“Federalisme, drets i polítiques socials”. Intervenció de Carme Valls-Llobet a l’acte de la Crida dels Socialistes de Catalunya

El federalisme és una manera de construir l’espai comú de la convivència i és la millor fórmula per la construcció política i social de la confiança. Enfront de les actituds polítiques competitives, excloents, generadores d’odi, de desconfiança i de càlculs econòmics interessats, el federalisme s’acosta a les actituds que havia defensat la classe obrera. Crea condicions per exercir la solidaritat i la fraternitat de forma organitzada i està obert al respecte mutu i a acceptar les llengües i les identitats diverses perquè considera la uniformitat com un retrocés i la diversitat com una riquesa humana

(Intervenció de Carme Valls, vicepresidenta de Federalistes d’Esquerres, a l’acte “Crida als socialistes de Catalunya” celebrat el 7 de febrer al Palau de Congressos de Barcelona)

Gràcies per haver convidat una associació relativament jove com “Federalistes d’Esquerres” a participar en l’acte d’avui del PSC. El federalisme ha tingut una llarga tradició i molts de nosaltres des de joves i vosaltres com a Partit heu estat federalistes des de la vostra fundació. Precisament, recordant la nostra història, he trobat unes paraules de Francesc Pi i Margall, el president i primer impulsor de la primera Constitució Federal i social d’Espanya, escrivia dirigint-se als obrers de tot Espanya, el 28 d’abril de 1900: “Serà il·lusòria la llibertat mentre no hi hagi igualtat de condicions. Prepareu-vos a aconseguir-la. Voleu combatre amb sort? Poseu més alt tots els dies el nivell de la vostra pròpia cultura, protesteu contra totes les guerres de conquesta, negueu-vos a lluitar per cap causa que no sigui justa, no afavoriu mai les rivalitats entre nacions, no descanseu fins que feu de tot el nostre llinatge una família i de la terra la pàtria de tots els humans”.

El concepte de democràcia de Pi i Margall s’articula sobre tres bases mútuament imbricades: republicanisme, federalisme i socialisme, bases amb les que estem d’acord els federalistes d’esquerres. El federalisme no es només una forma d’organitzar el govern territorial; és també un sistema social sencer, que s’estén a l’àmbit de l’economia i la societat. Els problemes territorials estan íntimament units als socials i per descomptat a la lluita contra la corrupció. Encara que els nacionalismes volen atacar el federalisme com una forma de separar, sabem que és la formula política de unió amb la diversitat. Enfront de la unitat el federalisme defensa la unió dels diferents i consolida els drets a les diferències.

El federalisme dona prioritat al Govern compartit i al Govern multinivell. És la coordinació no jerarquitzada de la governança. Per això es necessita el senat federal per debatre les necessitats territorials, les conferències sectorials i les conferències de presidents vinculants.

Enfront de la política conservadora basada en l’autoritat jeràrquica i la disciplina vertical, el federalisme es basa en el Faedus (el pacte) i en el Fides ( la confiança). El federalisme és una manera de construir l’espai comú de la convivència. Com ens deia Hanna Arendt, és la millor fórmula per la construcció política i social de la confiança. Enfront de les actituds polítiques competitives, excloents, generadores d’odi, de desconfiança i de càlculs econòmics interessats (recordeu el peix al cove), el federalisme s’acosta a les actituds que havia defensat la classe obrera. Crea condicions per exercir la solidaritat i la fraternitat de forma organitzada amb un federalisme fiscal just; està obert al respecte mutu i a acceptar les llengües i les identitats diverses, perquè considera la uniformitat com un retrocés, i la diversitat com una riquesa humana. Permet exercir de forma pràctica l’EMPATIA, que és una disposició innata dels éssers humans per la convivència, la cooperació i la vida en comunitat. De fet s’ha de forçar la pròpia naturalesa del cervell humà per dedicar-se a excloure els altres i contemporitzar amb les desigualtats i les injustícies. Hem nascut per l’empatia i la col·laboració i per això hem sobreviscut com a espècie humana. El federalisme no accepta el concepte de sobirania, que és un concepte basat en la església i la monarquia, com a concepte primitiu i predemocràtic. El sobiranisme defensa estar per sobre d’algú per imposar alguna cosa, i la construcció social de la confiança federal es fa de baix a dalt, basant-se en que cada persona és sobirana de les seves decisions i per això s’ha desenvolupat la democràcia. No som súbdits perquè no creiem en sobirans ni en sobiranies. Cantàvem que no creiem en “dioses, reyes, tribunos ni soberanos, está el supremo salvador”. La salvació està en la força que fem colze a colze els ciutadans. Som ciutadania en construcció d’una democràcia milor.

Ens deia Pi i Margall “negueu-vos a lluitar per cap causa que no sigui justa”…

Ara que ens hem desfet del fals debat sobre el dret a decidir (un fals debat i un gol de la dreta al bell mig de l’energia i els objectius del l’esquerra) potser ha arribat l’hora de recordar tot el ja hem decidit i fet durant anys; tot el que han fet i van decidir els que ens van precedir en la lluita pels drets de ciutadania, l’hora de lluitar per defensar-los i renovar el nostre compromís per continuar aquesta lluita i fer-los créixer.

No venim del no-res. Tenim la sort de tenir història i hem de defensar-la. Respectem i honorem els nostres avantpassats, que com Pi i Margall, van construir una ciutat nova sobre els camps i rieres de Barcelona, van fer la primera Constitució Federal i van perdre el poder de la primera República Federal quan van voler que fos elegida democràticament i no imposada unilateralment en arribar al govern. Respectem els que van lluitar defensant els drets de la democràcia enfront de l’aixecament feixista. Respectem els partits i la ciutadania que va lluitar contra la dictadura, i van aconseguir la democràcia que ens ha permès començar a decidir des de fa trenta anys. Respectem i recordem a tots i totes els que van deixar-se la pell a la Via Laietana i sobre el seu sofriment ens van ajudar a construir un nova democràcia. Respectem els que van lluitar per poder tenir convenis col·lectius , per poder tenir dret a la salut laboral i per poder tenir una Llei de prevenció de riscos laborals de les més avançades d’Europa. Respectem i recordem a tots i totes les persones que vam lluitar per un nou Estatut amb tota l’agressivitat del PP en contra. Per sort tenim molta història, no l’hem de oblidar i més que construir un país NOU que surt de res, hem d’ajudar a renovar el que tenim, fent força sobre els nostres drets i exigint que no es retallin les polítiques socials que havíem aconseguit.

El federalisme es la millor forma de defensar els drets de ciutadania, el dret a la informació, a la participació, a la transparència de la gestió política i el dret a la igualtat d’oportunitats, perquè es capaç de desenvolupar una organització que té en compte el principi d’EQUITAT, la formula per tractar amb els mateixos drets els que són diferents.

El federalisme es la millor fórmula per defensar les polítiques socials.

Les polítiques socials no són per fer caritat de forma encoberta ni per subvencionar determinats grups i persones perquè ens votin. Les polítiques socials no són una manera de “malbaratar” com creien Margaret Tatcher i tots els neoliberals. Ans al contrari són una fórmula per invertir socialment i públicament, potenciant no sols el benestar de tota la població, sinó també estimulant la co-responsabilitat entre la ciutadania i els seus representants polítics, potenciant també la igualtat d’oportunitats.

Per tant, lluny de sentir-nos culpables per la feina feta, hem de sentir-nos orgullosos i responsables, de la Llei de Sanitat Universal de l’estimat Ernest Lluch, de la Llei contra la Violència de gènere o de la Llei d’Igualtat d’Oportunitats que inclou els aspectes mes avançats d’atenció a les diferències entre dones i homes, o de la Llei per l’Autonomia Personal i per donar suport a la Dependència. La crisi econòmica i les polítiques de dretes a Espanya i a Catalunya han silenciat la gran importància d’aquestes lleis, i amb l’excusa de les retallades i la realitat de la crisi econòmica han evitat desenvolupar-les tant a Espanya com a Catalunya.

La limitació de l’Espanya de les Autonomies que encara no és un Estat federal ha estat posar-se a competir per recursos, enlloc de desenvolupar les conferències sectorials, de benestar, sanitat, medi ambient i educació per fer possible concretar les polítiques públiques de forma més cooperativa i per potenciar els serveis a la ciutadania respectant el principi de la subsidiarietat.

Com a éssers humans i com a societat estem en construcció permanent. Per tant, aprofitant tota la excel·lent feina que ja van fer els que han precedit i la nostra pròpia feina hem de reconstruir i reconstituir el que la dreta del PP ha desvastat, en aquets quatre últims anys de majoria absoluta. Sabem que tenim molta feina per endavant i que no serà fàcil creure en la força de les nostres propostes i fer-les entendre als que han decidit posar-se fronteres al seu interior i volen erigir murs al nostre exterior.

Acabo aquestes paraules amb les que Francesc Pi i Margall es dirigia als obrers de tota Espanya l’1 de Maig de 1900, un any abans de la seva mort: “ No us desanimi el temor de no veure coronada la vostra. Com treballeu, sense esperar recompensa, pel vostres fills (i filles); heu de treballar sense esperar cap premi pels vostres descendents remots. Vivim i gaudim del treball de les generacions passades; és deure nostre treballar per les que han de venir”.

Com diu el Manifest “El que no volen escoltar però hem de proposar” que trobareu a la nostra web i us animem a signar: “ L’esquerra ha de subratllar el significat polític i social del federalisme com a instrument per harmonitzar les diferències de família, de classe i d’horitzons vitals; per tal que la igualtat d’oportunitats dels ciutadans no segueixi sent retòrica; per tal que el frau a Hisenda comenci a condemnar-se com pecat insolidari capital, només perdonable amb la restitució; per tal que la percepció d’una solidaritat activa de l’Estat amb els més desafavorits trobi la seva expressió en una Espanya social i federal”.

Endavant doncs, no ens ha d’espantar la feina, no pretenem cap poder pels nostres interessos, només ens ha d’espantar la corrupció, la ignorància i la supèrbia, i hem de trobar la manera que els petits dictadors i egoismes, i les fronteres interiors que alguns porten a dins no impedeixin la construcció d’un espai comú de convivència, federal i social.

Ànims i bona feina!

Por una España federal (por Luisa Etxenique)

El nacionalismo prefiere la noción de pueblo a la de sociedad: vernos como piezas de una identidad colectiva predeterminada, de una identidad que viene “de serie” y que nos define independientemente de nuestra voluntad. El federalismo es, en cambio, la afirmación de identidades individuales, originales, mestizas, libres de predefiniciones, e integradas en sociedades dinámicas

(Intervención de Luisa Etxenique en el acto de presentación en Barcelona de la declaración ‘Una España federal en una Europa federal’)

Me parece evidente que no podemos seguir así. Con todo lo que hay que construir y reconstruir, no podemos seguir en este país como sobre arenas movedizas, en un estado de permanente tensión territorial. Necesitamos, como país, pisar tierra firme, consolidar nuevos cimientos para recuperar una convivencia fértil y leal entre todos.

Veo en la vía hacia una España federal la oportunidad de consolidar esos nuevos cimientos; de asentar un nuevo suelo común, firme y fiable, que, en mi opinión, tiene que apoyarse en  una nueva asertividad, en nuevas afirmaciones del y para el estar juntos.

La afirmación para empezar del nombre. España hay que nombrarla en todas partes. Y tal vez soy particularmente sensible a esta cuestión porque vengo de Euskadi donde nunca se la nombra. Kafka nos enseñó la monstruosidad de lo innombrado. Pues es lo que está pasando en muchos lugares, que a fuerza de no nombrar a España, de llamarla sólo el Estado o parecido, se está convirtiendo para mucha gente en un poder kafkiano, extraño, ajeno, y no en un país.

España hay también que contarla en todas partes. 

Creo que una de las cosas más desoladoras ahora mismo es ver con qué facilidad calan algunos discursos en nuestra sociedad; o por decirlo de otro modo, la vulnerabilidad de una parte de nuestra sociedad, especialmente las nuevas generaciones, frente a los discursos manipuladores, negadores de nuestra Historia común, de lo que hemos tenido y hecho en común. España hay que contarla para superar ese desconocimiento que nos vuelve, como sociedad, presa fácil de los mensajes distorsionadores.

Veo en la vía federal la oportunidad también de otra afirmación: la de lo cualitativo frente a  lo cuantitativo. El nacionalismo tiende a reducir la convivencia al cuánto, cuánto más de esto o lo otro para mí. La España federal, pues, como el espacio para  centrar el debate y las aspiraciones en lo cualitativo, en la calidad del estar juntos; sustentada sobre los principios también reafirmados y reactualizados de libertad, igualdad y solidaridad.

La libertad como articulación armoniosa, respetuosa y ágil entre lo propio y lo común, entre lo singular y lo colectivo. Que yo creo que hay que extender no sólo a las relaciones entre los distintos territorios españoles sino también entre las personas dentro de cada territorio. El nacionalismo prefiere la noción de pueblo a la de sociedad, es decir, vernos como piezas de una identidad colectiva predeterminada, de una identidad que viene “de serie” y que nos define independientemente de nuestra voluntad. Y creo que la vía para la transformación federal de España debe incluir la afirmación de un federalismo íntimo, de un federalismo de lo íntimo en la relación de cada ciudadano con su entorno social. O lo que es lo mismo, la afirmación de identidades individuales, originales, mestizas, libres de predefiniciones, e integradas en sociedades dinámicas.

El principio también de igualdad. Desde el que resulta insoportable e inaceptable la idea de que en nuestro país se puedan abrir brechas en la calidad de vida, en la atención sanitaria o educativa en función de la geografía. El debate sobre la transformación federal yo lo fundamento también en una oposición política y moral al hecho de que el  horizonte de oportunidades entre los españoles, el horizonte de calidad de vida, es decir, de felicidad humana, pueda ser distinto, más frágil o peor en algunos lugares que en otros.

Yo creo que el debate federal es, en este sentido, esencialmente el de la afirmación y la asunción de la co-responsabilidad. Sentirnos responsables los unos de los otros, todos con todos. Y es lo que llamaría el espíritu federal o la actitud federal corresponsable.

Y creo que es en eso en lo que hay que insistir, el espacio que hay que recuperar y reafirmar, en un país en lo que últimamente lo que se promueve con más insistencia es el cada uno a lo suyo. No importa lo perfecto que pueda ser un modelo federal, lo brillante que pueda ser, por ejemplo,  su articulación competencial… si falta o falla ese espíritu. El espíritu que reconoce lo que tenemos en común y quiere preservarlo. El que defiende la voluntad de ser, estar y seguir juntos; creativa, dinámica, moderna, alegremente juntos. Creo que eso es lo que hay que promover, ese espíritu federal, esa certeza de que juntos vamos a más y a mejor.