El Born i el relat sobre el 1714 (Per Joaquim Coll)

El sobiranisme està convertint el que va ser una guerra de successió a la Corona espanyola en un relat secessionista que pretén establir una relació directa i causal amb el present. És evident que existeix un programa polític, disfressat d'historiogràfic, dissenyat per convertir el tricentenari en un moment clau a favor de la separació

La visita al Centre Cultural del Born m’ha causat força indignació perquè és prou evident que el projecte expositiu té com a objectiu sumar adhesions a l’anomenat procés de transició nacional.  Deixant de banda el debat sobre l’interès arqueològic del jaciment, sorprèn la manera com el sobiranisme està convertint el que va ser una guerra de successió a la Corona espanyola en un relat secessionista que pretén establir una relació directa i causal amb el present. És evident que existeix un programa polític, disfressat d'historiogràfic, dissenyat per convertir el tricentenari en un moment clau a favor de la separació. Es tracta de propagar la idea que Catalunya, amb la derrota de l'Onze de Setembre, va perdre la independència i que si li fossin restituïts la sobirania i els drets històrics, avui tindria plena legitimitat jurídica per separar-se d'Espanya al marge de l'actual marc constitucional.

Com a demòcrata accepto que pugui plantejar-se la secessió, però no transigeixo amb la manipulació de la història. Si els independentistes volen recórrer al passat, temptació inevitable, haurien de buscar altres referències més adequades. Podrien celebrar, per exemple, el 1641, quan la rebel·lió contra la política del comte duc d'Olivares va portar el president de la Generalitat, Pau Claris, a proclamar una efímera república catalana. La influència francesa va fer que Lluís XIII fos reconegut al cap de pocs dies com a nou sobirà català i proclamat comte de Barcelona. La separació de Catalunya va finalitzar el 1652 amb l'entrada de les tropes de Joan d'Àustria, que van ser rebudes amb alleujament, perquè l'alternativa francesa, basada en el centralisme i l'absolutisme borbònic, no era del gust de les elits catalanes. En realitat, la guerra dinàstica arran de la mort de Carles II, màxim exponent del retorn al foralisme dels Habsburg, no s'entén sense aquell sentiment profundament antifrancès que el període anterior va inocular en bona part de la població. El Tractat dels Pirineus (1659) va posar fi a la guerra dels 30 anys, però a Catalunya se li van extirpar les comarques del Rosselló.

La guerra de successió damunt de tot que es va tractar d'una confrontació europea, que només després va acabar derivant en una guerra civil dintre d'Espanya i també a Catalunya

Crec que les preguntes interessants sobre la guerra de successió són les següents: ¿fins a quin punt va ser un conflicte inevitable? i, sobretot, ¿per què Catalunya va apostar tan fort per l'arxiduc Carles d'Àustria quan a les Corts del 1702 Felip V va donar satisfacció a les demandes catalanes? Doncs bé, cal subratllar per damunt de tot que es va tractar d'una confrontació europea, que només després va acabar derivant en una guerra civil dintre d'Espanya i també a Catalunya. El conflicte mai hauria esclatat sense el temor de certs països (Anglaterra, Holanda i l'Imperi d’Àustria) que la unió de França i Espanya sota una mateixa dinastia, la casa de Borbó, acabés per imposar la seva hegemonia a la resta d'Europa.

L'austriacisme català, doncs, es configura a partir de la seguretat en la superioritat militar dels aliats contra França. La guerra esclata el 1704 i, al maig, una flota angloholandesa intenta desembarcar infructuosament a Barcelona, comptant amb el suport decidit d'una part de la noblesa, que fuig preveient les segures represàlies borbòniques. El 1705, un grup d'exiliats catalans firma el Pacte de Gènova amb Miltford Crow, representant de la reina Anna d'Anglaterra, comprometent-se a lluitar a favor de l'arxiduc amb la finalitat de proclamar-lo rei d'Espanya. Per la seva part, la reina d'Anglaterra es compromet, si el resultat de la guerra fos advers, a defensar els «privilegis i lleis del principat», cosa que al final no va fer.

Catalunya no es va embarcar en la guerra perquè les seves llibertats estiguessin amenaçades. Només al final la lluita va revestir aquell caràcter per l'ànim venjatiu de Felip V, quan els catalans van ser abandonats a la seva sort davant el canvi d'escenari internacional

A partir d'aquell moment, els esdeveniments bèl·lics es van precipitar i la societat catalana es va veure arrossegada a un llarg conflicte cada vegada més cruent. Davant la visió romàntica, és important aclarir que Catalunya no es va embarcar en la guerra perquè les seves llibertats estiguessin amenaçades. Només al final la lluita va revestir aquell caràcter per l'ànim venjatiu de Felip V, quan els catalans van ser abandonats a la seva sort davant el canvi d'escenari internacional. Una part de les nostres elits polítiques i econòmiques es van sumar a la causa de l'arxiduc perquè van pensar que seria més respectuós amb una visió composta d'Espanya, obtindrien més avantatges i, sobretot, perquè creien segura la victòria militar. Sens dubte, el sentiment antifrancès i, en part, també anticastellà va atiar la lluita, sobretot entre els sectors populars.

Hi ha guerres que poden ser jutjades inevitables, però aquesta no ho era per a Catalunya. La foralitat basconavarresa, per exemple, va quedar fora de perill després dels decrets de Nova Planta. Alerta, doncs, amb la voluntat de transformar el  1714 en un fals precedent secessionista. En el Centre Cultural del Born, el visitant no es trobarà formulada cap d’aquestes preguntes sinó la plasmació d’un programa ideològic que vol convertir als catalans a l’independentisme sentimental i historicista. Es tracta d’un espai que vol mostrar la ferida del setge barceloní i la repressió borbònica següent, però no per comprendre millor el passat, amb tots els seus matisos i complexitats, sinó per llançar-hi sal amb el propòsit que la voluntat de secessió actual es trobi fonamentada i legitimada en el passat.