Una alternativa federal i d’esquerres (Per Montserrat Pareja-Eastaway)

Parlar de sentiments és difícil. Penso que molts ens sentim així: el patriotisme i  el nacionalisme son per a mi motivacions inexistents.  De la mateixa manera que semblaria inversemblant  posar en tela de judici els sentiments dels que pengen banderes simbolitzant la demanda d’ una nació independent, ningú no pot negar-me que jo em senti diferent.  No comparteixo certes manifestacions i segueixo, espero, tenint un lloc al meu país.  Jo vaig celebrar la diada. Com ho he fet des de petita. Però no vaig participar a cap cadena humana i ningú té dret a qüestionar la meva catalanitat per no compartir el fet independentista.

Manipular és fàcil. Particularment quan les coses van maldades, quan les conseqüències de la crisi econòmica son devastadores, quan, per exemple, la gent jove ha de marxar del país per a treballar o quan  totes les famílies tenen algun familiar o conegut en atur. Què més fàcil que oferir solucions que engresquen, que prometen un món millor, que garanteixen més escoles bressol o més hospitals però no  expliquen el “com”.  Des de fa un temps a Catalunya s’han  minimitzat els costos del procés cap a la independència.  De fet, s’ha obviat el procés o inclús pitjor, alguns consideren que els processos amb conseqüències negatives son necessaris per a que els nostres fills gaudeixin d’un món millor. Probablement, prefereixo pel·lícules com Blade Runner per a distraurem amb ciència ficció. 

Parlar de política o de polítics avui resulta complex. La voluntat de focalitzar els discursos sobre la realitat, la possibilitat o la viabilitat d’una Catalunya independent  fa que temes que jo i molts com jo considerem prioritaris en la discussió política hagin passat a segon terme. Fer política des del govern vol dir governar, fer lleis, prendre decisions...vivim en moments d’austeritat i de grans penúries econòmiques per moltes famílies.  Com és possible?, em pregunto jo, que la discussió, per exemple, sobre si tindrem doble nacionalitat “el dia després de“ degut als vincles emocionals amb la resta d’Espanya hagi substituït una reflexió seria (i un gir en l’acció)  sobre les implicacions de, per exemple, les llistes d’espera als hospitals públics, la retallada de les pensions o la problemàtica a les aules de les escoles públiques?

La fractura social a Catalunya és creixent.  Fins fa poc temps, els meus amics independentistes i jo érem capaços de discutir, de no estar d’acord i fins i tot de celebrar la divergència d’opinions.  Tal i com he dit abans, l’escalfament ideològic al que ens han sotmès en els darrers mesos ha fet pràcticament impossible dissentir.  O ets independentista o no existeixes.  O simplement, no hi comptes. Em pregunto si sóc jo la única que prefereix no parlar de ‘certs temes’  per tal d’evitar posicionaments visceralment oposats i sopars que acabin com el rosari de l’aurora. Em pregunto si sóc jo la única que s’ha sentit  posada en evidència quan al Facebook corrobora coses que diuen en Cercas, en Évole o en Muñoz Molina.  No m’agrada gens sentir la sensació de ‘ets dels nostres o no?’.   

Cal donar solucions a l’encaix amb Espanya. D’això ja fa força temps. L’esgotament del model polític i econòmic proposat per la transició ha configurat unes hisendes insostenibles i una situació a la que cal donar-hi sortida. El model federal és una proposta possible, reivindicada des de molts sectors de la societat. 

Alguns hem pres la iniciativa.  Més enllà del que els governs i certes institucions estiguin maniobrant, som cada vegada més els que tenim la necessitat de compartir una alternativa diferent, una alternativa que es centri en les persones, en un futur sostenible, en un sistema econòmic que garanteixi la qualitat de vida per a tots, en un país on  la preocupació principal sigui la polarització entre rics i pobres i no el que posi al passaport.

Molts avui somnien en llegar una Catalunya independent al nostres fills.

Jo voldria que la Natàlia i els seus fills visquessin en una societat més justa, on existeixi igualtat d’oportunitats, on es lluiti per una qualitat de vida digne per tothom. Més sostenible i estratègicament posicionada en el món . 

Una Catalunya diversa

Una Catalunya digna

Una Catalunya Europea

Una Catalunya d’esquerres

Una Catalunya inserida a una Espanya federal que reconegui  l’articulació de la diferencia.

L’alternativa del federalisme la considero no només necessària sinó imprescindible.