viernes, 22 de septiembre de 2017

Ser federalista es como ser de alcohólicos anónimos (por José Luis Atienza)


Lo peor de ser federalista es que te vuelves invisible tengas el sexo y la edad que tengas. Te reúnes como si fueras de alcohólicos anónimos. Y lo dices en voz alta como quien confiesa un delito: "Me llamo José Luis Atienza y soy federalista". Basta de historias y de cuentos, basta de jugar a ser patriotas el minuto 17:14 en un campo de fútbol y olvidarnos del minuto 19:39 cuando compartimos la patria de la derrota y el exilio



(Intervención de José Luis Atienza en el acto de presentación del Manifiesto 21 de Septiembre 'Por la unidad y la solidaridad de la clase trabajadora’ celebrado en las Cocheras de Sants el 21 de septiembre de 2017)

No es todo tan malo. Gracias al ‘procés’. La única ventaja del ‘procés’ es que gracias a él nos volvemos a ver gente que hacía algún tiempo que no nos veíamos. Adolfo Bioy Casares decía que lo peor de hacerse viejo es volverse invisible para las mujeres. Y viceversa. Lo peor de ser federalista en un espacio de encuentro entre federalistas e independentistas es que te vuelves invisible tengas el sexo y la edad que tengas. Te reúnes como si fueras de alcohólicos anónimos. Y lo dices en voz alta como quien confiesa un delito: ”Me llamo José Luis Atienza y soy federalista”.

Nosaltres som els del no a tot l'1-O, a l'un, al guió ia la o. Nosaltres som els de l'esmena a totalitat perquè ens neguem a acceptar un referèndum sense democràcia que augmenta la divisió i ens allunya de la solució. Per molt que les banderes nacionals onegin als carrers i pengin dels balcons, tenim les banderes vermelles a mig pal. Perquè el que ens han arrabassat en aquests anys no són els drets nacionals, són els drets laborals, els drets salarials, de la dependència, la pujada de les pensions. Per als nostres homes i dones continua sent cert aquell vell cartell que aquest juny va fer quaranta anys: Mis manos, mi capital.

Como decía Gabriel Celaya, nosotros somos quien somos, basta de historias y de cuentos, basta de jugar a ser patriotas el minuto 17:14 en un campo de fútbol y olvidarnos del minuto 19:39 cuando compartimos la patria de la derrota y el exilio.
Venimos de un silencio, de uno que empezó con largas colas en la frontera en blanco y negro, colas como las de hoy, en color y ante otras fronteras, pero con las mismas caras de derrota y exilio que en aquel campo de refugiados de la playa de Argelès, que en aquella frontera que pasaron entre lágrimas y de la mano Carles Riba y Antonio Machado.

Aconseguir la Constitució del 78 va costar molts anys de presó, d'acomiadaments, de víctimes i herois anònims, de gent que no es pot defensar, perquè ja no és aquí ni enlloc. No va ser una Constitució de renúncies, va ser una Constitució de conquesta de drets. Tampoc va ser una imposició de l'Estat, va ser una Constitució d'acord. La Constitució la vam aprovar a Catalunya amb més ganes que a Espanya per un 90% dels vots. Amb legalitat i legitimitat democràtica, oberta a la reforma i millora.

Per què no s'ha triat el camí de la reforma constitucional? Perquè ignorar la Constitució els permet disfressar-se d'Estat a les seves televisions i a les seves ràdios, com ignorar el castellà a TV3 els hi permet la ficció d'imaginar una Catalunya que no existeix, una Catalunya monolingüe. El nacionalisme és com el paper, ho aguanta tot. Amb comunicació i propaganda converteix la naftalina predemocràtica en olor d'urnes i vots. L'independentisme és el nacionalisme en 3D, et poses les ulleres del procés i tens la independència a tocar.

Ni se plantean la reforma constitucional. Prefieren los atajos, saltarse las leyes es mucho más sencillo que cambiarlas, pero aboca a lo malo o lo peor, o a una pelea humillante entre instituciones o disputar la política con la gente en la calle. La gente como ariete porque para hacer tortillas hay que cascar huevos. Prefieren no enseñar las cartas al Parlamento y jugar al juego del mentiroso con la democracia, con la ilegalidad y con la gente.

Ho han aconseguit. Han provocat el xoc de trens. Aquesta és l'ocasió que esperaven uns i altres per fer història. El PP fent una demostració de força del govern de l'Estat i de pas treure-li la cartera a Ciutadans. ERC, ANC i Omnium fent una revolta suposadament democràtica al carrer i de pas treure’s de sobre el PDECAT.

Tot això, amb part de la nostra gent al carrer que no vol anar a l'1-O però que tampoc vol veure la Guàrdia Civil patrullant els carrers i dormint en un vaixell com un exèrcit d'ocupació estrangera. No obstant això, un cop allà hi ha dues alternatives. O anar-se'n o formar part com a figurants del cor de la independència i de l'aroma suau però persistent a coacció.

Reclamamos política porque la falta de política nos ha llevado ante algo que es más que un conflicto político, ante algo tan poco democrático como un conflicto de emociones. La emoción de la unidad de España contra la emoción de la secesión. El gobierno de los represores contra el gobierno de los mártires con coche oficial.  
A nosotros nos toca recurrir a Galileo, Y sin embargo, se mueve. Votar sin garantías democráticas no es un acto democrático, se manifiesten diez, cien mil o cuatro millones de personas, votar sin garantías democráticas una parte de la gente de Catalunya para tomar decisiones como si votase toda, es total y absolutamente antidemocrático.

Nosaltres som una petita punta de l'iceberg perquè som molts més dels que els uns i els altres volen i diuen. Ahir, Javier, un company del grup llegint un twitter del xat va dir: Maruja Torres está aguantando en la última trinchera, sola. Una pena, somos muchos y estamos todos solos.

Hem de deixar d'estar sols i poc acompanyats. Igual que el moviment obrer va ser protagonista de la llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, ara s'ha de mobilitzar per ser la veu protagonista d'una solució que no parteixi per la meitat la gent del nostre país, ni divideixi els treballadors. Venim d'un silenci però ara ens toca a tots, també des del lloc de treball, parlar, sumar, multiplicar, pensar i proposar. Deixar-nos d’històries i plantejar-nos la reforma de la Constitució. Toca llançar idees a l'aire. Afrontar una consulta des de la sutura de les ferides. El conflicte entre Catalunya i Espanya és bilateral, i per tant la solució ha de tenir espais de bilateralitat, traient del calaix una eina oblidada, la Comissió Bilateral reconeguda a l'Estatut.

Volem un referèndum per a la majoria, des de la iniciativa democràtica. Un referèndum sobre una proposta constitucional i inclusiva per votar SÍ, que estem farts d'invents on ens toca votar NO i tornar pilotes des del fons de la pista. Un referèndum perquè Catalunya voti SÍ a una reforma de la Constitució. Una reforma limitada al Títol VIII on la nostra primera reclamació hauria de ser Volem l'Estatut. Volem l'Estatut íntegre, un Estatut que sigui reconegut en una disposició addicional de la Constitució, tal com el va votar la gent de Catalunya, perquè els drets anul·lats dels catalans quedin blindats per la pròpia Constitució espanyola.

Hi ha de fons, com n'hi ha en d‘altres col·lectius socials, un desig que sigui reconeguda la identitat de Catalunya com a fet diferencial. Identitat reconeguda entre línies per la Constitució en parlar de nacionalitats i regions. Simplement cal podar 6 lletres de la paraula nacionalitats i deixar-la en nacions. Espanya nació de nacions, Galícia, Euskadi, Catalunya.

Hace falta un gran consenso lingüístico y dosis de cariño efectivo que sustituya a la desconfianza ante el plurilingüismo. Hacer una Ley de la lengua para que nadie haga de las lenguas una bandera. E introducir el conocimiento básico sobre las otras lenguas del Estado en la enseñanza. Cada lengua, protegida, pero hacer del hermoso patrimonio de las lenguas un tesoro común, unas lenguas que no se hablan por joder, sino que vienen de muy lejos, vivas a través de los siglos.

Objectivar la solidaritat entre territoris i fer una reforma radical del Senat. Reduir-lo a més de la meitat i convertir-lo en una cambra territorial de les nacions i les regions per debatre entre les autonomies i perfeccionar el sistema autonòmic. I recollir la idea de Maragall i portar-lo a Barcelona.

Trabajar por la unidad y solidaridad de la clase trabajadora es decir NO al 1 de octubre, pero debemos de ser la gente del SÍ.
La gente de SÍ a l’Estatut que votamos en frente del NO de quienes lo intentan derogar, enfrente de quienes en su momento no lo votaron: ERC y la CUP.
La gente del SÍ al autogobierno, en tres años de tripartito, con el descuelgue de ERC, se aprobó el Estatut, más autogobierno a pesar del recorte del Tribunal Constitucional. En siete años de proceso, no sabemos este mes quien pagará las nóminas.
La gente del SÍ pedimos desde hace casi 40 años una nueva ley electoral más proporcional para que las mayorías en votos sean mayorías parlamentarias, y los del NO en 24 horas aprueban una ley de referéndum.

La gent del SÍ volem una Constitució per a la majoria, i ells aproven una llei constituent sense debat i per menys de la meitat de la gent.
Els del SÍ reclamem un referèndum legal com a solució per a la majoria, i els del NO fan una consulta il·legal per disparar un conflicte i proclamar una república independent amb el suport principal de TV3, pagada per tots nosaltres.
Els del SÍ portem la república al cor, basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat Ells no van haver d’anar aquell dia a classe perquè retallen la llibertat al Parlament, ens discriminen en els mitjans de comunicació, i han esquerdat greument la gran fita de la democràcia del nostre país. Catalunya, un sol poble fraternal.
Ens corre pressa unir-nos més del que estem, dir la nostra abans de l'1 d'octubre, perquè hi ha més alternatives que la frustració.

Mientras tanto, es aconsejable escuchar a Brassens cantado por Loquillo, porque esto es una locura.

Yo no pienso pues hacer ningún daño
Queriendo vivir fuera del rebaño;
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe 
En el mundo no hay mayor pecado
Que no seguir al abanderado.



No hay comentarios:

Publicar un comentario