Una Europa federal no toleraria que milers de persones s’ofeguessin a la Mediterrània intentant arribar-hi (per Siscu Baiges)

En una Europa federal, ningú no podria girar la mirada quan llegís aquestes morts als diaris o Internet, o fer-se el sord en escoltar-les a la ràdio. Perquè seria un problema, una responsabilitat d’Europa sencera. Ens hi posem?

Si Europa, la Unió Europea, fos un ens federal no podria tolerar que la gent s’ofegués a la Mediterrània intentant arribar-hi. L’Organització Mundial per les Migracions calcula que unes 3.500 persones s’han ofegat en aquest mar fugint de guerres, privacions, fam i misèria. En els darrers 15 anys, aquesta xifra s’eleva a unes 30.000.

En una Europa federal aquestes morts serien inacceptables. Una sola mort seria intolerable. Perquè en una Europa federal, ningú no podria girar la mirada quan llegís aquestes morts als diaris o Internet, o fer-se el sord en escoltar-les a la ràdio, o el cec per no veure-les a la televisió o a youtube. Perquè no seria un problema que es podria encolomar a Grècia, Espanya o Itàlia. Perquè seria un problema, una responsabilitat d’Europa sencera.

Federalisme, tal i com jo l’entenc, no és només una forma d’organització territorial i competencial. El federalisme perd sentit si no es basa en la solidaritat i en la fraternitat. Federalisme és resoldre els problemes i els conflictes al nivell més adequat i eficient. I resoldre’ls vol dir trobar-hi la solució que reclamen i no llençar la tovallola davant de cap repte. Allò que no es pot acarar a nivell local, s’ha d’assumir a nivell regional, estatal o supra-estatal. Però res no pot ser aliè a cap membre de la comunitat europea.

La resposta de l’actual Europa davant la crisi econòmica i la dels refugiats ha estat anti-federal i el que necessitem és més Europa, més federalisme. Ha estat acusar-se els uns als altres. Buscar culpables, no solucions. Una Europa federal no ha de discutir quants refugiats toquen a cada país sinó atendre’ls de la millor manera possible, dedicant-hi els recursos econòmics i humans que calgui, al país que sigui. Si tots volen anar a Alemanya, una Europa federal ha d’ajudar aquest país per acollir-los. Se li ha de facilitar tot allò que li calgui per atorgar a aquests centenars de milers de persones la possibilitat de tenir vides dignes.

Quan un refugiat tingui els mateixos drets, deures i garanties de tirar endavant a qualsevol dels actuals països de la Unió Europea haurà reeixit el model de comunitat que cal construir. Un model necessàriament federal i fraternal. Hem d’avançar en la construcció d’una Europa federal. Ens hi posem? 

Cataluña y la reforma de España (por Alain Cuenca)

La gran reforma pendiente tiene que ver con la cuestión de la desigualdad territorial. La dificultad principal reside en los resultados que proporciona el sistema foral a las Diputaciones vascas y a Navarra que duplican su capacidad de gasto. En la próxima legislatura habrá una nueva reforma de la financiación y los riesgos de retroceso son bien evidentes. Cataluña no puede renunciar a construir una España mejor

En su libro Anatomía de un desencuentro (Destino, 2013), Germà Bel sostiene que el apoyo a la independencia de Cataluña ha aumentado tanto y tan rápidamente por la “frustración de las expectativas y esperanzas puestas en la transformación de España. Y, una vez fracasada la estrategia de reforma, las alternativas disponibles quedan reducidas a dos: la asimilación y disolución en una España uninacional, o la creación de un Estado propio” (p.232). Para su disección del desencuentro, Bel toma tres ámbitos de referencia: la cultura y la lengua, las relaciones fiscales y las infraestructuras. Pues bien, me ocuparé aquí de las relaciones fiscales, y en particular del diseño del sistema de financiación de las comunidades autónomas (CCAA) a lo largo de últimos 30 años, para ilustrar que el pretendido fracaso de la reforma de España desde Cataluña no ha sido tal.

Cuando en la Constitución de 1978 se diseñó el “Estado de las Autonomías”, los legisladores constituyentes se limitaron a establecer los principios de autonomía financiera, coordinación con la Hacienda estatal y solidaridad entre todos los españoles. A partir de ahí, el sistema de financiación se ha construido  paso a paso. Permítanme recordar el camino recorrido hasta ahora. 

Las características del sistema inicial eran la total dependencia financiera respecto del gobierno central y la ausencia de un mecanismo de nivelación que atendiera a la equidad entre todos los territorios. Por eso Antoni Castells recomendaba “sustituir subvenciones por ingresos tributarios de origen territorial” y establecer mecanismos de nivelación “de tal manera que los ingresos per cápita de las distintos gobiernos queden igualados” (Hacienda Autonómica. Una perspectiva de federalismo fiscal, Ariel, 1988). A partir de la Ley Orgánica de Financiación de las CCAA de 1980, el primer modelo se negoció en 1986. La influencia de la Generalitat tuvo que ser grande porque se llevó casi la mitad de los recursos adicionales que hubo para todas las CCAA de régimen común. En las reformas de 1992 (ampliada en 1993) y 1996 (corregida en 1998) se otorgó por primera vez un papel relevante a la cesión parcial del IRPF, correspondiendo así al apoyo de CiU a los gobiernos de Felipe González primero y de José María Aznar, después. Cataluña también lideró en 2001 el mal llamado “modelo Zaplana”, probablemente pactado antes con Cataluña, cuando se creó la actual “cesta de impuestos” que incluye IVA e impuestos especiales. Y finalmente, el papel determinante de Cataluña en la reforma de 2009 fue público y notorio, como consecuencia de su Estatuto de Autonomía. Las novedades más importantes fueron la ampliación de la cesión de tributos y la creación de un fondo de garantía que iguala cada año la financiación por habitante destinada a los servicios públicos fundamentales. 

En cada una de esas reformas, la Generalitat de Cataluña fue protagonista e inspiró el camino hacia la autonomía tributaria y una mejor nivelación de las necesidades de gasto. Así, cuando desde el independentismo se señala que ha fracasado la estrategia de reforma, no es cierto porque, al menos en cuanto al sistema de financiación autonómica, España es lo que Cataluña ha logrado que sea. Y obviamente, aunque se ha progresado de manera sustancial, no se ha alcanzado la perfección. Por un lado, es necesario seguir avanzando en la corresponsabilidad fiscal, porque hasta ahora las CCAA han optado por ejercer sus competencias tributarias generalmente a la baja, y las pérdidas recaudatorias se han compensado reclamando más recursos al gobierno central. 

Por otro lado, la gran reforma pendiente es la cuestión de la desigualdad territorial. La dificultad principal reside en los resultados que proporciona el sistema foral a las Diputaciones vascas y a Navarra, que prácticamente duplican su capacidad de gasto. Además, se carece de un criterio explícito que sirva para dar contenido financiero a la nivelación y a la solidaridad. El sistema español de financiación territorial ha mantenido una nivelación total de los recursos en la que ha primado el statu quo, distorsionando así los progresos realizados en la medición de las necesidades de gasto.

Cataluña va a seguir siendo parte de España por muchos años. Incluso los más convencidos independentistas reconocen que el 27 de septiembre pasado no emergió una fuerza suficiente para lograr la ruptura. Pero España no mejora por sí sola, y puede empeorar. En la próxima legislatura habrá una nueva reforma de la financiación –puede incluso que sea de rango constitucional- y los riesgos de retroceso son bien evidentes. Si Cataluña renuncia a construir una España mejor, abandonando su papel de contrapeso frente al centralismo que pervive, la autonomía y la solidaridad regresarán a niveles que la mayoría de la ciudadanía catalana, y del resto de España, no deseamos. 

Alain Cuenca. Profesor titular de economía aplicada. Universidad de Zaragoza http://estructuraehistoria.unizar.es/personal/acuenca/

Federalisme i estat del benestar al segle XXI (per Francesc Trillas)

Molts problemes socials requereixen d’una coordinació entre governs propers als ciutadans en diferents nivells. Projectes com una renda bàsica universal, com les campanyes i serveis de salut pública, la lluita contra la prostitució i la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, no es poden resoldre sense coordinació jurisdiccional, és a dir, sense federalisme

No és per casualitat que la major part de persones que viuen en democràcia al món ho facin avui en federacions. Hi ha federacions als cinc continents: Canadà, Estats Units, Sudàfrica, Brasil, Índia, Austràlia, Alemanya, Suïssa. El federalisme avança perquè els grans agregats democràtics que respecten la diversitat (les federacions) estan molt més ben adaptades que l’estat-nació per als grans reptes socials del segle XXI. 

Els vells estats sobirans estan obsolets perquè els mercats nacionals només són una part dels mercats rellevants. Els petits països que sovint es posen com a gran exemple a imitar, en realitat busquen participar en grans federacions per resoldre cooperativament els problemes compartits. Els mercats són mecanismes potents d’assignació de recursos, però s’han de regular i han d’estar sotmesos a mecanismes de protecció i solidaritat. Aquests mecanismes històricament els ha proporcionat l’estat del benestar dintre d’unes fronteres precises, però amb la creixent mobilitat internacional del capital i cada vegada més també del treball, és imprescindible disposar d’eines d’intervenció col·lectiva que vagin més enllà. Això requerirà canvis institucionals importants, però alguns d’ells ja s’estan produint, en el marc de la Unió Europea, de les Nacions Unides (escric això mentre celebro l’acord de París sobre el canvi climàtic), i d’altres institucions.

Els que volen lliure mercat fan bé a desconfiar del federalisme, però no els que vulguin un mercat civilitzat o els que vulguin un mercat sota les regles d’institucions i polítiques pròpies de la socialdemocràcia. Alguns problemes que requereixen intervenció pública es resolen en l’escala local, per això tenim municipis. D’altres en escales més grans, el que fins ara anomenàvem escales regionals o nacionals, com moltes polítiques socials i educatives, o la seguretat social. L’escala real dels problemes cada vegada menys s’esgota aquí, però. Ho volguem o no, els mercats tenen una escala cada vegada més internacional, i només aconseguirem que els seus fruits siguin compartits i no deixin a amplis col·lectius enrere si som capaços de crear xarxes de protecció potents finançades amb impostos coordinats en aquells casos que operen sobre bases fiscals mòbils. És insuportable que més d’un 10% del PIB s’escapi als paradisos fiscals mentre un 20% de la població infantil està al llindar de la pobresa. Aquells que contra això reclamen la lògica del “nosaltres sols” (a Catalunya, els Estats Units o a França) treballen objectivament per la perpetuació d’aquesta contradicció.

Molts problemes socials requereixen d’una coordinació entre governs propers als ciutadans en diferents nivells. Projectes com una renda bàsica universal, com les campanyes i serveis de salut pública, com la lluita contra la prostitució i la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, no es poden resoldre sense coordinació jurisdiccional, és a dir, sense federalisme. El “nosaltres sols” al segle XXI és incompatible amb els valors que han fet possible la construcció dels estats del benestar al segle XX.

Aquests valors són els de la solidaritat i cooperació més enllà del propi grup. Els humans hem desenvolupat evolutivament una gran capacitat de cooperació amb membres del nostre propi grup. Però des del Neolític hem après també a ampliar cada vegada més la dimensió d’aquest grup. Els grans problemes de la humanitat avui els compartim, i cada vegada més coneixem en directe o vivim molts dels problemes que afecten als sectors més vulnerables de la població del planeta. Aquests problemes, com les desigualtats, la inestabilitat financera, la violència o el canvi climàtic, avui requereixen la col·laboració de grans federacions continentals que respectin les identitats diverses i facin viable la seva convivència. La nostra arquitectura institucional s’ha de posar a treballar en aquesta direcció, en comptes de mobilitzar recursos a favor de l’excitació de sentiments nacionalistes que dificultin la solidaritat entre aquelles i aquells que formem majories a favor de societats més igualitàries.

Les migracions, els refugiats, la seguretat, el canvi climàtic, els problemes del mercat de treball, cap d’aquests reptes no es pot resoldre a Europa en el marc dels vells estats nació. Si els Estats Units han superat més de pressa i millor la darrera crisi econòmica i financera, no és només perquè han tingut un president disposat a recolzar polítiques de reactivació, sinó perquè tenen un govern federal i institucions de solidaritat, imposició i estabilització a nivell federal, que en el seu cas coincideix amb la dimensió continental.

Contra la fragmentació i el centralisme, el federalisme té la capacitat de garantir la democràcia multi-nivell i el govern dels problemes en la seva escala òptima. La capacitat de combinar la solidaritat amb la subsidiarietat, la innovació i la responsabilitat fiscal

Per això és imprescindible i urgent un pressupost europeu digne d’aquest nom, i una unitat fiscal i política, que ens permeti coordinar impostos i activar-ne algun a escala europea, i que ens permeti controlar democràticament la gestió d’aquests impostos i la despesa associada, que ha d’anar adreçada a combatre els desequilibris que es produeixen a escala europea. No pot haver-hi una moneda única sense unitat política, sense democràcia europea. El model social europeu avui ja no es juga en els estats-nació: prevenir riscos i assegurar-nos contra ells són tasques conjuntes. El respecte a la diversitat i la innovació institucional demanen una federació europea flexible, on aquells estats membre actuals que tinguin també una gran riquesa interna s’organitzin amb mecanismes que combinin la solidaritat i l’auto-govern de les parts. En el cas concret d’Espanya això vol dir establir mecanismes més clars de finançament autonòmic i inversió territorial, i una divisió més clara de les competències, per millorar precisament la força de la intervenció pública. Contra els partidiaris del “menys i millor Estat” (PP i Cutadans a Espanya) és necessari organitzar-nos per fer possible una pressió fiscal adequada i justa que permeti el finançament dels serveis propis de la solidaritat organitzada.

Donar seguretat i tranquil·litat a la gent treballadora, incloent en el terreny financer i empresarial, i en el terreny de les inversions en capital humà, es fa consolidant institucions que permetin l’auto-govern i la cooperació institucional en el marc d’una moneda estable. Aquesta estabilitat avui només la garanteix el federalisme.

Espanya i Europa ja estan en un camí federal, però els aspectes incomplets del nostre federalisme estan en la base de la crisi institucional i econòmica viscuda els darrers anys. Espanya i Europa necessiten canvis importants perquè no torni a passar el que ha passat, la crisi econòmica i institucional pagada pels més febles que hem viscut. Contra la fragmentació i el centralisme, el federalisme té la capacitat de garantir la democràcia multi-nivell i el govern dels problemes en la seva escala òptima. La capacitat de combinar la solidaritat amb la subsidiarietat, la innovació (“federalisme de laboratori”) i la responsabilitat fiscal.

Els nacionalistes de diferent signe volen que vivim en un clima plebiscitari permanent sobre la nostra identitat (a Catalunya, a tota Espanya, a França, al Regne Unit, a l’antiga Iugoslàvia, als Estats Units o a Orient Mitjà) perquè no parlem de la solució racional dels problemes socials no a favor d’una elit sinó a favor de la majoria. Sense federalisme, l’estat del benestar del segle XXI no s’aguanta. I no es tracta d’apuntalar-lo, sino de reforçar-lo i renovar-lo sobre uns fonaments sòlids, que el facin alhora indestructible i capaç d’adaptar-se als canvis socials i tecnològics. L’estat del benestar del segle XXI serà federal o no serà.

Acabo aquesta reflexió amb el que va escriure fa uns dies la presidenta de la Cambra de Diputats Italiana, Laura Boldrini al Corriere della Sera: "Europa experimenta unes grans dificultats sota la pressió de l'onada de nacionalisme i populisme. A tot i això s’hi afegeix que massa sovint guanya l’interès nacional a l’hora d’inspirar l’acció dels governs i del Consell Europeu que els agrupa tots. És el moment d'actuar. Qui ens vol fer creure que els Estats nacionals poden competir a escala global amb els gegants de l'economia i la política és un il·lusionista que no té per objecte resoldre els problemes, sinó només capitalitzar-los en benefici electoral. Fan falta en canvi propostes realistes que responsguin a les necessitats de les persones començant pel creixement i la creació de nous llocs de treball”.

El federalisme té una oportunitat en aquestes eleccions* (per Toni Sitges-Serra)

No solament no és cert que no hi ha federalistes a Catalunya i a Espanya. La veritat és que la qüestió de la reforma constitucional federal és una idea cada vegada més acceptada a la resta d'Espanya per institucions acadèmiques i partits

Considero el federalisme com l'opció política més ètica de les que existeixen. Això adquireix una especial transcendència en un dia com avui en què celebrem el Dia Mundial del Clima. Igual que succeeix amb el medi ambient, existeixen altres problemes globals com el control internacional del flux de capitals, la immigració o la crisi de refugiats a Europa que només es poden resoldre amb una major cooperació entre Estats, amb estructures de tipus federal. No només parlo de federalisme a Espanya, sinó també del federalisme a nivell europeu i mundial.

Federalistes d’Esquerres aglutina actualment a una gran part del moviment federalista català encara que el federalisme no és una proposta nova ni a Catalunya ni a Espanya. Té una llarga tradició que es remunta al segle passat. Les nostres aspiració és convertir-nos en un moviment de llarga durada, cívic, europeista, federalista i respectuós amb el paper de les institucions representatives i els partits polítics.

Els federalistes catalans ens mirem en el mirall de Quebec i per això des del nostre naixement hem organitzat activitats amb figures com Stéphane Dion, Jean Leclair o André Lecours i treballem de forma estreta amb la Fundació Canadà.

D'ells hem tret algunes lliçons. De Stéphane Dion, per exemple, hem après que la doble indentitat suposa una riquesa, no un problema. Això és important a Catalunya on les enquestes assenyalen que un 75% dels catalans manifesta tenir una doble identitat catalana i espanyola.

De Leclair hem après que el federalisme no és només una mera arquitectura institucional sinó que també és una cultura que s'ha d'anar assentant a poc a poc en la societat. Ell parla de federalisme moral, que reconeix que no podem solucionar els problemes sense col·laborar amb els altres i que la convivència és conflictiva en societats complexes com la nostra. El federalisme, ens diu Leclair, afronta els conflictes d'una forma diferent, positiva. No creu que existeixin solucions màgiques ni definitives, sinó que buscar-les a través de la cooperació, intentant arribar a una solució en comú.

El federalisme moral s'oposa també a la idea del cabdillisme, d'un líder que guiï al seu poble, un exemple d'això ho tenim ara aquí en la defensa a ultrança de la figura d'Artur Mas com a president.

Federalistes d’Esquerres ha hagut d'afrontar amb freqüència que ens diguin que no hi ha federalistes a Catalunya. Encara que no som una organització de masses ni ho volem ser, sabem que això no és cert perquè la idea federal té un potencial d'acceptació a Catalunya que està entre el 45% i el 60% dels catalans, segons les enquestes.

També ens diuen que el federalisme és una ideologia improvisada que ens hem tret de la cistella davant el sorgiment de l'independentisme. Això tampoc és cert ja que la tradició federalista a Catalunya es remunta al segle XIX. Aquí tenim a figures com la de Pi i Margall.

Ens diuen que no hauríem de voler tenir llaços amb Espanya que és un país fosc, endarrerit i tancat. Això no és cert perquè si bé el govern del Partit Popular ha actuat com un mur, Espanya com a tal és molt més plural i això es podrà veure en els resultats de les properes eleccions generals.

No solament no és cert que no existeixin federalistes a Catalunya i a Espanya, la veritat és que la qüestió de la reforma constitucional és una idea cada vegada més acceptada a la resta d'Espanya per institucions acadèmiques i partits. Fins i tot dins de partits polítics que no es declaren federalistes hi ha figures que han començat a proposar-la.

En aquest sentit, creiem que la nostra associació ha aconseguit aglutinar diferents sensibilitats federals dins i fora de Catalunya i ha contribuït al fet que aquesta qüestió estigui present en el debat.

Ara confiem que les properes eleccions generals siguin una gran oportunitat, especialment si el Partit Popular no surt guanyador, perquè s'iniciï una reforma constitucional que consolidi a Espanya un model federal que dongui cabuda a les diferents sensibilitats i s'adeqüi al mateix temps a les reformes federals cada vegada més urgents dins de la Unió Europea.

*Aquest text és una adaptació de la intervenció feta per Toni Sitges-Serra a la presentació de Federalistes d’Esquerres al Campus Universitari de Bellvitge el 20 de novembre de 2015 (transcripció i edició de Santiago Vallejo i Beatriz Silva).