El 40 % de la població mundial viu sota règims federals. Bàsicament la que viu en pau, la que ha estat capaç de resoldre els seus problemes de convivència precisament amb el federalisme. Sols en una Europa federal, Catalunya tindrà l’encaix que busca i hauríem de lluitar per això
El 27 d’agost d’enguany a les pàgines de La
Vanguardia el Sr. Borja de Riquer va publicar un article sobre el paper de les esquerres a Catalunya avui. Vagi per endavant el meu respecte al Sr. Borja de Riquer
pel que ha fet com historiador. També voldria dir que vaig ser protagonista de
la reunió que esmenta en què el PSC va decidir no entrar en el govern Pujol
després de les primeres eleccions autonòmiques. Recordo bé la reunió del
Consell Nacional del PSC del qual formava part. Només en Francesc Ramos, el meu
admirat Paco Ramos, va defensar obertament entrar en el govern. Només l’enyorat
Ernest Lluch i jo mateix vàrem dir que no vèiem clar prendre un acord immediatament,
massa ràpid. No recordo amb precisió els arguments d’en Lluch però sí els
meus. Jo vaig dir que ens hi jugàvem molt, que s’havia de construir
l’administraciò catalana de vell nou i que a cop calent (feia pocs dies que
s’havien celebrat unes eleccions que el PSC pensava que guanyaria i no havia
estat així) no es podia prendre una decissió tan important i que teníem temps i
vaig demanar d’esperar. No vaig (vàrem) saber convèncer els altres i es va
prendre en calent una decisió que com bé diu el Sr. Riquer, ha estat decisiva
en el devenir de Catalunya.
Feta aquesta introducció diré que estic en desacord
amb la resta de l’argumentació de l’article en qüestió basat en una analogia
que no veig per enlloc. L’autor ens diu que les esquerres haurien d’entrar en
bloc en l’independentisme per no quedar fora com varen quedar en el cas
esmentat. Crec que l’analogia no s’agunanta per enlloc. Per començar donaré
algunes dades:
L’autor ens diu que les esquerres haurien d’entrar en bloc en l’independentisme per no quedar fora com varen quedar en el cas esmentat. Crec que l’analogia no s’agunanta per enlloc
1.- La decisió a prendre després de les eleccions
catalanes era la de fer un govern a Catalunya basat en les lleis existents
acordades durant la transició política. Ara es tracta de donar una carta en
blanc a uns polítics que diuen ens conduiran cap a la independència sense
especificar com ho faran i sense cap base legal o políticament acordada.
2.- L’única dada real sobre els independistes a
Catalunya és la del 9N en què varen decidir comptar-se. El resultat és conegut:
sabent que es va deixar votar als majors de 16 anys els vots a favor no varen
arribar ni de lluny al 50%. I no comento el fet de que hi va haver qui va anar
a votar per despit davant la negativa del govern espanyol a obrir la porta a un
referèndum. I, potser per això, ara ens diuen que el procés només necessita la
majoria de diputats, no la de vots (ho creuen de veritat? Es pot proposar un
procés cap a la independència sense una majoria de la població a favor?)
3.- Després de les eleccions ningú sap què passarà. Si
tenen majoria (perquè no ho expliquen) sols ens diuen que tiraran endavant un
procés confús que ens portarà a la independència (com ho faran?....) i si són
minoria ni s’ho plantegen ni tenen cap pla almenys que coneixem. A més el
poc que diuen, depenent de qui parla, és totalment contradictori.
4.- Amb l’excusa que ara toca votar independència
ens presenten una llista en què el President actual i candidat a President va
de 4rt (una cosa que crec no s’havia vist mai en unes elccions a cap país
europeu) i el primer de la llista diu que no està d’acord amb el que ha fet el
govern de Catalunya durant el període anterior. I podríem continuar amb altres
peculiaritats també ben originals...
4.- En
cas d’una declaració unilateral com proposen alguns intergrants de la llista Junts pel Sí i la CUP, qui ens reconeixeria? Perquè les indepedències tenen
sentit si són reconegudes i qualsevol reconeixement per part dels europeus
passa perquè això ho reconegui Espanya.
5.- Ens diuen que estan tips dels espanyols, que les
institucions espanyoles ens tracten malament. Jo els hi pregunto, creuen que
els francesos serien més receptius a la independència de Catalunya? Han sigut
més respectuosos amb el català? Quina llei tenen els catalans del que s’anomena
la Catlalunya nord que els permeti exercir com a catalans més enllà del nom a
l’àrea de servei de l’autopista (nom que, per cert, està escrit en francès)?
Enfront d’això hi ha dues propostes:
1.- La de la dreta de sempre, del PP, que nega la
major, va ser responsable de la sentència del constitucional contra l’estatut i
que es retroalimenta amb els independentistes. Com deia en Junqueras cada cop
que un del PP obre la boca tenim més independentistes i cada cop que diuen
tonteries els independentistes com la del Sr. Gordó a la Univesitat de Prades
sobre els països catalans, la dreta espanyola es frega les mans de contenta
perquè creu que els afavoreix electoralment. Curiosament les dues concepcions
són de poca volada, a curt termini i sempre en negatiu.
2.- La de l’esquerra espanyola i catalana
majoritariàment favorable a una entesa i que també majoritàriament defensa
caminar cap una Espanya federal. Jo m’apunto a aquesta idea i passo a donar les
raons que em fan defensar aquesta opció.
Començaré dient que els contraris ens diuen que si
haguessin volgut fer un reforma federal ja ho podrien haver fet. Només una
pregunta, alguna vegada els que sempre han considerat Catalunya com a seva, els
Pujol, Mas o els d’ERC, han proposat avançar en aquest camí? La proposta
federal no ha estat sobre la taula de negociació de Catalunya amb Espanya fins
ara. Hi ha un partit que sempre ha dit que era federal i res més. I dit això
passo a parlar de les coses que considero estan a favor del federalisme.
1.- El 40 % de la població mundial viuen sota regims
federals. Basicament la que viu en pau, la que ha estat capaç de resoldre els
seus problemes de convivència precisament amb el
federalisme. Quebec, Escòcia o Bèlgica (els casos dels quals els independentistes
parlen més) després dels processos corresponents han optat per aquesta fórmula.
2.- L’esquerra espanyola veu amb bons ulls aquesta
fórmula de convivència. Tenim un ventall important de partits espanyols que,
d’entrada, han mostrat la seva predisposició a negociar aquesta fórmula de
relació (tota l’esquerra i sembla que fins i tot Ciutadans).
3.- Molts països europeus veurien amb bons ulls
aquesta fórmula. La majoria de l’esquerra europea és partidària del federalisme
com a fórmula final per l’Europa política.
La proposta federal no ha estat sobre la taula de negociació de Catalunya amb Espanya fins ara
I no és un tema que defensi ara perquè toca. Des de
la transició que defenso que sols en una Europa federal, Catalunya tindrà l’encaix
que busca i que hauríem de lluitar per això. Cada cop Brussel.les tindrà més
competències i els que estiguin federats amb prous competències tindran
possibilitats de realitzar-se adequadament. O no creuen que els lands alemans,
Escòcia o les federacions valona i flamenca no tindran un paper important en la
futura UE si es converteix en una federació? Per això crec que avui lluitar
per fer una Espanya federal és lluitar per fer avançar el federalisme a Europa
i això va en la bona direcció.
I parlant de Catalunya voldria dir alguna cosa dels
països catalans que segons la wikipedia coincideix, equival, a països de parla
catalana. Jo que defenso el català des de sempre constato que quan ha governat
l’esquerra en aquestes comunitats (València, les Illes i Aragò) s’ha establert
una relació basada en uns principis que comparteixo: unitat lingüística i
col.laboració institucional. Lluny de les polítiques de la dreta a les Illes,
de la defensa del valencià com una llengua diferent o de l’aberració del LAPAO
que ha defensat el PP. I aquesta em sembla la bona línea de treball. El
tractament del català és l’exemple paradigmàtic que moltes de les coses que
discutim passen més per dretes i esquerres que no per espanyols i catalans.
Per tot això i perquè l’analogia que presenta en el
seu article crec que no existeix, discrepo de la seva opinió. Penso que
l’esquerra hauria d’optar massivament per la sol.lució federal amb una
perspectiva a llarg termini i hauria d’abocar tot el seu esforç en fer-la
viable i satisfactòria.
I per acabar diré que tot aquest embolic ens porta a
deixar de banda un aspecte molt important de la política que és la vida de la
gent Ara i aquí hi ha molta gent que ho passa malament, els serveis bàsics han
sigut retallats sense escrúpols i la desigualtat ha augmentat fins a límits que
són èticament reprobables. Perquè si ens havíem d’estrènyer el cinturó per
compensar els temps de vaques grasses que havíem viscut i que varen provocar la
crisi, almenys ho podíem haver fet solidàriament, no calia que les
diferències entre rics i pobres haguessin d’augmentar fins a situar-les en la
part alta de les desigualtats en els països europeus. I, això, és
responsabilitat del govern espanyol i català, aquest que ara s’amaga amb
l’independentisme per no retre comptes de la política feta pel Sr. Mas recolzat per ERC.
*Francesc Esteva fou fundador del Reagrupament socialista i
democractic del malograt Josep Pallach i del PSC i director del Institut d’Investigació en
Intel.ligència Artificial del CSIC. Avui és Investigador “at
honorem” d’aquest institut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario