La intel·ligència a Catalunya i als Estats Units (per Francesc Trillas)

Un professor català de literatura, Joan Ramon Resina, ha afirmat que “hi ha una correlació estadística entre maduresa intel·lectual i sobiranisme” i que, per tant, és normal que “on hi ha una alta població de catalans altament qualificats, l'independentisme sigui més fort”. Els intel·lectuals que defensen la independència, ho fan perquè són més intel·ligents?

Per un article al diari El Pais del periodista Cristian Segura ens assabentem que un professor català de literatura a la Universitat de Stanford (Califòrnia, EUA), Joan Ramon Resina, ha afirmat que “hi ha una correlació estadística entre maduresa intel·lectual i sobiranisme” i que, per tant, és normal que “als EUA, on hi ha una alta població de catalans altament qualificats, l'independentisme sigui més fort”.

Ens assabentem també per l’article que aquest professor és un actiu comentarista de l’actualitat política catalana. Fa dues afirmacions contrastables empíricament, per a les quals no aporta cap dada. Respecte a la primera, que les persones més intel·ligents tendeixen a ser més sobiranistes, se suposa que ho deu dir per ell i l’elevada opinió que sembla tenir de si mateix. No serà aquí el lloc on fem una llarga llista de persones qualificadíssimes que no abracen l’independentisme català. Només direm que al llarg de la història hi ha hagut intel·lectuals i persones molt intel·ligents (que no és necessàriament el mateix) que han recolzat posicions polítiques molt diferents. Si Gentile i Heidegger van recolzar el feixisme, Malraux i Brecht van recolzar l’stalinisme, i Keynes, Arendt i Orwell es van enfrontar tant al feixisme com l’stalinisme (és molt alliçonador en aquest sentit el capítol 9 del llibre “To Hell and Back” d’Ian Kershaw). Tenien uns més “maduresa intel·lectual” que els altres? 

Les opcions polítiques tenen una dimensió moral, que habitualment és prèvia a les argumentacions que les elaboren. Un cop presa l’opció moral, les persones més intel·ligents mobilitzen les seves neurones amb eficàcia per justificar l’opció que han pres (això s’anomena biaix de confirmació). Malauradament, la intel·lectualitat ha fet poc al llarg dels darrers 200 anys per aturar les pitjors tragèdies de la humanitat.

La segona afirmació que fa el professor és que als Estats Units l’independentisme català és més fort (segons ell perquè hi ha una alta població de catalans altament qualificats). De fet, la resta de l’article sembla confirmar aquesta afirmació, perquè s’hi anomenen una sèrie de professionals catalans en institucions nordamericanes que recolzen l’independentisme. Algunes d’aquestes persones tenen una forta projecció mediàtica a Catalunya, alguns tanta que un es pregunta si realment segueixen treballant seriosament en les seves universitats. 

Una cosa que potser hauria de fer reflexionar el professor Resina és la gran dificultat que han tingut persones com ell per convèncer col·legues del seu entorn professional d’altres nacionalitats sobre les virtuts de la independència de Catalunya en el món del segle XXI

És una llàstima que en el mateix article no s’hagi fet cap esforç per donar veu a persones catalanes, molt menys mediàtiques, que també treballen en universitats o altres institucions dels Estas Units, i que no estan a favor de la independència de Catalunya. 

És molt probable que la conclusió de presentar una mostra realment representativa fós que entre els intel·lectuals i científics catalans als Estats Units, igual que entre els intel·lectuals i científics catalans a Catalunya i en qualsevol altre lloc, hi hagi aproximadament tants independentistes com persones que defensem altres opcions (certament això és així entre els científics i intel·lectuals catalans que he conegut en les quatre institucions on he investigat o ensenyat: l’Institut Universitari Europeu de Florència, la London Business School, la Universtat de Califòrnia-Berkeley i la Universitat Autònoma de Barcelona). 

Els catalans estem dividits sobre aquesta qüestió. El millor predictor de les postures de cadascú no és la intel·ligència (no hi ha cap estudi que ho digui). 

Les enquestes i els resultats electorals ens diuen que el millor predictor és la llengua dels pares i la comarca d’origen o residència. Els intel·lectuals que defensen la independència no ho fan perquè siguin més intel·ligents, sinó perquè són més nacionalistes.

Una cosa que potser hauria de fer reflexionar el professor Resina és la gran dificultat que han tingut persones com ell per convèncer col·legues del seu entorn professional d’altres nacionalitats sobre les virtuts de la independència de Catalunya en el món del segle XXI. En el terreny de l’economia, que conec una mica millor, efectivament hi ha alguns molt bons economistes catalans que són independentistes (també n’hi ha de molt bons que no ho són), però no conec cap gran economista internacional a qui hagin convençut. Paul Krugman al seu blog quan es va suscitar la qüestió de la independència d’Escòcia, va dir que tenia una preferència pels grans agregats democràtics. Un altre premi Nobel, Jean Tirole, quan una noia catalana en un debat de la BBC li va preguntar si no li semblava que els països petits es podien regular millor, li va contestar que ell era un gran federalista i que creia que no, que cada vegada més l’estat-nació estava quedant obsolet per a fer front als grans reptes de la humanitat.
La gran paradoxa dels intel·lectuals independentistes catalans dels Estats Units, però, és que viuen (encantats de la vida, sembla) en el país federalista per excel·lència. Gràcies al model que van forjar Hamilton, Jefferson i els altres pares fundadors, avui la majoria de les persones que viuen en democràcia al món, ho fan en federacions –una alternativa a la independència de les petites nacions. Quan els independentistes diuen que volen que Catalunya sigui com Massachusetts la contradicció ja fa petar totes les costures: Massachusetts no és un país independent, és a més un estat que no té dret a l’autodeterminació, com no el té cap dels estats de la Unió. Els Estats Units es van veure sotmesos a grans pressions secessionistes al segle XIX (estats com Carolina del Sud van fer una DUI, que no va acabar gaire bé) que van desembocar en la guerra de “secessió” dels estats esclavistes, després de la qual les pulsions independentistes no han desaparegut, però han quedat arraconades a una força excèntrica i populista, que a ningú se li passaria pel cap associar a una major intel·ligència. Els Estats Units (amb tots els seus problemes) són un cas d’èxit, després d’una llarga evolució, de les fórmules federalistes que molts, més o menys intel·ligents, estem convençus que són la via de progrés per a Cataunya, Espanya i Europa.