La batalla per l’hegemonia epistèmica es lliura en informes signats per acadèmics de prestigi, en treballs publicats a revistes científiques de dret, història o ciències socials, en seminaris i jornades convocats a universitats catalanes, de la resta de l’Estat, i fins i tot en algunes de les universitats internacionals més conegudes arreu del món. L’administració pública ha creat condicions propícies perquè el Procés, en les seves diverses expressions, esdevingués un camp preferent de recerca social.
El procés que alguns voldrien que conduís a la convocatòria d’un
referèndum d’autodeterminació ha estat concebut, des del moment de l'arrencada,
com una batalla per l’opinió pública. Aquesta batalla es dirimeix a diari en
els mitjans de comunicació de masses, on el sobiranisme s’ha aplicat a oferir
un relat que pogués resultar atractiu pel consumidor mitjà, ja sigui oferint
mites engrescadors pels ja convençuts, ja sigui aportant potencials elements de
tranquil·litat i il·lusió per un gran nombre de ciutadans que fins fa no gaire s’havien
mostrat escèptics o totalment desinteressats respecte del projecte
independentista tradicional. Aquesta batalla és la que testimoniem tots a
diari, i la que acostuma a ser objecte d’atenció per part de les intervencions
públiques de tertulians i comentaristes contraris al sobiranisme.
Però en el rerefons d’aquesta
batalla se’n lliura una altra tant o més important que la primera: la batalla
per l’hegemonia epistèmica. En aquesta batalla no intervenen necessàriament els
mateixos protagonistes que a la primera, tot i que a vegades, alguns
personatges multipliquen la seva presència en les dues esferes. La batalla per
l’hegemonia epistèmica es lliura en informes signats per acadèmics de prestigi, en treballs publicats a revistes científiques de dret, història o ciències
socials, en seminaris i jornades convocats a universitats catalanes, de la resta
de l’Estat, i fins i tot en algunes de les universitats internacionals més conegudes
arreu del mon (Harvard, London School of Economics, etc.).
"Als investigadors que defensen les tesis del sobiranisme se’ls ha concedit protagonisme a “estructures d’Estat” de nova creació, com el Consell Assessor per la Transició Nacional, o el màster per futurs diplomàtics catalans"
En aquesta batalla,
investigadors, professors universitaris i persones expertes s’esmercen a
demostrar que el projecte sobiranista és o no es econòmicament viable, encaixa
o no encaixa en els marcs jurídics vigents, es justifica o no en principis
filosòfics de justícia legítims, té arrels històriques més o menys profundes, compta
o no compta amb prou suport sociològic o electoral, posa o no posa en perill la convivència, etc. La batalla és
cada vegada més intensa i equilibrada. Però això no havia estat així fins no fa
gaire. Mentre la comunitat epistèmica sobiranista comptava amb una maquinària
molt ben engreixada, no passava el mateix entre aquells que s’oposaven al sobiranisme,
que intervenien en el debat de manera intermitent i a títol personal,
enfrontant-se a corrents dominants en els seus departaments i universitats. El
múscul que ha exhibit la comunitat epistèmica sobiranista els ha permès
mantenir durant bastant temps un avantatge substancial en la construcció de
narratives que pretenen basar-se en lògiques d’anàlisi científica. Professors
de les principals universitats nord-americanes (Harvard, Princeton, Columbia,
etc.), agrupats en col·lectius (el
més conegut és Wilson), i alguns dels primer espases en la recerca social a
Catalunya, han presentat arguments i ofert la pàtina científica que
necessitaven els polítics nacionalistes per fer proclames i propostes que han
impulsat el procés. En els últims anys, malgrat l’austeritat i les retallades
de la despesa pública en universitats, aquests investigadors han trobat a
Catalunya oportunitats insòlites per desenvolupar espais de recerca d’“excel·lència”
finançats amb diner públic (i també privat), quan no han estat catapultats a càrrecs
de responsabilitat de centres i programes acadèmics de nova creació com la
Barcelona Graduate School of Economics, vinculada al conseller Mas Collell. També se’ls ha
concedit protagonisme a
“estructures d’Estat” de nova creació, com el Consell Assessor per la Transició
Nacional, o el màster per futurs diplomàtics catalans a l’Institut Barcelona
d’Estudis Internacionals. La contundència amb què aquesta avantguarda
intel·lectual del soberanisme ha expressat el seu suport al Procés, posant el seu coneixement i aurèola
al servei de la causa, ha representat probablement un factor d’intimidació per
altres acadèmics. A dia d’avui, alguns d’aquests investigadors han esdevingut autèntics
empresaris polítics, claus en la mobilització sobiranista, amb notable
projecció pública als mitjans de comunicació generalistes públics i privats. En
els últims mesos, bastants d’aquests acadèmics han traslladat el debat a la
ciberesfera, on han obert blogs (o s’han sumat a d’altres de caràcter col·lectiu),
i fins i tot comptes de twitter, Facebook, etc.
"Malgrat l’austeritat i les retallades de la despesa pública en universitats, els investigadors que defensen les tesis del sobiranisme han trobat a Catalunya oportunitats insòlites per desenvolupar espais de recerca d’“excel·lència” finançats amb diner públic (i també privat), quan no han estat catapultats a càrrecs de responsabilitat a centres i programes acadèmics de nova creació com la Barcelona Graduate School, vinculada al conseller Mas Collell"
En aquesta història no cal
oblidar la feina feta lluny dels focus. Els deixebles més joves d’aquests
professors senior, investigadors precaris i doctorands, han fet un treball brut
extraordinari, animats tant per les seves conviccions nacionalistes com per expectatives
de futur en un món universitari on la consolidació professional depèn encara en
bona mesura de conrear bones relacions d’apadrinament i tutela
intergeneracional. En aquest procés, l’administració pública i els partits
nacionalistes han aportat premis, oportunitats de finançament i espais
editorials on aquests investigadors més joves han pogut publicar els seus
primers treballs, alimentant currículums que d’altra manera haguessin estat més
difícils de construir. Aquests investigadors han respost amb entusiasme a
aquests incentius, creant blogs d’anàlisi econòmica, política i sociològica que
han projectat el relat acadèmic pro-sobiranista més enllà de les fronteres de la
universitat, i participant activament en columnes periodístiques i altres
espais virtuals.
L’administració pública ha
creat les condicions propícies perquè el Procés,
en les seves diverses expressions, esdevingués un camp preferent de recerca
social. Ha promogut estratègicament línies de recerca (per exemple, sobre
balances fiscals), ha finançat jornades i seminaris (per exemple, el
controvertit Espanya contra Catalunya)
i ha posat a disposició dels
investigadors dades amb les quals fornir les seves anàlisis. Així ha succeït,
per exemple, amb els baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió, i en particular amb les preguntes sobre identitat i preferències al voltant del procés sobiranista.
La producció pública de dades demoscòpiques sobre aquestes qüestions ha possibilitat
la proliferació d’anàlisis sobre l’evolució d’actituds i orientacions dels
catalans, que sovint s’han fet amb insuficient preparació tècnica i/o sense les
necessàries cauteles metodològiques. Tot i que la qualitat de les mostres dels
baròmetres del CEO deixa molt a desitjar ---deficiències que provoquen una clara
sobre-representació dels entrevistats potencialment pro-sobiranistes--- això no
ha estat obstacle perquè politòlegs i sociòlegs nacionalistes es llancessin a
donar per bones evidències molt fràgils (quan no esbiaixades) sobre l’opinió
pública catalana, que posteriorment han estat incorporades al debat mediàtic
com si fossin fets científicament provats i, per tant, indiscutibles.
"En determinats espais, expressar opinions crítiques cap al procés no només és vist i denunciat com un gest anti-democràtic contra el sentir de la majoria dels catalans, sinó com una maniobra obscurantista, que nega evidències pressumptament incontrovertibles"
Catalunya ha viscut el que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann anomena espiral del silenci, on molts ciutadans (acadèmics i intel·lectuals inclosos) han
adaptat el seu comportament a les actituds predominats sobre allò que és i no
és acceptable dir i defensar. Els relats pseudo-científics generats per l'avantguarda
intel·lectual del sobiranisme han contribuït poderosament a aquest silenci. En
un context com el descrit, apartar-se del discurs dominant sobre el Procés comporta riscos, tant a l’àmbit
acadèmic com a la societat en general. Com ens han indicat recentment les dades
del baròmetre que realitza GESOP per ElPeriódico, gairebé el 30% de catalans no independentistes se senten
incòmodes per expressar lliurement les seves idees. En determinats espais, expressar opinions crítiques cap al
procés no només és vist i denunciat com un gest anti-democràtic contra el sentir
de la majoria dels catalans, sinó com una maniobra obscurantista, que nega
evidències pressumptament incontrovertibles sobre drets inalienables dels
pobles, l’expoli fiscal que pateix Catalunya o la desafecció dels catalans respecte d'Espanya. Són acusacions devastadores i potencialment estigmatitzadores en el
món acadèmic, que han fet que molts professors i investigadors extremessin
totes les precaucions abans de pronunciar-se en un sentit “inapropiat”.
Afortunadament, en una atmosfera hostil, no han faltat aquells que han gosat
denunciar en veu alta –però sense els mateixos amplificadors-- que el rei va
despullat. I, gràcies a ells i elles, ja som molts els que no el veiem vestit de
porpra daurada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario