Els estats-nació es van consolidar
com quasi el que són ara en el segle XIX, i van ser un element fonamental en el
desenvolupament del capitalisme i la revolució industrial. Algunes nacions
europees van aconseguir crear un estat i altres no, i algunes van consolidar
estats millors que d’altres. La identitat nacional servia com a bé col·lectiu
que facilitava l’intercanvi i la creació de mercats (de treball, capital
i de mercaderies) d’un abast que anava molt més enllà del local, que era
l’abast típic dels temps pre-industrials. La rivalitat entre estats-nació
(combinada amb crisis econòmiques) també va portar grans catàstrofes, com les
dues guerres mundials, que van néixer a Europa i que Europa va patir com cap
altra regió al món. L’opressió de minories nacionals que no esdevenien estats
també fou una gran font d’indignitat, com ho ha estat l’exacerbació dels
sentiments nacionals quan queien els paraigües federals, com vam veure en el
cas de Iugoslàvia, meravellosament retratat per Clara Usón a “La Hija del Este”.
La Unió Europea suposa el principal
intent de superar el poder dels estats-nació, amb la paradoxa que el seu
funcionament es basa en el respecte a les decisions dels estats-nació i el seu
poder de veto. La perspectiva d’una unió federal democràtica, sense fronteres
legislatives i regulatòries, amb unió fiscal i bancària, suposa una gran
esperança de pau i també de prosperitat compartida: Europa suposa el 7% de la
població mundial, el 25% de la riquesa mundial i el 50% de la despesa social
mundial. El full de serveis de la UE ja és brillant, unint en objectius comuns
els vells enemics de sang, i per això la institució va rebre merescudament el
Premi Nobel de la Pau. Però el potencial de futur és immens... si els ciutadans
europeus volen, és clar. Però avui el somni es veu enterbolit per l’amenaça
triple de la crisi econòmica (financera, fiscal i de l’euro), els populismes i
el nacionalisme.
Cada diumenge el veterà periodista
liberal-progressista Eugenio Scalfari ens recorda al diari italià La
Repubblica que sense l’evolució d’Europa cap a un estat federal (amb
aquestes paraules, llegides diumenge rere diumenge com un ritual laic que s’ha
convertit en la meva missa dominical) serà difícil una política de creixement
econòmic i de solidaritat social al continent. També ho recorden col·lectius
com el grup Spinelli o eurodiputats com l’ecologista Daniel Cohn-Bendit.
L’aliança entre sectors liberal-progressistes, socialdemòcrates, ecologistes i
democratacristians hauria de fer possible avançar amb més rapidesa cap a una
Europa més federal que intergovernamental.
D’acord amb el Trilema de Rodrik, hi ha tres coses de les quals n’hem de triar dues, perquè
les tres alhora són impossibles: l’estat-nació, la democràcia política i la
integració econòmica supra-nacional. En les dècades posteriors a la segona
guerra mundial, els estats nació i la democràcia política van coexistir en els
països desenvolupats limitant als acords de Bretton-Woods la integració
econòmica internacional. En els anys anteriors a la gran depressió dels anys
trenta, el patró or va fer compatibles la integració econòmica internacional i
els estats-nació, posant en seriós perill i al capdavall fent imposible, la
democracia política, perquè la camisa de força del patró or no podía donar
resposta a les demandes creixents de la ciutadania. Un federalisme global faria
compatibles la democràcia i la integració econòmica internacional,
però acabaria amb l’estat-nació, que ha estat l’escenari sobre el qual s’han
construit els estats del benestar fins ara.
El federalisme global el tenim lluny,
tot i que ha de ser la gran utopia que no perdem de vista. Però a Europa, tenim
en les nostres mans fer compatibles la democràcia política i la integració
econòmica (deixant enrere els estats-nació), creant un gran subjecte polític i
econòmic, la Unió Europea, que sigui rellevant en un món que té plantejats
enormes reptes globals (el canvi climàtic, l’estabilitat financera, la pobresa
mundial). Alguns, en canvi,
són partidaris de reforçar o crear nous estats-nació en un món de lliure comerç
(amb poques restriccions al poder del capital, per exemple baixant impostos i
estàndards regulatoris per atraure inversions), posant en seriós perill la
democràcia (no la democràcia formal, però si una democràcia on es pugui decidir
per exemple sobre si mantenir o no l’estat del benestar amb impostos elevats),
com en l’època del patró or. Un tercera opció seria oblidar-nos de la
integració econòmica i consolidar l’estat nació en un marc d’aïllament, que és
l’opció de certa esquerra rupturista (al meu entendre ja és massa tard per a
això, i ens impediria crear una Europa democràtica, rellevant, en pau, amb els
seus fantasmes ben amagats). El debat sobre fronteres i sobiranies s’ha
d’emmarcar en aquests grans processos. Si no ho fem així el convertim en un
debat provincià totalment mancat d’interès.
En l’horitzó d’una Europa integrada, els
actual estats-nació, especialment aquells amb problemes greus de disputes sobre
la sobirania d’algunes parts, faran bé a evolucionar en un sentit internament
federal. La idea de jurisdiccions solapades de l’economista suís Bruno Frei cobra aquí certa rellevància: jurisdiccions de
grandària i poder variable haurien de fer possibles l’autogovern, el principi
de subsidiarietat, deixar experimentar, respectar les identitats i el
multi-lingüisme. Però això s’ha de defensar sense perdre de perspectiva el gran
objectiu (crear una Europa unida i democràtica). De fet, una cosa crec que no
es podrà aconseguir sense l’altra: una Europa federal en el sentit d’integrada
no serà possible si els actuals estats-nació no solucionen els seus problemes
institucionals i identitaris interns, que impedeixen crear un consens per
avançar cap a una Europa sense fronteres (perquè molts estan entretinguts sobre
on han d’estar aquestes fronteres i enfonsen en aquesta qüestió tot el seu
capital polític). Per avançar cal més coratge que el que estem veient, cal en
particular que tots els que hi creiem (els federalistes) fem sentir la nostra
veu i deixem de tolerar que el debat polític sigui una competiticó de
nacionalismes en alguns llocs i de populismes en altres (o les dues coses).
L’actitud de veure amb simpatia com els “nostres nacionalistes” contrarresten
els “altres nacionalistes” té el risc dels efectes no desitjats: polarització,
divisió de l’esquerra, intolerància creixent, maniqueisme, xenofòbia, ocultació
de la pobresa i la desigualtat creixents, ocultació de la corrupció. Millor que
comencem a aixecar amb més força la nostra veu. Visca el federalisme!
No hay comentarios:
Publicar un comentario