És el moment de traçar el recorregut cap a una nova realitat que superi els dèficits heretats de la Primera Transició, la del període endegat el 1976 i articulada en el text constitucional del 1978. Tres dels pilars d'aquella Transició fan figa, i tots tres es van deixar inacabats
Des de fa uns anys, que coincideixen bàsicament amb la greu
afectació de la crisi econòmica, s'ha agegantat una bretxa que separa un ampli
sector de la ciutadania i les institucions. És una realitat explicable per
diferents raons objectives, però poc justificable perquè el que està en joc és
la supervivència de la democràcia. La bretxa no pot esdevenir tan profunda com
per a que les parts no acabin trobant punts de contacte i evitant l'ensorrament
d'un edifici que, d’altra banda, està necessitat de reformes. Però encara no
hem superat la fase de l'enroc, la del descrèdit de l'adversari des de la
trinxera. Potser això ja va bé per a alguns.
La bretxa es va iniciar abans del 2008, tot i que la bombolla econòmica
encara lluïa i embolcallava unes vergonyes que s'han demostrat sistèmiques. La
política, des de la seva concepció a la seva praxis, feia temps que no comptava
amb la complicitat de la gent. La majoria absoluta d'Aznar, amb la seva
injustificable adhesió a la guerra d'Iraq, amb les seves mentides a l'entorn de
l'11-M, va deixar pas a una etapa més il·lusionant, la primera legislatura del
president Zapatero. Quan esclatà la crisi, amb un Zapatero enfortit
electoralment, s'accentuà la desconfiança de la ciutadania, doncs els
governants es van rendir a les exigències dels mercats, un eufemisme
utilitzat per encobrir els interessos de les grans corporacions financeres i
dels especuladors internacionals, inclosos alguns estats i institucions. No hi
va haver transparència ni valentia política (negació de la crisi, absurda propaganda dels brots verds, introducció
de l'article 135 a la Constitució, etcètera) per afrontar la realitat i evitar
una creixent desafecció. El PSOE, el gran partit del moment, va encetar el camí
del descrèdit i encara està pagant els plats trencats. A l'altra banda, el PP
aprofitava l'avinentesa per practicar una oposició barroera i irresponsable,
fins i tot amb tics de regust franquista, per tal de foragitar els ànims i
guanyar el poder. La jugada li va sortir bé a la curta, però al preu de
governar sent ostatge dels seus excessos. A Catalunya també va caure el
tripartit d'esquerres en benefici del campió de les retallades socials, l'Artur
Mas de CiU. Mentre, el tap de la corrupció saltava pels aires un dia rere
l'altre demostrant la impunitat i el desvergonyiment amb què s'havien gestionat
els afers públics aquí i allà, un espectacle dantesc que ha salpicat inclús a
la família Reial, i del qual encara podem esperar-ne nous episodis.
Però, quins són els canvis que hi calen? Quin ha de ser el seu abast? Com es podrien bastir? Les preguntes s'amunteguen sobre la taula i no hi ha respostes fàcils ni unívoques. L'única evidència és que haurem de sortir de les trinxeres partidàries
I, amb l'esment de l'actitud barroera del populars, s'escau
introduir-hi el debat plantejat pel sobiranisme català. Si bé és cert que les
campanyes contra l'Estatut engegades pel PP -amb la indiferència, o la
complicitat, d'alguns barons del PSOE- van esperonar alguns sectors del
catalanisme a decantar-se cap a l'independentisme, els factors més determinants
d'aquest transvasament, qualitativa i quantitativament, han estat la incertesa
i el malestar provocats per la crisi econòmica entre les classes mitjanes a
Catalunya, quelcom semblant a les reaccions nacional-populistes dels àmbits
benestants centre i nord-europeus respecte dels seus veïns del Sud. Més enllà
de la legitimitat d'algunes reivindicacions catalanes, el cas és que PP i CiU
han enarborat les banderes per amagar l'exercici de les mateixes polítiques
antisocials.
En aquest caliu s'ha covat la situació actual. Les eleccions
europees han posat el país davant del mirall i els fonaments de l'Estat han
trontollat. De no gaire ha servit la comparació amb el que ha passat a la resta
de la Unió Europea, una altra institució malalta i amenaçada des d'uns paràmetres
equiparables als espanyols. De sobte, tot s'ha precipitat, tothom en parla: Hi
calen canvis! Fins i tot el rei Joan Carles així ho hauria interpretat en decidir-se
a abdicar. Hores d'ara, pocs analistes, de tots els colors, es sostreuen a
aquesta anàlisi. Mai és tard.
Però, quins són els canvis que hi calen? Quin ha de ser el seu
abast? Com es podrien bastir? Les preguntes s'amunteguen sobre la taula i no hi
ha respostes fàcils ni unívoques. L'única evidència és que haurem de sortir de
les trinxeres partidàries per teixir complicitats avaladores de futurs
consensos. És el moment de plantejar-se una Segona Transició, és a dir, de traçar
el recorregut cap a una nova realitat que superi els dèficits heretats de la
Primera, la del període endegat el 1976 i articulada en el text constitucional
del 1978. Tres dels pilars d'aquella Transició fan figa, i tots tres es van
deixar inacabats.
L'organització territorial es va cloure en fals amb la formulació
de l'estat de les autonomies. La creació d'un veritable estat federal hauria
clarificat molt més els àmbits de responsabilitat competencial de cadascú dels
territoris en funció de les seves singularitats, alhora que hauria fixat els mínims
comuns denominadors de l'estructura federal amb unes garanties de
perdurabilitat similars a les d'altres models d'èxit en el món. El finançament
de les comunitats, la inutilitat del Senat, etcètera, serien problemes segurament
superats.
L'aplicació de les anomenades polítiques d'austeritat ha escombrat els avenços de gairebé tres dècades en gairebé tres anys. La gent treballadora ha pagat injustament la pitjor part d'una crisi que només ha servit per enriquir molt més als poderosos
La salut democràtica del país també s'ha demostrat molt feble. La
llista de greuges es fa molt llarga: portes giratòries, partitocràcia, ingerències
polítiques sobre el poder judicial, etcètera. Els drets democràtics -com ara
els de vaga o manifestació- també han estat retallats o, en el millor dels
casos, greument amenaçats pel partit del govern i els seus satèl·lits
parlamentaris.
L'estat del benestar tampoc no es va poder consolidar més enllà de
ser esbossat en el capítol dels drets constitucionals de la ciutadania.
L'aplicació de les anomenades polítiques d'austeritat ha escombrat els avenços
de gairebé tres dècades en gairebé tres anys. La gent treballadora, que sovint va
mirar cap a una altra banda durant l'època de vaques grasses, ha pagat injustament
la pitjor part d'una crisi que només ha servit per enriquir molt més als
poderosos.
S'albira, doncs, la factibilitat d'acabar endegant un procés de
reforma constitucional que solidifiqui l'arquitectura de l'edifici democràtic.
No serà ràpid ni fàcil, però hi serà. L'esquerra ja hauria d'estar treballant
amb aquesta perspectiva per jugar-hi fort, per assegurar unes fites
irrenunciables i per transaccionar-ne d'altres. Trobo a faltar, però, la
voluntat de confluència real de la que tant es parla des de l'esquerra. Perquè
els certificats de puresa, les etiquetes, no ajuden a sumar davant d'una
eventual negociació amb una contrapart, la dreta, molt poderosa. Em sembla
adient recordar com, en els dos únics episodis anteriors d'esplendor democràtic
a Espanya, el Sexenni de 1868-1874 i la Segona República, hi van existir dos
acords previs per bastir el canvi. Els Pactes d'Ostende (1866) i de Sant
Sebastià (1930) incorporaren tots aquells actors partidaris d'una regeneració
democràtica sincera i profunda, independentment de si havien participat del règim
precedent o no, amb l'amplitud de mires necessària per intentar articular una
majoria política i social. S'atribueix a Aristòtil una sentència que diu: “La política és
l'art del possible”. Aquesta frase ha estat modificada històricament per uns i
altres per tal de justificar els més diversos posicionaments. Potser la meva
versió sigui la més heterodoxa de les emprades, i d'un èxit més que efímer: “La
política és l'art de combinar ambició i cintura”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario