Un independentisme sense adhesions (per Lluís Bosch)

Podria ser que aquesta trista, pueril i medieval guerra de banderes pels balcons encobrís l'absència de projectes reals i de propostes de transformació social basades en la justícia, l'equitat i la democratització?

Vivim un temps en què les causes socials, polítiques i humanitàries desperten milions d'adhesions arreu del món, via xarxes socials. I no obstant això, l'independentisme català no genera simpaties enlloc del planeta. Els mitjans -subvencionats- del règim català diuen vagament que sí, però la realitat diu que no: malgrat les missives internacionals del pobre Artur, ningú no se solidaritza amb un procés que té de procés allò que en deia Franz Kafka.

Cap estat, cap nació ni cap organització (ni oficial ni ciutadana) no dóna suport al projecte del secessionisme que promou i lidera el partit de la burgesia catalana: ha trobat discrets copets a l'espatlla des d'alguna república bàltica, on la independència ha deixat sense nacionalitat milers de ciutadans. O des de Kosovo, que tampoc no és una referència suggerent. Cal preguntar-se perquè aquest procés desperta nul·les adhesions: ni a Europa, ni al món. Ni entre líders, ni entre ciutadans. I en realitat és ben obvi: el discurs de la insolidaritat no pot despertar simpaties.

Diuen els independentistes que el poble de Catalunya, una entitat pretesament corpòria que cap sociòleg no ha vist mai, ha pres un camí i que ara té un destí

Junt amb el fracàs de la internacionalització del conflicte hi ha el drama que representa l'abraçada d'Artur Mas amb Roberto Maroni, el líder la Lega Norte italiana. Una abraçada que -malgrat ser la primera que Mas rep extramurs- no ha retransmès la TV3 per un motiu obvi: després d'aquesta abraçada quin altre líder europeu gosaria equiparar-se amb l'antieuropeïsta, feixista i xenòfoba organització padana?

I també cal fer notar les nul·les abraçades que recull Oriol Junqueras, o l'estranya discreció mediàtica dels líders d'ICV i de la CUP, sorprenentment esdevinguts uns wellesians homes invisibles: quina cara posen Dolors Camats o Daniel Fernàndez quan descobreixen els amics de l'Artur? Es tornarien a retratar al costat d'un amic dels feixistes? I en darrer terme: quin tripijoc estratègic tan irresponsable practiquen els partits de l'esquerra que s'alineen amb CiU i ERC?

Es vulgui o no, el projecte és percebut com el fruit d'un raonament insolidari i gairebé autista, que ni tan sols no planteja si la Catalunya independent romandria dins de la Unió Europea (com si això fos una qüestió menor). Quines simpaties pot despertar el projecte que arrenca d'un principi egoïsta i reductor sense plantejar canvis socials ni millores democràtiques?

No tan sols el discurs principal sinó també els satèl·lits creats per a donar cobertura moral, històrica i referencial al projecte d'independència resulten profundaments antipàtics.

•     L'atribolat, mentider i barroc tricentenari que promou el govern autònom presenta un excés de falsedats que qualsevol detecta. És ben senzill: els pretesos ciutadans del 1700 no eren ciutadans sinó súbdits, no existia res equiparable a unes institucions catalanes democràtiques en aquell segle i la resistència de la decadent noblesa catalana tan sols expressa la negativa a perdre els  privilegis de classe.
•     El Simposium Espanya contra Catalunya (el primer simposium on la conclusió s'enuncia al títol) es basteix com el Consell Nacional per a la Transició: amb ponents de casa, entre nosaltres, sense convidats internacionals ni veus que puguessin discrepar. I, com el Consell, passa sense pena ni glòria ni cap repercussió.

També cal mirar-se l'obscur embolic de dades i de xifres, i la semàntica desafortunada que decora el discurs: diuen els independentistes que el poble de Catalunya (una entitat pretesament corpòria que cap sociòleg no ha vist mai) ha pres un camí i que ara té un destí. Però cal pensar-ho abans d'admetre-ho. Si es volen referir a les dades, un 3% de la població va participar a la Consulta popular per la independència de fa tres anys. I aproximadament 1,5 milions de persones (inclosos els menors d'edat) van participar a la Via catalana, la pseudo manifestació de pagament que va organitzar l'Assemblea Nacional Catalana (entitat vertical i escassament assambleària que té uns 15.000 socis). Si tenim en compte que el cens electoral de la comunitat autònoma catalana està format per 4,5 milions d'electors, només cal comptar. I també és molt probable, que algú hagi detectat un vell eco en les expressions voluntat del poble o el destí de Catalunya, fàcilment atribuïbles a Joseph Goebbels.

És molt difícil crear sinergies i simpaties a l'entorn d'uns partits i d'una opció que obvien, postposen o menyspreen els gravíssims dèficits socials i les injustícies que emparen, promouen o silencien

Podria ser que aquesta trista, pueril i medieval guerra de banderes pels balcons encobrís l'absència de projectes reals i de propostes de transformació social basades en la justícia, l'equitat i la democratització? Mentre el país cau en tots els indicadors d'igualtat, de sanitat, de benestar, de justícia i d'educació, el Parlament perd el temps en debats d'escàs interès per als ciutadans (però que presideixen els telenotícies de Tv3 un cop ha oblidat el seu caràcter de tv pública): uns partits obcecats en el procés d'independència i que alhora obliden els problemes dels ciutadans són molt poc presentables als escenaris globals.

Els processos d'independència sempre han tingut un imaginari al qual referir-se, i s'han bastit sobre idees que desvetllen empatia en la ciutadania global: la resposta a l'imperialisme, la resistència als totalitarismes, l'ampliació dels drets civils, la recerca de la justícia social. Fins i tot una revolta tan local com la de Chiapas va trobar un enorme eco global: feia propostes sobre justícia i igualtat que no es limitaven a una defensa corporativa o territorial. És molt difícil crear sinergies i simpaties a l'entorn d'uns partits i d'una opció que obvien, postposen o menyspreen els gravíssims dèficits socials i les injustícies que emparen, promouen o silencien. I la fractura que auguren. Catalunya és una de les comunitats autònomes que presenten més dificultats, més atur, més desequilibri, més desnonaments i més malestars no atribuïbles a l'estat si no a la mala gestió del govern autònom. Negar la malnutrició infantil en aquests moments és una perillosa opció per l'ocultació en benefici de la propaganda.

En aquestes circumstàncies resulta impossible trobar complicitats, més encara quan els partits que promouen la independència practiquen una estratègia que sembla destinada a dilatar, embolicar i emmerdar. Definitivament, el procés català no cau bé al món i tan sols remet al malson kafkià. Catalunya presenta una cara terriblement antipàtica. Aquesta és la penosa i dramàtica aportació que estem fent a un planeta que ens reclama entesa, democràcia, solidaritat i cooperació: fotografies de balcons amb banderes d'una idea egoïsta.