És un segon aniversari que probablement no serà gaire celebrat, perquè ningú no sap com sortir del caos provocat pel referèndum, malgrat que alguns sobiranistes britànics pretenien anomenar l’efemèride “Dia de la Independência”
A Catalunya hi ha sectors polítics que segueixen utilitzant el que ha succeït al Regne Unit els darrers dos anys com a exemple de democràcia, per l’ús que han fet de la figura del referèndum dicotòmic sobiranista dintre de la legalitat. No hi ha dubte que l’ús d’instruments dintre de les regles del joc és molt més defensable que saltar-se la legalitat i derogar unilateralment tot un marc constitucional democràtic homologat internacionalment. Però fins i tot dintre de la legalitat, el que ha succeït al Regne Unit mostra, en el cas més favorable a les tesis sobiranistes (quan es compleix amb l’estat de dret, encara que això tingui menys restriccions en un país sense constitució escrita), l’error d’utilitzar com a instrument democràtic un referèndum dicotòmic sobiranista. El 23 de Juny de 2016 el 37% de l’electorat britànic amb dret de vot (i el 52% dels votants efectius) va optar per sortir de la Unió Europea. Els joves, les grans ciutats, Escòcia, Irlanda del Nord i Gibraltar, van votar a favor de seguir a la Unió. A partir de llavors, el caos s’ha apoderat de la política britànica i la incertesa ha creat un núvol que compromet el futur econòmic del Regne Unit.
És un segon aniversari que probablement no serà gaire celebrat, perquè ningú no sap com sortir del caos provocat pel referèndum, malgrat que alguns sobiranistes britànics pretenien anomenar l’efemèride “Dia de la Independência”.
Malgrat que els sobiranistes van guanyar el dia del referèndum per un marge molt estret, tot el que ha passat després ha estat per a ells un fracàs. Una campanya de mentides, radicalització (amb una política assassinada) i racisme, va portar a invocar vuit mesos després del referèndum quelcom anomenat article 50 dels Tractats de la Unió (article del qual s’havia parlat poc durant la campanya del referèndum), que donava lloc a l’inici de les negociacions de dos anys sobre l’acord de sortida i nova relació del Regne Unit amb la Unió Europea. Això va ser ja una sorpresa per a molts sobiranistes britànics, que no entenien per què havien de negociar res, ja que s’havien cregut que realment eren sobirans i que podien unilateralment “tirar pel dret”. Des de llavors la negociació ha consistit en un constant recular per part dels negociadors britànics, mal preparats i en tot moment desbordats per la professionalitat dels negociadors europeus encapçalats per Michel Barnier.
El dia després del referèndum, a Google van ser rècord de visites conceptes com Unió Europea o Brexit: la gent volia saber què havia votat… per què no ho sabien. Al juny de 2016 vaig presentar al meu blog Progrés Real (que va finalitzar al gener de 2018) una sèrie de reflexions sobre el que estava passant.
Des de llavors hem après moltes coses de les conseqüències i implicacions d’un referèndum de sobirania. Aquest aprenentatge probablement ha tingut efectes a Catalunya (però encara no suficients), on molta gent que defensava la idea d’un referèndum legal d’independència amb la boca ben gran, o bé ha deixat de fer-ho, o ho fa ara amb la boca més petita. Això inclou molts que defensaven un referèndum perquè perdés la independència i la qüestió quedés tancada, amb una ingenuïtat pròpia de David Cameron.
Almenys hem après 10 lliçons de l’experiència del Brexit:
1. Els referèndums d’independència provoquen la divisió i polaritzacio de la societat o l’agreugen, generant fanatisme i intolerànica, incloent en el cas britànic casos greus de racisme i de recerca fàcil de bócs expiatoris (Brussel·les, els immigrants).
2. Fins i tot les jurisdiccions més sobiranes, armades i democràtiques, i amb un passat imperial, no tenen el monopoli de la sobirania. Tot s’ha de negociar en una Europa i un món interdependents.
3. Les institucions són complementàries, no es poden triar unes cireres i no unes altres, perquè les cireres estan entrellaçades. No es pot voler gaudir dels avantatges d’un mercat únic i no acceptar-ne les regles comunes i la lliure circul·lació de persones, per exemple.
4. La fal·làcia del càstig compartit (“els altres hauran de cedir perquè tenen molt a perdre”) porta a la infravaloració de la determinació de la part amb la qual en algun moment els sobiranistes reconeixen que han de negociar. Els sobiranistes del Regne Unit van infravalorar la força, determinació, unitat i preparació dels negociadors de la Unió Europea. És veritat que la Unió Europea hi té a perdre ni que sigui reduint una mica més els llaços amb el Regne Unit. Però més hi perdria si no mostrés a tothom fermesa en la negociació, una fermesa que serveixi d’avís per a navegants, d’avís per a aquells que es pensin que separar-se és fàcil i no té costos. És un error en el qual també hi han caigut en altres contextos el grec Varoufakis o la catalana Ponsatí, excessivament influits per la teoria de jocs més simplista.
5. Els referèndums divisius no solucionen ni donen tranquil·litat, ni serveixen tampoc per expressar la “voluntat del poble”. Un referèndum sense un acord previ tendeix a expressar la voluntat d’aproximadament poc més de la meitat dels que van a votar (i intenta imposar-la sobre l’altra meitat, que deixa de ser “poble”), i que ho fa a més mal informada i per motivacions sovint allunyades de l’assumpte per al qual es convoca el referèndum. Un referèndum que requereixi majoria qualificada o que plantegi més de dues opcions soluciona alguns d’aquests problemes però no tots, i en crea d’altres. Rarament aquests referèndums “tanquen” el tema. Com explica la periodista de The Guardian Polly Toynbee: “Prepara't per Brexit ad infinitum (…). Brexit no és un esdeveniment, no hi ha un moment decisiu, sinó un procés interminable que s'estén potser 20 anys per endavant. Podem estar pagant fins a l'any 2064. Mentre fem i desfem 45 anys de vides entrellaçades, el ministre d'Europa, Denis MacShane, adverteix que això serà Brexiternity (…). Les raons per creure que els durs Brexiters no poden guanyar són legió. Anima’t i confia que, fins i tot si el procés de Brexit s'arrossega per sempre, i el so i la fúria es troben en els extrems, és probable que s’imposin a poc a poc els sectors més sensats i pragmàtics.” No hi ha un moment decisiu, la idea de la “desconnexió” és una fal·làcia en el món interconnectat del segle XXI; els sensats i pragmàtics federalistes ho sabem.
6. No és sobirà ni el Regne Unit, cosa que els nacionalistes seguiran demostrant dient que els aspectes imperfectes inevitables del resultat final seran culpa dels altres. Si la culpa és dels altres, potser és que no eren tan sobirans. Els responsables del desastre ja el comencen a admetre i ja s’estan rentant les mans, però no reconeixeran mai la seva responsabilitat, les seves mentides ni els seus errors de càlcul.
7. Reforçar fronteres té costos econòmics: en aquests moments les enquestes assenyalen que una majoria dels electors que anirien eventualment a votar en un plebiscit ja no volen sortir de la Unió Europea, especialment perquè han entès els costos del tancament de fronteres i les dificultats d’aprovisionament que tindrien lloc entre Gran Bretanya i el continent, i els costos de reinstaurar la frontera entre Irlanda del Nord i del Sud.
8. Hi ha referèndums que sí que tenen sentit, com aquells que venen precedits d’un gran acord dels representants democràtics i amb suport internacional. Aquest va ser el cas dels acords refrendats de Divendres Sant, que van permetre la pau a Irlanda del Nord. Part d’aquests acords era la desaparició pràctica de la frontera lintre de l'illa d’Irlanda. Un Brexit dur posaria en perill aquest pacte històric, perquè tornaria a dividir l'illa d’Irlanda. La constatació d’aquest fet fa a hores d’ara molt improbable un Brexit dur.
9. El sobiranisme promou una selecció adversa del personal polític. El domini de tot el debat polític per una qüestió d’identitat allunya de l’acció política a persones preparades i preocupades per altres questions socials, i dóna veu a personatges estrambòtics com Nigel Farage o Boris Johnson. O a èlits frívoles i irresponsables que pretenen treure un rèdit partidista del patriotisme de forma temerària, com han demostrat els fracassats David Cameron i Theresa May.
10. El nacional-populisme comparteix trets comuns a diferents llocs: fa poc s’ha conegut la proximitat a Putin de la campanya del Brexit, com va passar amb la campanya de Trump. Altres aspectes en comú entre el Brexit i Trump (i altres nacional-populismes) són l’apel·lació permanent a la voluntat del poble, el rebuig de la democràcia representativa i el menyspreu de les institucions en general (justícia, institucions supra-estatals) i de les pròpies de la divisió de poders en particular.
Són moltes les raons democràtiques per les quals un referèndum com el del Brexit constitueix un mal instrument. Ho vaig explicar en un article a Piedras de Papel. Ha estat un referèndum que no ha resolt res i que ho ha empitjorat tot, sense clarificar en absolut quina és la voluntat del poble en una qüestió d’una enorme complexitat.
Pel que fa als aspectes econòmics, la lliura va arribar a cotitzar a 1,07 euros a l’agost de 2017 i ara a l’hora d’escriure aquest post ho fa a 1,13, quan just abans del referèndum ho feia a 1,30, i durant el 2015 (quan els inversors encara no anticipaven les turbulències del Brexit) havia arribat a 1,44. El descens acusat del valor de la lliura és una bona notícia a curt termini per als qui ens agrada viatjar a Londres amb qualsevol excusa. Els qui guanyem un sou en euros avui trobem força més barat el transport i l’allotjament a Anglaterra. Però són males notícies per al futur del Regne Unit: vol dir que els potencials compradors de lliures valoren menys disposar d’aquest actiu per a fer transaccions amb el Regne Unit en l’esdevenidor. Els inversors i el públic en general, especialment aquells que prenen decisions jugant-s’hi els diners, són significativament més pessimistes avui sobre el futur econòmic britànic que a mitjans de 2016, quan va tenir lloc, el dia 23 de Juny, el referèndum del Brexit.
Nota: elaboració pròpia utilitzant dades de Datastream.
El més probable que pot acabar passant al Regne Unit després dels dos anys de negociació que preveu l’article 50 dels tractats de la Unió és el que es coneix com un Brexit suau o tou, que vol dir que la relació entre el territori britànic i la Unió serà pràcticament la mateixa que abans del referèndum, però sense la presència del Regne Unit als llocs de decisió, a les institucions comunitàries. És a dir, el Regne Unit serà menys sobirà que abans del referèndum. No es descarta un segon referèndum (per a mi seria un segon disbarat) o que el Parlament britànic, ja sigui l’actual o el que resulti d’una nova elecció, retiri la petició de sortida de la Unió.
Que a Catalunya es pretengui per part d’alguns encara atorgar legitimitat democràtica a un pseudo-referèndum sense regles (el del primer d’Octubre) és realment sorprenent, especialment quan alguns dels convocants ja admeten obertament que “anaven de farol”. El problema no és que no anés a votar afirmativament ni la meitat de l’electorat. Cap pretesa majoria no pot donar legitimitat a un referèndum desregulat, sense un marc legal homologat, sense una autoritat electoral, sense unes regles compartides (data, pregunta, mitjans de comunicació, recompte…). Els referèndums són sovint criticats perquè els autòcrates hi són afeccionats, des de Napoleó a Erdogan passant per Hitler, Franco i el conjunt de líders racistes que van promoure els referèndums que van acompanyar la dramàtica conversió de la federació iugoslava en un conjunt d’etnocràcies. Però en aquest text no es tracta de recórrer a aquests arguments fàcils, sinó d’avaluar l’instrument referendari per a decidir sobre la separació d’un territori utilitzant el cas en què un referèndum ha estat totalment emparat per un marc legal i ha estat convocat per institucions inequívocament democràtiques. És el cas en què un referèndum d’independència és més defensable. Però fins i tot en aquest cas, el cas britànic, no mereix tampoc una valoració positiva com a instrument democràtic.
El referèndum del Brexit de 2016 va ser i està sent un desastre per al Regne Unit. Per a la seva economia, per a la seva convivència i per a la seva democràcia. Ni Escòcia, ni el Regne Unit, ni Espanya ni Catalunya, seran ja independents (i menys per la via plebiscitària)… sempre que segueixi dempeus el projecte d’una Europa unida, com va dir Javier Cercas l’única utopia raonable del segle XXI. Qualsevol cosa que aquestes societats es plantegin ho assoliran per una via més prosaica, però també més fèrtil: la via federal, la via del diàleg, la negociació i el pacte a través de les institucions democràtiques.
