Independència, una recepta simple i reeixida (Per Pedro López Provencio)

Han passat gairebé 40 anys des d'aquell dia en què una parella d'amics ens van convidar, a la meva dona i a mi, a passar un cap de setmana a Andorra. Durant el trajecte en cotxe, ell, una mica misteriós, em va dir que s'absentarien durant un matí. Estaven convocats a una reunió independentista, perquè segons ens van dir, aquesta era la seva opció política. Amb el poc tacte que em caracteritza, els vaig etzibar sense pensar-ho: independents de qui: de la CIA o del KGB? Vam riure de bona gana i no vam tornar a parlar de l'assumpte mai més.

El que llavors era cosa d'un nombre reduït de persones, avui sembla que interessa a una part molt important de la societat catalana. No és per casualitat. Cal reconèixer que el nacionalisme i el catalanisme han realitzat una labor intensa i constant. Ajudats per moltes persones com jo que, sense enquadrar-se en cap dels dos ismes, hem coadjuvat desinteressadament. La defensa de la immersió lingüística a l'escola, el gairebé exclusiu ús del català en l'Administració Pública, el repartiment de subvencions a la cultura, als mitjans i a l'associacionisme afí, ha donat uns fruits que salten a la vista dels qui ja vam tenir ús de raó al segle passat.

La dictadura franquista va reprimir tots els contraris al règim. Especialment els  treballadors. Però un cop iniciada l'etapa formalment democràtica, va ser el nacionalisme la fracció de la societat catalana que va fer més visible aquella repressió, la que amb més entusiasme va defensar els seus interessos. Va reclamar i va obtenir cada vegada més. Sempre va fer veure que des de la mort del dictador fins aquí res no havia canviat. Mai no van cedir en l'enfrontament.

Els treballadors també aconseguírem imposar drets i llibertats essencials. Vam passar uns anys durant els quals anàvem aconseguint quotes de benestar gens menyspreables -si ho comparem amb el que havien tingut els nostres pares. I així ho vam reconèixer implícitament. Per això, a diferència dels nacionalistes, vam relaxar l'activitat sindical. Els nostres partits d'esquerres van viure mirant a la lluna, i de vegades fitxant-se solament en el dit que assenyala. La conscienciació dels nostres fills va semblar innecessària. Amb la bombolla immobiliària i el crèdit sense fi, ens van fer creure que vivíem al país de les meravelles, que la lluita de classes havia arribat a la seva fi, que la igualtat d'oportunitats existia i que el creixement era infinit. Amb l'abundància de béns materials es va imposar l'individualisme. I com que a l'ambició de posseir no li resulta útil ni la cultura ni la solidaritat, ens trobem ara de nou desarmats i en procés de ser vençuts una altra vegada.

Com que ja està clara la impossibilitat de seguir creixent il·limitadament, la producció intensiva de béns materials comença a no resultar rendible en aquesta part del món. Proporciona insuficients beneficis al capital. La societat europea està saturada encara que la distribució sigui extremadament injusta. La reposició pot obtenir-se amb el que es fabrica en altres països, on encara es treballa sense drets, sense llibertats i amb salaris de misèria. El poc que aquí es produeix solament serà competitiu si es fa en aquelles condicions laborals. La seguretat en l'ocupació i la negociació col·lectiva són una molèstia per a aquesta productivitat basada en l'explotació del treballador espantat.

Per a això se segueixen projectant els processos productius de manera que hi  intervinguin treballadors sense qualificació acadèmica ni experiència professional. Ja se'ls formarà per al lloc de treball que hagin d'ocupar, diuen, mentre aquests llocs es dissenyen perquè es puguin reemplaçar o suprimir amb facilitat. No interessa gens la identificació del treballador amb els objectius de l'empresa, perquè només n'hi ha un: el benefici. Les motivacions, les necessitats, les expectatives i la part del projecte vital de les persones que es vinculen al treball són perfectament menyspreables. El treballador és considerat com un simple apèndix del sistema, una molèstia de la qual caldria poder prescindir.

Mentrestant, els capitalistes -els mercats, els inversors financers, o com se'ls vulgui anomenar-, segueixen augmentant la seva fortuna mitjançant la passada activitat immobiliària i la permanent especulació. I no solament sobre els béns existents sinó també sobre els futurs, de tal manera que, obtingut el benefici, podria ser innecessari produir la mercaderia. Es protegeixen els monopolis com el de l'electricitat i el petroli, i es dificulta la generació autònoma d'energies renovables per particulars. S'enriqueixen també, en bona part, mitjançant el deute públic que ens han endossat i que s'incrementa d'any en any sense solució de continuïtat. L'ajuda de polítics -alguns corruptes- és essencial, també, per assignar-los nous camps d'actuació inversora. Esgotats els nínxols tradicionals, l'acció es dirigeix ara cap als serveis públics. La sanitat, l'ensenyament, els serveis socials, l'obra pública, els sistemes de previsió social com la jubilació, els transports, etc.  Tot ha de transformar-se en objecte de negoci. El que ara són drets ciutadans passaran a ser mercaderies. Objecte de compra-venda per a clients que gaudiran d'aquests serveis en funció de les seves possibilitats econòmiques. La beneficència s'encarregarà dels pobres i dels milions de desocupats a l'aguait d'un disputat lloc de treball. Perquè la ciutadania suporti aquests canvis cal convèncer-la que no hi ha alternativa. Es permet el frau i l'evasió fiscal dels que més tenen. Se'ls redueixen els impostos directes i se'ls concedeixen amnisties fiscals. En conseqüència, falten recursos econòmics per mantenir els serveis públics amb el nivell de qualitat assolit. Per simular que es vol pal·liar, s'augmenten els tributs indirectes i el copagament o repagament a la població en general. S'empitjoren les condicions laborals dels funcionaris, però se'ls permet compatibilitzar el seu treball en el sector públic amb una altra activitat en el privat, de manera que es perjudica més el públic. S'assignen els casos més difícils, costosos i amb pitjor diagnòstic a les institucions públiques. Els més lleugers i senzills s'assignen als centres privats que, a més de l'assignació econòmica pública, compten amb l'aportació privada dels usuaris més acomodats. A la policia se li permet usar mètodes més bestials. S'incrementa la seguretat privada. Al curriculum acadèmic se li posen revàlides i s'augmenten les exigències per a l'obtenció de beques, i amb l'excusa de l'excel·lència se'n limita la continuïtat. El resultat és de “Perogrullo”.

Les persones ho comprenen o ho intueixen, i ho sofreixen. Notem perfectament que anem perdent drets, llibertats i el benestar aconseguit. L'empipament és majúscul. Però manca organització. I falten intel·lectuals i líders polítics o sindicals que condueixin, coordinin i unifiquin les batalles sectorials que es produeixen, i que ofereixin solucions creïbles.

Sembla que només els nacionalistes saben, volen i poden dur a terme aquestes accions amb una recepta tan simple com reeixida.

Es recondueix el malestar de la gent mitjançant una fórmula perillosa que, de moment, els està donant bons resultats a banda i banda de l'Ebre. Subsumeixen i dilueixen les justes reivindicacions en el mite independentista. S'instal·la subliminalment la creença que si perdem el treball, ens treuen de l'habitatge, se suprimeixen serveis socials, s'empitjora la sanitat pública, s'arruïna la qualitat de l'ensenyament, és perquè ens falta la independència. Perquè Espanya roba o perquè Catalunya és insolidària. Els triomfs del Barça marquen el camí. Urgeix la llibertat de la Pàtria.
No obstant això, la contradicció amb la realitat desmuntarà la il·lusió. Vivim en un país hospitalari que ha estat sempre lloc de pas i d'acolliment. Dels antics fenicis als nous xinesos passant pels murcians. La paradoxa és que els partits més seriosos facin seguidisme del menys fiable, que avui ostenta l'hegemonia del discurs. És una situació que no pot durar. I si de sentiments es tracta, qui serà capaç de dividir l'emoció que se sent en recitar els versos d'Antonio Machado i de Miquel Matí i Pol?