El Born i el relat sobre el 1714 (Per Joaquim Coll)

El sobiranisme està convertint el que va ser una guerra de successió a la Corona espanyola en un relat secessionista que pretén establir una relació directa i causal amb el present. És evident que existeix un programa polític, disfressat d'historiogràfic, dissenyat per convertir el tricentenari en un moment clau a favor de la separació

La visita al Centre Cultural del Born m’ha causat força indignació perquè és prou evident que el projecte expositiu té com a objectiu sumar adhesions a l’anomenat procés de transició nacional.  Deixant de banda el debat sobre l’interès arqueològic del jaciment, sorprèn la manera com el sobiranisme està convertint el que va ser una guerra de successió a la Corona espanyola en un relat secessionista que pretén establir una relació directa i causal amb el present. És evident que existeix un programa polític, disfressat d'historiogràfic, dissenyat per convertir el tricentenari en un moment clau a favor de la separació. Es tracta de propagar la idea que Catalunya, amb la derrota de l'Onze de Setembre, va perdre la independència i que si li fossin restituïts la sobirania i els drets històrics, avui tindria plena legitimitat jurídica per separar-se d'Espanya al marge de l'actual marc constitucional.

Com a demòcrata accepto que pugui plantejar-se la secessió, però no transigeixo amb la manipulació de la història. Si els independentistes volen recórrer al passat, temptació inevitable, haurien de buscar altres referències més adequades. Podrien celebrar, per exemple, el 1641, quan la rebel·lió contra la política del comte duc d'Olivares va portar el president de la Generalitat, Pau Claris, a proclamar una efímera república catalana. La influència francesa va fer que Lluís XIII fos reconegut al cap de pocs dies com a nou sobirà català i proclamat comte de Barcelona. La separació de Catalunya va finalitzar el 1652 amb l'entrada de les tropes de Joan d'Àustria, que van ser rebudes amb alleujament, perquè l'alternativa francesa, basada en el centralisme i l'absolutisme borbònic, no era del gust de les elits catalanes. En realitat, la guerra dinàstica arran de la mort de Carles II, màxim exponent del retorn al foralisme dels Habsburg, no s'entén sense aquell sentiment profundament antifrancès que el període anterior va inocular en bona part de la població. El Tractat dels Pirineus (1659) va posar fi a la guerra dels 30 anys, però a Catalunya se li van extirpar les comarques del Rosselló.

La guerra de successió damunt de tot que es va tractar d'una confrontació europea, que només després va acabar derivant en una guerra civil dintre d'Espanya i també a Catalunya

Crec que les preguntes interessants sobre la guerra de successió són les següents: ¿fins a quin punt va ser un conflicte inevitable? i, sobretot, ¿per què Catalunya va apostar tan fort per l'arxiduc Carles d'Àustria quan a les Corts del 1702 Felip V va donar satisfacció a les demandes catalanes? Doncs bé, cal subratllar per damunt de tot que es va tractar d'una confrontació europea, que només després va acabar derivant en una guerra civil dintre d'Espanya i també a Catalunya. El conflicte mai hauria esclatat sense el temor de certs països (Anglaterra, Holanda i l'Imperi d’Àustria) que la unió de França i Espanya sota una mateixa dinastia, la casa de Borbó, acabés per imposar la seva hegemonia a la resta d'Europa.

L'austriacisme català, doncs, es configura a partir de la seguretat en la superioritat militar dels aliats contra França. La guerra esclata el 1704 i, al maig, una flota angloholandesa intenta desembarcar infructuosament a Barcelona, comptant amb el suport decidit d'una part de la noblesa, que fuig preveient les segures represàlies borbòniques. El 1705, un grup d'exiliats catalans firma el Pacte de Gènova amb Miltford Crow, representant de la reina Anna d'Anglaterra, comprometent-se a lluitar a favor de l'arxiduc amb la finalitat de proclamar-lo rei d'Espanya. Per la seva part, la reina d'Anglaterra es compromet, si el resultat de la guerra fos advers, a defensar els «privilegis i lleis del principat», cosa que al final no va fer.

Catalunya no es va embarcar en la guerra perquè les seves llibertats estiguessin amenaçades. Només al final la lluita va revestir aquell caràcter per l'ànim venjatiu de Felip V, quan els catalans van ser abandonats a la seva sort davant el canvi d'escenari internacional

A partir d'aquell moment, els esdeveniments bèl·lics es van precipitar i la societat catalana es va veure arrossegada a un llarg conflicte cada vegada més cruent. Davant la visió romàntica, és important aclarir que Catalunya no es va embarcar en la guerra perquè les seves llibertats estiguessin amenaçades. Només al final la lluita va revestir aquell caràcter per l'ànim venjatiu de Felip V, quan els catalans van ser abandonats a la seva sort davant el canvi d'escenari internacional. Una part de les nostres elits polítiques i econòmiques es van sumar a la causa de l'arxiduc perquè van pensar que seria més respectuós amb una visió composta d'Espanya, obtindrien més avantatges i, sobretot, perquè creien segura la victòria militar. Sens dubte, el sentiment antifrancès i, en part, també anticastellà va atiar la lluita, sobretot entre els sectors populars.

Hi ha guerres que poden ser jutjades inevitables, però aquesta no ho era per a Catalunya. La foralitat basconavarresa, per exemple, va quedar fora de perill després dels decrets de Nova Planta. Alerta, doncs, amb la voluntat de transformar el  1714 en un fals precedent secessionista. En el Centre Cultural del Born, el visitant no es trobarà formulada cap d’aquestes preguntes sinó la plasmació d’un programa ideològic que vol convertir als catalans a l’independentisme sentimental i historicista. Es tracta d’un espai que vol mostrar la ferida del setge barceloní i la repressió borbònica següent, però no per comprendre millor el passat, amb tots els seus matisos i complexitats, sinó per llançar-hi sal amb el propòsit que la voluntat de secessió actual es trobi fonamentada i legitimada en el passat.

¿Independencia? ¿Para qué? (Por Antonio Sitges-Serra)

La independencia nos deja más expuestos aún, si cabe, a una forma de hacer política ligada a las familias más influyentes y encerrada en el cortijo de una clase media adoctrinada que anhela pasar a la historia con un gesto grandilocuente. Por ahí no se va a la regeneración democrática ni a la higienización de la clase política

A pesar de tanto ruido mediático y tanta propaganda, seguimos sin saber exactamente para qué quieren la independencia los independentistas. No sé que opináis vosotros, lectores, pero a mi me da que el movimiento soberanista se ha vuelto completamente autorreferencial. Y, viceversa, en mi opinión, todo lo que encontremos a faltar en la Catalunya de hoy podemos conseguirlo sin necesidad de trazar nuevas fronteras ni de izar banderas divisorias. Por tanto, que alguien me explique, por favor, ¿para qué quieren la independencia?

No será, seguro, como garantía contra la corrupción. La independencia nos deja más expuestos aún, si cabe, a una forma de hacer política ligada a las familias más influyentes y encerrada en el cortijo de una clase media adoctrinada que anhela pasar a la historia con un gesto grandilocuente. Por ahí no se va a la regeneración democrática ni a la higienización de la clase política.

Es cierto que se han oido voces que aseguran que la independencia acabará con los recortes, suavizará los impuestos y creará puestos de trabajo. Pero, quien mantiene dichas opiniones sabe que se basan en arenas movedizas y en deseos mal o bien intencionados, pero no en previsiones solventes. Lo cierto es que la independencia nos adentra en un marco de absoluta incertidumbre económica. En una economía y unas finanzas completamente globalizadas, ya me dirán que confianza puede inspirar la disidencia catalana.

No creo que los independentistas opinen de buena fe que un futuro Estat Català ofrezca garantías para la reforma de la gestión sanitaria. De hecho, la sanidad hace tres décadas que está transferida y ya ven donde estamos tras años de gasto absolutamente descontrolado, en cantidad y, sobre todo, en calidad ¿Queremos más de lo mismo? No. ¿Queremos más injerencia política en la labor profesional? No. ¿Queremos más financiación irregular de los partidos con los presupuestos de sanidad? No. ¿Queremos que persista el mobbing en los hospitales? No. ¿Queremos una privatización en beneficio de las familias de la derecha conservadora y de las multinacionales? No. ¿Avanzaremos con la independencia hacia la meritocracia y la profesionalidad? De ningún modo.

Se encuentran bastantes independentistas románticos y estetas entre artistas y científicos que no tocan de pies al suelo, trabajan en sus burbujas particulares y viven, la mayoría, de las subvenciones oficiales en un país que fue el de “las maravillas” y que, según algunos, lo volverá a ser con la independencia como, por ejemplo, mencionaba Manel Esteller recientemente en un artículo de El Periódico.  Y yo les digo, ¿qué vamos a hacer con la independencia que no podamos haber hecho ya? ¿La ley de mecenazgo? No. ¿Seguiremos perdiendo talentos? Si. ¿Competiremos con el MIT o con Yale? ¡Vamos hombre! ¡Lo que llevamos perdido en el intento! Nuestra falta de modestia es antológica y tiene que ver con la atmosfera cerrada y el ombliguismo que ha propiciado el catalanismo soberanista.

¿Tendremos una televisión pública plural con la independencia? No. Avanzaremos hacia la transparencia y la honradez política con una Catalunya separada? No lo creo. ¿Vamos a tener una ley de claridad sobre la financiación de los partidos políticos? Lo dudo

¿Tendremos una televisión pública plural con la independencia? No. No la tenemos ahora, mucho menos la vamos a tener cuando nuestro pasaporte luzca la estelada. El escándalo persistirá  e irá en aumento. Seguirán robándonos los medios de comunicación que son de todos y deben ser para todos. ¿Habrá más periodismo independiente? No.

¿Avanzaremos hacia la transparencia y la honradez política con una Catalunya separada? No lo creo. Palau, Hospital de Sant Pau, ITV, Prenafeta, Caixa Catalunya-Narcís Serra, espionaje político... todo eso no solo no se va a arreglar sino que muchos más dirigentes, muchos más cargos intermedios, tendrán las manos más libres para gestionar recursos públicos a  su aire y autoconcederse privilegios y sueldos a todas luces desmesurados. ¿Vamos a tener una ley de claridad sobre la financiación de los partidos políticos? No. ¿Vamos a tener una nueva ley electoral, menos rígida y con listas abiertas? Lo dudo.

Seguro que la independecia no les quita el sueño a los parados, a los pacientes que están en las listas de espera, a los sometidos a un ERE, a los deshauciados o a los licenciados sin expectativas de trabajo

En resumen, muy sencillo: no hay entre los políticos de primera fila quien tenga credenciales solventes para llevarnos al soberanismo y ello, más tarde o más temprano, se verá en las urnas. Los días de CiU están contados. Ha perdido el centro, la moderación y el seny y es hoy rehén de una ERC sin experiencia alguna de gobierno y sin más propuestas que la propaganda obcecada a favor del derecho a decidir (“raca, raca”, diría Peridis). Rompiendo con su tradición jacobina, los partidos de la izquierda se han declarado abiertamente federales y eso les va a dar un plus de cara a las legislativas del 2015 en las que, de nuevo, se colocarán por delante del PP. En el centro derecha de Unió, Ciutadans, UpyD e incluso el PP, hay numerosas voces en favor de una reforma constitucional que aborde sin complejos la cuestión territorial. Por tanto nos hallamos ante un escenario político móvil e incierto en el que Federalistes d’Esquerres va a tener, sin duda, una influencia considerable en la promoción de una tercera vía que haga posible la unión en la diversidad, la concertación dentro del respeto a las diferentes culturas.

Seguro que la independecia no les quita el sueño a los parados, a los pacientes que están en las listas de espera, a los sometidos a un ERE, a los deshauciados o a los licenciados sin expectativas de trabajo; todos ellos lo tienen claro: la respuesta a tantos interrogantes no llegará  de la Plaça Sant Jaume.  No calléis, haced oir vuestra voz.

Catalunya tiene ahora la posibilidad, como la tuvo y la aprovechó en 1978, de liderar una segunda transición y de hacer política de verdad, de altas miras. Catalunya, tiene ahora la opción de abanderar un proceso consituyente hacia un estado federal y de reunir en torno a esta bandera multiterritorial a todas las fuerzas políticas que apuesten claramente por la reforma de un exhausto Estado de las Autonomías.

El nuevo federalismo y las mutaciones de época (Por José Luis López Bulla)

Me permito recomendar un libro de cabecera para la acción colectiva de los federalistas. Se trata de la obra canónica de Bruno Trentin “La ciudad del trabajo, izquierda y crisis del fordismo”. Mi recomendación se basa en lo siguiente: el autor propone una potente invitación a situar la política –la de la calle y la, digamos, institucional— en el nuevo eje de coordenadas económico, social y cultural.
Tenemos en España una abundante literatura política y académica sobre el federalismo, cuya lectura es imprescindible para hacer que el mantillo federalista se extienda y logre convertirse en un potente movimiento sociopolítico. Ahora bien, dicha literatura (a mi parecer) tiene una limitación: no está inserta en los profundos cambios y mutaciones de las sociedades contemporáneas. A grandes rasgos son los siguientes: el cambio de paradigma del fordismo –no así el taylorismo--  hacia otro estadio, la gigantesca innovación y reestructuración de los aparatos productivos y de servicios, la ruptura del pacto welfariano en el contexto de la globalización y las repercusiones de todo ello en la condición concreta de las personas de carne y hueso. De todo ello saco las primeras y provisionales conclusiones: no es posible esperar utilidad del federalismo si no se tiene en cuenta ese espectacular corrimiento de las placas tectónicas. El «nuevo» federalismo debe ser, pues, el sujeto, activo e inteligente, que intervenga en ese estadio.

Y lo debe ser porque aquello a lo que se enfrenta (las políticas neocentralistas y las nacionalistas, cada una con sus diferencias y sus coincidencias) son la expresión de su desubicación del nuevo paradigma. O, en otras palabras, el federalismo no puede competir con sus oponentes como si estuviera en una fase que para todos ha dejado de existir. Todavía más, la acción colectiva del federalismo, si quiere ser un banderín de enganche con punto de vista fundamentado necesita una radical puesta al día, una nueva planta. En la siguiente dirección: el aprovechamiento de toda la elaboración cultural que se ha hecho hasta ahora, resituada en el nuevo contexto de los cambios y transformaciones que someramente he citado.
En resumidas cuentas, este «nuevo» federalismo representaría una novedad política, una discontinuidad histórica con un proyecto de largo recorrido.     

Carta a un vell amic del PSUC (Per Pedro López Provencio)

Arribo de passejar gaudint de les festes patronals, de recórrer la mostra de vins i caves enmig d'una gran afluència de gent. Estic una mica alegre pels caldos degustats, l'anxova i el formatge de cabra. Obro el correu, mania que hauria de corregir, i em trobo amb la teva resposta a la invitació a assistir a la presentació de la nostra associació Federalistes d'Esquerres. Disculpa el meu atreviment.

Si res més l'haguessis rebutjat amb qualsevol disculpa o, simplement, no haguessis anat, ho hauria entès perfectament. Saps que llegeixo gairebé tot el que escrius i escolto molt del que dius. Pel que entrellucava la posició que sustentes sobre aquest tema. Però el missatge que he rebut és una posició política en tota regla. En agrair-te l'estima que aprecio en dedicar-me aquesta atenció, crec que et dec alguna explicació.

Lament sincerament la irritació que et produeix l'activitat que estem iniciant. L'he sentit ja en altres ambients que es denominen independentistes. No m'havia succeït abans entre gent de l'esquerra. La militància en el psuc em va fer català per elecció. No catalanista, que no ho he estat mai. Però saps que he lluitat, més que molts catalanistes, per la recuperació de la cultura, l'idioma, l'ordenament jurídic i l'autogovern de Catalunya. Però avui, em sembla que estem transitant per camins perillosos per a la conservació de la cohesió dels que formem la societat catalana. I hauríem d'evitar-ho.

Estic d'acord amb tu en què m'agradaria que el gran moviment popular independentista existent tingués un component més social. Però els seus dirigents solament ho tenen nacional. O això em sembla, perquè res els he sentit sobre la facilitat amb què treuen a la gent de la seva casa o del treball i, en la pràctica, accepten tot tipus de retallades en sanitat, educació i serveis socials, a canvi d'una pregunta i una data. Recorda allò de: “teniu fe i tot la resta se us donarà per afegiment”.

Clar, el problema és el funcionament de l'estat espanyol.  En aquest encara s'inclou l'administració catalana. Ara, a toro passat, és fàcil comprovar que la transició va propiciar allò de: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”. Però és que, en el que la Generalitat ha tingut potestat de fer, que alguna cosa ha tingut, governada per dreta i per alguna esquerra, ha millorat en alguna cosa el funcionament pel que fa al de l'Estat? Tal vegada en la corrupció? No van construir una administració mal copiant i mal traduint l'organització administrativa espanyola més obsoleta? I això no va ser perquè en comptes de bons tècnics d'organització i bons juristes van posar a amics amb el C mal adquirit? I això, trobarà solució a través de “el movimiento popular movilizado por el mito independentista”? com dius. També m'agradaria creure que la mobilització va contra l'Estat i no contra Espanya. No és aquesta, en bona part, la meva percepció.

La dictadura franquista, apropiant-se dels símbols espanyols, va fer que sentís repulsió per ells. Fins i tot quan haig de dir que sóc espanyol sento una petita incomoditat. No m'agradaria que algú s'apropiés dels símbols catalans. Massa onejo de banderes i marxes de torxes. I tampoc és del meu gust que se m'interposin barreres, ni tan sols imaginàries, amb la meva família murciana o els meus amics asturians, madrilenys, biscaïns, etc. I em sembla ofensiu que algú pretengui equipara la situació dels catalans amb la dels sahrauís.

Entre els meus limitadíssimes coneixements jurídics està allò que “les coses són les que són i no les que es diuen que són”. Per això no distingeixo entre el federalisme i el confederalisme, si no es concreta el repartiment del poder i la distribució de les competències, tant em dóna si són originàries o derivades. Però repartiment i distribució. D'acord amb les necessitats de la gent, atenent als beneficis de l'economia d'escala i apropant el poder al poble.

La independència a Europa, a part d'una separació emocional, Què és? Antigament suposava una frontera, una moneda i unes forces armades per defensar-les i fer-les valer. Però avui? Ah sí, els diners. Excés solidaritat. Dues paraules que juntes em produeixen repulsió. Clar, els diners que es reparteix entre altres pobles d'Espanya. I què passa amb la corrupció, els paradisos fiscals, el deute “sobirà”, l'evasió fiscal, els especuladors financers, etc.? No és contra això cap a on haurien de conduir els seus dirigents al moviment popular? Que és la gent la que impulsa als seus dirigents. Això vols que crea un exsindicalista que va participar en vagues de milers de treballadors? Les assemblees en les quals vaig participar sempre decidien sobre les propostes que els feien els seus dirigents. Un dia no es van acceptar les meves i vaig dimitir. Van acceptar les d'uns altres. Però això d'escudar-se en “el que vol el poble”, simplement és no assumir les responsabilitats que toquen. Gents de no fiar els dirigents que dissimulen.

Desenganya't, són molt rars, si hi ha algun, que en els divorcis les coses acabin amb acord, felicitat o sense rancor. Ja veig que entens que aquesta independència no es va a produir. Sí es van a produir molts problemes en qualsevol cas. Perquè encara que el divorci no es produeix els tràmits que se segueixen poden enrarir molt la convivència.

Pot ser que avui no portem el mateix camí. Al cap i a la fi estem parlant de formes d'organitzar la polis. Però sent els qui som, bona part dels objectius segur que són els mateixos. Surti com surti aquesta aventura en la qual ens trobem immersos, estic en la confiança que per a la convivència i la solució de problemes estarem en el mateix bàndol. I, per a això, espero que algun dia puguem organitzar alguna trobada perquè discuteixis en públic les teves posicions amb alguns de la meva associació de la teva altura intel·lectual.

Una abraçada

Pedro

De lo que termina por ocurrir cuando se abdica de la política en el sentido más noble y fuerte de la palabra (Por Manuel Cruz)

La deriva independentista está cumpliendo objetivamente la función de expulsar de la agenda política todo lo relacionado con los sufrimientos que están padeciendo amplios sectores de la población como consecuencia de las políticas públicas emprendidas por los gobiernos conservadores catalán y español. Al mismo tiempo las fuerzas políticas renuncian a su función de proponer objetivos y estrategias, y se abandonan al seguidismo más desatado de organizaciones sociales, asambleas y movimientos varios

Con demasiada frecuencia parece olvidarse que lo que viene ocurriendo en Cataluña en los últimos tiempos no puede ser adecuadamente comprendido si no se pone en relación con procesos y tendencias más generales que desbordan con mucho el marco estrictamente catalán. No estoy pensando ahora en la crisis y en el hecho, sobradamente acreditado, de que la profundización de la deriva independentista está cumpliendo objetivamente la función de expulsar de la agenda política todo lo relacionado con los sufrimientos que están padeciendo amplios sectores de la población como consecuencia de las políticas públicas emprendidas por los gobiernos conservadores catalán y español. Es evidente que el mecanismo de desviar a Madrid sistemáticamente y por principio cuantos recortes y privatizaciones puedan llevarse a cabo en Cataluña ha calado de tal manera que a nadie parece importarle la contradicción flagrante que supone que en este momento los portavoces del actual govern y de los partidos que le sustentan afirmen constantemente que la única manera de salir de la crisis es proclamando la independencia cuanto antes y, al mismo tiempo, sugieran que deberíamos esperar a empezar a salir de la crisis (hacia el 2016 poco más o menos) para proclamarla.

¿También, llegado el momento de un hipotético referendum, algunas fuerzas políticas dejarían a sus partidarios en libertad para votar lo que quisieran? La respuesta afirmativa es la peor de las posibles

Me interesa ahora llamar la atención sobre una cuestión más general y de diferente naturaleza, referida a lo que ocurre cuando las fuerzas políticas renuncian a su función de proponer objetivos y estrategias, y se abandonan al seguidismo más desatado de organizaciones sociales, asambleas y movimientos varios. Dicho abandono es probablemente el último episodio hasta el momento del deterioro de la política y los políticos de la que tanto se viene hablando desde hace unos años. Las situaciones que se vienen produciendo últimamente, con los partidos "dejando en libertad" a sus militantes y cuadros para asistir a un determinado acto político, barruntando la posibilidad de hacer un pre-referendum dentro de la propia organización para decidir qué propuesta se le plantea a la sociedad, o el involuntario chiste de una corriente socialista que en un documento reciente declaraba estar a favor de que Cataluña fuera un Estado "independiente o no" (cuando es precisamente esa disyuntiva la que está en juego) ¿cómo deben ser interpretadas?: ¿en el sentido de que tanto les da ocho que ochenta, o en el de que  no  tienen las cosas nada claras? Y la secuencia de preguntas que se desprenden de lo anterior no terminaría aquí: ¿también, llegado el momento de un hipotético referendum, estas fuerzas y corrientes dejarían a sus partidarios en libertad para votar lo que quisieran? La respuesta afirmativa es la peor de las posibles porque entonces ¿para qué demonios está una fuerza política? La confusión del momento actual está directamente relacionada -es un efecto inmediato- de una debilidad de las organizaciones políticas tradicionales que, a la vista está, no tenemos motivos para celebrar. Sobre todo a la vista de quienes (se) han tomado el relevo.