La independència era això? (per Francesc Trillas)

Avui tenim una Catalunya més dividida, més pobra, més desigual, més desprestigiada i amb menys autogovern. Felicitats, a Mas i Puigdemont i a tots aquells que els hi han fet el joc

Portem anys sentint a parlar del dia de la desconnexió, de la “plenitud nacional” o d’hipèrboles encara més grandioses com “el dia en què serem lliures”. Doncs bé, arribat el moment orgàstic, tot ha acabat amb una llufa.

Catalunya no sols no és independent, sinó que és més dependent que fa set anys, quan es va produir la sentència de l’Estatut i Artur Mas va arribar a la presidència de la Generalitat. El balanç dels governs Mas-Puigdemont és desolador. Avui tenim una Catalunya més dividida, més pobra, més desigual, més desprestigiada i amb menys autogovern. Felicitats, a Mas i Puigdemont i a tots aquells que els hi han fet el joc.

En un debat a la tele de Podemos el passat 11S la senyora Gabriela Serra de la CUP em va titllar de sarcàstic perquè li vaig dir que possiblement a la propera Diada els manifestants podrien tornar a reciclar les samarretes d’anys anterior on deia “ara és l’hora”. No va ser l’inici d’una gran amistat. Tot i que és cert que tinc una vena sarcàstica que maldo per controlar, en realitat no ho deia en aquest sentit, sinó que ho deia seriosament. Els estaven tornant a enganyar, com els fets del passat divendres han posat de manifest.

Del “tot està a punt” del Jutge Vidal hem passat a un ridícul espantós. Ni tan sols s’han atrevit a fer l’escena del balcó. El fracàs internacional del procés, per obra i gràcia de Raül Romeva, ha estat dels que fan època. Ja no serveix ficar-li la culpa als “botiflers” habituals, ni tan sols a Madrid. El gol ha estat en pròpia porteria, un auto-gol inútil i molt car. Crec que mentre els diputats independentistes aprovaven la creació d’una república a partir d’un parlament autonòmic amb 70 vots (secrets per eludir la justícia, malgrat enviar en les seves estratègies escrites a la ciutadania a desobeir la llei) sobre 135, molts menys dels que calen per reformar l’Estatut o aprovar una llei electoral, jo estava acabant de dinar tranquil·lament amb un amic meu. Ningú al restaurant es va alterar. Vam sortir al carrer i tot seguia com un divendres normal. Vaig anar a una biblioteca pública, després vaig acompanyar la meva filla a un centre de la sanitat pública a fer un tràmit. Tot normal i en funcionament. No se sentien clàcsons ni celebracions especials. El dia següent, dissabte, un dia normal, amb el govern català ja destituït, les botigues obertes, la ciutadania vivint lliurement i crec que una mica més relaxada. Haurem d’esperar que el Barça guanyi algun títol o potser Espanya, amb gol d’Iniesta o encara millor de Sergio Busquets, per sentir celebracions massives als carrers de Catalunya.

Els diputats i senadors d’ERC i el PdeCat a les Corts espanyoles diuen que pretenen seguir amb els seus càrrecs i cobrant els seus sous. Es veu que la independència no se la creuen ni ells. A hores d’ara no se sap si la seva estratègia és defensar la República que han proclamat amb la CUP puny en alt, o defensar l’autonomia catalana de la intervenció per part del govern espanyol. O defensen una república independent, o defensen l’autonomia, però les dues coses alhora no sembla massa coherent.

Van apareixent amb compta-gotes els independentistes que se senten enganyats. Alguns més se’n van sentir quan Puigdemont va estar a punt de convocar ell mateix les eleccions el dijous passat. No entenc francament que després del que ha passat des del divendres tinguin menys motius per sentir-se estafats i traïcionats. Junqueras sabia perfectament que la independència era inviable, però callava amb un oportunisme dels que fan època mentre defugia les seves responsabilitats com a conseller d’economia i no donava explicacions per l’estampida empresarial. També Artur Mas, i també tots els independentistes sensats que havien avisat les setmanes abans, sabien que la independència era inviable. Però en el Govern ja quedaven pocs adults, i potser el darrer, el Sr. Santi Vila, va plegar la nit del dijous al divendres. El segrest de les nostres institucions per part d’un grup ultra s’havia consumat. I els grups ultres no escolten. I tendeixen a enganyar la gent.
A tots els independentistes de bona fe que volen el millor per a Catalunya, que veuen la independència com un mitjà i no com un fi, cal allargar-los la mà. Molts dels seus objectius d’autogovern i defensa de la llengua i la cultura catalanes es poden aconseguir en una Espanya reformada que sigui part d’una Europa federal i unida. No es poden aconseguir els seus fins (com ja s’ha comprovat) amb aventures unilaterals que fan el joc als qui busquen la desintegració d’Europa. La part majoritària del nacionalisme basc així ho ha entès. És hora de recosir Catalunya. No serà fàcil, els ultres han fet molt de mal. Però és necessari.

Lluís Companys, un dels nostres (per Joan Botella)

Un partit català, combinant el mal gust i la ignorancia histórica, commemora cada any la seva execució amb una marxa nocturna amb torxes. Però això no canvia les coses: Lluís Companys era un republicà, un federalista espanyol i un home d’esquerres

Com en moltes altres coses, el nacionalisme separatista porta anys intentant apropiar-se de la figura de Lluís Companys. Com han fet amb l’exposició sobre la presó Model, o amb l’exposició sobre les lluites veïnals durant el franquisme, o amb els diversos col·loquis i conferències sobre temes històrics: allò que no és seu, s’amaga; i si no es pot amagar, s’intenta absorbir.

El pujolisme va intentar durant dècades amagar la figura del president Companys; i quan al final no van poder resistir la pressió, li van dedicar un monument petit i poc conegut al costat de l’Arc de Triomf de Barcelona.

Per què aquest odi a la figura de Companys? Un dels intel·lectuals del règim va intentar menystenir-lo citant un vers d’un òpera: “un bel morire / tutta una vita onora”. Com si l’execució de Companys l’hagués redimit d’una vida deshonorable…!

Lluís Companys era un advocat, que es va especialitzar a defensar sindicalistes de la CNT en els “anys de plom” del pistolerisme del Sindicat Lliure, i a defensar els drets dels rabassaires davant dels abusos dels propietaris latifundistes. Per això, el seu grup (en torn del diari “L’Opinió”) va ser un soci indispensable en la creació d’ERC: hi aportava la connexió amb el moviment obrer i amb la tradició del sindicalisme agrari, i l’herència histórica del federalisme republicà.

Elegit per uns pocs dies alcalde de Barcelona, Companys va exercir tots els càrrecs públics imaginables durant la segona República, fins a ser elegit president de la Generalitat a la mort de Francesc Macià. I al cap de pocs mesos es va produir l’esdeveniment cèlebre, i que cal entendre bé: el 6 d’Octubre de 1934. Companys no proclama la independència de Catalunya: proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Després dels precedents d’ Itàlia, d’Alemanya i d’Àustria, l’entrada de la CEDA al govern de Madrid feia tèmer la imminència d’un cop feixista a Espanya. L’Aliança Obrera i el PSOE promouen un alçament contra el risc d’un govern feixista a Madrid, i la fracció separatista d’ERC intenta que la Generalitat aprofiti l’ocasió i es declari independent.

Companys, un republicà federalista i d’esquerres, un home lleial a la República, s’hi nega (com la CNT catalana, d’altra banda). Mentre ell i el seus són detinguts i empresonats, els dirigents d’Estat Català, encapçalats per Dencàs, fugen per les clavagueres de la Plaça Sant Jaume, arriben al port i embarquen, uns cap a Itàlia i altres cap a França.

El Front Popular i l’amnistia el restitueixen a la presidència, des d’on conduïrà el govern de Catalunya en les tràgiques condicions de la Guerra Civil, repetint una i altra vegada una mateixa frase: “defensar Madrid és defensar Catalunya”. I després, ja a l’exili, perseguit per la policia secreta espanyola, cau en mans de la Gestapo que el repatria a Espanya, on serà condemnat per un Consell de guerra i executat.
Un partit català, combinant el mal gust i la ignorancia histórica, commemora cada any la seva execució amb una marxa nocturna amb torxes. Però això no canvia les coses: Lluís Companys era un republicà, un federalista espanyol i un home d’esquerres. Lluís Companys era un dels nostres.