martes, 24 de abril de 2018

Joan Peiró. La seva visió federal de Catalunya i els pobles d'Espanya (Per Josep Puig-Pla)

Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”


       El 14 d’abril –dia de la República- s’ha presentat a la Fundació Anselmo Lorenzo, a Madrid, el documental Peiró42. De la mà de la productora Clack i la Comissió Joan Peiró com un homenatge més al líder anarcosindicalista, afusellat pel franquisme ja fa 75 anys. L’acte ens suscita recordar, ni que sigui de manera sumària, alguna de les seves posicions pel que fa a la política catalana i espanyola, en especial la seva proposta de com s’havia d’organitzar la vida de les col·lectivitats en els diferents nivells territorials.

       El 1922 Joan Peiró és el principal redactor de la coneguda com a “Moció política” a la Conferència de Saragossa, que rebutjava el parlamentarisme i la política dels partits i que volia afermar el paper “polític” i revolucionari” de la CNT. Proclamada la Dictadura de Primo de Rivera, Peiró i altres líders cenetistes estableixen contactes amb Francesc Macià, líder d’Estat Català a l’exili. És l’inici d’una sèrie de conspiracions entre anarquistes i els partits d’oposició a la Dictadura.

       El 1924 s’entrevista amb el seu company Eusebi Carbó de nou amb Macià, ara a París, per preparar la instauració de la República Federal. El 1926, però, és partidari de col·laborar amb Macià en els Fets de Prats de Molló, amb els quals es pretenia proclamar la República catalana, tot i que la posició oficial de la Regional catalana de la CNT n’era contrària. Segons el professor Pere Gabriel, “Peiró, com altres dirigents destacats de la CNT, defensà més aviat una estratègia d’abast general, “espanyola”, i una certa entesa amb els polítics”, més que no pas una estratègia més “catalana”, que preconitzava el Comitè de Badalona i altres.

       En una conversa amb el periodista Josep Maria Planes a La Publicitat  (24.07.1931) reconeixia que la CNT havia adoptat una actitud de simpatia vers ERC i declarava que la Confederació no havia estat mai centralista sinó federalista. Tanmateix en un article a La Tierra (8.04.1932) afirmava que el 1931 es votà per desfer-se de la Dictadura i la Monarquia, no per votar l’Esquerra.

       Cal recordar, però, que els vots obrers anaren en gran part a ERC –en coalició amb Unió Socialista de Catalunya i altres republicans- a les eleccions de 1931  i 1936, però no pas el 1933 quan des de la CNT es defensà l’abstenció. Per si hi havia dubtes, Heribert Barrera ho aclarí en una magnífica conferència que recordo a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró fa uns anys. Barrera, que ho sabia de primera mà,  digué clarament –i sense papers- que quan la CNT donava la consigna de votar, guanyaven les esquerres. D’altra banda, Peiró i la CNT se sentien molt distants dels partits republicans i socialistes, catalans i espanyols, perquè consideraven que preconitzaven una República burgesa, mentre que des dels rengles llibertaris es defensava la revolució social. La CNT només acceptà l’adveniment de la República com un fet instrumental que permetés portar a la pràctica canvis polítics i econòmics profunds. Així, des del primer moment, adoptà una posició crítica i d’agitació envers els governs republicans, tot i que eren inclinats a l’esquerra.
  
       El 1934 Joan Peiró fa la proposta de República Social Federal. El pensament anarquista beu molt del federalisme primigeni de Francesc Pi i Margall. A l’Estatut de Catalunya de 1932, Peiró hi troba a faltar l’autonomia municipal. Seguint Pi i Margall, pensa que els municipis són “la expresión colectiva más ínfima y cercana al individuo, el derecho de autodeterminación en todos los aspectos de la vida de los pueblos”. En un altre article a La Tierra (23.05.1932) argumenta que l’Estatut interessa als directors de la política catalana però no a Catalunya: “La esencia fundamental del hecho estatutario consiste en un desplazamiento de los poderes (...) La virtud del Estatuto catalán consiste en libertar a Cataluña reteniendo esclavos a los catalanes”. 

       A Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, el 5.05.1931 escrivia que ell havia demostrat amor per les coses de Catalunya i que ha lluitat incessantment per les llibertats d’Espanya, i que s’oposa tant a l’imperialisme espanyol com a la independència catalana. Considera que aquesta, si bé aparentment significa la llibertat nacional de Catalunya, per experiència històrica creu que els nacionalismes no representen “la más pequeña garantía para las permanentes libertades políticas, económicas y sociales”. Simptomàticament ja en alguna ocasió havia dit: “Alerta, que no se’ns coli Cambó i la Lliga”.

       Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”. I sostenia que “las regiones y los municipios, sinó también los individuos, disfruten de las más amplias autonomía y libertad”, seguint sempre el més pur credo pimargallià. Ho reblava afirmant que lluitarien perquè Catalunya assolís el màxim grau de les seves llibertats, però també perquè hi tinguessin dret les altres regions, en el marc de la solidària federació dels pobles hispans, que predicava com a internacionalista.


miércoles, 18 de abril de 2018

República i federalisme (Per Mireia Esteva)


Després del 87è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola, potser és el moment de fer una mirada retrospectiva a la nostra història, per ressituar els temes en una òptica global. Ho faré des de la perspectiva dual dels conceptes que titulen aquest escrit, ja que tots dos han estat presents en moments històrics de democratització del nostre país.

        El republicanisme va arribar a Espanya per la influència de la revolució francesa i va començar a manifestar-se puntualment durant la guerra de la independència (1808-1814).


        Els debats a Espanya entre l'organització en un estat centralista o federal els trobem presents en els moments Constitució de Cadis de 1812. El federalisme va ser defensat pels representants americans, més partidaris de la descentralització. Tot i això la constitució que va resultar, tot i tenir un marcat caràcter liberal, amb supressió dels senyorius i l'establiment de la llibertat de premsa, era centralista a l'estil francès. Durant aquest temps, Espanya va funcionar a través de les Corts, ja que el rei estava retingut a França.

        A mitjan segle XIX les idees federals van arribar a Espanya a través de les idees de pensadors europeus, com les de Proudhon, recollides en el llibre "El principi federatiu", que Pi i Maragall havia traduït a l'espanyol. Aquestes idees van influir en els demòcrates i els republicans més radicals, principalment obreristes, i es va generar un corrent de pensament que va facilitar la caiguda de la monarquia, amb el destronament d'Isabel II en 1868. Es va elaborar una constitució progressista i en 1869 es van fer eleccions per sufragi universal masculí, on la meitat dels ciutadans eren analfabets. Però les Corts que van sorgir de les eleccions eren monàrquiques i van buscar un rei entre les corts europees. El rei que van trobar va ser Amadeu de Savoia, el qual va abdicar, superat per les circumstàncies, al febrer de 1873. El mateix dia de la seva abdicació, les Corts van proclamar la Primera República Espanyola, anomenada Democràtica i Federal. Les repúbliques del món: França, Estats Units o Suïssa la van reconèixer i les monarquies la van repudiar.

        La Primera República va durar 11 mesos, entre altres coses per la disparitat de tendències, ja que incorporava els confederals o cantonalistes, i les tendències més centralistes. Durant aquests mesos hi va haver 4 presidents: Francesc Pi i Maragall (federalista amb tendències anarquistes), Estanislao Figueras (federalista), Nicolás Salmerón (federalista moderat) i Emilio Castelar (centralista). Era una època de desordres públics i amb la idea de no exercir l'autoritarisme, van perdre el control del país.
        
        Va acabar amb aquesta República un cop d'estat del general Pavía, el qual va establir una dictadura republicana conservadora. Poc temps després, un altre pronunciament militar va restaurar la dinastia borbònica, al desembre de 1874, amb la pujada al tron ​​d'Alfons XII.

        Encara que Estats Units, Canadà, Alemanya i Suïssa començaven a construir els seus estats federals amb relatiu èxit, a Espanya l'experiència de la Primera República va generar molt desànim i no es van analitzar les causes del seu fracàs. En l'imaginari col·lectiu es va associar el federalisme amb el desordre i el desgovern.

        La Restauració borbònica va transcórrer entre finals de 1874, quan acaba la Primera República Espanyola, i el 14 d'abril del 1931 quan es proclama la Segona República. Durant la Restauració, tots els partits, tant de dretes com d'esquerres, eren centralistes. Tanmateix, els republicans no podien competir amb els partits dinàstics, en un sistema on imperava el caciquisme i el sufragi era censatari, basat en la dotació del dret a vot només en la part de la població masculina amb certes característiques precises, econòmiques, socials o educacionals.

        No va ser fins després dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, que el republicanisme va tornar a tenir empenta, quan els partits republicans i el PSOE van formar la Conjunció Republicà-Socialista, i els sectors catalans formaven la Unió Federal Nacionalista Republicana.

        Les idees polítiques i culturals de l'època anaven en el sentit d'una nació espanyola basada en la història. El republicanisme era laic i no identitari. El pensament identitari estava representat en el carlisme que lluitava amb el lema de "Déu, Pàtria i Rei", no era constitucionalista i preconitzava el retorn als vells costums i al cantonalisme.



        La crisi monàrquica i les revoltes populars van desembocar en el cop d'estat del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, qui va establir una dictadura amb el beneplàcit del rei Alfons XIII i de la burgesia catalana. La crisi de la dictadura va fer inevitable la caiguda de la monarquia. El 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions municipals en què els republicans van guanyar en la majoria de les capitals de província i el rei va fugir d'Espanya, va ser proclamada la Segona República Espanyola.

        La Segona República va adoptar la forma de república unitària, si bé permetia la formació de regions autònomes (s’hi van acollir Catalunya i País Basc). Amb Manuel Azaña com a president, va dur a terme moltes reformes: el desenvolupament de l'escola pública i la modernització pedagògica, la reforma agrària, la reforma militar, la creació d'un estatut d'autonomia per a Catalunya i la laïcitat l'Estat. Va ser en 1933 quan es va estendre, per primera vegada a Espanya, el sufragi universal a les dones. Aquest primer període és conegut com el Bienni Reformista. Però La República va haver d'enfrontar la polarització política pròpia de l'època, alhora que a Europa es vivia l'ascens al poder de dictadures totalitàries.

        Després de les eleccions de 1933, va governar el Partit Republicà Radical de Lerroux, amb el suport de La CEDA, que agrupava partits conservadors i democristians, que es van integrar en el govern. Aquests es van dedicar a tornar enrere les reformes realitzades en els dos anys anteriors. Per això, el 1934, sectors del PSOE, UGT, CNT i PCE van protagonitzar una vaga general en el marc de la qual es va intentar l’enderrocament del govern. Enmig del caos, Lluís Companys, d'Esquerra Republicana de Catalunya i President de la Generalitat de Catalunya, proclamava l'Estat Català dins la República Federal Espanyola.

        La violenta repressió de la Revolució, especialment a Astúries, amb nombrós nombre de morts, la supressió de l'autonomia catalana i la detenció de nombroses personalitats polítiques d'importància van motivar la formació del Front Popular per PSOE, UGT, PCE, POUM, IR, Unió republicana i ERC, entre d'altres. El Front Popular va vèncer en les eleccions de febrer de 1936, tornant a assumir el govern Manuel Azaña, qui aviat va ser elegit president de la República.

        El 17 de juliol de 1936 va començar al Marroc una revolta militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. A la revolta es van afegir l'Església i les classes benestants, incloses les catalanes. Mentre el bàndol republicà només va rebre el suport militar de la Unió Soviètica, el bàndol revoltat va comptar amb el suport de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, el que va ser determinant per a la seva victòria. Francisco Franco va establir una fèrria dictadura nacionalista que va durar fins a la seva mort el 1975. Si bé Emilio Mola, director de l'Alçament, pretenia establir una dictadura republicana, Franco va donar a Espanya la forma de regne i va nomenar a Joan Carles de Borbó com el seu successor a títol de rei, qui va ascendir al tron ​​a la mort del dictador.

        Les forces d'oposició al franquisme havien fracassat en els seus intents de provocar la caiguda de Franco i, després de la seva mort, van començar un procés de negociació amb el govern que va portar a la Transició Espanyola, en la qual Espanya va recuperar la democràcia, sent acceptada la monarquia parlamentària com a forma de govern per formacions que anteriorment havien defensat  La República, com el PSOE i el PCE. Després de les primeres eleccions generals democràtiques el 1977, la Presidència i el Govern de la República espanyola en l'exili van proclamar oficialment la seva dissolució.




        En les discussions sobre la Constitució Espanyola de 1978 el federalisme hi era present (Solé Tura n’era), per això es va optar per un sistema molt obert i descentralitzat, que permetés el seu desenvolupament. El nostre sistema és tan descentralitzat que molts experts han considerat que ja era un sistema federal. Però té debilitats molt importants: Exemple, el repartiment de les competències s'ha fet en negociacions bilaterals per garantir la governabilitat dels partits en el govern i no amb un sentit pragmàtic i racional basat en l'eficiència, el que resulta de vegades poc clar i obliga a intervenir el Tribunal Constitucional per interpretar-lo. Altres exemples són l'absència d'estructures transversals decisòries i la manca de coresponsabilitat i lleialtat institucional.

        Els últims 40 anys representen amb escreix el període més llarg de llibertat que hem tingut a Espanya. I encara que la dreta sempre que governa té tendència a tornar enrere, la societat espanyola es va modernitzant i s'han arribat a acceptar coses impensables, començant pel divorci, l'avortament, el matrimoni homosexual, la llei d'igualtat, la plena normalització lingüística de tots els idiomes espanyols i la plena eliminació de la pena de mort i la cadena perpètua. Paral·lelament a la seva descentralització, Espanya ha cedit sobirania a favor de la construcció de la que serà una República Federal Europea. Actualment, el 80% de la legislació espanyola està condicionada per l'europea.

        Inicialment, el concepte de república s’identificava amb democràcia parlamentària i s'oposava al poder absolut del rei a la monarquia. Actualment, els exemples reals relativitzen els conceptes. Amb la democratització de la societat, a les monarquies se'ls ha limitat el poder i en contrapartida, els exemples demostren que poden existir repúbliques totalitàries i populistes. Així mateix, trobem monarquies i repúbliques més o menys centralistes o descentralitzades pel que fa al repartiment del poder. Canadà és una monarquia constitucional federal i França és una república presidencialista centralista. És a dir, Canadà, sent una monarquia és més descentralitzada que França com a república, encara que els dos països són igualment democràtics. El nostre país és una monarquia democràtica parlamentària molt descentralitzada, a mig camí d'un estat federal.

        La història ens ensenya que més important que el nom que se li dóna a l'Estat, és el repartiment del poder i la consolidació dels avenços socials. Consolidació més ferma si els avenços es fan tenint en compte el conjunt de la societat.

        Vista la nostra història de cops d'estat continuats i l'experiència dels últims anys, potser ha arribat el temps d'optar per la política racional i possibilista, basada en el pacte, que és la que millora la vida quotidiana dels ciutadans, és la única respectuosa amb les minories i dóna estabilitat als avenços aconseguits. Els canvis promoguts des del govern han de ser assimilables per la major part de la ciutadania i els canvis socials han de traslladar-se a l'adequació de la política. Al llarg de la història hem vist que els canvis produïts al marge d'una part important de la població només poden ser defensats per la força, enfronten la ciutadania i moren en els intercanvis del poder. La unilateralitat té el pas curt i està abocada al fracàs. L'últim exemple el tenim a l'abast, amb la proclamació d'una República Catalana al marge de més de la meitat dels catalans i de la resta d'espanyols, república de tall bonapartista que ha durat menys del que canta un gall.

martes, 10 de abril de 2018

“AIXEQUEM-NOS I ANEU-HI!” (o “seiem i parlem”?), per Francesc Trillas

La hipocresia no s’acaba amb unes elits informades que envien a la segona fila al front, o que salten del vaixell abans que aquest s’enfonsi amb la seva gent a dintre. Els mateixos que exhibeixen un llacet groc (o unes arrecades amb llacet, com l’omnipresent Rahola) i es fan els indignats quan altres no el comparteixen, no sembla que hagin tingut cap pressa per acabar amb el 155




Alguns dels màxims líders polítics i intel·lectuals de l’independentisme català són coherents amb l’expressió “Aixequem-nos i aneu-hi!”. És a dir, fan crides a la revolta ben a resguard en les seves posicions de privilegi, perquè els qui es revoltin siguin uns altres o els qui paguin la factura no siguin mai ells. Ja sigui l’eurodiputat i filòsof Terricabras anunciant vagues de fam que no es materialitzen mai o fent crides a la revolta, o el sociòleg Cardús anunciant abans de Rams que el país es paralitzarà, però després de les vacances de Setmana Santa, no fós cas que algú li espatllés el descans (després del qual la “República” será realitat, ara sí, en 8 o 10 mesos). No són els únics exemples d’una certa hipocresia ni serem els primers a posar-ho de manifest, en un context on és conegut per tothom que es diuen unes coses en privat i unes altres en públic, però on molta gent es deixa endur pel que diuen a l’àgora els líders, que marquen els contorns d’allò que sembla possible.
Acusar del 155 i les detencions els qui més han fet per intentar que no s’arribés mai a la situació que els va activar, forma part certament d’aquest clima de sobreactuació per evitar reconèixer un fracàs i fer-se’n responsable.
El crit d’”aixequem-nos i aneu-hi” (noti’s les diferents persones verbals)  no s’atura davant dels missatges que envia la realitat més cruel. Una de les ocorrents concrecions d’aquest crit, per exemple, era fa no gaires setmanes la d’escortar Puigdemont des de Perpinyà fins al Parc de la Ciutadella on seria investit president. Quan l’expresident es passejava per Europa, l’omnipresent Rahola li deia el “puto amo”, hores abans de ser arrestat i empresonat a Alemanya (“retingut per fer unes comprovacions”, en la primera versió, lliurat voluntàriament “per internacionalitzar el procés”, en la segona) i posteriorment posat en llibertat però sense poder sortir del país fins que es prengui una decisió sobre l’euro-ordre. Els qui defensem l’estat de dret, les llibertats i la democràcia, i no el seu ús oportunista, hem d’estar molt tranquils que sigui en el context judicial europeu on es prenguin decisions importants. Aquest sistema és millorable en diferents sentits, però a la vegada no n’hi ha de millor a la resta del món. Segur que el cas servirà d’aprenentatge col·lectiu per perfeccionar-lo.
Mentrestant, hi ha hagut símptomes de desglaç. Va haver-hi aspectes positius del debat al Parlament de Catalunya del dimecres 28 de març, com que alguns grups coincidissin en més d’una votació a buscar diàleg i acords. Sabem que hi ha independentistes que volen rectificar, i que voldrien ser com el PNB a Euskadi (una força pactista, respectuosa amb la legalitat i lleial a Europa). Sabem que són molts i que no ho tenen fàcil perquè la pressió del “carrer” o de la xarxa més hiperventilada és molt forta. Els hem d’ajudar, donant-los temps si cal.
També hi ha aspectes negatius de la conjuntura, com que hi ha grups que es neguen a condemnar les agressions a partits o persones, siguin qui siguin. És trist veure que entre els qui es neguen a condemnar les coaccions i intimidacions hi ha antics dirigents de partits d’esquerres. La sortida de Ciutadans de la comissió del Congrés proposada pel PSOE no és tampoc fàcil d’entedre. Aquests aspectes negatius posen de manifest que alguns treuen rèdits de l’enfrontament de nacionalismes, no del diàleg.
Líders com Pujol i Mas haurien de respondre a la següent pregunta: Què heu fet amb els vostres fills, els nostres germans? Fins on els heu portat? Perquè vosaltres sabíeu què era possible i què no. Potser altres no ho sabien, però vosaltres sí. Els heu portat a ells i a tots nosaltres, a perdre l’autogovern, a perdre seus d’empreses, organismes europeus o globals i esdeveniments. Heu conduit a alguns d’ells a la presó o a la fuga. Ens heu portat a la divisió i als peus de la violència, fins i tot intentant manipular un cos policial armat perquè actués de part d’un projecte polític. Heu portat a alguns dels vostres fills a anar de bracet amb forces anti-europeïstes.
La hipocresia no s’acaba amb unes elits informades que envien a la segona fila al front, o que salten del vaixell abans que aquest s’enfonsi amb la seva gent a dintre. Els mateixos que exhibeixen un llacet groc (o unes arrecades amb llacet, com l’omnipresent Rahola) i es fan els indignats quan altres no el comparteixen, no sembla que hagin tingut cap pressa per acabar amb el 155. Crec que una majoria de la societat reclama un judici just i transparent el més aviat possible de les persones processades, amb totes les garanties del marc legal espanyol i europeu. No es pot haver anunciat (presumint-ne en públic) que s’estava desobeint la llei, i després no voler retre comptes davant de la justícia. Molts desitgem (sense necessitat d’exhibir la nostra virtut en públic) que les penes de presó siguin mínimes o inexistents, i que en tot cas es limitin als màxims responsables (que no estic segur que estiguin ni tan sols processats en aquests moments), i pel període de temps més breu possible.
En comptes de seguir practicant l’”aixequem-nos i aneu-hi”, és hora de practicar el “seiem i parlem”, tots junts, sense exclusions. Les grans qüestions no les poden decidir forces polítiques que només s’adrecen a una part de la població, per molt gran que sigui aquesta. El documental “Federal”, que se segueix presentant per tot Catalunya (quan a TV3 o TVE?) explica que els grans problemes de convicència només es poden abordar a través del diàleg, la negociació i el pacte. El “seiem i parlem” no serà fàcil ni immediat. Però algú té una solució realista o una via d’evolució millor? Els qui reclamem el diàleg federal entre catalans i entre espanyols i entre europeus, des de fa temps necessitem molt més suport del que hem tingut (per exemple, per part de les burgesies catalana i espanyola). Catalunya no es pot regenerar sola. Ho ha intentat, i ha acabat pitjor que abans, i a més dificultant la regeneració d’Espanya i posant pals a les rodes de la integració europea. Els qui volem començar a parlar, siguem federalistes o nacionalistes d’on sigui, ens hem d’ajudar, sense exclusions. I necessitem ajuda, com a mínim la mateixa que alguns sectors van prestar a un projecte que avui sabem que ha fracassat estrepitosament.