Des del punt de vista econòmic, és reduccionista comparar secessionisme i federalisme exclusivament des del punt de vista de la hisenda pública, tot i que això és un aspecte important. Hi ha molt més en joc pel que fa a la capacitat de generar riquesa
L’atractiu creixent del federalisme a les
enquestes i en els mitjans de comunicació nacionals i internacionals contrasta
amb una certa feblesa en la producció d’arguments recents elaborats, extensos,
a favor de la idea federal.
El federalisme no és una recepta tancada i pot
voler dir moltes coses. Això no és negatiu. Parteix d’una tradició i disposa d’uns
països i uns principis de referència. L’estat-nació westfalià queda enrere i el
món busca alternatives. Per la pau, per la concòrdia, és necessari passar de l’estatisme
al federalisme. La majoria d’estats i unions d’estats contenen diverses
comunitats nacionals i molts estats tenen minories nacionals expulsades vivint
a fora. El federalisme els aporta solucions.
En aquest llibre mostrem que els aspectes econòmics
del debat entre federalisme i independentisme no es poden reduir a la qüestió
de les balances fiscals, i ni tan sols al rol de l’Estat pel que fa a la
despesa i els ingressos públics, tot i que aquests aspectes també són importants i estan coberts a
bastament en els capítols que presentem.
Qualsevol discussió seriosa sobre les
sobiranies ha de tractar de respondre a preguntes tant positives com
normatives. Entre les qüestions positives: com s’han fixat les fronteres
actuals? Quantes d’elles són el resultat de les guerres i la violència i quantes d’elles el resultat d’arranjaments
civilitzats? Quantes d’elles han requerit acords
internacionals o el col·lapse d’un
antic imperi o bloc internacional? Quines serien les implicacions distributives
dels canvis en les estructures dels estats? Quins grups socials serien els més
beneficiats? Com seria
el procés de transició? Com es dividirien els
actius? Com seria el nou sistema de seguretat social?
Les preguntes normatives
han d’incloure quina és la col·lectivitat
rellevant el benestar de la qual s’ha de considerar. En el cas de Catalunya,
els projectes de canvi constitucional o de sobirania han de considerar només
els ciutadans de Catalunya, els d’Espanya, o els de tot el món (algunes externalitats
són concebibles: efectes d’imitació, l’acció col·lectiva es desvia a qüestions nacionalistes en comptes dels béns públics globals)?
En el cas d’Europa, quines institucions són
necessàries per resoldre la crisi econòmica i financera actual i per respondre
als problemes del futur? En l’anàlisi cost-benefici d’aquests fenòmens és
necessari considerar l’enorme paper de la incertesa i l’aplicació d’un factor de descompte. Com s’ha
de valorar el futur en comparació del present? Què podem esperar pel que fa a
canvis en termes de qualitat de les institucions? Quines són les millors
institucions de finançament interterritorial? Què passa si els mecanismes d’harmonització fiscal
no són prou forts i hi ha una competència a la baixa en les lleis laborals, impostos
i altres regulacions? Si els problemes socials i d’identitat són dimensions no
ortogonals, com es relacionen?
Quines són les implicacions per al capital
social de la retòrica «nosaltres
i ells»? És cert que les societats homogènies
faciliten la cooperació i la implementació d’una agenda socialdemòcrata, però
queda alguna societat homogènia? I si en quedés alguna, no és una pèrdua
cultural l’homogeneïtat?
No podrem respondre a totes aquestes preguntes,
però esperem fornir alguns elements que aportin llum a algunes d’elles. Seria
desitjable tenir un debat civilitzat, ampli i plural, i tenir mecanismes per
resoldre aquests problemes, que sempre tenen un component emocional, de forma pacífica.
Des del punt de vista econòmic, és
reduccionista comparar secessionisme i federalisme exclusivament des del punt
de vista de la hisenda pública, tot i que això és un aspecte important. Hi ha
molt més en joc pel que fa a la capacitat de generar riquesa, que no el que es
juga respecte a quin percentatge de la riqueza es queden els impostos i on van
aquests impostos. L’acció pública incideix sobre la capacitat de generació de
riquesa de formes molt diverses, incloent-hi els criteris de finançament interterritorial.
Els estats han de regular i fer viables els
mercats, i els mercats avui són poderosos, internacionals i tenen fronteres poc
precises. Els estats s’hi hauran d’adaptar o quedaran sotmesos a ells. L’acció
col·lectiva
ha d’aspirar a ser forta en aquest món més fluid i interconnectat.
O anem enderrocant les moltes fronteres legals
i reguladores que encara queden a Europa, o ens refugiem en l’estat-nació i
reduïm la política a una lluita sobre on posem les fronteres, mentre els greus
problemes socials que tenim plantejats no se solucionen.
(Aquest text forma part de la introducció del
llibre “Economia d’una Espanya plurinacional: raons federals cap una Europa
sense fronteres”, publicat per Edicions Els Llums i coordinat per Francesc
Trillas, i del qual també en són autors Josep M. Vegara, Antoni Zabalza, Montse
Colldeforns i M. Antònia Monés. El llibre será presentat a Barcelona el 25 de
Juny a les 19h)
No hay comentarios:
Publicar un comentario