L’europeisme federalista plasmat al Manifiest de Ventotene concep el federalisme com una manera d’evitar de forma estructural les rivalitats entre estats i entre nacionalismes que havien portat a les dues guerres mundials. La Unió Europea és fruit en bona part d’aquesta tradició de pacifisme federalista, i encara avui el centre esquerra i l’esquerra italiana es mostren explícitament partidaris d’un estat federal europeu
(Text extret del llibre “Economia d’una Espanya Plurinacional”,
d’Edicions Els Llums)
Històricament, el concepte de federalisme comença a sorgir
al segle XVIII tan aviat com es creen els primers estats-nació. El federalisme
jugarà un paper important en la revolució americana, per oposició al confederalisme
que propugnava una dèbil unió de les colònies, i estarà en la base de la
divisió de poders de la constitució dels Estats Units. El federalisme també va
estar present en alguns moviments emancipadors de la classe obrera, en especial
l’anarquisme, on Proudhon (que va tenir una gran influència sobre l’anarquisme
i el federalisme català i espanyol) advocava per l’organizació col·lectiva de
baix a dalt, combinant unió, fraternitat i libertad.
Després de la primera
guerra mundial, un grup important de federalistes britànics de forta vocació
pacifista, amb personalitats com l’economista Lionel Robbins, era partidari
d’avançar més fortament cap a un federalisme mundial que no és quedés en la
Societat de Nacions, i que permetés evitar un altre gran conflicte bèl·lic.
Encara que el federalisme de forma explícita no ha influït directament en el
sistema polític britànic, originàriament molt centralitzat, hi ha avançat en
les darreres dècades a través del procés de devolució a Gal·les i Escòcia, i el
procés de pau a Irlanda del Nord (refrendat en referèndums simultanis a Irlanda
del Nord i a la república d’Irlanda).
El federalisme britànic va influir fortament els
federalistes italians després de la segona guerra mundial, sobretot Altiero
Spinelli. Aquest federalisme es va orientar ja en una direcció clarament
europeista, que va quedar palesada en el Manifest de Ventotene, promogut pels
federalistes italians quan el feixisme encara no havia estat del tot derrotat.
L’europeisme federalista es veia com una manera d’evitar de forma estructural
les rivalitats entre estats i entre nacionalismes que havien portat a les dues
guerres mundials. La Unió Europea és fruit en bona part d’aquesta tradició de
pacifisme federalista, i encara avui el centre esquerra i l’esquerra italiana
es mostren explícitament partidaris d’un estat federal europeu.
Però paral·lelament va existir una línia de pensament
contrària, que destacava les virtuts de les petites nacions-estat, que
competirien per atraure factors en una globalització desregulada. Aquestes
idees van ser represes dècades després per dos professors italians que
treballen en universitats nordamericanes, Alberto Alesina i Enrico Spolaore,
els treballs dels quals han tingut força ressò a Catalunya. Per exemple, Enrico
Spolaore va aparèixer en un dels documentals de TV3 sobre la possible
independència de Catalunya, i el llibre que resumeix els seus treballs va ser
traduït al català i publicat pel Departament d’Indústria de la Generalitat quan
el conseller era el dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya Josep Huguet.
És doncs important per al debat sobre Catalunya entendre què diuen i què no
diuen Alesina i Spolaore, i quins són els orígens intel·lectuals de les seves posiciona.
Alesina és un dels autors més destacats de la segona
generació del grup d’economistes italians formats a la Universitat Bocconi de
Milan, la influència dels quals és descrita amb gran detall per Mark Blyth[1].
Aquests economistes són partidaris d’una intervenció limitada de l’estat en la
vida econòmica, i es caracteritzen per un grau elevat de desconfiança en
l’acció pública democràtica i un grau elevat de confiança en solucions
tecnocràtiques, manllevant idees de l’escola de l’elecció pública de Buchanan.
No debades Mario Monti, el que va ser president tecnòcrata del consell de
ministres italià en els mesos àlgids de la crisi de l’euro a l’any 2012, va ser
president de la Universitat Bocconi. L’escola d’economia de la Universitat
Bocconi va ser fundada però pel dirigent i intel·lectual
liberal italià Luigi Einaudi, segon president de la República Italiana entre
1948 i 1955 (després d’haver estat governador del Banc d’Itàlia els anys
anteriors[2]),
que també es va relacionar després de la segona guerra mundial amb el grup de
federalistes d’Altiero Spinelli, al qual s’ha fet referència anteriorment. Això
no obstant, el liberalisme internacional
d’Alesina i els seus coautors es desvia molt de la línia federalista
liberal d’Einaudi, descrita així pels qui han estudiant més en profunditat el
seu pensament econòmic[3]:
El nucli d’aquestes idees es troba en
dos articles, “Per una Federazione
economica europea” (1943), i “I
problemi economici della Federazione europea” (1944), escrits durant el
seu període d’exili a Suïssa. És en aquests articles que Einaudi construeix el
que s’ha anomenat la seva teoria del mercat global (...), fonamentada en la
discussió del teorema smithià sobre la divisió del treball i l’abast del
mercat, i va desenvolupar la seva teoria del govern federal, és a dir, els seus
pensaments sobre el model d’un estat supranacional federal democràtic que faria
possible capturar les oportunitats ofertes per un mercat mundial, o almenys un
gran mercat unificat. La federació europea representa un òptim de segon
ordre respecte a l’estat
supranacional, essent l’òptim teòric un govern mundial. En efecte, el projecte
d’un govern federal té en compte la tendència a l’expansió del mercat,
reconciliant-la amb la dimensió política màxima possible.
[1] Blyth, M. (2012), Austerity. The
History of a Dangerous Idea, Oxford University Press.
[2] A Itàlia ha estat freqüent que els governadors del Banc d’Itàlia
després ocupessin importants responsabilitats de govern, cosa que ha vingut
facilitada per la inestabilitat del sistema polític.
[3] Veure Forte,
F.; Marchionatti, R. (2012), “Luigi Einaudi’s Economics of Liberalism”, Journal of the History of Economic Thought,
19(4): 587-624.
