sábado, 27 de diciembre de 2014

La U ’universal’ de la DUF federalista (per Francesc Trillas)

El federalisme és universal, planteja una sèrie de principis que es basen en el govern multinivell i en el poder compartit, on cada nivell de govern és elegit directament i rendeix comptes directament als ciutadans. Decidir-ho tot és incompatible amb la independència dels estats-nació. Algunes coses només les podrem decidir si ens organitzem amb una arquitectura internacional democràtica i federal


En Siscu Baiges ha llençat la idea d’una Declaració Universal Federalista (DUF), com alternativa a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Lògicament, es tracta d’una broma, però d’una broma que il·lumina aspectes interessants de la disjuntiva entre federalisme i independentisme.



Efectivament, el federalisme és multilateral, no unilateral, i està basat en el pacte i el diàleg. Reconeix la realitat òbvia que en un món democràtic, especialment en una federació en construcció com és la Unió Europea, que parteix de ser una unió d’estats, les fronteres no es poden decidir unilateralment, si no és per la via violenta.
A més, el federalisme és universal, en el sentit que és una proposta ètica que planteja una forma d’arquitectura flexible, però amb una sèrie de principis que es poden aplicar a tot el món, i que són especialment adients per a una realitat d’identitats complexes i sobiranies solapades. Aquests principis es basen en el govern multinivell i en el poder compartit, on cada nivell de govern és elegit directament i rendeix comptes directament als ciutadans.
Al món hi ha problemes a diferents nivells: alguns els podem resoldre en l’escala de veïns, d’altres requereixen una organització municipal, d’altres s’han de resoldre més amunt, fins que arribem a nivells continentals i globals.
Molts dels grans problemes d’avui són globals: la concentració creixent de la riquesa, el canvi climàtic, la inestabilitat financera internacional, la regulació de la seguretat i la llibertat d’expressió a Internet. Això no vol dir que tots els problemes siguin globals, i molts, seguint el principi de subsidiarietat, segueixen podent-se resoldre a nivells més propers als ciutadans.
No s’ha de sacralitzar cap nivell de govern, i menys l’estat-nació, que avui està en gran part obsolet, i que ha de practicar, especialment a Europa (i ja està passant) traspassos creixents de sobirania a nivells superiors, pel que fa a la solució de problemes econòmics, financers i mediambientals.

Frenarem el canvi climàtic amb la independencia d’un país de 8 milions d’habitants en un món de 7000 milions? Aturarem la concentració creixent de la riquesa? El frau fiscal organitzat a nivell internacional? La inestabilitat financera? El problema del deute? La majoria dels nostres principals problemes són compartits


El lema “independència per canviar-ho tot” és en aquest sentit absurd. Frenarem el canvi climàtic amb la independencia d’un país de 8 milions d’habitants en un món de 7000 milions? Aturarem la concentració creixent de la riquesa? El frau fiscal organitzat a nivell internacional? La inestabilitat financera? El problema del deute?
La majoria dels nostres principals problemes (la corrupció, la desigualtat, la regeneració democrática) són problemes compartits. Els problemes que venen, com els potencials trasllats massius de població en les properes dècades deguts al canvi climàtic, també seran problemes compartits a gran escala. El federalisme té una base ètica que respon precisament a aquesta realitat: l’universalisme. Els criteris que han de guiar l’acció pública es basen en el principi que tots els éssers humans, de les generacions actuals i futures, tenen els mateixos drets.
Qui digui que vol decidir, i que vol decidir-ho tot, i es pensi que dient això està sent neutral (que còmode!) entre federalisme i independencia, comet un greu error. Decidir-ho tot és incompatible amb la independència dels estats-nació. Algunes coses només les podrem decidir si ens organitzem amb una arquitectura internacional democràtica i federal, on cada cosa es decideix democràticament al seu nivell òptim. Per exemple, el problema del canvi climàtic només podem decidir solucionar-lo si la decisió es pren a nivell mundial, i potser podrem influir-hi una mica si com a mínim estem organitzats democràticament a nivell europeu. A alguns això encara els sona a utòpic, però quan van sorgir els estats-nació, també aquests van ser grans innovacions inversemblants en el seu moment que aixecaven enormement l’escala de la solució dels problemes més enllà del món local.
Volem declarar el federalisme com un principi universal. Per tant, no serà d’un dia per l’altre. Però ja està passant. La majoria de ciutadans que viuen en democràcia ho fan en federacions. Fins i tot el Papa Francesc, en la seva intervenció al Parlament Europeu recent i el seu suport a la negociació entre Cuba i els Estats Units per una major integració del continent americà, està apretant a favor del federalisme, com argumenta Eugenio Scalfari. Si volem un sistema que ens permeti decidir-ho tot democràticament, aquest només pot ser el federalisme: un sistema que resolgui democràticament cada problema al seu nivell òptim, i que ho faci tenint en compte les complementarietats entre objectius i la necessitat de prendre decisions estables quan estan en joc decisions irreversibles de les persones, com on establir una família, quina carrera estudiar, en quins actius posar els estalvis. Cal decidir-ho tot però decidir-ho bé, implicant a l’opinió pública en procesos de deliberació transparents amb la col·laboració d’experts. Jo no vull que les cures del càncer estiguin en mans de referèndums convocats per la senyora Forcadell o la monja Forcades. Vull una democràcia federal de qualitat a tots els nivells.

viernes, 19 de diciembre de 2014

Corrupción en el futuro Valle de Josafat (por Adrià Casinos)

Me niego a admitir que en el seno de una gran tradición combativa  (anarquista, comunista, socialista…), y en el que otrora fue un poderoso movimiento sindical, no pueda surgir una alternativa a tanto confusionismo oportunista. En cualquier caso, se trata de una tarea urgente


Las aguas catalanas andas agitadas: fastos fetichistas del tricentenario; charlotada  del 9 de noviembre; mea culpa de Jordi Pujol, padre; “resurrección” de Artur Mas, con la consiguiente amenaza de “hacernos libres” mediante elecciones plebiscitarias a unos pocos meses vista; corrupción que atañe a tirios y troyanos (ERC insiste que ellos no saben nada de eso, obviando que cierto conseller en ejercicio se dedicaba al contrabando de tabaco). Total, que para demostrar que la meta a la que qué nos conduce a empujones el president, será un verdadero Valle de Josafat, se ha decidido crear una comisión anticorrupción. Y como en dicho Valle cabemos todos, se ha nombrado presidente a alguien de la facción “alpargata” (ala marxistoide, según pretensión propia). Debe ser como premio a cierto abrazo enternecedor, del que no se recordaba nada parecido desde el de Maroto y Espartero. Pero, mal empezamos.



La lista de comparecientes se ha cercenado de forma descarada, empezando por el Profeta que, a juicio de ERC, no puede ser sometido a tal humillación.  Como consecuencia el flamante presidente de la comisión había amenazado con dimitir. Pero total ¿para qué tanto espaviento? La comisión nace herida de muerte. La cámara se disolverá probablemente en un plazo relativamente breve, y la que la suceda estará demasiado ocupada en la construcción de la Arcadia catalana, como para hacerse cargo de nimiedades como el saqueo del Palau.
Entre los diversos escándalos de podredumbre institucionalizada, han sido sin duda las revelaciones sobre el clan patricio, los Pujol, las que se han llevado la palma, de tal manera que el mínimo paripé exige que pasen por el confesionario. Y están convocados los primeros, aunque por las razones aducidas anteriormente,  posiblemente sean también los últimos. Y es que el escándalo ha sido mayúsculo, produciendo muchas muestras de sorpresa, que a su vez han generado en mí otra sorpresa, mucho mayor.
Vamos a ver. Entiendo que el hecho puntual, por desconocido, de que el citado Jordi Pujol declarara tener una supuesta herencia oculta en Andorra,  haya sorprendido a propios (su hermana) y ajenos. Ahora bien, sospecho, como muchos, que se trata de la punta de un iceberg de los de grueso calibre. Y ese iceberg, las supuestas corruptelas en que estaban implicados diversos miembros de su familia, era visible desde hacía ya cierto tiempo. Mi pregunta es: ¿tanto cambia que el susodicho ex presidente sea ahora sospechoso por acción y omisión, cuando antes solo lo era por omisión? Permítaseme una comparación (por razones profesionales, soy un forofo del método comparado). Hay una cierta unanimidad en que el franquismo fue un régimen corrupto, aunque es altamente improbable que se pueda probar que el invicto caudillo se pringara en algún momento, de forma directa, las manos. ¿Vamos pues a utilizar una distinta vara de medir para el pujolismo?
Sin meter el dedo en la llaga “Banca Catalana” (tengo esperanza de poder ver aflorar la verdad algún día, sobre todo teniendo en cuenta que el principal exculpador y cuñado, Francesc Cabana, parece que es ahora un damnificado), es evidente que el río catalán sonaba desde hace mucho tiempo a propósito de las “mordidas” del clan Pujol y de su partido. Un ejemplo: la alusión de Pasqual Maragall al 3%. Si algo se le puede reprochar, es que se quedara corto.

Hay una cierta unanimidad en que el franquismo fue un régimen corrupto, aunque es altamente improbable que se pueda probar que el invicto caudillo se pringara en algún momento, de forma directa, las manos. ¿Vamos pues a utilizar una distinta vara de medir para el pujolismo?


Otra de las lamentaciones asaz jeremíacas, que he leído hasta el hartazgo en los últimos meses, se refiere al hecho de ver en la picota a alguien que tanto se había involucrado en la gobernabilidad de España. Ante tamaña afirmación, reconozco que mi capacidad de encajar ironías queda rebasada. ¿Cuándo el Molt Honorable por antonomasia se implicó en tal cosa? A lo sumo mercadeó apoyos puntuales a cambio de réditos a mayor gloria propia y del partido.  Un ejemplo. A consecuencia del pacto del Majestic le llovieron los millones a chorro. Si se hubieran invertido en obra pública, Cataluña no tendría los déficits que tiene actualmente. Pero don Jordi prefirió dedicar la “morterada” a la creación de la policía autonómica. Porque eso es lo que estaba en el marco de su proyecto, el que no le permitía involucrarse de verdad en la gobernabilidad estatal. Y ¿cuál era dicho proyecto? Pues lo estamos viendo en manos de su sucesor designado.
El proyecto pujolista para Cataluña no ha sido otro que la secesión. O, mejor, provocar el conflicto, que puede o no llevar a la independencia. La deslealtad institucional ha sido la tónica dominante en el nacionalismo catalán durante décadas. Y la familia que patrimonializaba el tinglado, no iba a la zaga. ¿O hemos olvidado que el benjamín, ahora también sospechoso de corrupción, fue “cap de colla” de ciertas pitadas que se orquestaron con motivo de los JJOO?
Viene una vez más a cuento la frase que Melquíades Álvarez le espetó en cierta ocasión a Cambó: no se puede ser a la vez Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona. Pues bien, en algún momento, quizá desde el principio, Pujol decidió que no se veía en el papel de Bismarck. Tal vez porque, en un arrebato de realismo, vio claro que aproximadamente 100 años después, las circunstancias eran muy diferentes a las vividas por Cambó. Por mucho que se esfuercen en sostenerlo los nacionalistas catalanes, ni Madrid es ya una “ciudad tibetana” (Gaziel dixit) ni el estado español (en el sentido genuino del vocablo “estado”) es el anacrónico e inoperante de la Restauración. 
El mito de Jordi Pujol como hombre público, preocupado por la gobernabilidad de España, corre parejo con el de su gran formación intelectual, creado a partir de unas masas nacionalistas acostumbradas a la fe del carbonero,  a las que les iba soltando sus periódicas lecciones de catequesis. Un ejemplo sería la que muy probablemente fue la última (dadas las circunstancias). No hace muchos meses, en ese iconostasio nacionalista en el que se ha convertido el Born, soltó la “perla” de que su ideario nacionalista bebía a la vez de Herder y Renan. Para cualquiera que conozca mínimamente lo que ambos defendían a propósito del concepto de nación, la afirmación aparece como una solemne sandez. Y si no, que se aplique al caso de Alsacia.
Pero es cierto también que había una cierta pereza o timidez en meterle mano al asunto. Era casi una cuestión freudiana. Dejar desnudo al padre, reducirlo a la condición de un simple mortal, capaz de cometer delitos o faltas, parece que resultaba traumático para según quien, incluyendo determinados intelectuales orgánicos de la izquierda. Hace unos pocos meses, en un excelente y demoledor artículo, Santos Julià citaba una frase de Vázquez Montalbán, en el contexto del asunto de “Banca Catalana”, en la que casi, casi, se jugaba la mano derecha a favor de la honorabilidad de Pujol. Y eso por ceñirme solo al ámbito catalán, porque unas declaraciones de Felipe González sobre el mismo tema, son otra muestra de ceguera, que difícilmente se puede creer involuntaria.
No me gusta colgarles sambenitos a los ya no existentes, pero en relación a lo que acabo de comentar, me pregunto cuál sería la posición del inventor de Carvalho en la situación presente, pregunta que me hago en parte por la que ha asumido su entorno familiar más directo. Y eso viene a colación de lo anteriormente dicho: contrariamente a lo que se podía esperar del PSUC, el partido de los comunistas catalanes, determinados sectores dirigentes siempre fueron muy tolerantes con Pujol y su engranaje. ¿No comprendieron o no quisieron airear el hecho que se estaba confundiendo país y partido y, sobre todo, líder? Vamos, la típica ecuación que da inicio al totalitarismo. Sea cual sea la respuesta, la consecuencia es clarísima: los polvos del PSUC han traído los lodos de ICV y sus adláteres.
¿Y qué se nos vende ahora desde esas posiciones? De entrada un planteamiento absolutamente interclasista (perdón, el término ahora políticamente correcto es “transversal”) que, para justificarse, nos augura una Cataluña independiente paradisiaca, sin corrupción y con total justicia social. Por supuesto que ese Valle de Josafat sería consecuencia directa de la ruptura con España. Se supone que se sueña con una entidad autárquica, situada en el espacio exterior al de la globalización. La asunción es que, como consecuencia de la independencia, tendrá lugar la “revolución pendiente”. Pero no se trata de forzar el ritmo. Todo en su momento. A todo octubre le precede un febrero.

Viene una vez más a cuento la frase que Melquíades Álvarez le espetó en cierta ocasión a Cambó: no se puede ser a la vez Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona. Pues bien, en algún momento, quizá desde el principio, Pujol decidió que no se veía en el papel de Bismarck


Y así estamos. A pesar de que renieguen de él unos y otros, un sector del país, del que no está ausente una supuesta izquierda, sigue encandilada con los “aspectos positivos” de la obra del padre de la patria. Me pregunto si la última actuación, el desprecio con que trató a los representantes de la ciudadanía, en su comparecencia ante el legislativo catalán (una vez más, el “ara no toca”, más despótico que nunca), les podría hacer reaccionar. Pero no. Pujol sigue ganando batallas, a pesar de estar políticamente muerto. Dicha izquierda, va en la línea de la “unión sagrada” que los sectores mayoritarios de la socialdemocracia abrazaron hace 100 años. Su participación en la declaración soberanista de 23 de enero de 2013, rezuma la misma renuncia ideológica que la aprobación de los créditos de guerra en el verano de 1914. La movilización del último 11 de setiembre, o la del 9 de noviembre, concebidas como un desafío a la legalidad democrática, habrían sido imposibles sin la complicidad de la referida supuesta izquierda y, por añadidura, de las dos centrales sindicales mayoritarias. Todo en la mejor tradición social-chovinista.
Y eso por no hablar de los “teóricos” que nos intentan convencer de que el ejercicio del derecho de autodeterminación (inalienable, por supuesto) y la posterior independencia han de ser el ariete que acabará con la Segunda Transición y, por carambola, “liberará” también lo que reste de España. Y aquí se acaba la propuesta, reducida a un “cuanto peor, mejor”. Argumentos que parecen heredados del nacionalismo serbio anterior a 1914, a propósito de la monarquía dual. Después de un saturador concierto de gaita escocesa, ahora toca vender las bondades del proceso nacional-democrático catalán, que ha surgido espontáneamente (no deben sintonizar TV3). En dichos “análisis” se acumulan todos los topicazos que la izquierda ha arrastrado durante años a propósito del “problema catalán” (así nos ha ido). La miseria intelectual subyacente se revela en toda su gravedad en textos que reflejan la urgencia de la panfletada. Construidos frecuentemente con una sintaxis deleznable, basados en una mezcolanza argumental delirante, en la que para defender el “derecho a decidir” se pasa de Las Casas y Vitoria, a Lenin y Wilson, sin olvidar a Kant y el abbé Grégoire, obedeciendo a la táctica del “todo vale”. No sé qué produce más tristeza, si la citada miseria intelectual, o su  contribución a la fractura social de las clases populares que se está produciendo.
Me niego a admitir que en el seno de una gran tradición combativa  (anarquista, comunista, socialista…), y en el que otrora fue un poderoso movimiento sindical, no pueda surgir una alternativa a tanto confusionismo oportunista. En cualquier caso, se trata de una tarea urgente. Estamos a un paso del sacrificio de varias generaciones de catalanes en aras de la megalomanía. Y de un dominio por la reacción que haría imposible, durante mucho tiempo, cualquier alternativa mínimamente progresista.

lunes, 8 de diciembre de 2014

Som federalistes per moltes raons (per Ferran Pedret)

Quan s’intenta retratar Espanya i als espanyols com subjectes incapaços de canviar i incapaços de qualsevol progrés, cal preguntar-se de quins espanyols i espanyoles estan parlant. Estan parlant de Bartolomé de las Casas? De Clara Campoamor, Miguel Hernández, Lorca, Alberti i els jornalers àcrates andalusos? Estan parlant dels que estan lluitan ara per mantenir l’estat del benestar i la sanitat pública a Madrid? Jo quan parlo de la gent amb qui em vull federar, parlo d’aquesta gent. Parlo de la història i de les lluites que hem compartit i que compartim ara 


(Aquest text és una transcripció de la intervenció de Ferran Pedret a la presentació de Federalistes d'Esquerres a Cornellà el 5 de novembre de 2014*)


Som federalistes per moltes raons: algunes d’aquestes tenen a veure amb conviccions filosòfiques i ètiques que a vegades costen d’explicar quan es disposa de poc temps; d’altres tenen a veure amb una actitud d’oposició amb algunes idees, sobretot del segle XIX, que han circulat pel món i que nosaltres no compartim, com és la idea que considera que a cada nació li correspon necessàriament formar un Estat.
L’oposició a aquesta idea l'expressem, entre altres raons, perquè considerem que si féssim un estat independent per a cadascuna de les nacions que existeixen al món el resultat seria enormement conflictiu. Només cal veure quina és la distribució lingüística i nacional de la població europea per adonar-nos que això generaria un greu conflicte.
En segon lloc, tampoc no som partidaris de la idea que cada estat només pot incloure una nació, que és una idea una mica del XVII. Com descartem tant una com l’altra, nosaltres creiem en la possibilitat i en la bondat de la idea que diverses nacions convisquin formant un sol estat. De fet, tots els que cantem la Internacional en català ho diem en la tornada, parlem de la pàtria dels humans. En el fons, aquesta és l’aspiració última dels federalistes. Fins i tot Immanuel Kant ja havia somiat amb aquesta possibilitat del govern mundial. En el fons, el federalisme que puguem construir aquí i a Europa han de ser les primeres passes per anar avançant en aquesta direcció. 



Les nacions poden perfectament conviure dins d’estats federals, que son la forma més adequada d’organització pels estats que tenen un caràcter plurinacional, com és el cas d’Espanya, que d’una manera molt clara és un Estat on conviuen diferents llengües i nacions. Per tant, les seves institucions, el conjunt de la seva arquitectura política i administrativa faria bé d’adaptar-se a aquesta realitat existent i permetre que l’encaix de les diferents nacions en l’estat federal fos el més perfecte possible.
Ara bé, no som federalistes només perquè creiem que aquesta és la millor manera d’organitzar la diversitat, amb el grau de riquesa que té a Espanya, sinó també perquè creiem que el federalisme és bo com a principi d’organització social. Això té a veure amb la nostra visió o concepció del món i amb l’aspiració de construcció d'un món i una societat socialment justa.
Quan alguns independentistes ens diuen que la nostra idea està mancada d’èpica i ànima, i que la única utopia realment en competència en el debat públic és la independència, a mi em costa d’entendre i m’ofèn una mica. Aquells de vosaltres als que us agrada la Història, potser coneixeu la història de la Comuna de París de 1871, aquell gran alçament de les classes populars de París, per aconseguir construir el comú amb justícia social, sota les premisses i aspiracions d’igualtat i llibertat. Als que som d’esquerres aquella gesta ens porta a una certa evocació de la utopia, i també emotivitat. Aquesta gent es deien a ells mateixos els federats, i el mur a on els van afusellar, al cementiri Père Lachaise de París és el mur dels federats, i no és casualitat, perquè quan nosaltres parlem de federació estem dient moltes més coses que no pas l’arquitectura d’un Estat. Estem parlant de la nostra preferència per la cooperació com a forma d’organització social i de la nostra preferència per la autogestió: estem parlant de com entenem les relacions d’unes persones amb les altres. 

Entenem que no som més lliures com més aïllats estem els uns dels altres, sinó quant més estrets són els vincles que ens uneixen els uns amb els altres, quant més densa és la nostra xarxa de relacions, de cooperació amb els altres individus


Entenem que no som més lliures com més aïllats estem els uns dels altres, sinó quant més estrets són els vincles que ens uneixen els uns amb els altres, quant més densa és la nostra xarxa de relacions, de cooperació amb els altres individus. Si no es vol creure així, formulat en positiu, només cal veure com els nostres principals adversaris -la idea neoliberal, el neoliberalisme que ha dominat els últims trenta cinc anys- intenten trencar tots els vincles de solidaritat que uneixen unes persones amb les altres, perquè saben perfectament que així, aïllats uns dels altres, som com quelcom que s’ha trencat, som més porucs, ens sentim més febles, menys capaços de transformar allò que passa al nostre voltant. Per tant, nosaltres entenem que la nostra llibertat creix quant més densa és la nostra xarxa de vincles amb els altres, quant més busquem a l’altre, no per competir sinó per cooperar, per aprendre, per intercanviar, per créixer, per fer junts allò que no podem fer sols, individualment. En el fons, hi ha molta gent que el federalisme el practica quan s’associa, sigui formalment o informalment, quan es federa en associacions de veïns o esportives, etc. Això no és només una manera de parlar, aquestes són federacions de gent que s’uneix per cooperar i fer allò que per separat no poden fer. 
Hi ha també una sèrie de raons que vull exposar perquè sovint els independentistes, que han desenvolupat un eficaç argumentari, ens confronten molts d’aquests arguments: un és el de que Espanya no vol ni pot canviar, Espanya és un mur infranquejable. La primera qüestió que em pregunto, crec que legítimament, és com s’ha arribat a produir aquesta personificació absurda d’Espanya. Espanya no té una sola ment ni una sola voluntat. És tant plural com Catalunya i no vol una sola cosa. A Espanya hi ha gent que vol coses molt diferents. Quan s’intenta retratar Espanya i els espanyols com subjectes incapaços de canviar i incapaços de qualsevol progrés, em pregunto, també legítimament, de quins espanyols i espanyoles estan parlant. Estan parlant de Bartolomé de las Casas, de Miguel Servet, de la Institución Libre de Enseñanza, de Clara Campoamor, de Miguel Hernández, de Lorca, d’Alberti, dels jornalers àcrates andalusos, dels extremenys afusellats per milers a les places de braus, dels comuners de Castella, o dels asturians de la revolta del 34 i dels que van lluitar pel sosteniment de la República fins el final? Estan parlant dels gallecs federalistes, dels liberals progressistes en el seu moment, dels afrancesats que tantes idees il·lustrades van introduir en el nostre país? De què estan parlant? Estan parlant d’aquests espanyols? Estan parlant dels que estan lluitant ara per mantenir l’Estat del Benestar i la sanitat pública a Madrid? Estan parlant dels que lluiten contra la corrupció al País Valencià o a tants altres llocs? Estan parlant dels gallecs que ara defensen la Ria del Ferrol contra la invasió de les plantes i els vaixells de càrrega de gas? De qui estan parlant? Jo quan parlo de la gent amb qui em vull federar, parlo d’aquesta gent. Parlo de la història i de les lluites que hem compartit i que compartim ara. Parlo de la història que vull que compartim per molt de temps amb els pobles de la resta d’Espanya, amb les classes populars i treballadores, que són els nostres aliats naturals per construir una federació democràtica i social a Espanya, com a primer pas per a una federació democràtica i social d’Europa i arreu del món. Per tant, que no ens vinguin amb això que a l’altre costat no hi ha ningú. A l’altre costat hi ha moltíssima gent que té exactament el mateix afany de transformació, de justícia social, el mateix anhel, el mateix “cabreig”, si m’ho permeteu, que molta gent a Catalunya. Ho dic perquè entenc perfectament quin és l’atractiu de fer tabula rasa, d’esborrar la pissarra i trencar amb un passat que de vegades és jutjat amb molta severitat, i entenc l’atractiu de fer un país nou. Nosaltres, tots els que estem aquí, també volem un país nou.

A l’altre costat hi ha moltíssima gent que té exactament el mateix afany de transformació, de justícia social, el mateix anhel, el mateix “cabreig”, si m’ho permeteu, que molta gent a Catalunya. Un procés dirigit, en part, per tots aquells que sempre han estat refractaris als canvis en clau d’igualtat i justícia social, difícilment produirien com a resultat un país socialment més just


Però una altra de les preguntes que ens fem, crec que també legítimament, és des de quan fer un Estat nou ha tingut com a conseqüència necessària tenir un país nou. En la meva tradició fer un país nou, una societat nova, tenia molt més a veure amb canviar les relacions de producció, en canviar la manera com es produeix i distribueix la riquesa. En el fons, amb canviar les relacions de les persones entre elles i amb el seu medi, molt més que en fer un nou Estat. No entraré a analitzar les correlacions de forces que seguirien existint a l’endemà d’una suposada independència si es produís en breu, però crec que tots plegats ens podem imaginar que un procés dirigit, en part, per tots aquells que sempre han estat refractaris als canvis en clau d’igualtat i justícia social, difícilment produirien com a resultat un país socialment més just. Per molt que es parli a vegades de la ruptura democràtica i a vegades, de manera curiosa, es parli que aquesta ruptura a Catalunya desenvoluparia un procés de ruptura democràtica a la resta d’Espanya. Jo estic convençut que no seria així i, a més, estic convençut que aquest país nou, que molta gent a Catalunya vol fer, segurament si s’ho rumia dues vegades pot entendre les raons per les quals nosaltres pensem que no ha de ser un país que construïm nosaltres sols, pensant només en els catalans i les catalanes. Si volem de debò una societat nova, no pot ser construïda en base a “nosaltres sols ja ens en sortirem”. Creiem que la transformació en clau democràtica, posant la justícia social al centre de la preocupació i l'acció dels poders públics, és un procés que podem i hem de fer amb tota aquesta gent que abans us esmentava.
Hem de fer un país nou amb tota aquesta gent que son els nostres companys i companyes, encara que alguns ara mateix no tinguin la certesa de considerar-se federalistes, perquè és un tema que en el debat públic tampoc ha estat molt present en els darrers anys. Però us demano un breu “acte de fe” en el que us explico, perquè a continuació vénen les dades: quan surts de Catalunya també hi ha molts federalistes. Hi són i contesten a les enquestes quan els hi pregunten quin es el seu model d’Estat preferit. Surt que el 21% dels enquestats responen que el seu és el federal, i quan els pregunten si estarien d’acord amb una reforma federal de la Constitució, pràcticament el 50% hi estaria d’acord. Per tant, no és un mal inici, no és possible afirmar que a l’altre costat no hi ha federalistes i no hi ha ningú que vulgui escoltar.
De moltes diverses maneres i molts matisos entre uns i altres, tant el PSOE com IU estan fent propostes en clau federal, també PODEMOS, EQUO, alguns dins de COMPROMÍS...També els dos principals sindicats a escala estatal i moltes forces polítiques més petites tenen en el seu programa una aposta federal. Per tant, hi ha base social, forces polítiques i sindicals, gent de l’àmbit de la cultura, de l’acadèmia, que davant la situació que està creada volen apostar per aquesta transformació federal d’Espanya.
Com a federalistes de Catalunya, és la nostra oportunitat -a Catalunya aquesta tradició sempre ha comptat amb molt d’arrelament- oferir el federalisme, no com una manera de solucionar la carpeta catalana, sinó com una palanca per la transformació i regeneració democràtica arreu de l’Estat. Els principals arguments que ens trobem en contra son de l’estil: “Això costarà, no és fàcil, sembla que sigueu pocs,...”, però en cap cas diuen que la idea és dolenta o no porta enlloc.
La idea federal és una idea que val la pena, que sedueix, que agrada quan s’explica bé.
Per tant, commino a que ens alcem i organitzem com Federalistes d’Esquerres i en tots els àmbits on tinguem la capacitat d’organitzar-nos per parlar de la idea. Quan més en parlem, més federalistes hi ha, més gent es reconeix a sí mateixa com a federalista. Fem-ho! Fem-ho, perquè la situació és greu i el moment és l’adient, perquè com deia el federalista càntabre Orense, del segle XIX: “no se da fácil forma al hierro sino cuando está candente”. Doncs és el moment de treballar el ferro, seguint aquesta lluita per la justícia social. Permeteu-me que m’acomiadi amb unes paraules de Jean Jaurés, socialista assassinat per un nacionalista francès, per oposar-se a la primera guerra mundial. Deia: “La historia ens ensenya la dificultat de les grans tasques, la lentitud dels assoliments, però justifica una invencible esperança”. Des d'aquesta esperança us convoco i demano que hi responem, treballant intensament pel federalisme.

*Transcripció de Mireia Esteva

sábado, 29 de noviembre de 2014

Un referèndum sobre el federalisme (Per Francesc Trillas)

El passat 15 de novembre, el setmanari britànic The Economist es mostrava partidari de deixar votar als catalans com la millor fórmula per vèncer el separatisme. Deu dies després, Francesc Trillas, membre de Federalistes d’Esquerres, comenta aquest editorial a Europp, el blog de la London School of Economics. A continuació reproduïm el text íntegre d’aquesta resposta en català



El conflicte actual a Espanya sobre el futur constitucional de Catalunya no pot resoldre’s sense fer referència a la nostra realitat europea. Els líders dels governs català i espanyol estan lluitant essencialment per una cosa que ja no existeix a Europa: la sobirania nacional. La controvèrsia sobre com decidir democràticament el futur de Catalunya il·lustra les dificultats de participar en aquest debat sense reconèixer el món de sobiranies complexes i solapades que existeix actualment, i que, en certa mesura, està deixant enrere l'estat-nació.




Antoni Zabalza, professor d'Economia a la Universitat de València, va argumentar en un article al diari espanyol El País el 21 de novembre que en una projecció de les dades dels participants en la "consulta" de 9 de novembre (on tothom que volia votar podia fer-ho) en un referèndum legal amb alta participació, el vot afirmatiu a la independència arribaria al 44 per cent de l'electorat. La xifra és similar al que podria projectar-se des del vot dels partits propers a tesis independentistes en eleccions autonòmiques.

La pregunta és si aquestes fonts d'informació han de ser complementades amb un referèndum oficial, vinculant, pel que fa a la independència, com el que va tenir lloc a Escòcia. L'editorial de The Economist on proposa un referèndum, en les seves paraules, per derrotar a la independència de Catalunya, em dóna l'oportunitat d'expressar la meva opinió un cop més sobre aquesta qüestió.
Un referèndum sobre la independència, amb una pregunta clara i regles clares, té avantatges per a aquells que, com jo, veuen la secessió catalana com un desenvolupament negatiu per a Catalunya, Espanya i Europa. A més, és una manera democràtica de prendre una decisió. Però no és l'única manera de fer-ho. Un referèndum sobre la independència també té desavantatges, que inclouen almenys els següents.
En primer lloc, qualsevol forma de democràcia que presenti dues opcions extremes per a l'electorat proporciona una plataforma per als grups extrems que practiquen la intolerància i fins i tot podria crear una situació que s'aproximi a la 'llei de la turba" (de la qual ja hem tingut alguns exemples, tant a Catalunya com a Espanya). Segons totes les dades disponibles, els sectors anti-secessió són de parla diversa, però més que proporcionalment castellana, de classe obrera i sense massa poder, així que amb prou feines són visibles ja actualment en els grups de la societat civil que dominen el debat polític a Catalunya.

Les preferències de les persones amb identitats múltiples que defensen algun tipus d'alternativa federal, que són, probablement, la majoria a Catalunya, no estarien representades en un referèndum 'sí / no' a la independència. La pròpia naturalesa d'una campanya del referèndum assegura que les parts se centrin exclusivament en "guanyar" la batalla en comptes de tractar de trobar un acord que sigui acceptable per a tothom


Les preferències de les persones amb identitats múltiples que defensen algun tipus d'alternativa federal (que són, probablement, la majoria a Catalunya) no estarien representades en un referèndum 'sí / no' a la independència. La majoria dels votants donen suport a una alternativa al voltant d'una organització administrativa federal. Sobre quina base  aquesta majoria ha de ser privada del dret que la seva opció aparegui clarament en la papereta de vot? Per descomptat, per altra banda, la presentació de més de dues opcions faria la pregunta menys clara, de manera que, si hem d'establir una alternativa federal, el referèndum hauria d’ estar limitat a dues opcions: el federalisme i l'status quo.
En segon lloc, un referèndum "sí / no"  sobre la independència tindria implicacions  més enllà d'Espanya: cosa que The Economist ha assenyalat abans, tot i que sembli haver oblidat l'argument recentment. Un referèndum sobre la independència incorre en tot un seguit de problemes de compromís. Hi hauria efectes en cascada, tant interns com externs: obriria una porta per als referèndums que podrien exigir-se en llocs de Catalunya que pensen que pertanyen a Espanya, i a la resta de regions europees que s'oposarien al fet que se'ls nega una opció que en canvi s’ofereix a Catalunya i Escòcia. Això comporta el perill real de crear incertesa i inestabilitat econòmica i política, el menyscabament de qualsevol unitat a Europa en el llarg termini, i podria provocar una crisi financera a la zona euro en el curt termini. Europa no es construirà a cop de referèndums sobre la independència: en algun moment  l '"efecte dòmino" hauria d'arribar al final.
En tercer lloc, la pròpia naturalesa d'una campanya del referèndum assegura que les parts se centrin exclusivament en "guanyar" la batalla en comptes de tractar de trobar un acord que sigui acceptable per tothom. A Catalunya i Espanya tenim suficients valors en comú perquè aquest acord sigui possible, acord que beneficiaria a tothom als ulls de la majoria dels observadors externs. Però hi ha pocs incentius per arribar a aquest tipus d’acord i, els pocs que hi ha, desapareixerien en una campanya del referèndum.
En quart lloc, a nivell pràctic  hi hauria serioses dificultats  en l'organització d'una campanya coherent del "no" - molt més greus que les que es van donar a Escòcia. Els anti-secessionistes són diversos, incloent federalistes democràtics, feixistes i molta gent al mig. És difícil veure per què els federalistes demòcrates han de ser impulsats a fer campanya al costat del Partit Popular de Mariano Rajoy (o grups fins i tot més dretans): un partit que encara es nega a condemnar la dictadura franquista.

Jo per descomptat no faig la predicció que un referèndum d'independència mai es durà a terme a Catalunya: si es fa, jo votaria 'no' a la independència, però jo preferiria votar 'sí' al federalisme


Finalment, una pregunta clara "sí / no"  a la papereta no es pot equiparar amb una opció clara en la realitat. Aquí hem de preguntar què significa realment la independència al segle XXI en un territori que es troba tant a la Unió Europea com a la zona euro. Els 28 estats-membres, comunicaran a l’electorat català abans del referèndum la seva posició sobre la pertinença d'una Catalunya independent dins de la UE? La victòria dels vots 'sí' donaria lloc a unes negociacions: l'acord final seria previsiblement diferent de la posició inicial dels secessionistes. Què passa llavors si a la majoria no li agrada l'acord: s’hauria de fer un altre referèndum?
Quan es plantegen arguments com aquests, són contestats sovint només amb arguments parcials, com la presentació d'un referèndum sobre la independència com l'única opció per derrotar el moviment secessionista, o justificant un referèndum citant la llibertat dels pobles (o una concepció genèrica similar). Però és necessari rebre una resposta que consideri seriosament tots els arguments anteriors, o almenys una part d'ells. Certs fenòmens tenen múltiples causes i conseqüències: un referèndum sobre la independència, independentment de la claredat amb què es plantegi, tindria múltiples conseqüències - no totes elles desitjables.
A diferència del Regne Unit, Espanya té una Constitució escrita, i va tenir una dictadura de 40 anys al mig del segle XX. A diferència del Canadà (un altre potencial exemple), Espanya pertany a la Unió Europea i a la zona euro. Això introdueix restriccions vinculants que sovint són oblidades pels contribuents benintencionats a aquest debat. Jo per descomptat no faig la predicció que un referèndum d'independència mai es durà a terme a Catalunya: si es fa, jo votaria 'no' a la independència, però jo preferiria votar 'sí' al federalisme. Seria més coherent per a observadors externs, com The Economist, defensar el vot a favor de l'opció que pensen que seria millor per a Catalunya, en comptes d'un vot en contra de la independència.
Les Nacions Unides no reconeixen el dret sense restriccions dels pobles a l’autodeterminació - interpretat com el dret a la secessió. Fins i tot al Regne Unit això està clar, amb el Partit Laborista i el Partit Liberal Demòcrata actualment mostrant ben poc interès en un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE per al 2017, exigit pel Partit per la Independència del Regne Unit i els representants euro escèptics dels conservadors. A França, els partits polítics democràtics no mostren molta simpatia per la proposta de Marine Le Pen de celebrar un referèndum sobre la retirada francesa de la UE, tot i que, sens dubte, un tal referèndum seria perfectament democràtic en la seva formulació.
Un referèndum sobre un millor federalisme s'ha de basar en un acord anterior, acceptat per la Unió Europea, i que permeti avançar cap a una millor arquitectura federal per a Catalunya, Espanya i Europa. L'actual Constitució espanyola va ser basada en un gran acord, i amb el suport d'una majoria hegemònica de les poblacions catalana i espanyola: un nou acord hauria de tenir un suport similar. En cas contrari, la reforma de l'status quo no seria legítima.

jueves, 27 de noviembre de 2014

BORN (por Carme Valls-Llobet)


La situació de la ciutadania de Barcelona durant 1714 té aspectes semblants a la situació actual, malgrat que hagin passat 300 anys: desnonaments en condicions lamentables,  vídues que queden excloses de qualsevol  tipus de vida autònoma, atur, i confusió política. 



La pel·lícula BORN estrenada el passat dia 20 a Barcelona, dirigida per Claudio Zulian i basada en personatges reals documentats en el llibre de Garcia-Espuche, ens fa sentir com es va trobar d’atrapada la ciutadania barcelonina, en un guerra en què els interessos econòmics de la burgesia d’un i altre bàndol, va intentar treure rèdit dels acords amb Carles III  o amb els Borbons, mentre la ciutat era bombardeja des de terra i mar per anglesos i francesos en onades successives.  
Ciutadania que viu, estima i mor, patint els estralls de la guerra que ni han decidit ni han pogut evitar i de la qual en desconeixen els fonaments i les raons. No és una pel·lícula èpica. Des dels matisos d’una cuidada fotografia i una volguda foscor, d’una ciutat que havia de viure a la llum de les espelmes, ens acostem al que devien sentir i patir els nostres avantpassats, i als costats humans clars i obscurs de la vida mateixa. Amb molt pocs mitjans i amb ajuda de petits mecenatges, Claudio Zulian ha fet l’única pel·lícula estrenada durant l’any per recordar la situació de Barcelona a 1714. A alguns els hi semblarà massa sensible, o massa lenta, però es el temps de la vida el que val la pena copsar amb imatges, i crec que ho aconsegueix.  

sábado, 15 de noviembre de 2014

¿Romper, remendar o tejer el traje? (por Mireia Esteva)

El federalismo es un sistema solidario que garantiza la cohesión en la diversidad. En la mayor parte de España existe un número nada despreciable de ciudadanos organizados al margen de los partidos, que piden un proceso de cambio.  La responsabilidad para el presente y el futuro exige buscar una solución que tenga en cuenta este movimiento social creciente que demanda mayor empoderamiento ciudadano, nuevos cauces de participación, profundización en la democracia y más transparencia 


Después del 9N han venido las múltiples valoraciones:  del desarrollo del proceso, de los resultados, de la adecuación o no a la realidad de los respectivos líderes; de quien gana y quien pierde; del impacto que puede tener en el futuro la manifestación en forma de votación realizada en Cataluña el pasado domingo y de los posibles caminos a emprender. 



Valoraciones ha habido para todos los gustos y las seguirá habiendo. Pero además de valoraciones reflexivas está el juego de los actores: algunos triunfalistas porque fue mucha gente a votar;  otros  emocionados porque hemos sido capaces de desobedecer a la legalidad vigente; algunos dolidos porque no se impidió por la fuerza la consulta; pocos, querellándose contra Rajoy o contra Mas; los dos tercios que se sintieron fuera y prefirieron no ir a votar, pero tienen ganas de hablar; voces que se suman para decir que hay que escuchar a unos y otros, desatendidos por los respectivos gobiernos de la Generalitat o el Español según el caso…y mucho más. La justicia sigue su ritmo y Rajoy y Mas, mutuamente ofendidos se lanzan denuncias y recursos como pelotas de goma, por ver si a alguien le da en la cara y escarmienta.  
No creo que debamos pensar en una negociación entre Mas y Rajoy. Una negociación a este nivel tiene pocas posibilidades de fructificar y seria cortoplacista. Mas no parece querer  negociar nada más que no sea el referéndum y Rajoy lo tiene difícil, haciendo equilibrios para no desequilibrar aún más la balanza en su propio partido. No se trata de los 23 puntos para discutir, que dio Mas a Rajoy hace meses. Un improbable acuerdo entre ellos sería tanto como parchar el descosido, realizar pequeños cambios que satisfagan a algunos, porque lo que la sociedad demanda es otra cosa y el problema de Catalunya es el problema de España.
El país necesita un acuerdo valiente y generoso, pero constructivo y solidario, capaz de tejer sinergias y complicidades entre todos.  Un acuerdo que sea la consecuencia del acuerdo de 1978, que despertó la admiración del mundo porque nadie pensaba que fuera posible. Pero un acuerdo que lo supere, un acuerdo que signifique el reconocimiento de lo que ya se ha hecho pero dé una respuesta a las necesidades sociales y políticas, y a las deficiencias y desgaste que ha mostrado  nuestro  modelo democrático durante los años en que ha funcionado. Seamos capaces de dar valor a la crisis porque como decía Orense, un federalista en boca de Pi i Maragall no se da fácil forma al hierro sino cuando está candente.

Un improbable acuerdo Rajoy y Mas se traduciría sólo en pequeños cambios que satisfagan a algunos, pero lo que la sociedad demanda es otra cosa y el problema de Catalunya es el problema de España


Para moldear el hierro candente no toca más remedio que valorar el juego de oportunidades que se abre para un proceso constructivo en el que el traje que está a punto de romperse no se desaguise más, ni sea un remiendo chapucero. ¿Cómo podemos arreglarnos la prenda para que la mayoría nos volvamos a sentir decentemente vestidos sin necesidad de ser despilfarradores y tirarlo todo al contenedor de la basura?
A decir verdad, Rajoy se ha situado en medio de sus votantes: no ha realizado ningún tipo de discurso españolista, que hubiera exacerbado los nacionalismos más rancios español y catalán. Aunque se ha mantenido en la legalidad, sin realizar propuestas políticas, no ha actuado con desproporción y ha dejado que la catarsis votística se llevase adelante. A todas luces, esta respuesta ha sido extraordinariamente pobre, teniendo en cuenta que estamos hablando de un problema político que hay que resolver con política. A muchos, la actuación de Rajoy puede parecer contradictoria, pero tiene la ventaja de no haber actuado con crispación.  Rajoy ha hecho lo que lo caracteriza: ganar tiempo, dejar moverse a los demás y colocarse de nuevo con discreción en el mapa de posibilidades resultante.  Aún con su pasividad y con rol de observador, en diversas ocasiones hemos oído a Rajoy manifestar su predisposición a la negociación, no para pactar un referéndum por la independencia, sino para la reforma de la Constitución.  Lo oímos en el debate del congreso para hablar del tema del referéndum y lo oímos en la rueda de prensa realizada 72 horas después de la consulta del 9N. Esta vez, sugiriendo que las fuerzas políticas que lo deseen lo propongan, y diciendo a Mas que si consigue aliados, la haga.  Entiendo que esta es una llamada clara al partido socialista. A Rajoy le tocaría, en strictu senso, por ser el presidente del gobierno, realizar una propuesta política, pero no lo hará porque delante de los suyos no puede ser el que abra el melón constitucional.
Esto ha abierto escenarios interesantes para el futuro. El liderazgo de Mas se ha rehecho entre el independentismo, aunque sigue habiendo dos tercios de la población a quien Mas no representa. Quiere decir que el independentismo egocéntrico y no negociador, representado por Junqueras, podría mantenerse en segundo término, a la par que se abre la necesidad de concurrencia de otras fuerzas políticas que hagan propuestas, tiendan puentes y sean capaces de generar un proyecto para España que sea incluyente. Una propuesta que, ahondando en el estado de las Autonomias, sea capaz de estructurar el país en clave federal, porque ya casi lo es y lo que le falta es lo que nos genera problemas. También, porque es una propuesta que aceptarían la mayor parte de los ciudadanos, tal y como muestran las encuestas. El federalismo es un sistema solidario que garantiza la cohesión en la diversidad. Hay que tener en cuenta, que en la mayor parte de España existe un número nada despreciable de ciudadanos organizados al margen de los partidos, que piden un proceso de cambio.  La responsabilidad para el presente y el futuro nos exige buscar una solución que tenga en cuenta este movimiento social creciente que demanda mayor empoderamiento ciudadano, nuevos cauces de participación, profundización en la democracia, más transparencia y desarrollo de mecanismos de control de la corrupción.  Esto nos lleva a una mirada de más largo alcance que a tratar la situación específica de Catalunya.

El independentismo egocéntrico y no negociador, representado por Junqueras, podría mantenerse en segundo término, a la par que se abre la necesidad de concurrencia de otras fuerzas políticas que hagan propuestas, tiendan puentes y sean capaces de generar un proyecto para España que sea incluyente


Para un proyecto así, la negociación debería incluir no sólo a los respectivos gobiernos, sino a las fuerzas políticas relevantes del conjunto de España, dispuestas a negociar. La población española es la más formada que ha tenido este país a lo largo de toda su historia, mucha de ella aún joven y sin trabajo. Tiene derecho a querer participar en la construcción del presente y del mañana. Este país necesita un revulsivo,  una ilusión colectiva para crecer y para incorporar de nuevo a todos aquellos que el sistema está arrojando a la marginalidad. Y no cabe esperar a nuevas elecciones. Los actores vienen y se van y el público espera que empiece la función, si no, se levantaran de sus asientos y reclamaran que les devuelvan la entrada que pagaron. Hay tiempo, antes de que acabe la legislatura, de plantear el cambio constitucional, de aprobar la propuesta en las Cortes y de un proceso refrendario antes de las elecciones.
Cuando se realizan encuestas, hay una parte de la población que pide dejar las cosas como están, otra parte demanda más centralización, otra pide modificar el statu quo en el sentido de corregir aquello que se ha desarrollado a medias o que no funciona y por último hay quienes acabarían de romper el tejido desgastado.  Me parece que hay que escuchar a todos. Los que demandan dejar las cosas como están tienen miedo a perder lo que ya hemos construido con esfuerzo. Les doy la razón y deberíamos de ser capaces de garantizar que sus miedos no se cumplan. Saber conservar lo que se ha construido genera satisfacción, autoestima social, permite hacer más grande el edificio con menos recursos, nos permite tener una historia compartida, es humano. Los que piden más centralización, también tienen un poco de razón si se observa el funcionamiento de las Comunidades Autónomas, muchas veces incapaces de coordinarse entre sí o despreocupándose del efecto que producen actuaciones de algunas regiones en los habitantes de otras.  A estos también les doy la razón, ya que nuestra organización político administrativa no ha sido capaz de generar estructuras y complicidades federativas, para gestionar aspectos que nos afectan comúnmente. A estos les diría que tenemos la asignatura pendiente y es el momento de construir estas estructuras o redes comunes para mejorar la eficiencia y garantizar economías de escala donde sea necesario, con el fin de mejorar el bienestar de los ciudadanos. Posteriormente, despertar para reconocernos en un estado plurinacional, que és lo que somos. En tercer lugar, estan los que piden cambios profundos en el sistema. De su entusiasmo hacia el cambio saldrán las propuestas más constructivas, son actores necesarios para que los cambios puedan generarse y consolidarse. A ellos hay que darles respuesta, porque son ellos los que desequilibran la sociedad para conseguir nuevos equilibrios. Finalmente, a aquellos ciudadanos desengañados que ya no creen que ningún cambio sea posible, y entre los que se hallan los independentistas, no queda más que convencerlos demostrando que no estamos ante un muro y con la materialización de la utopía, reconociéndonos madurez suficiente para resolver nuestros problemas y de volver a hacernos un traje a medida en el que nos sentimos cómodos.
Fuera de nuestras fronteras se nos valora por nuestra creatividad y capacidad para sacar adelante proyectos complicados. Se nos valora más de lo que nos queremos a nosotros mismos. Pero no sin motivo, lo hemos demostrado con creces en pasados momentos difíciles a lo largo de nuestra historia, y lo demostramos cada día cuando trabajamos con otros en proyectos colaborativos dentro y fuera de nuestras fronteras. Si somos capaces de aprender de nuestros errores, lo podemos seguir haciendo en el futuro. Hagámonos el traje, tejiendo complicidades. ¡Hay que empezar ya,  tomándonos las medidas!

sábado, 8 de noviembre de 2014

Votar o no votar, aquesta és la qüestió (per Siscu Baiges)

Hem d’anar a votar tapant-nos el nas el 9N? Hem de participar en una festa de la democràcia en la qual el conseller de salut que s’ha carregat la sanitat pública catalana, votarà després de declarar que amb la independència tindrem una atenció sanitària molt millar? Hem arribat a un punt en què no se sap ben bé si la consulta l’organitza el govern de CiU o dues agrupacions independentistes




A les portes del 9N la pregunta és obligada: Votaràs o no? I has d’argumentar la decisió que prenguis. D’entrada, és evident que la votació no permetrà dilucidar què pensa la comunitat catalana sobre quina ha de ser la millor relació que s’ha d’establir entre Catalunya i Espanya. No hi ha hagut cap debat seriós sobre les diferents fórmules possibles. L’únic debat que hi ha hagut és sobre si era correcte o no votar en les condicions en què s’ha mogut tot aquest procés. La dobla pregunta no ajuda a animat al vot a aquells que voldrien veure clarament expressada l’opció federalista. La paraula “federalisme” no surt per enlloc a la papereta i s’ha de deduir que els que en són partidaris haurien d’optar el Sí-No. No hauria estat més fàcil la triple opció si es volia donar sortida a aquesta opció? Hem arribat a un punt en què no se sap ben bé si la consulta l’organitza el Govern de CiU o dues agrupacions independentistes: l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Quin sentit té que els catalans no independentistes votin en unes urnes controlades per militants per la independència.
Per tant, ganes d’anar a votar en aquestes condicions ben poques.
“Però si no vas a votar, el govern del PP et comptarà com un dels seus”, et repliquen els que sí que ho faran. Tenen raó, però és raó suficient per dipositar el vot en unes urnes que estan pensades com a pas previ a unes eleccions plebiscitàries o una Declaració Unilateral d’Independència?
És una mica la dinàmica habitual en les eleccions clàssiques, on si t’abstens t’acusen d’haver facilitat la victòria dels “més dolents”. “Més val votar el mal menor, encara que sigui tapant-se el nas”, et recomanen.
Hem d’anar a votar tapant-nos el nas el 9N? Hem de participar en una festa de la democràcia en la qual el conseller de Salut que s’ha carregat la sanitat pública catalana, votarà després de declarar que amb la independència tindrem una atenció sanitària molt millor? No ho hem de fer-ho perquè “Manos Limpias” hi està en contra?
La meva decisió és no anar a votar, dir que els catalans hauran de votar algun dia sobre aquesta qüestió i que, perquè jo voti aquell dia, caldrà que el procés d’organització, debat i recompte dels resultats, em mereixin una confiança que ara no tinc.
Si els del PP volen posar la meva abstenció al seu sarró els hi diré això. I si els independentistes m’ho recriminen els ho diré també.

Mentre, em conformaré amb que no s’escapi cap bufetada aquest diumenge.

domingo, 2 de noviembre de 2014

Les institucions del federalisme multi-lingüe (Per Francesc Trillas)

Una millor arquitectura institucional per a la societat multi-lingüe en què vivim no depèn només de fer les coses millor a Catalunya. És necessari desenvolupar una nova estratègia que faci de la defensa del català no només un objectiu d’una sola institució. El català podria ser objecte d’un defensa molt més compartida si, a més de ser promogut per les administracions educatives de les Comunitats Autònomes o d’unes futures unitats federals, també fós objecte de promoció per part d’una nova institució, a l’estil de les comunitats lingüístiques belgues


(dedicat a Anna Estany, Manuel Cruz i Juan Claudio de Ramón)


Mentre Artur Mas lluita per la seva supervivència política arrossegant al seu darrera el prestigi de les institucions d’autogovern per les quals han lluitat diverses generacions de catalans, el president català s’ha convertit en un pària sense aliats externs (i cada vegada menys interns), al qual se li tanquen les portes de totes les cancelleries. És una llàstima, perquè hi ha coses molt importants del futur de Catalunya que necessiten en qualsevol escenari el suport d’aliats en un món integrat caracteritzat per una arquitectura institucional complexa. Una d’aquestes coses importants és sens dubte el futur de la llengua catalana, que no sobreviurà com una llengua d’ampli ús social si no és amb una actitud positiva per part de col·lectius (creixents segons l’enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat) que tenen altres llengües com a pròpia, i si no és amb la col·laboració d’institucions importants fora de Catalunya. 



En aquest sentit val la pena recordar que el català és una de les dues llengües que compartim amb la resta d’espanyols, donat que també és una llengua utiitzada en unes altres tres Comunitats Autònomes (la Valenciana, Balears i Aragó), i que també és utilitzada, encara que més minoritàriament, en uns altres dos estats-membres de la Unió Europea.
Anna Estany feiaen aquest blog una sèrie de reflexions que comparteixo en gran part: al model d’immersió lingüística del català se li poden fer retocs importants que preservin la unitat del model educatiu català, que està en la base de la unitat civil del poble de Catalunya, avui amenaçada per la irresponsabilitat política de l’aventurerisme d’Artur Mas i alguns dels seus aliats. Estic menys d’acord amb ella en el paràgraf on manifesta un cert escepticisme sobre la possibilitat d’aconseguir un ampli coneixement de la llengua anglesa. Jo crec que aquest coneixement és fonamental per construir un demos europeu, i per superar la gran desigualtat que avui suposa que aquesta eina fonamental d’èxit en el mercat laboral, l’anglès, avui sigui dominat només pels fills i filles de les classes mitjanes-altes o altes.
Però una millor arquitectura institucional per a la societat multi-lingüe en què vivim no depèn només de fer les coses millor a Catalunya. És necessari desenvolupar una nova estratègia que faci de la defensa del català no només un objectiu d’una sola institució, que com estem veient pot abandonar discrecionalment en un moment donat qualsevol objectiu de govern que no sigui la manipulació de la voluntat popular. El català podria ser objecte d’un defensa molt més compartida si, a més de ser promogut per les administracions educatives de les Comunitats Autònomes o d’unes futures unitats federals, també fós objecte de promoció per part d’una nova institució, a l’estil de les comunitats lingüístiques belgues. Aquestes són un exemple del que l’economista suís Bruno Frey anomena FOCJ (jurisdiccions solapades funcionals i competitives, en les sigles en anglès) i que venen a ser institucions creades per a resoldre temes concrets que se soplapen amb les barreres polítiques tradicionals. Aquestes jurisdiccions son consistents amb la idea d’una Europa sense fronteres i molta flexibilitat institucional per sota.

El català és una de les dues llengües que compartim amb la resta d’espanyols, donat que també és una llengua utiitzada en unes altres tres Comunitats Autònomes (la Valenciana, Balears i Aragó), i que també és utilitzada, encara que més minoritàriament, en uns altres dos estats-membres de la Unió Europea


La Comunitat lingüística del català podria tenir presidència rotativa, en quatre torns: un torn per la Generalitat de Catalunya, un altre per la valenciana, un altre pel govern de les Illes Balears, i un quart a repartir cada vegada entre l’Aragó, la regió francesa on es parla català i representants del municipi sard de L’Alguer a Itàlia. La creació d’aquesta comunitat lingüísitca, semblant en la seva estructura a l’actual patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, hauria d’anar acompanyada de la decisió de convertir el català en llengua oficial a les institucions espanyoles i europees, com a ho són diverses llengües a Suïssa i Canadà. Quan es demana que el català sigui una de les llengües oficials al Parlament Europeu, es topa amb l’obstacle que no és oficial ni a les institucions del govern de l‘estat com ho és el francés al Canadà o l’italià a Suïssa. Aquest és un objectiu inajornable de la llei de llengües que promou entre altres Juan Claudio de Ramón.
A això caldria afegir una profunda reflexió sobre el rol de les televisions publiques sobre el reflex de la realitat plurilingüe. L’us del català s’hauria de normalitzar en la televisió pública per a tota Espanya, així com del castellà a TV3. A més hi hauria d’haver un “Canal de la Concòrdia”, una mena de Canal Arte a la TDT que fós totalment en català i castellà. També hi hauria d’haver BBC-World per a tota Espanya amb subtítols en català i castellà, perquè tots els ciutadans espanyols poguessin veure una televisió internacional en anglès de qualitat.

La inauguració de la comunitat lingüística, els nous Canals de televisió  i l’oficialitat es podrien solemnitzar en un acte realitzat en algun palau dels molts que hi ha als països de parla catalana, amb presència del president del Parlament Europeu, i dels caps d’Estat d’Espanya, França i Itàlia. Una actuació d’aquestes característiques eliminaría d’un sol tret les típiques intervencions escèptiques que ens trobem molts federalsites en els actes públics: “això que vostè diu està molt bé però…”