Federalisme: la millor arquitectura institucional per a l’economia del segle XXI (per Francesc Trillas)

Des del punt de vista econòmic, és reduccionista comparar secessionisme i federalisme exclusivament des del punt de vista de la hisenda pública, tot i que això és un aspecte important. Hi ha molt més en joc pel que fa a la capacitat de generar riquesa

L’atractiu creixent del federalisme a les enquestes i en els mitjans de comunicació nacionals i internacionals contrasta amb una certa feblesa en la producció d’arguments recents elaborats, extensos, a favor de la idea federal.

El federalisme no és una recepta tancada i pot voler dir moltes coses. Això no és negatiu. Parteix d’una tradició i disposa d’uns països i uns principis de referència. L’estat-nació westfalià queda enrere i el món busca alternatives. Per la pau, per la concòrdia, és necessari passar de l’estatisme al federalisme. La majoria d’estats i unions d’estats contenen diverses comunitats nacionals i molts estats tenen minories nacionals expulsades vivint a fora. El federalisme els aporta solucions.

En aquest llibre mostrem que els aspectes econòmics del debat entre federalisme i independentisme no es poden reduir a la qüestió de les balances fiscals, i ni tan sols al rol de l’Estat pel que fa a la despesa i els ingressos públics, tot i que aquests aspectes també són importants i estan coberts a bastament en els capítols que presentem.

Qualsevol discussió seriosa sobre les sobiranies ha de tractar de respondre a preguntes tant positives com normatives. Entre les qüestions positives: com s’han fixat les fronteres actuals? Quantes d’elles són el resultat de les guerres i la violència i quantes d’elles el resultat d’arranjaments civilitzats? Quantes d’elles han requerit acords internacionals o el col·lapse d’un antic imperi o bloc internacional? Quines serien les implicacions distributives dels canvis en les estructures dels estats? Quins grups socials serien els més beneficiats? Com seria

el procés de transició? Com es dividirien els actius? Com seria el nou sistema de seguretat social? 

Les preguntes normatives han d’incloure quina és la col·lectivitat rellevant el benestar de la qual s’ha de considerar. En el cas de Catalunya, els projectes de canvi constitucional o de sobirania han de considerar només els ciutadans de Catalunya, els d’Espanya, o els de tot el món (algunes externalitats són concebibles: efectes d’imitació, l’acció col·lectiva es desvia a qüestions nacionalistes en comptes dels béns públics globals)?

En el cas d’Europa, quines institucions són necessàries per resoldre la crisi econòmica i financera actual i per respondre als problemes del futur? En l’anàlisi cost-benefici d’aquests fenòmens és necessari considerar l’enorme paper de la incertesa i l’aplicació d’un factor de descompte. Com s’ha de valorar el futur en comparació del present? Què podem esperar pel que fa a canvis en termes de qualitat de les institucions? Quines són les millors institucions de finançament interterritorial? Què passa si els mecanismes d’harmonització fiscal no són prou forts i hi ha una competència a la baixa en les lleis laborals, impostos i altres regulacions? Si els problemes socials i d’identitat són dimensions no ortogonals, com es relacionen?

Quines són les implicacions per al capital social de la retòrica «nosaltres

i ells»? És cert que les societats homogènies faciliten la cooperació i la implementació d’una agenda socialdemòcrata, però queda alguna societat homogènia? I si en quedés alguna, no és una pèrdua cultural l’homogeneïtat?

No podrem respondre a totes aquestes preguntes, però esperem fornir alguns elements que aportin llum a algunes d’elles. Seria desitjable tenir un debat civilitzat, ampli i plural, i tenir mecanismes per resoldre aquests problemes, que sempre tenen un component emocional, de forma pacífica.

Des del punt de vista econòmic, és reduccionista comparar secessionisme i federalisme exclusivament des del punt de vista de la hisenda pública, tot i que això és un aspecte important. Hi ha molt més en joc pel que fa a la capacitat de generar riquesa, que no el que es juga respecte a quin percentatge de la riqueza es queden els impostos i on van aquests impostos. L’acció pública incideix sobre la capacitat de generació de riquesa de formes molt diverses, incloent-hi els criteris de finançament interterritorial.

Els estats han de regular i fer viables els mercats, i els mercats avui són poderosos, internacionals i tenen fronteres poc precises. Els estats s’hi hauran d’adaptar o quedaran sotmesos a ells. L’acció col·lectiva ha d’aspirar a ser forta en aquest món més fluid i interconnectat.

O anem enderrocant les moltes fronteres legals i reguladores que encara queden a Europa, o ens refugiem en l’estat-nació i reduïm la política a una lluita sobre on posem les fronteres, mentre els greus problemes socials que tenim plantejats no se solucionen.

(Aquest text forma part de la introducció del llibre “Economia d’una Espanya plurinacional: raons federals cap una Europa sense fronteres”, publicat per Edicions Els Llums i coordinat per Francesc Trillas, i del qual també en són autors Josep M. Vegara, Antoni Zabalza, Montse Colldeforns i M. Antònia Monés. El llibre será presentat a Barcelona el 25 de Juny a les 19h)