¿A la independencia por la corrupción? (Por Carlos Jiménez Villarejo)

Numerosos dirigentes y altos cargos  de CDC han utilizado las instituciones y entidades públicas para maniobrar y obtener pingües beneficios, mientras Cataluña se sumergía en la desigualdad económica y social y en la carencia o debilitamiento de servicios públicos básicos

Hace unos días, el president Artur Mas, en una entrevista en un canal televisivo, se escurría ante las preguntas que le formulaban sobre el alcance de la corrupción en su partido, CDC. Alegaba, con tanta frialdad como cinismo, que se trataba de problemas personales o familiares de los implicados en  dichos delitos. Y ocultaba que en el Informe del Tribunal de Cuentas respecto a 2013, el partido y la Fundación Forum Barcelona habían recibido ingresos por 1.183.325 euros por unos supuestos servicios que no estaban acreditados. Por supuesto, no reconoció que su autonomía política está gravemente limitada si, en 2013, debía a las entidades de crédito 4.496.631 euros.

Es difícil concebir  en un máximo dirigente político tanta capacidad para negar la evidencia de los procesos judiciales que atenazan al partido que preside. Salvo que esa especie de caudillaje que ahora ejerce le haga creer que está por encima de las leyes o legitimado para incumplirlas. Porque el Estatuto vigente le obliga “a servir con objetividad los intereses generales y actuar con sumisión plena a las leyes y el derecho”. La reiterada infracción de este deber representa, además, una traición a la confianza depositada en CDC por los electores. 

Traición que es una constante en la trayectoria política de CDC desde que fue fundada y dirigida el expresident Jordi Pujol que ha reconocido que defraudó antes y después de su dedicación política y por las constantes “trampas y trapacerías” de sus gobiernos, como las calificaba la periodista Margarita Rivière.

¿Problemas personales? En absoluto. Basta citar como  ejemplo lo que decía el Tribunal Superior de Justicia (TSJ) en relación a la actividad presuntamente delictiva sobre las adjudicaciones de Servicios de ITV por  Oriol Pujol: que la llevó a cabo “gracias a su peso político, como Secretario General de CDC y, sobre todo, como p residente de su grupo parlamentario”.Fue una expresión mas del “entramado de negocios y relaciones” que describía con gran acierto ICV en sus Conclusiones a la reciente Comisión de Investigación sobre la corrupción del Parlament. 

Los procesos que afectan a CDC reflejan lo que quiere ocultarse: modos de gobernar presididos por la desviación de poder, la arbitrariedad, el favoritismo y el enriquecimiento ilícito

Documento que ahora cobra una gran actualidad al afirmar que la corrupción “socava la democracia porque distorsiona el proceso electoral” como, en efecto, está ocurriendo. Lo que está facilitado cuando Romeva- subordinado a Mas- sustituye a los ciudadanos conscientes y libres como protagonistas del actual proceso por ese concepto, de raíces tan oscuras, como la “sociedad movilizada”. Porque esa “sociedad” guiada por su Jefe es difícil que perciba la suciedad que envuelve al principal partido que la dirige.

Numerosos dirigentes y altos cargos  de CDC han utilizado las instituciones y entidades públicas para maniobrar y obtener pingües beneficios, mientras Cataluña se sumergía en la desigualdad económica y social y en la carencia o debilitamiento de servicios públicos básicos.

Ahí están los diversos procesos penales en curso que lo atestiguan. El del expolio del Palau de la Música, que ha acreditado la financiación ilícita de CDC y la imputación de su extesorero, por el que este partido tiene embargadas sus sedes sociales en garantía de una fianza judicial de 3.297.079 euros. A esto le siguen los casos Adigsa que instruye el  Juzgado de Instrucción nº 3 de Barcelona; el caso  Innova contra ex altos cargos del Departament de Salut, del Ayuntamiento de Reus y contra el alcalde de Vila-Seca Josep Poblet- actual Presidente de la Diputación de Tarragona-, que investiga el Juzgado de Instrucción nº 3 de Reus. También está el proceso a la Associació Catalana de Municipis (ACM) por el Juzgado de Instrucción nº 17 de Barcelona; el del TSJ contra el ex alcalde de Lloret de Mar y ex Diputado, Xavier Crespo, por su relación con empresarios rusos, pendiente de sentencia; el que se sigue  por el caso Iberpotash en el Juzgado de Instrucción nº 5 de Manresa; el que se tramita contra dirigentes de la Agencia Catalana del Agua por el Juzgado de Instrucción nº 8 de Barcelona; y, entre otros,  el  proceso contra altos cargos del Ayuntamiento de Torredembarra (Tarragona) por el Juzgado de Instrucción nº 1 de El Vendrell, causa que ha motivado las recientes investigaciones y registros judiciales. Los delitos investigados son los propios de la corrupción como malversación de caudales públicos, prevaricación, tráfico de influencias, cohecho o falsedades.

Procesos que reflejan lo que quiere ocultarse, modos de gobernar presididos por la desviación de poder, la arbitrariedad, el favoritismo y el enriquecimiento ilícito. Los ciudadanos catalanes deben saberlo porque el derecho a la información es un derecho fundamental que CDC les escamotea.

Responent a Borja de Riquer i el paper de l’esquerra avui a Catalunya (per Francesc Esteva)

El 40 % de la població mundial viu sota règims federals. Bàsicament la que viu en pau, la que ha estat capaç de resoldre els seus problemes de convivència precisament amb el federalisme. Sols en una Europa federal, Catalunya tindrà l’encaix que busca i hauríem de lluitar per això

El 27 d’agost d’enguany a les pàgines de La Vanguardia el Sr. Borja de Riquer va publicar un article sobre el paper de les esquerres a Catalunya avui. Vagi per endavant el meu respecte al Sr. Borja de Riquer pel que ha fet com historiador. També voldria dir que vaig ser protagonista de la reunió que esmenta en què el PSC va decidir no entrar en el govern Pujol després de les primeres eleccions autonòmiques. Recordo bé la reunió del Consell Nacional del PSC del qual formava part. Només en Francesc Ramos, el meu admirat Paco Ramos, va defensar obertament entrar en el govern. Només l’enyorat Ernest Lluch i jo mateix vàrem dir que no vèiem clar prendre un acord immediatament, massa ràpid. No recordo amb precisió els arguments d’en Lluch però sí els meus. Jo vaig dir que ens hi jugàvem molt, que s’havia de construir l’administraciò catalana de vell nou i que a cop calent (feia pocs dies que s’havien celebrat unes eleccions que el PSC pensava que guanyaria i no havia estat així) no es podia prendre una decissió tan important i que teníem temps i vaig demanar d’esperar. No vaig (vàrem) saber convèncer els altres i es va prendre en calent una decisió que com bé diu el Sr. Riquer, ha estat decisiva en el devenir de Catalunya.

Feta aquesta introducció diré que estic en desacord amb la resta de l’argumentació de l’article en qüestió basat en una analogia que no veig per enlloc. L’autor ens diu que les esquerres haurien d’entrar en bloc en l’independentisme per no quedar fora com varen quedar en el cas esmentat. Crec que l’analogia no s’agunanta per enlloc. Per començar donaré algunes dades:

L’autor ens diu que les esquerres haurien d’entrar en bloc en l’independentisme per no quedar fora com varen quedar en el cas esmentat. Crec que l’analogia no s’agunanta per enlloc

1.- La decisió a prendre després de les eleccions catalanes era la de fer un govern a Catalunya basat en les lleis existents acordades durant la transició política. Ara es tracta de donar una carta en blanc a uns polítics que diuen ens conduiran cap a la independència sense especificar com ho faran i sense cap base legal o políticament acordada.

2.- L’única dada real sobre els independistes a Catalunya és la del 9N en què varen decidir comptar-se. El resultat és conegut: sabent que es va deixar votar als majors de 16 anys els vots a favor no varen arribar ni de lluny al 50%. I no comento el fet de que hi va haver qui va anar a votar per despit davant la negativa del govern espanyol a obrir la porta a un referèndum. I, potser per això, ara ens diuen que el procés només necessita la majoria de diputats, no la de vots (ho creuen de veritat? Es pot proposar un procés cap a la independència sense una majoria de la població a favor?)

3.- Després de les eleccions ningú sap què passarà. Si tenen majoria (perquè no ho expliquen) sols ens diuen que tiraran endavant un procés confús que ens portarà a la independència (com ho faran?....) i si són minoria ni s’ho plantegen ni tenen cap pla almenys que coneixem. A més el poc que diuen, depenent de qui parla, és totalment contradictori.

4.- Amb l’excusa que ara toca votar independència ens presenten una llista en què el President actual i candidat a President va de 4rt (una cosa que crec no s’havia vist mai en unes elccions a cap país europeu) i el primer de la llista diu que no està d’acord amb el que ha fet el govern de Catalunya durant el període anterior. I podríem continuar amb altres peculiaritats també ben originals...

4.-  En cas d’una declaració unilateral com proposen alguns intergrants de la llista Junts pel Sí i la CUP, qui ens reconeixeria? Perquè les indepedències tenen sentit si són reconegudes i qualsevol reconeixement per part dels europeus passa perquè això ho reconegui Espanya.

5.- Ens diuen que estan tips dels espanyols, que les institucions espanyoles ens tracten malament. Jo els hi pregunto, creuen que els francesos serien més receptius a la independència de Catalunya? Han sigut més respectuosos amb el català? Quina llei tenen els catalans del que s’anomena la Catlalunya nord que els permeti exercir com a catalans més enllà del nom a l’àrea de servei de l’autopista (nom que, per cert, està escrit en francès)?

Enfront d’això hi ha dues propostes:

1.- La de la dreta de sempre, del PP, que nega la major, va ser responsable de la sentència del constitucional contra l’estatut i que es retroalimenta amb els independentistes. Com deia en Junqueras cada cop que un del PP obre la boca tenim més independentistes i cada cop que diuen tonteries els independentistes com la del Sr. Gordó a la Univesitat de Prades sobre els països catalans, la dreta espanyola es frega les mans de contenta perquè creu que els afavoreix electoralment. Curiosament les dues concepcions són de poca volada, a curt termini i sempre en negatiu.

2.- La de l’esquerra espanyola i catalana majoritariàment favorable a una entesa i que també majoritàriament defensa caminar cap una Espanya federal. Jo m’apunto a aquesta idea i passo a donar les raons que em fan defensar aquesta opció.

Començaré dient que els contraris ens diuen que si haguessin volgut fer un reforma federal ja ho podrien haver fet. Només una pregunta, alguna vegada els que sempre han considerat Catalunya com a seva, els Pujol, Mas o els d’ERC, han proposat avançar en aquest camí? La proposta federal no ha estat sobre la taula de negociació de Catalunya amb Espanya fins ara. Hi ha un partit que sempre ha dit que era federal i res més. I dit això passo a parlar de les coses que considero estan a favor del federalisme.

1.- El 40 % de la població mundial viuen sota regims federals. Basicament la que viu en pau, la que ha estat capaç de resoldre els seus problemes de convivència precisament amb el federalisme. Quebec, Escòcia o Bèlgica (els casos dels quals els independentistes parlen més) després dels processos corresponents han optat per aquesta fórmula.

2.- L’esquerra espanyola veu amb bons ulls aquesta fórmula de convivència. Tenim un ventall important de partits espanyols que, d’entrada, han mostrat la seva predisposició a negociar aquesta fórmula de relació (tota l’esquerra i sembla que fins i tot Ciutadans).

3.- Molts països europeus veurien amb bons ulls aquesta fórmula. La majoria de l’esquerra europea és partidària del federalisme com a fórmula final per l’Europa política.

La proposta federal no ha estat sobre la taula de negociació de Catalunya amb Espanya fins ara

I no és un tema que defensi ara perquè toca. Des de la transició que defenso que sols en una Europa federal, Catalunya tindrà l’encaix que busca i que hauríem de lluitar per això. Cada cop Brussel.les tindrà més competències i els que estiguin federats amb prous competències tindran possibilitats de realitzar-se adequadament. O no creuen que els lands alemans, Escòcia o les federacions valona i flamenca no tindran un paper important en la futura UE si es converteix en una federació? Per això crec que avui lluitar per fer una Espanya federal és lluitar per fer avançar el federalisme a Europa i això va en la bona direcció.

I parlant de Catalunya voldria dir alguna cosa dels països catalans que segons la wikipedia coincideix, equival, a països de parla catalana. Jo que defenso el català des de sempre constato que quan ha governat l’esquerra en aquestes comunitats (València, les Illes i Aragò) s’ha establert una relació basada en uns principis que comparteixo: unitat lingüística i col.laboració institucional. Lluny de les polítiques de la dreta a les Illes, de la defensa del valencià com una llengua diferent o de l’aberració del LAPAO que ha defensat el PP. I aquesta em sembla la bona línea de treball. El tractament del català és l’exemple paradigmàtic que moltes de les coses que discutim passen més per dretes i esquerres que no per espanyols i catalans.

Per tot això i perquè l’analogia que presenta en el seu article crec que no existeix, discrepo de la seva opinió. Penso que l’esquerra hauria d’optar massivament per la sol.lució federal amb una perspectiva a llarg termini i hauria d’abocar tot el seu esforç en fer-la viable i satisfactòria.

I per acabar diré que tot aquest embolic ens porta a deixar de banda un aspecte molt important de la política que és la vida de la gent Ara i aquí hi ha molta gent que ho passa malament, els serveis bàsics han sigut retallats sense escrúpols i la desigualtat ha augmentat fins a límits que són èticament reprobables. Perquè si ens havíem d’estrènyer el cinturó per compensar els temps de vaques grasses que havíem viscut i que varen provocar la crisi, almenys ho podíem haver fet solidàriament, no calia que les diferències entre rics i pobres haguessin d’augmentar fins a situar-les en la part alta de les desigualtats en els països europeus. I, això, és responsabilitat del govern espanyol i català, aquest que ara s’amaga amb l’independentisme per no retre comptes de la política feta pel Sr. Mas recolzat per ERC.

*Francesc Esteva fou fundador del Reagrupament socialista i democractic del malograt Josep Pallach i del PSC i director del Institut d’Investigació en Intel.ligència Artificial del CSIC. Avui és Investigador “at honorem” d’aquest institut.

Sobirania imaginària (per Carme Valls-Llobet)

Pot una persona que s'autodefineix d'esquerres aixecar fronteres i murs i deixar la solidaritat a la cambra posterior? Totes les sobiranies del segle XXI estan destinades a  ser compartides i el federalisme és la fórmula que permet organitzar-les millor exercint al mateix temps l'autogovern i la solidaritat

Zygmunt Baugman és citat en l'excel·lent llibre d'entrevistes de Carles Capdevila, ‘Entendre el món’, amb una frase demolidora però clara: “La sobirania és un concepte zombi. Està morta però fa veure que està viva. Cap estat sobirà pot fer el que vol, en aquests moments”. Entendre el món en ple segle XXI també comporta comprendre que la paraula sobirania pot estimular cors i sentiments però viuen més en la imaginació que en la realitat.

Des de fa tres anys, com en les antigues pel·lícules de l'oest, vivim a Catalunya una consideració semblant a la de bons i dolents. Catalanisme sobiranista bo, i els altres, siguin catalanistes o no, dolents. Aquesta estricta divisió ha escindit partits de solera com el PSC, i ha trencat gairebé per la meitat partits encara més antics com UDC. Fins i tot les noves plataformes socials i els seus líders ens parlen de sobirania nacional com si d'aquesta manera defensessin millor els interessos de la “gent” a la qual desitgen representar.

Què té de màgica la paraula sobirania per aconseguir realitzar profundes escissions en persones que de ben segur de bona fe creuen defensar alguna cosa molt important per al seu entorn? D'on ve la paraula sobirà?

Sobirà és el subjecte el poder del qual depèn de Déu.  És en realitat un subjecte teològic. Per a Hobbes, la sobirania és una imitació literal del poder de Déu. La sobirania  no és merament un poder superior o suprem, sinó quelcom que sotmet col·lectivament els seus súbdits per la seva majestat i poder. Des dels seus inicis la sobirania dels estats estava associada a la superioritat. Sobirà és estar per sobre d'un altre, per dominar-lo, destruir-lo o governar-lo segons les teves directrius.

Si hi ha una paraula que m'inspiri poca confiança és la paraula ‘sobirania’ perquè en democràcia d'igualtat d'oportunitats i drets mai he desitjat que ningú se senti per sobre de mi ni jo he desitjat estar per sobre de ningú. I no obstant això constato que moltes persones es defineixen com a sobiranistes com si en identificar-se amb aquesta paraula definissin alguna cosa més que la necessitat de reafirmar-se.

A més de ser una paraula buida o buidada, és una paraula que ha quedat incorporada als mitjans de comunicació, que parlen del  “soberanisme” com si estiguessin parlant d'alguna cosa real. Si vostès busquen la definició de soberanisme per mitjans digitals els remetran a l'anomenat “procés” o a com es defineixen els que desitgen la independència de Catalunya. El sobiranisme com a paraula màgica substitueix tot programa o definició de com es desitja el futur de la societat on es viu.

No obstant això la sobirania és imaginària, com la fantasia d'un poder que es vol tenir quan en realitat aquest poder radica en l'economia global (en forma de decisions constants del capitalisme financer) o en religions globals que manipulen les ments de milers de persones sumides en la pobresa, l'analfabetisme i l'explotació dels seus mateixos sacerdots, imams o líders. Les fantasies encara que es vulguin realitzar xoquen amb el terreny real, creant un sistema social de deliris. extrapolacions i projeccions i d'altra banda s'interioritza  profundament com una nova forma d'identitat i s'exterioritza en formes teatrals, amb gesticulacions, amenaces, fulls de ruta que són projecció de la mateixa fantasia i programes allunyats completament de la realitat i les necessitats socials.

Els que necessiten anomenar-se sobirans quan la sobirania està en declivi que necessiten de debò? S’ho han preguntat? Segons Wendy Brown, autora de ‘Estats emmurallats, sobirania en declivi’, en una època de ”sobirania de l'estat-nació en declivi, la creació de murs i noves fronteres és l'encarnació material d'aquestes reste teològiques”.

Hi ha un viatge profund que ens remet a l'inconscient de les persones que necessiten sentir-se fortes i impenetrables, quan s'enfonsa l'entorn. Emmurallar les vides i construir noves fronteres, separar ciutadans i estrangers, emigrants i nacionals, només reforça la persona que, sinó, se sent feble, confusa, humiliada o desconcertada. Com els països que davant el devessall de refugiats i emigrants només alcen murs de formigó, reforcen les barreres en el pas de Calais, o obren línies policials duplicades i reforçades per evitar que els sirians que han fugit de les matances al seu país puguin arribar a Macedònia i a la seva esperada Ítaca-Alemanya.

Pot una persona que s'autodefineix d'esquerres aixecar fronteres i murs, preservar només les seves pròpies ànsies de poder i de riquesa, i deixar la solidaritat a la cambra posterior? Per això la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona, en boca de la seva alcaldessa, que ha ofert refugi al esquifit nombre de refugiats que pensa acollir el govern de Rajoy, és digna de felicitació.

Totes les sobiranies del segle XXI seran compartides, menys sobiranes i en el futur federades, ja que és la fórmula que permet exercir millor l'autogovern i, al mateix temps, la solidaritat humana. Les sobiranies de tot tipus potser encara no són zombis com deia Baugman, però com a forma de govern seran una llosa per al progrés dels pobles i un estímul per a la creació d'odi entre les persones. Per sort en ple segle XXI els veritables estadistes que saben ja que les seves sobiranies estan en declivi intenten començar a aprendre les fórmules del pacte i la negociació, en definitiva les formes federals de convivència.

El 28-S y el grouchomarxismo (por Adrià Casinos)

Las candidaturas que se presentan a los próximos comicios del 27S han desbordado totalmente el marco partidista vigente desde el restablecimiento de la democracia. Y en este contexto destaca la desaparición de CiU

Escribo estas líneas cuando faltan cuatro semanas para las elecciones legislativas catalanas. La situación está muy lejos de ajustarse al pretendido “oasis catalán” que, en diferentes momentos de la historia contemporánea del país, se ha intentado difundir. De entrada, las candidaturas que se presentan a los próximos comicios han desbordado totalmente el marco partidista, vigente desde el restablecimiento de la democracia. Y en ese contexto destaca la desaparición de CiU, no solo por la escisión del partido democristiano, sino también por el camuflaje a que se ha sometido Convergència dentro de la coalición “Junts pel sí”. Ese camuflaje ha sido motivado por la maniobra de fagocitación de ERC, pero también para intentar una refundación del partido, que hiciera olvidar los escándalos de corrupción que lo sacuden. Las recientes secuelas de la investigación iniciada en Torredembarra (a instancias de una denuncia de ERC) no parece que vayan a facilitar la citada operación de trasvestismo. Otra cosa es si ello influirá en los electores.

Desengañémonos. A pesar de los pesares, “Junts pel sí” sale  con altas probabilidades de hacerse con la mayoría absoluta; con el auxilio de la CUP, que para eso se inventó. Un escandaloso reparto territorial de escaños y una desmovilización de amplios sectores populares de procedencia foránea, que el nacionalismo nunca ha estado interesado en remediar, permitirían dicha mayoría, como la han permitido otras veces. Al fin y al cabo, aspiran solo a una mayoría de escaños, con total desprecio al principio de “un hombre, un voto”. Si así fuera, un gobierno presidido por Artur Mas parece seguro. Luego habría que ver que pasaría a partir de ahí. La amalgama que supone la coalición está ya sometida a tensiones. ¿Permanecerían con los brazos cruzados los sectores en principio más sensibles a los problemas sociales, si la política neoliberal prosigue? Pueden ocurrir muchas cosas. Entre ellas que el grifo del Fondo de Liquidez Autonómica se cierre, si Mas y los suyos se echan definitivamente al monte. En ese caso los ajustes vividos serían calderilla.

Pero ¿y si el bloque aludido no consigue la mayoría? No es fácil aventurar cómo podría formarse gobierno. No obstante recientes posicionamientos me hacen pensar que más de uno se está preparando para esa eventualidad. Y entre ellos destacaría a Raül Romeva.

Sería descubrir la sopa de ajo decir que con su fichaje Mas ha asumido un riesgo importante. La fidelidad partidaria no parece ser una de las virtudes del tal Romeva. Grouchomarxismo puro: “Esos son mis principios; si no le gustan, tengo otros”. Es enternecedor oír los elogios y cantos de sirena que está dirigiendo a “Catalunya sí que es pot”, en la que tiene viejos amigos. Justo es decir que Junqueras también se prodiga algo en el mismo sentido. En primera instancia, podría tratarse de un intento de conseguir votos tránsfugas, por si los resultados electorales no fueran los que se pretenden. Pero también pudiera ser que la denuncia, por parte de Unió, de la posibilidad de un nuevo tripartito, fuera mucho más que una añagaza electoralista. Romeva podría aprovechar la ceguera de determinados medios de la izquierda catalana, que hacen abstracción del proceso soberanista, en aras del mito de la unidad popular, para fabricarse una mayoría a su medida. La bandera independentista ya no sería interclasista (transversal; perdón por la incorrección), sino genuinamente de “izquierdas”.

Pero hay algo que chirría. Si en Europa ya produce sarpullido un proyecto secesionista liderado por Mas, ¿qué no produciría un recambio a lo Syriza? ¿Se le escapa esto, y otras cosas, a Romeva  que ha sido un euroburócrata durante años? No lo creo. Tampoco lo veo de Rafael de Casanova. Quizá resulte que sus convicciones independentistas no sean tan intransigentes como las vende, salvo si “Junts pel sí” obtiene mayoría. Lo que parece bastante probable es que si no fuera así, podría ser uno de los primeros en buscar acomodo el 28-S.