrers dies i les darreres setmanes mostren que, mentre la majoria de regions i països del nostre entorn avancen en la direcció de prendre decisions col·legiades i consensuades en fòrums multilaterals, Catalunya segueix obcecada en el seu camí d’adoptar les decisions de forma individual i sense participar en la majoria de reunions on hi ha representants d’altres administracions autonòmiques.  

És preocupant, en aquest sentit, que el president Pere Aragonès (val la pena recordar que és el president de totes i tots els catalans) declinés assistir la setmana passada a la reunió que es va celebrar a Saragossa amb empresaris d’Aragó, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Catalunya, i on també hi van participar els presidents Javier Lambán, Ximo Puig i Francina Armengol. Per molt que hi anés Laura Vilagrà, consellera de la Presidència de l’executiu català, el missatge que s’envia és que una reunió organitzada per les patronals de les quatre comunitats autònomes, i on hi assisteixen els respectius presidents, no és suficientment important perquè hi vagi el màxim representant de Catalunya.  

En altres paraules, l’actitud de Pere Aragonès denota un menyspreu cap als seus homòlegs autonòmics, cap als interessos econòmics de Catalunya i cap al seu propi càrrec. A tot això cal afegir-hi la manca de voluntat del president català de participar en les reunions multilaterals on s’ha de debatre una possible reforma del finançament autonòmic. És que són poc rellevants unes trobades on, al cap i a la fi, s’aborden els recursos econòmics que aniran destinats als serveis públics dels catalans i les catalanes? Tot plegat, lamentablement, és la constatació que la decadència i la pèrdua d’oportunitats continuen plenament vigents a casa nostra.   

Mentre això passava, la resta del món no es paralitzava mirant que feia la societat catalana. A Roma, per exemple, el G-20 es comprometia a impulsar un impost global d’un 15% a les multinacionals (després de la reclamació efectuada per un total de 136 països), acordava limitar l’escalfament del planeta a 1,5 graus o a reforçar la vacunació contra el coronavirus en aquelles zones del món més pobres. 

Si bé és cert que alguns col·lectius i algunes entitats veuen insuficients els acords assolits i que caldrà seguir de ben a prop la seva materialització, la realitat és que la trobada i els objectius plantejats són ja una victòria en si mateixos. L’existència d’un espai com el G-20 (malgrat que tots els països que el conformen no són democràcies) és un fet positiu, ja que permet poder abordar la complexitat de les problemàtiques actuals des del poder de la paraula, el diàleg i l’acord. I en els temps que corren de monòlegs, intransigència política o guerres comercials és un fet a celebrar.

Els objectius plantejats són una victòria del multilateralisme sobre el nacionalisme a l’hora de donar una resposta a les crisis globals que s’estan produint al planeta. És la victòria del progrés social i econòmic col·lectiu sobre l’individualisme. I és que, tal com va afirmar el primer ministre italià, Mario Draghi, el multilateralisme “és la millor resposta” als problemes que tenim en l’actualitat. O, en paraules de Ximo Puig en un article aquest dilluns a La Vanguardia: “En aquest nou mapa d’escales globals, l’equació és clara: Qui va sol, perd; qui suma aliats, guanya”. Doncs això.    

 

Ser, o no ser (per Pedro Jesús Fernández)

To be, or not to be, aquesta és la qüestió.

Milers de vegades hem escoltat aquesta expressió, si bé és possible que no tothom sàpiga que és la primera frase del monòleg del personatge Hamlet de l’obra Hamlet, príncep de Dinamarca del dramaturg anglès, William Shakespeare.

Diuen els entesos en l’obra del gran autor anglès que aquesta locució representa la pregunta essencial de l’experiència humana davant les tensions que es produeixen entre la voluntat i la realitat, si bé, en aquest cas, s’aplica a la consideració d’optar entre la vida i la mort.

L’objecte d’aquestes línies no és analitzar com s’ha d’interpretar el significat que la frase amaga, sinó que l’utilitzem com a pretext per fer-nos una altra pregunta recurrent sobre si té actualitat i continua vigent el terme ser d’esquerres o bé, actualment, ja no té sentit.

Ser o no ser d’esquerres, aquesta és la qüestió?

Buscant informació trobo que el terme esquerra té el seu origen en la votació que va tindre lloc el 28 d’agost de 1789 a l’Assemblea Nacional Constituent, sorgida de la Revolució Francesa, en la que es discutia la proposta d’un article de la nova Constitució que establia el veto absolut del rei a les lleis aprovades per la futura Assemblea Legislativa.

Els diputats partidaris de mantenir els privilegis reals, es a dir el poder absolut del rei, es van situar a la dreta del president de l’assemblea. Els diputats partidaris de la sobirania del poble per sobre de l’autoritat reial, es van situar a l’esquerra.

Per això, el terme esquerra va quedar associat a les opcions polítiques que propugnaven el canvi polític i social, mentre que el terme dreta va quedar associat a les que es van oposar als canvis.

D’aquí que també es parli de progressistes i conservadors, però no entrarem a considerar si ser progressista vol dir ser d’esquerres o si tots els conservadors són de dretes.

Actualment, les persones d’esquerres, majoritàriament, defensem el benestar social o comú i apostem o lluitem per a garantir que tothom tingui les necessitats bàsiques cobertes,  més enllà de la capacitat econòmica de cada persona, sent l’Estat qui ha de vetllar per assegurar aquest objectiu, tal com es recull a l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, on es diu que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.

Per això diem que les persones o governs d’esquerres han de treballar per generar un benestar del que puguin beneficiar-se totes les persones. Això significa que per aconseguir-lo tothom ha de pagar impostos, sent els més rics els que paguin més, aplicant el concepte de redistribució de la riquesa.

És interessant no oblidar l’article 128 de la Constitució espanyola que diu: Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general.

Per les persones d’esquerres la igualtat i la democràcia són principis fonamentals en una societat moderna, mentre que per a la dreta la llibertat i els privilegis d’una minoria són el valors fonamentals.

Per això, les persones d’esquerres defensem el republicanisme i les llibertats civils, mentre la dreta defensa la desigualtats i la monarquia, entre altres arcaismes.

Les persones d’esquerres ens oposem a les desigualtats i a les injustícies i reaccionem davant els abusos i la prepotència de les dretes.

Ser d’esquerres és no ser de dretes.

Ser d’esquerres és tenir consciència social i anteposar el bé comú per sobre de l’interès personal. Per això, les persones d’esquerres defensem els serveis públics i estem en contra de les privatitzacions de serveis essencials com l’educació, la sanitat, la dependència, les pensions, etc.

Ser d’esquerres no només és la senyal d’identitat que defineix l’essència d’un col·lectiu sinó també una forma de ser i actuar per aconseguir el progrés de la societat a través de valors com la cooperació, la solidaritat, la fraternitat, etc.

Ser d’esquerres és voler canviar aquest sistema de vida per un altre que sigui just i realment democràtic.

Evidentment, tenir un govern d’esquerres no sempre és garantia de progrés o tenir un de dretes d’estancament. Al llarg de la història hem vist com el comportament d’alguns dirigents polítics han traït a la classe que representaven i han legislat en contra de la majoria de la societat i a favor d’una minoria privilegiada. També hem vist com alguns partits polítics incomplien els seus programes electorals i s’oblidaven dels seus compromisos.

Ara bé, malgrat la manca de coherència i honestedat d’aquells que hem confiat, més enllà dels discursos de la dreta o proclames incendiaries de l’ultradreta, és evident que si es vol que una societat avanci, cal continuar lluitant pels valors de la justícia i de l’equitat.

Per això, ser d’esquerres és treballar per una societat més justa i sostenible, perquè un altre món és possible. I no hem d’oblidar que qui perd els seus orígens perd la seva identitat.

Cridem qui som i que tothom ho escolti, escrivia Miquel Martí i Pol.