Sobirania imaginària (per Carme Valls-Llobet)

Pot una persona que s'autodefineix d'esquerres aixecar fronteres i murs i deixar la solidaritat a la cambra posterior? Totes les sobiranies del segle XXI estan destinades a  ser compartides i el federalisme és la fórmula que permet organitzar-les millor exercint al mateix temps l'autogovern i la solidaritat

Zygmunt Baugman és citat en l'excel·lent llibre d'entrevistes de Carles Capdevila, ‘Entendre el món’, amb una frase demolidora però clara: “La sobirania és un concepte zombi. Està morta però fa veure que està viva. Cap estat sobirà pot fer el que vol, en aquests moments”. Entendre el món en ple segle XXI també comporta comprendre que la paraula sobirania pot estimular cors i sentiments però viuen més en la imaginació que en la realitat.

Des de fa tres anys, com en les antigues pel·lícules de l'oest, vivim a Catalunya una consideració semblant a la de bons i dolents. Catalanisme sobiranista bo, i els altres, siguin catalanistes o no, dolents. Aquesta estricta divisió ha escindit partits de solera com el PSC, i ha trencat gairebé per la meitat partits encara més antics com UDC. Fins i tot les noves plataformes socials i els seus líders ens parlen de sobirania nacional com si d'aquesta manera defensessin millor els interessos de la “gent” a la qual desitgen representar.

Què té de màgica la paraula sobirania per aconseguir realitzar profundes escissions en persones que de ben segur de bona fe creuen defensar alguna cosa molt important per al seu entorn? D'on ve la paraula sobirà?

Sobirà és el subjecte el poder del qual depèn de Déu.  És en realitat un subjecte teològic. Per a Hobbes, la sobirania és una imitació literal del poder de Déu. La sobirania  no és merament un poder superior o suprem, sinó quelcom que sotmet col·lectivament els seus súbdits per la seva majestat i poder. Des dels seus inicis la sobirania dels estats estava associada a la superioritat. Sobirà és estar per sobre d'un altre, per dominar-lo, destruir-lo o governar-lo segons les teves directrius.

Si hi ha una paraula que m'inspiri poca confiança és la paraula ‘sobirania’ perquè en democràcia d'igualtat d'oportunitats i drets mai he desitjat que ningú se senti per sobre de mi ni jo he desitjat estar per sobre de ningú. I no obstant això constato que moltes persones es defineixen com a sobiranistes com si en identificar-se amb aquesta paraula definissin alguna cosa més que la necessitat de reafirmar-se.

A més de ser una paraula buida o buidada, és una paraula que ha quedat incorporada als mitjans de comunicació, que parlen del  “soberanisme” com si estiguessin parlant d'alguna cosa real. Si vostès busquen la definició de soberanisme per mitjans digitals els remetran a l'anomenat “procés” o a com es defineixen els que desitgen la independència de Catalunya. El sobiranisme com a paraula màgica substitueix tot programa o definició de com es desitja el futur de la societat on es viu.

No obstant això la sobirania és imaginària, com la fantasia d'un poder que es vol tenir quan en realitat aquest poder radica en l'economia global (en forma de decisions constants del capitalisme financer) o en religions globals que manipulen les ments de milers de persones sumides en la pobresa, l'analfabetisme i l'explotació dels seus mateixos sacerdots, imams o líders. Les fantasies encara que es vulguin realitzar xoquen amb el terreny real, creant un sistema social de deliris. extrapolacions i projeccions i d'altra banda s'interioritza  profundament com una nova forma d'identitat i s'exterioritza en formes teatrals, amb gesticulacions, amenaces, fulls de ruta que són projecció de la mateixa fantasia i programes allunyats completament de la realitat i les necessitats socials.

Els que necessiten anomenar-se sobirans quan la sobirania està en declivi que necessiten de debò? S’ho han preguntat? Segons Wendy Brown, autora de ‘Estats emmurallats, sobirania en declivi’, en una època de ”sobirania de l'estat-nació en declivi, la creació de murs i noves fronteres és l'encarnació material d'aquestes reste teològiques”.

Hi ha un viatge profund que ens remet a l'inconscient de les persones que necessiten sentir-se fortes i impenetrables, quan s'enfonsa l'entorn. Emmurallar les vides i construir noves fronteres, separar ciutadans i estrangers, emigrants i nacionals, només reforça la persona que, sinó, se sent feble, confusa, humiliada o desconcertada. Com els països que davant el devessall de refugiats i emigrants només alcen murs de formigó, reforcen les barreres en el pas de Calais, o obren línies policials duplicades i reforçades per evitar que els sirians que han fugit de les matances al seu país puguin arribar a Macedònia i a la seva esperada Ítaca-Alemanya.

Pot una persona que s'autodefineix d'esquerres aixecar fronteres i murs, preservar només les seves pròpies ànsies de poder i de riquesa, i deixar la solidaritat a la cambra posterior? Per això la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona, en boca de la seva alcaldessa, que ha ofert refugi al esquifit nombre de refugiats que pensa acollir el govern de Rajoy, és digna de felicitació.

Totes les sobiranies del segle XXI seran compartides, menys sobiranes i en el futur federades, ja que és la fórmula que permet exercir millor l'autogovern i, al mateix temps, la solidaritat humana. Les sobiranies de tot tipus potser encara no són zombis com deia Baugman, però com a forma de govern seran una llosa per al progrés dels pobles i un estímul per a la creació d'odi entre les persones. Per sort en ple segle XXI els veritables estadistes que saben ja que les seves sobiranies estan en declivi intenten començar a aprendre les fórmules del pacte i la negociació, en definitiva les formes federals de convivència.