Lo peor de ser federalista es que te vuelves invisible tengas el sexo y la edad que tengas. Te reúnes como si fueras de alcohólicos anónimos. Y lo dices en voz alta como quien confiesa un delito: "Me llamo José Luis Atienza y soy federalista". Basta de historias y de cuentos, basta de jugar a ser patriotas el minuto 17:14 en un campo de fútbol y olvidarnos del minuto 19:39 cuando compartimos la patria de la derrota y el exilio
(Intervención de José Luis Atienza en el acto de presentación del Manifiesto 21 de Septiembre 'Por la unidad y la solidaridad de la clase trabajadora’ celebrado en las Cocheras de Sants el 21 de septiembre de 2017)
No es todo tan malo. Gracias al ‘procés’. La única ventaja
del ‘procés’ es que gracias a él nos volvemos a ver gente que hacía algún
tiempo que no nos veíamos. Adolfo Bioy Casares decía que lo peor de hacerse
viejo es volverse invisible para las mujeres. Y viceversa. Lo peor de ser
federalista en un espacio de encuentro entre federalistas e independentistas es
que te vuelves invisible tengas el sexo y la edad que tengas. Te reúnes como si
fueras de alcohólicos anónimos. Y lo dices en voz alta como quien confiesa un
delito: ”Me llamo José Luis Atienza y soy federalista”.
Nosaltres som els del no a tot l'1-O, a l'un, al guió ia la
o. Nosaltres som els de l'esmena a totalitat perquè ens neguem a acceptar un
referèndum sense democràcia que augmenta la divisió i ens allunya de la
solució. Per molt que les banderes nacionals onegin als carrers i pengin dels
balcons, tenim les banderes vermelles a mig pal. Perquè el que ens han
arrabassat en aquests anys no són els drets nacionals, són els drets laborals,
els drets salarials, de la dependència, la pujada de les pensions. Per als
nostres homes i dones continua sent cert aquell vell cartell que aquest juny va
fer quaranta anys: Mis manos, mi capital.
Como decía Gabriel Celaya, nosotros somos quien somos, basta
de historias y de cuentos, basta de jugar a ser patriotas el minuto 17:14 en un
campo de fútbol y olvidarnos del minuto 19:39 cuando compartimos la patria de
la derrota y el exilio.
Venimos de un silencio, de uno que empezó con largas colas
en la frontera en blanco y negro, colas como las de hoy, en color y ante otras
fronteras, pero con las mismas caras de derrota y exilio que en aquel campo de refugiados
de la playa de Argelès, que en aquella frontera que pasaron entre lágrimas y de
la mano Carles Riba y Antonio Machado.
Aconseguir la Constitució del 78 va costar molts anys de
presó, d'acomiadaments, de víctimes i herois anònims, de gent que no es pot
defensar, perquè ja no és aquí ni enlloc. No va ser una Constitució de
renúncies, va ser una Constitució de conquesta de drets. Tampoc va ser una
imposició de l'Estat, va ser una Constitució d'acord. La Constitució la vam
aprovar a Catalunya amb més ganes que a Espanya per un 90% dels vots. Amb
legalitat i legitimitat democràtica, oberta a la reforma i millora.
Per què no s'ha triat el camí de la reforma constitucional?
Perquè ignorar la Constitució els permet disfressar-se d'Estat a les seves televisions
i a les seves ràdios, com ignorar el castellà a TV3 els hi permet la ficció
d'imaginar una Catalunya que no existeix, una Catalunya monolingüe. El
nacionalisme és com el paper, ho aguanta tot. Amb comunicació i propaganda
converteix la naftalina predemocràtica en olor d'urnes i vots.
L'independentisme és el nacionalisme en 3D, et poses les ulleres del procés i
tens la independència a tocar.
Ni se plantean la reforma constitucional. Prefieren los
atajos, saltarse las leyes es mucho más sencillo que cambiarlas, pero aboca a
lo malo o lo peor, o a una pelea humillante entre instituciones o disputar la
política con la gente en la calle. La gente como ariete porque para hacer
tortillas hay que cascar huevos. Prefieren no enseñar las cartas al Parlamento
y jugar al juego del mentiroso con la democracia, con la ilegalidad y con la
gente.
Ho han aconseguit. Han provocat el xoc de trens. Aquesta és
l'ocasió que esperaven uns i altres per fer història. El PP fent una
demostració de força del govern de l'Estat i de pas treure-li la cartera a
Ciutadans. ERC, ANC i Omnium fent una revolta suposadament democràtica al
carrer i de pas treure’s de sobre el PDECAT.
Tot això, amb part de la nostra gent al carrer que no vol
anar a l'1-O però que tampoc vol veure la Guàrdia Civil patrullant els carrers
i dormint en un vaixell com un exèrcit d'ocupació estrangera. No obstant això,
un cop allà hi ha dues alternatives. O anar-se'n o formar part com a figurants
del cor de la independència i de l'aroma suau però persistent a coacció.
Reclamamos política porque la falta de política nos ha
llevado ante algo que es más que un conflicto político, ante algo tan poco
democrático como un conflicto de emociones. La emoción de la unidad de España
contra la emoción de la secesión. El gobierno de los represores contra el
gobierno de los mártires con coche oficial.
A nosotros nos toca recurrir a Galileo, Y sin embargo, se
mueve. Votar sin garantías democráticas no es un acto democrático, se
manifiesten diez, cien mil o cuatro millones de personas, votar sin garantías
democráticas una parte de la gente de Catalunya para tomar decisiones como si
votase toda, es total y absolutamente antidemocrático.
Nosaltres som una petita punta de l'iceberg perquè som molts
més dels que els uns i els altres volen i diuen. Ahir, Javier, un company del
grup llegint un twitter del xat va dir: Maruja Torres está aguantando en la
última trinchera, sola. Una pena, somos muchos y estamos todos solos.
Hem de deixar d'estar sols i poc acompanyats. Igual que el
moviment obrer va ser protagonista de la llibertat, amnistia i estatut
d'autonomia, ara s'ha de mobilitzar per ser la veu protagonista d'una solució
que no parteixi per la meitat la gent del nostre país, ni divideixi els
treballadors. Venim d'un silenci però ara ens toca a tots, també des del lloc
de treball, parlar, sumar, multiplicar, pensar i proposar. Deixar-nos d’històries
i plantejar-nos la reforma de la Constitució. Toca llançar idees a l'aire.
Afrontar una consulta des de la sutura de les ferides. El conflicte entre
Catalunya i Espanya és bilateral, i per tant la solució ha de tenir espais de
bilateralitat, traient del calaix una eina oblidada, la Comissió Bilateral
reconeguda a l'Estatut.
Volem un referèndum per a la majoria, des de la iniciativa
democràtica. Un referèndum sobre una proposta constitucional i inclusiva per
votar SÍ, que estem farts d'invents on ens toca votar NO i tornar pilotes des
del fons de la pista. Un referèndum perquè Catalunya voti SÍ a una reforma de
la Constitució. Una reforma limitada al Títol VIII on la nostra primera
reclamació hauria de ser Volem l'Estatut. Volem l'Estatut íntegre, un Estatut
que sigui reconegut en una disposició addicional de la Constitució, tal com el
va votar la gent de Catalunya, perquè els drets anul·lats dels catalans quedin
blindats per la pròpia Constitució espanyola.
Hi ha de fons, com n'hi ha en d‘altres col·lectius socials,
un desig que sigui reconeguda la identitat de Catalunya com a fet diferencial.
Identitat reconeguda entre línies per la Constitució en parlar de nacionalitats
i regions. Simplement cal podar 6 lletres de la paraula nacionalitats i
deixar-la en nacions. Espanya nació de nacions, Galícia, Euskadi, Catalunya.
Hace falta un gran consenso lingüístico y dosis de cariño
efectivo que sustituya a la desconfianza ante el plurilingüismo. Hacer una Ley
de la lengua para que nadie haga de las lenguas una bandera. E introducir el
conocimiento básico sobre las otras lenguas del Estado en la enseñanza. Cada
lengua, protegida, pero hacer del hermoso patrimonio de las lenguas un tesoro
común, unas lenguas que no se hablan por joder, sino que vienen de muy lejos,
vivas a través de los siglos.
Objectivar la solidaritat entre territoris i fer una reforma
radical del Senat. Reduir-lo a més de la meitat i convertir-lo en una cambra
territorial de les nacions i les regions per debatre entre les autonomies i
perfeccionar el sistema autonòmic. I recollir la idea de Maragall i portar-lo a
Barcelona.
Trabajar por la unidad y solidaridad de la clase trabajadora
es decir NO al 1 de octubre, pero debemos de ser la gente del SÍ.
La gente de SÍ a l’Estatut que votamos en frente del NO de
quienes lo intentan derogar, enfrente de quienes en su momento no lo votaron:
ERC y la CUP.
La gente del SÍ al autogobierno, en tres años de tripartito,
con el descuelgue de ERC, se aprobó el Estatut, más autogobierno a pesar del
recorte del Tribunal Constitucional. En siete años de proceso, no sabemos este
mes quien pagará las nóminas.
La gente del SÍ pedimos desde hace casi 40 años una nueva
ley electoral más proporcional para que las mayorías en votos sean mayorías parlamentarias,
y los del NO en 24 horas aprueban una ley de referéndum.
La gent del SÍ volem una Constitució per a la majoria, i
ells aproven una llei constituent sense debat i per menys de la meitat de la
gent.
Els del SÍ reclamem un referèndum legal com a solució per a
la majoria, i els del NO fan una consulta il·legal per disparar un conflicte i
proclamar una república independent amb el suport principal de TV3, pagada per
tots nosaltres.
Els del SÍ portem la república al cor, basada en la
llibertat, la igualtat i la fraternitat Ells no van haver d’anar aquell dia a
classe perquè retallen la llibertat al Parlament, ens discriminen en els
mitjans de comunicació, i han esquerdat greument la gran fita de la democràcia
del nostre país. Catalunya, un sol poble fraternal.
Ens corre pressa unir-nos més del que estem, dir la nostra
abans de l'1 d'octubre, perquè hi ha més alternatives que la frustració.
Mientras tanto, es aconsejable escuchar a Brassens cantado
por Loquillo, porque esto es una locura.
Yo no pienso pues hacer ningún daño
Queriendo vivir fuera del rebaño;
Queriendo vivir fuera del rebaño;
En el mundo no hay mayor pecado
Que no seguir al abanderado.
No hay comentarios:
Publicar un comentario