Tony Judt: un estat per a cada nació? (Per Francesc Trillas)

És un tòpic acceptat a Catalunya que cada nació ha d’aspirar a tenir el seu propi estat. És desitjable que cada nació tingui un estat? L'historiador jueu Toni Judt creu que en la pràctica resulta molt difícil, per no dir impossible, separar dues nacions que es creuen pels carrers

Recordo a l’ex eurodiputat d’ERC Bernat Joan dient en una ocasió en un debat electoral televisat  que els estats que funcionaven millor eren estats uni-nacionals. A mi se’m va posar la pell de gallina, perquè eren els temps de la neteja ètnica als Balcans, però ningú més va semblar escandalitzar-se, perquè és un tòpic acceptat a Catalunya que cada nació ha d’aspirar a tenir el seu propi estat. Tant se val que les nacions es barregin a tots els carrers d’Europa i que la majoria d’estats siguin plurinacionals (si més no perquè al món hi ha uns 200 estats i unes 4000 nacions). Certament, Joan no es referia a Bòsnia, Croàcia o Sèrbia, sinó als països nòrdics, els quals el dirigent nacionalista devia conèixer superficialment, i n’ignorava la presència de poblacions indígenes inuit, la diversitat lingüística a Finlàndia, o la presència de nombrosos col·lectius immigrants procedents, entre molts altres llocs, precisament de l’antiga Iugoslàvia. Si fossin realment països més homogenis que altres, d’això no se’n derivaria que funcionin millor per aquesta raó, sinó perquè porten dècades aplicant polítiques socialdemòcrates de prosperitat compartida que molts voldríem ampliar a territoris més extensos i complexos, cosa que només es pot fer compartint sobirania i no fraccionant-la. 

Tony Judt, va criticar la “solució dels dos estats” per a Palestina i Israel i la idea nacionalista d’una nació, un estat, especialment quan s’intenta aplicar al segle XXI

Artur Mas en el seu debat recent amb Felipe González també va donar a entendre que totes les nacions, menys Catalunya, ja tenien el seu estat a Europa, insinuant que això era desitjable, ignorant els costos que alguns processos com el balcànic han tingut, cosa que González li va haver de recordar. I donant per descomptat que era veritat, quan no ho és, perquè ignora per exemple la magistral descripció de cultures solapades en el territori en el llibre sobre el Danubi de Claudio Magris.

Un dels exemples que més agraden a  Mas i a molts dels seus aliats és Israel. Recentment el president de la Generalitat va visitar aquest país (sense dignar-se visitar els representants de la nació oprimida allà, Palestina), que efectivament representa un dels intents més clars de tenir un estat per a una nació, passant pel damunt del fet obvi que en el mateix territori, per molt petit que es vulgui fer aquest, hi ha com a mínim una altra nació.

 Precisament, una de les poques victòries parcials que han tingut els partidaris d'estats uni-nacionals és l'acceptació de la idea que la solució dels dos estats és la més viable i justa per al conflicte israelo-palestinià. Dic l'acceptació (generalitzada) de la idea, perquè en la pràctica, està resultant molt difícil, per no dir impossible, separar dues nacions que es creuen pels carrers.

 És molt útil en aquest sentit recordar la contundent crítica que el gran historiador jueu desaparegut d’origen britànic, el socialdemòcrata Tony Judt, va realitzar de la “solució dels dos estats” per a Palestina i Israel, en el seu article “Israel: The Alternative” publicat en 2003 en la New York Review of Books. Aquest article, a més de ser una denúncia de l’evolució de la política israeliana, i no precisament la primera que va fer Judt, també és una denúncia duríssima de la idea nacionalista d’una nació, un estat, especialment quan s’intenta aplicar al segle XXI. Diu Judt, gran coneixedor de la realitat europea del segle XX, en aquest article:

“En les albors del segle XX, en l'ocàs dels imperis continentals, els pobles sotmesos europeus somiaven la formació d "estats- nació", territoris ancestrals on els polonesos, els txecs, els serbis, armenis i altres poguessin viure lliures, amos del seu propi destí. Quan els imperis dels Habsburg i dels Romanov es van esfondrar després de la Primera Guerra Mundial, els seus líders van aprofitar l'oportunitat. Una allau de nous estats van sorgir, i el primer que van fer va ser privilegiar la seva majoria nacional, definida "ètnicament" per l'idioma, la religió o l'antiguitat, o els tres alhora  -en detriment de les minories locals inconvenients, que van ser consignades a una condició de segona classe: els estranys que resideixen permanentment a casa.

El primer que van fer va els estats sorgits de la Primera Guerra Mundial va ser privilegiar la seva majoria nacional, definida "ètnicament" per l'idioma, la religió o l'antiguitat, en detriment de les minories locals inconvenients, que van ser consignades a una condició de segona classe: els estranys que resideixen permanentment a casa

Però un moviment nacionalista, el sionisme, es va veure frustrat en les seves ambicions. El somni d'una llar nacional jueva adequadament emplaçada al centre de l'extint imperi turc va haver d'esperar a la retirada de la Gran Bretanya imperial: un procés que va prendre més de tres dècades i una segona guerra mundial. I així , no va ser fins 1948 que un estat-nació jueu es va establir a la Palestina Otomana. Però els fundadors de l'estat jueu havien estat influenciats pels mateixos conceptes i categories com els seus contemporanis de fi de segle a Varsòvia, o Odessa, o Bucarest, on com és lògic, l'autodefinició ètnica i religiosa d'Israel, i la seva discriminació contra els interns "estrangers, sempre ha tingut més en comú amb, per exemple, les pràctiques de la Romania post-Habsburg  del que a molts els agradaria reconèixer”.
Afortunadament, la de Judt no és l’única denúncia per part d’un intel·lectual jueu de la deriva identitària i conservadora de l’estat d’Israel que com el nou país de la monja Forcada va néixer amb les millors intencions de construir una societat millor. A la novel·la/memòries de Philip Roth, “Informe Shylock”, també es retrata la deriva tràgica dels nacionalismes israelià i palestí, i com el virus nacionalista canvia les persones en la figura d'un antic company d'estudis de l’autor o altres personatges del llibre. Jordi Évole a Salvados va retratar també aquest ambient de presó identitària (com a “La cárcel identitaria” d’Eugenio García Gascón) y Hanah Arendt també ho va fer en la seva denúncia de l’abús de la memòria, com en l’escena de la pel·lícula basada en la seva obra on la gent segueix narcotitzada per la ràdio el judici sobre els crims de l’Holocaust, de manera semblant a com la població russa seguia embriagada els judicis estalinistes contra els trotskistes per distreure la població de les greus carències econòmiques a "El hombre que amaba los perros", el llibre sobre la persecució i assassinat de Trotski. És molt necessari reflexionar sobre els aspectes més inquietants de les derives nacionalistes, demagògiques i populistes, i actuar abans que sigui massa tard i ens condueixin encara més en la direcció d’una presó identitària. Dic “encara més” conscientment, després de veure ahir a la piscina de la meva universitat com la monitora d’un grup de nens portava una tovallola independentista, un exemple més de la invasió de l’espai públic per part dels grups uniformats que cada vegada més dominen el nostre paisatge.