Una de les poques certeses de la pandèmia que estem vivint actualment és que, fins que tota la població mundial no estigui vacunada, difícilment podrem recuperar la normalitat (o el que enteníem com a tal) prèvia al coronavirus. Però perquè això passi cal, certament, reforçar la vacunació en aquelles regions i en aquells països que tenen un percentatge més baix de persones amb la pauta completa. En altres paraules, es fa més necessari que mai que els països que tenen unes economies més robustes garanteixin la vacunació de les zones més pobres del món. Si bé és cert que fins avui en dia s’han implementat mecanismes que tenen com a objectiu principal l’adquisició i la distribució equitativa de les vacunes (com ara el fons COVAX), la realitat és que, per exemple, només el 7% de la població africana està immunitzada.
És una bona notícia, en aquest sentit, que el G-20 tingui la voluntat de dedicar més recursos econòmics per tal d’afavorir la immunització dels països més pobres.
Resulta evident que la pandèmia i la vacunació contra el coronavirus han trastocat per complet l’ordre mundial que hi havia abans de 2020. Eslògans com “Primer Amèrica” no només han quedat obsolets, sinó que s’han demostrat totalment allunyats de la realitat. La crisi sanitària i, sobretot les vacunes, han assenyalat que o la humanitat actua com una única col·lectivitat, més enllà de les fronteres de cada país, o difícilment ens en sortirem. Dit d’una altra manera, o tota la població dels diferents països té accés a les vacunes o s’aniran creant noves variants que no només posaran en perill la salut pública d’una zona sinó que posaran en risc altres regions i països.
Al meu entendre, la covid-19 ha evidenciat que les velles fórmules nacionalistes no tenen sentit ni donen resposta als reptes actuals. Posem pel cas, seguint la lògica del “Primer Amèrica”, que un estat opta per vacunar només la seva població i no invertir ni un euro en la immunització dels països que presenten uns majors índexs de pobresa. Doncs bé, aquest país hauria de tancar permanentment les seves fronteres si volgués sobreviure sanitàriament, i esperar a una hipotètica vacunació de la resta de la humanitat per reobrir-les. Tot i això, se li faria molt difícil (per no dir impossible) mantenir l’economia a bon ritme, ja que la gran majoria de països, com a conseqüència de la globalització, depenen, en bona part, dels intercanvis socials, econòmics, polítics, comercials...
Front aquesta via, els resultats de la qual són incompatibles amb el progrés i el benestar d’una societat, només hi ha una alternativa: el reforçament dels mecanismes multilaterals i cooperatius entre els països per tal d’assegurar que les vacunes arribaran a tothom i la consolidació de la solidaritat i la fraternitat com a valors per garantir el benestar dels estats més vulnerables (i, en aquest cas, per garantir el nostre en últim terme ja que si tothom no es vacuna, no podrem tornar al que enteníem abans de 2020 com a normalitat). En definitiva, cal apostar pel federalisme en l’àmbit sanitari per garantir el dret a la salut de tothom. Perquè, encara que hi hagi qui ho negui, tots i totes formem part d’un mateix món i tothom mereix ser tingut en compte.
