FEDERALISTES 2030-2050: "Més units, més forts" (per Gonçal Berastegui)

La resposta de les democràcies aliades exigeix operativitat i recursos per fer front a l’agressió de Putin. És l’hora del ‘moment hamiltonià’ de la defensa comuna.

“Divide et impera”, o en la seva possible versió original en grec, διαίρει καὶ βασίλευε (“diaírei kaì basíleue”), és, des de fa anys, la màxima no oficial del règim rus, i la seva principal estratègia, interior i exterior, per dur a terme la “restauració” del que Putin, un ultranacionalista irredemptista i agressiu, considera l’esfera d’influència històrica de la gran “pàtria russa”. “Divideix i venç” no és, doncs, només un lema, sinó una estratègia perfectament tangible dissenyada per afeblir la solidaritat, la fraternitat i la lleialtat entre persones i entre societats, permetent aïllar i debilitar un objectiu abans d’atacar-lo amb tota la força d’una gran potència.

La Rússia de Putin és una federació en nom, però és en realitat una autocràcia governada amb mà de ferro per un líder absolut de voluntat inqüestionable que, després de dècades de purgues, intimidació i crims, no compta amb cap contrapoder. Dirigeix una gran potència, utilitzant la seva dimensió – en territori, en força militar i en recursos energètics – per aconseguir els seus objectius mitjançant el doblegament violent dels seus adversaris, els quals busca aïllar i debilitar prèviament.

Precisament, tot i ser president d’una federació que és en realitat una autocràcia, Putin és enemic del federalisme, perquè maximitza la solidaritat, la lleialtat, la fraternitat i la unitat en la pluralitat, qualitats que poden reunir una força capaç d’oposar-se amb èxit a la seva agressió ultranacionalista.

Ho hem comprovat repetidament en les setmanes prèvies a la invasió russa, amb intents de debilitar, fragmentar i desligitimar tots els organismes d’esperit federal o quasi-federal que el Kremlin ha identificat com adversaris.

En primer lloc, el règim rus s’ha negat sempre a acceptar la Unió Europea com a interlocutor. Al contrari, va remetre missives a les 27 capitals deliberadament per separat, i el seu Ministre d’Exteriors, l’avui sancionat Serguei Lavrov, va protestar enèrgicament quan aquestes van ser respostes amb una única carta de l’Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. La forma de la negociació era més important que les irracionals demandes que contenia. De nou, no es tracta de quelcom casual. La Unió Europea representa tot allò que Putin menysprea: una fortalesa de la democràcia i de l’estat de dret construïda per evitar que les seves fronteres interiors tornessin a ser mai redibuixades amb la violència.

Putin és enemic del federalisme perquè aquest representa la solidaritat, la lleialtat, la fraternitat i la unitat en el pluralisme, qualitats que poden reunir una força capaç d’oposar-se amb èxit a la seva agressió ultranacionalista. 

En segon lloc, l’ONU, el fòrum mundial dissenyat per resoldre tot conflicte entre estats de manera pacífica, també ha rebut el menyspreu d’un règim rus que ostenta la presidència de torn del seu Consell de Seguretat, del qual Rússia és, a més, membre permanent amb dret de veto. Putin no només ha violat – repetidament i des de 2008 – l’Article 2 de la Carta de les Nacions Unides, que consagra la integritat i independència dels estats enfront l’ús de la força. També va fer servir el debat d’emergència del Consell de Seguretat per alimentar falsament l’expectativa d’una resolució diplomàtica, fins al mateix instant en què emetia la declaració televisada anunciant la invasió.

En última instància, el Kremlin ha situat l’OTAN com la suposada gran amenaça a la seva seguretat, tot i compartir, des del 1997, un diàleg institucional amb l’aliança, formalitzat des del 2002 en el Consell OTAN-Rússia, en el qual s’ha desenvolupat la cooperació durant les darreres dues dècade, incloent, entre d’altres, col·laboració antiterrorista. En aquesta narrativa, Putin busca novament evitar que els estats que podrien aspirar a unir-se a l’aliança – no només Ucraïna, sinó Suècia o Finlàndia – puguin beneficiar-se de la protecció que brinda el seu Article 5, que consagra la defensa col·lectiva, compromís que impediria que Rússia pogués intervenir-hi per la força sense desencadenar una resposta de tots els aliats.

Cal dir-ho clarament: poder intimidar els estats sobirans més petits que l’envolten sense risc de represàlies militars directes, i no cap altre motiu, és el que ha dut Rússia a antagonitzar amb l’OTAN en el segle XXI – que no és sinó una aliança d’estats sobirans basada en la lliure associació, i construïda sobre una arquitectura d’estil federal amb un Consell Atlàntic representatiu de tots els seus membres, un Secretari General electe, i un comandament operatiu comú, unificat i solidari dirigit pel SACEUR (Comandant Suprem Aliat per Europa). Si tants estats sobirans antigament membres del Pacte de Varsòvia o de l’URSS han optat per unir-se a l’OTAN – per voluntat democràtica i lliurement, no ho oblidem mai – és perquè, des del seu ascens al poder, Putin mai ha amagat el seu anhel de reconstruir una esfera d’influència que li permeti intervenir en els estats que en formessin part, reduïts a protectorats de la “gran Rússia”. Aquesta, “restauració” imperial i irredemptista és simplement incompatible amb la democràcia, la llibertat, el pluralisme o l’estat de dret.

La invasió d’Ucraïna ha fet saltar pels aires dècades d’ordre internacional basat en les normes. En conseqüència, la resposta de les democràcies aliades exigeix operativitat per dur a terme respostes tangibles. Operativitat per desplegar sancions, per dur a terme un aggiornamento de les capacitats de seguretat i defensa dels estats europeus davant l’agressió autocràtica, ultranacionalista i irredemptista de Putin. Operativitat que requereix col·laboració i coordinació.

És hora, per tant, de reforçar decididament totes les organitzacions col·lectives que Putin ha buscat debilitar per facilitar la consecució dels seus objectius. Ara més que mai hem d’accelerar la federalització d’una Unió Europea cohesionada i plenament operativa, amb una única veu monolítica, dotada dels recursos econòmics, materials i operatius necessaris per a fer front al desafiament més greu a la pau a Europa des de 1945. Ara més que mai hem de reforçar el compromís amb l’OTAN, dotant-la de capacitats creïbles que dissuadeixin el Kremlin de seguir en aquesta trajectòria, vist que la dissuasió creïble és l’única estratègia capaç de forçar el règim rus a  negociar de manera honesta i de recuperar, així, la via diplomàtica. Ara més que mai s’ha de demostrar la cohesió de les democràcies i la soledat de Putin en l’Assemblea General de l’ONU.

El federalisme és avui, doncs, també una eina estratègica de seguretat i defensa – l’única capaç de reconciliar la necessitat de massa crítica amb la diversitat pròpia d’una societat lliure i democràtica. Ho és ara com ho va ser en la formació dels Estats Units. No podem oblidar que Alexander Hamilton, pare del federalisme modern, no només va federalitzar el deute adquirit pels estats durant la Guerra d’Independència com a primer Secretari del Tresor. També va ser Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit dels EUA i gran impulsor de la seva operativitat, en contraposició amb les fragmentades milícies de cadascun dels estats, com a eina de defensa de la jove república, amenaçada llavors per les potencies colonials i imperialistes europees. Després del moment hamiltonià que vam viure a Europa ara fa menys de dos anys amb la primera emissió de deute mancomunat com a resposta a la pandèmia, és imprescindible ara, doncs un moment hamiltonià en la defensa comuna de les democràcies aliades.

Epíleg per l’esperança: La democràcia, el pluralisme i el dret prevaldran davant l’autocràcia agressiva. No només per la seva legitimitat i per l’inherent atractiu que suposen per les societats que aspiren a la llibertat i la prosperitat, sinó perquè són models organitzatius molt més efectius en la presa de decisions que la cultura de la por. El pensament crític i la capacitat de rectificació, incompatibles amb els règims personalistes i autocràtics, són eines fonamentals en la gestió de crisis. Ho demostren incomptables exemples històrics, des de la victòria de les descentralitzades legions republicanes romanes enfront la granítica falange macedònica a Cinoscèfales, fins a la omertà i la promoció de la incompetència en la burocràcia soviètica que van dur al desastre de Txernòbil – enclavament que és de nou, tristament, d’actualitat.

FEDERALISTES 2030-2050: "Una Europa federal per combatre la competència fiscal a la baixa" (per Eugenia di Pólito)

A Europa ens trobem actualment amb diversos desafiaments, anomenar-los tots seria fer una llista ben llarga, i és per això que és important crear un ordre de prioritats en l’agenda política i en el debat públic sobre què es essencial tractar i quan. En els últims anys, el focus del debat s’ha posat en el canvi climàtic, la pandèmia, per raons òbvies en els darrers dos anys, l’eficiència energètica i la inflació, la digitalització, la recuperació econòmica, la migració (tot i que val a dir, molt puntualment), i per últim la competència fiscal.

Malauradament, també és un tema que es tracta de manera puntual, quan hi ha una reforma la vista o quan apareix una nova data que posa en relleu les grans diferències entre les contribucions d’empreses i persones físiques. I és en aquest moment quan tornem a replantejar-nos si ho estem fent bé, i realment tenim un sistema fiscal just, progressiu i eficient.

És ben sabut que la resposta clau per implantar un sistema fiscal que satisfaci a tots els agents econòmics i polítics és complicat. De fet, sembla gairebé impossible, ja que si analitzem els diversos sistemes que trobem al món, a tots hi trobarem, molt probablement, un tret millorable. I Europa no n’és l’excepció.

Com a dada, a nivell global portem anys observant la tendència a la baixa que segueix l’impost sobre societats, l’impost que grava els beneficis de les corporacions privades. Aquest impost ha disminuït anualment, i si res canvia, així ho seguirà fent, a tot el món, és una tendència global. Naturalment, a Europa també trobem aquest patró fiscal, qüestió que posa en relleu que la regió busca atraure capital a través d’allotjar les grans empreses i poder així injectar a l’economia europea un ingrés extra.

Però, quin és el motiu d’aquesta tendència a la baixa? En primer lloc, donada la globalització, en els últims anys ha augmentat el nombre d’empreses multinacionals. Algunes d’aquestes empreses, cal recordar, poden arribar a tenir uns ingressos superiors al PIB de certs països petits, expandeixen les seves operacions a través de diversos països: localitzant normalment les seus en aquells més desenvolupats i la manufactura en d’altres en vies de desenvolupament, donats els seus avantatges en els costos. Aquestes empreses multinacionals, cada vegada més tecnològiques, tenen una gran capacitat de moure el seu capital, tret que els permet, en cas de no resultar suficient les condicions fiscals d’un país, poder marxar al país veí sense grans complicacions. Aquesta situació crea, com és evident, una gran competència entre els països, que entraran en guerres fiscals per tal d’oferir les millors condicions fiscals i atraure aquestes multinacionals. En el context d’Europa, ens trobem exactament amb aquesta situació, alguns estats aconsegueixen emportar-se el “premi” allotjant grans multinacionals donades les oportunitats que els brinden.

Així doncs, en el llarg termini, ens trobem com a Europa s’ha disminuït considerablement l’impost de societats gravat a les corporacions, arribant a una mitjana del 20% que es tributava al 2020, en comparació amb gairebé el 45% al 1980. En quaranta anys, s’ha rebaixat a més de la meitat, tal i com veiem en la gràfica a continuació.

Font de la gràfica: TaxFoundation

Per què una Europa federal hi podria fer front? En fet d’actuar de forma conjunta com una Federació, tenint una legislació en comú tota la Unió Europea, dotaria la regió d’un caràcter més fort i resistent vers les exigències de les grans corporacions. El poder d’Europa, donat el seu extens i divers mercat, el poder adquisitiu de la població, i els patrons de consum europeus, són una gran oportunitat per a les grans corporacions, a qui també els interessa el mercat europeu. Sota una Federació, Europa tindria les eines necessàries per negociar una política fiscal justa i progressiva, que no sigui absorbida pel consumidor final i que permeti a la regió finançar les polítiques i la despesa públiques.

FEDERALISTES 2030-2050: "La via valenciana i balear" (per Marcel Vidal Calzada)

(Publicat originalment a El Triangle)

Un dels grans objectius del moviment independentista català, des de l’inici del procés, ha estat mirar de convèncer a la societat catalana que l’Espanya actual és hereva del franquisme, irreformable, homogènia i que no respecta la diversitat social, política, lingüística i cultural dels territoris que la componen. Durant els governs de Rajoy, les veus socials i polítiques que a la resta d’Espanya intentaven bastir ponts amb la societat catalana quedaven silenciades per la intransigència independentista i per una dreta espanyola que utilitzava constantment Catalunya com una arma electoral. 

Els temps polítics, però, han canviat (i molt). D’una banda, l’independentisme, tot i mantenir la majoria al Parlament, va perdre gairebé 640.000 vots en les darreres eleccions autonòmiques. Aquest element i el gir estratègic d’ERC al Congrés (en molta menor mesura al Parlament) van ser els primers símptomes del fracàs i l’esgotament del projecte independentista. 

D’altra banda, l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa ha estat cabdal per rebaixar la tensió social i política, i per iniciar un diàleg amb la Generalitat que, ja de per sí, és una victòria de la democràcia, perquè és el triomf de la paraula, l’acord i el pacte front la negació de l’altre, la intransigència i la crispació constant. 

L’actual deriva del PP (cada cop es troba més proper als postulats de Vox i cada vegada més lluny de la democràcia cristiana defensada per líders europeus com Angela Merkel), i la gestió i actitud de Díaz Ayuso no deixen de ser recordatoris que la situació de distensió pot ser un miratge en cas que les forces polítiques conservadores i ultraconservadores sumin majoria després de les properes eleccions generals. I, per tant, un avís que aleshores no hi haurà ni diàleg ni res.

Amb tot, la pandèmia i el canvi del clima polític i social han comportat que guanyin pes veus com les dels presidents Ximo Puig i Francina Armengol. Ambdós han apel·lat darrerament a la recuperació de la fluïdesa institucional amb la Generalitat i a la descentralització d’institucions estatals. Al mateix temps, han traçat un discurs que busca la concòrdia, l’entesa i la defensa d’una Espanya plural, diversa i federal. El relat que han teixit xoca frontalment, a més, amb l’Espanya en blanc i negre que ha dibuixat l’independentisme. El discurs dels mandataris valencià i balear recorda al que va construir l’expresident Pasqual Maragall a principis de la dècada dels 2000 i que buscava, com ara el de Puig i Armengol,  la unió entre sensibilitats polítiques diferents. 

És evident que els camins que han ofert Puig i Armengol a les societats valenciana i balear són molt més complexes que el que planteja Aragonès a la catalana. Però davant la complexitat social i política de les societats actuals calen respostes i polítiques que no simplifiquin la realitat. Reduir-ho gairebé tot, com fa Aragonès, a una votació de Sí/No resulta enormement temerari. Només cal veure les conseqüències econòmiques i socials del Brexit perquè un se n’adoni de la inconsciència que va cometre David Cameron al convocar el referèndum.  

Aragonès faria bé de correspondre als oferiments de Puig i Armengol sumant-se a la via de l’acord i el pacte. Sumar, en un moment polític com l’actual, amb la Comunitat Valenciana i les Illes Balears per tenir un finançament autonòmic just, lluitar contra el dumping fiscal propugnat per Isabel Díaz Ayuso, defensar trets culturals i lingüístics comuns o apostar pel Corredor Mediterrani resulta cabdal per revertir el tancament de Catalunya dels últims anys. 

A més, vist el panorama polític, no hi ha gaire més opcions (viables). Tot i això, el president català hauria de ser conscient que el moment és ara, perquè els comicis que se celebraran en algunes autonomies el proper any poden fer variar les peces del taulell polític i que, en conseqüència, sigui molt més complicat acordar amb els territoris amb els que hi ha més interessos en comú. 

Com va assenyalar Ximo Puig en el seu discurs de cap d’any, “el que necessitem és sumar, amb la paraula serena i sense crits”. En aquest sentit, la Generalitat ha de triar si vol polaritzar amb la Comunitat de Madrid o si vol adherir-se a un projecte que, des de la paraula serena, la diversitat i el pluralisme, cerca la unió en qüestions fonamentals per la prosperitat econòmica i social. Obrir o tancar Catalunya. La pilota està a la teulada d’Aragonès.