viernes, 28 de abril de 2017

Cal recuperar la nostra història, per reconèixer-nos en el present (per Mireia Esteva)

El diumenge 2 d’abril, un grup de Federalistes d’Esquerres va visitar la platja de Argelès-sur-Mer que en 1939 es va convertir en un camp de concentració per a una part del més de mig milió de refugiats que van creuar la frontera després de la fi de la Guerra Civil. Reproduïm la intervenció de Mireia Esteva en l’acte d’homenatge a aquests milers d’homes, dones, nens i nenes que van estar reclosos en aquest lloc


A partir del 23 de desembre del 1938, es quan comença la desmoralització dels republicans. L’Exèrcit Popular de la República està desfet després de la derrota a la batalla de l’Ebre. Els primers dies de gener del 1939 van conquerir les Borges Blanques, Artesa de Segre i Pons. Les notícies de les primeres poblacions caigudes en mans dels feixistes són alarmants. Es parla de violacions, saqueigs, assassinats. Hi ha por, molta por, i no hi ha capacitat de contrarestar l’avanç.
El 14 de gener Tarragona ja és en mans de Franco. Les autoritats governatives saben que la derrota final és qüestió de dies i planegen la retirada. El Govern de la Generalitat inicia el camí cap a la frontera a finals de gener.
El dia 26 de gener Barcelona és ocupada. L’èxode de milers de catalans i de persones d’arreu de l’Estat que s’havien refugiat a Catalunya degut a l’avanç de la guerra, agafa dimensions tràgiques.
La majoria van fugir de Barcelona a peu, alguns amb cotxes o trens. Caminaven per la carretera amb nens a l’esquena, amb ferits, amb vells. Havien deixat les seves cases, la seva roba, els seus mobles, les seves feines, els seus amics, els seus morts mal enterrats. Perquè l’exili vol dir això: deixar-ho tot per salvar la teva vida. Venien vençuts i exhausts de la guerra civil, però malgrat això, al llarg de tot el camí, els avions militars metrallaven rasants la carretera i des de la costa, rebien les bombes dels vaixells feixistes. Molts va n acabar morts, escampats a la vora de la carretera o per les poblacions per on passaven
Quan van arribar a la frontera no els deixaven passar, encara que molts portaven salconduits familiars o per grups, fets a corre-cuita pel govern republicà o per la Generalitat. Els gendarmes els escorcollaven i es quedaven amb el que trobaven, retenien als que protestaven i separaven les famílies. Els que van travessar la frontera van trobar la por dels ciutadans francesos. La por dels pagesos acostumats a la tranquil·litat de pobles pagesos petits. En veure aquella munió de gent bruta i desarrapada, alguns tancaven finestres, d’altres eren solidaris i els donaven menjar i alguns avariciosos s’aprofitaven de la seva feblesa i es quedaven amb els diners o pertinences a canvi d’un tros de pa.
Els van portar aquí acordonats i amenaçats pels gendarmes i les tropes colonials franceses, d’algerians i senegalesos, massa semblants a les dels marroquins que acompanyaven al Franco.
A Argelers, quant hi van arribar els nostres pares, avis i besavis no hi havia res. Havia estat un camp de tir militar i el que més abundava era els casquets de plom de les bales. No hi havia cap construcció, tan sols les filferrades amb punxes de ferro que envoltaven el camp. Espai desolat, entre la filferrada i el mar, sobre la sorra, enmig del fred d’un hivern terrible i el vent gelat de les muntanyes del Canigó que clivellaven la platja amb vents de fins 140km/hora, que feien caure al terra als més febles.
Quan van arribar aquí, extenuats i amb els peus inflats es van deixar caure sobre la sorra humida. Uns arraulits al costat dels altres, sense conèixer-se. A vegades, compartint la manta sanguinolenta d’un mort o portant la roba d’un desconegut. Entre la gent n’hi havia de rics i de pobres, analfabets i literats, polítics, mestres militars i macarres. Hi havia catalans, andalusos, aragonesos, asturians i estrangers de les brigades internacionals.
Ningú els va donar ni menjar ni aigua, ni mantes ni aixopluc, ni llenya per encendre foc, però quan algun desesperat sortia del camp d’amagat per buscar alguna cosa, l’apallissaven. Es van menjar la poca herba que hi havia. De tant en tant, algun francès s’acostava al filferro i els donava un tomàquet o un tros de pa.
Van haver de fer forats a la sorra per protegir-se del vent, als que deien conilleres, embolicats amb les poques mantes que tenien, arraulits, tocant-se els cossos per escalfar-se.
Fins el 5 de febrer no es va obrir la frontera per permetre l’entrada dels combatents
De mica en mica, el que havia estat una platja buida es va convertir en un marasme físic i moral difícil d’imaginar: nens, joves, adults i vells, civils i militars, pagesos i intel·lectuals; éssers amb monyons que es desplaçaven sense pròtesi; milers de ferits, mutilats i malalts que arribaven en camions sobrecarregats, cotxes particulars, remolcs, carros i carretes. Quan un comboi entrava al camp i les fileres de soldats es fonien amb la multitud, els homes extenuats s’ajeien a la sorra i es tapaven amb els capots militars durant hores.
La majoria de la gent tenia la pell enganxada als ossos i els ventres inflamats per la desnutrició i quan menjaven els feia mal. Un got de llet i un rosegó de pa els feia vomitar. A la manca d’aliments i d’aigua potable, s’hi afegien les malalties, els paràsits, el fred i el cansament, l’afebliment a causa de la disenteria. A manca de latrines, tothom anava a la platja, però no gaire lluny perquè era hivern, i les onades retornaven tot a sobre la sorra, era un gos que es mossegava la cua. Els homes passaven corrents, aguantant-se els pantalons, però les dones hi havien d’anar acompanyades d’altres dones per evitar les mirades dels curiosos i l’assetjament sexual.
El temps passava lent i amb angoixa: llargues hores, on es barrejaven els gemecs dels ferits que encara tenien forces per queixar-se, els plors dels nadons, els comentaris dels graciosos, les baralles per una manta excessivament curta per tapar dos cossos, la molèstia obsessiva dels paràsits i els silencis depressius. Però cap gemec era més potent que l’ensordidor brogit del vent que bufava a les nits ficant-se a qualsevol forat, fent vibrar toldanes improvisades i planxes de zinc i enfurint les onades del mar contra els vençuts.
Al cap d’uns dies, van començar a arribar al camp camions amb pa i agua. Posteriorment, també bacallà sec
El 10 de febrer l’exercit feixista ja havia arribat a la frontera
Va ser la raó per la qual a partir del nou de febrer, durant més de cinquanta hores, Argelers va desaparèixer sota aquella humanitat maltractada. Un soroll obsessiu i continu sobre la carretera del mar. A les nits la gran serp humana s’escindia en grups que acampaven als bosquets de pins. Als matins, els camions de la República, fent grinyolar les suspensions i sobrecarregats al límit, forçaven els motors fins que la sorra els immobilitzava sense remei.
Deien que a l’entorn de mig milió de persones havien creuat la frontera, de les quals la meitat eren militars. Proporcionalment, cada cop hi havia al camp menys dones i nens i més homes.
La situació de les dones al camp es va tornar dia a dia més complicada, sobretot per dones embarassades sense possibilitats d’aconseguir menjar. Les dones amb nadons, sense llet per alimentar-los, eren assetjades a canvi d’un tros de pa i una mica de llet. Algunes venien objectes de valor a baix preu a canvi de llet per als nens o productes de primera necessitat. Llavors van decidir separar als homes joves i amb això a més de protegir les dones joves, també van separar les famílies.
La segona quinzena de febrer van arribar camions amb bombes per extreure aigua de la mateixa platja, amb uns tubs que calia enfonsar a la sorra quatre o cinc metres de profunditat. Va ser una alegria infinita, poder-se rentar i poder agafar aigua per beure. Alguns homes van ajudar a instal·lar-les. Però l’alegria va durar poc, ja que l’aigua que sortia estava mal filtrada, era salada, tothom es rentava a les bombes i l’aigua que tornava a la sorra es tornava a bombejar per beure. En pocs dies, de menjar pa florit i beure aquella aigua, uns setanta mil refugiats van agafar disenteria. Els mateixos dirigents polítics van prendre la decisió d’obligar tothom a despullar-se i banyar-se al mar, mentre els companys bullien la roba per eliminar infeccions i paràsits.
A partir del catorze de febrer es va autoritzar als refugiats amb parents o amics a França a sortir de l’internament dels camps a condició de no demanar cap ajut a l’Estat Francès. Per facilitar que la gent es busqués la manera de sortir del camp donaven dos segells al mes a cadascú. Però ni havia molts que a França no hi tenien res, ni diners, ni amics, ni feina. Després de tot el que havien viscut: fugint dels carrers de Barcelona enmig del foc; dels bombardejos a la carretera enmig de la corrua de gent, els morts entre les maletes i el fang i el pastitx de la neu, al costat de la fugida; els animals de càrrega, exhausts, rematats i menjats, molts gairebé no recordaven com havien arribat a aquell camp, ferits o arrossegats pels companys, semi inconscients. Res els feia por, per això, malgrat la prohibició d’aproximar-se a les tanques eren nombrosos els que s’evadien, encara que fos per fer un tomb o prendre un cafè com a persones lliures. Molts desesperats que no sabien a qui escriure, s’escapaven uns dies per trobar algú que volgués reclamar-los o per indagar on eren els seus familiars, o per enviar una carta que no volien que passés la censura del camp. La majoria de les evasions s’allargaven de dos a quatre dies. La cavalleria algeriana era l’encarregada de perseguir els fugitius i recorria les rodalies del camp incansablement. Els que tornaven eren acollits com herois pels altres refugiats, però el mínim que podien rebre dels soldats era una garrotada o una pallissa.
A partir del 18 de febrer, els comerciants de l’entorn van rebre permís de vendre productes al camp, i ben aviat habitants d’Argelers i d’altres pobles del voltant anaven amb el carro a vendre patates, embotits, mongetes seques i tot tipus de productes frescos.
Quan els refugiats van rebre els primers girs postals de familiars de França van començar a comprar conserves, paper per escriure, begudes, estilogràfiques, jocs de cartes, sabó i altres coses. Com a conseqüència, es va començar a organitzar la zona comercial, en una gran avinguda paral·lela al mar, que travessava de sud a nord el camp: al seu llarg s’instal·laren sabaters, cosidors, rellotgers, barbers, llibreries, i fins i tot una mena de taules on es bescanvien diners de la República per francs i on s’hi podia trobar calçat, roba, rellotges i tabac. Per això, la gent va començar a dir: A Cotlliure fa bon viure i a Argelers només si tens diners.
A partir de la tercera setmana de febrer van començar a arribar alguns materials de construcció. Els primers camions carregats de materials van ser assaltats i la fusta utilitzada per fer foc o arreglar-se les cabanes d’aixopluc. Els responsables polítics es van enfadar i tractaven d’animar la gent a treballar, per a construir dependències comunes i millorar les condicions generals. Van començar a treballar els brigadistes i al final, tothom hi va participar. No els havien portat eines, ni tan sols xerracs, i els fan haver d’improvisar amb retalls de llauna ondulada.
Van instal·lar, una barraca per dutxar-se de 20 en 20 amb regadores, d’ aigua gelada. Alguns tenien sabó, però d’altres, simplement es rentaven amb sorra. Sortien morats de fred i es vestien amb la mateixa roba que portaven, ja que no en tenien d’altra. Si rentaven roba ho feien a la nit i esperaven que s’eixugués embolicats en una manta, ja que la majoria de la gent només tenia la roba que portava posada.
Els sanitaris republicans i els metges de les Brigades Internacionals van muntar una infermeria sense medicaments. A la barraca hospital, al principi, els malalts estaven a terra embolicats amb una manta i només hi havia aspirines i pastilles Maggi per fer caldo, així que molts preferien no anar-hi.
Es van començar a organitzar per grups i professions: els barbers tallaven els cabells, els cuiners feien ranxo per a tots, els mestres feien classe als infants i alguns més cultes escrivien cartes pels que no sabien escriure. Hi havia qui tenia habilitats especials i construïa amb fusta una joguina per a un nen, o dibuixava uns plànols per construir una cabana, o fotografiava el camp, amb una mica de greix fabricava una llàntia, obtenia llum amb dinamos de bicicletes que aprofitaven la força del vent o esculpia escacs amb fustes portades pel mar. Les maletes trencades van passar a ser taulers de dames. Les bales de plom enterrades a la sorra es fonien i es feien servir per fer alguns objectes i avions de joguina.
El 25 i 27 de febrer el govern francès i el Regne Unit van reconèixer el govern espanyol franquista. La moneda republicana va deixar de ser legal i els documents emesos pel govern republicà, també. Els refugiats republicans van esdevenir d’un dia per l’altre indocumentats sense diners.
L’1 d’abril s’acabà la guerra civil
Les autoritats franceses van dir que volien sanejar el camp i van decidir buidar-lo. Van començar fent una fitxa de tothom i mostraven molta desconfiança amb els militants comunistes i anarquistes. Les batudes a la cerca dels que s’escapaven es van tornar molt dures i a molts els tornaven cap a Espanya o els portaven a altres camps de concentració. El prefecte del camp no s’amagava de dir que era partidari del Franco.
Mica en mica, el camp d’Argelers es va buidar d’homes útils. Les dones, els nens i els vells es classificaven dos grups: els que havien de retornar a Espanya i els que es podien integrar a residir a França. Cada dia sortien camions carregats de gent, molts van ser repatriats obligatòriament cap a Espanya i van acabar afusellats o en batallons de treball.
Alguns els van portar a altres camps on portaven els rebels i polititzats. Alguns van ser declarats aptes per viure a França i portats a camps de règim semiobert.
El 30 de juny es va tancar oficialment el camp per fer-ne un de nou, però s’hi van quedar a treballar uns 400 per reconstruir-lo.
Aquest camp, més ben organitzat, passaria per diferents fases, segons la situació de França en relació a la guerra europea.
Els espanyols, alguns es van escapar, tornar a exiliar amb l’entrada dels nazis, la majoria a Mèxic i Rússia. D’altres es van unir a la resistència francesa, altres van ser deportats a camps de concentració nazis, altres van entrar a les fàbriques per fer armament de guerra, i d’altres van anar a la Legió francesa.
Cal recuperar la nostra història, per reconèixer-nos en el present.

viernes, 21 de abril de 2017

Ante la tumba de Antonio Machado (por Carlos Jiménez Villarejo)

Intervención de Carlos Jiménez Villarejo ante la tumba de Antonio Machado en Colliure con motivo de la visita de un grupo de Federalistes d’Esquerres el 2 de abril de 2017


Atravesada la frontera, con su madre, su hermano José y su esposa Matea, por Port- Bou, finalmente exhaustos, llegan a Colliure donde encuentran alojamiento en el Hotel Bougnol-Quintana, que dirigía Pauline Quintana.
Su hermano, ante el estado ánimo del poeta dice: ”No podía sobrevivir a la pérdida de España. Tampoco sobreponerse a la angustia del destierro”.
Una tarde, Machado baja al Salón con una pequeña caja de madera, un joyero. Se lo entrega a Pauline y le dice:·” Es tierra de España. Si muero en este pueblo, quiero que me entierren con ella”.
Cuando Pauline trata de hacerle desistir, el poeta dice: “Mis días, Señora, están contados”
Machado muere el dia 22 de febrero a las tres y media de la tarde.
Ian Gibson, después de narrar la muerte del poeta, reproduce estos versos:
“Ciego, pidió la luz que no veía.
Luego, llevó, sereno
El limpio vaso, hasta su boca fría,
De pura sombra- oh, pura sombra- lleno.
El entierro fue estrictamente civil y de una sobriedad acorde con el pensamiento y la manera de ser del poeta.
Antes de su inhumación, Julián Zugazagoitia – un año después, fusilado por Franco- pronuncia un discurso fúnebre en medio de un dolorido silencio. Tras una emocionada semblanza de la vid y obra del poeta, concluye con una copla del poeta:
“Corazón, ayer sonoro,
¿ta no suena
tu monedilla de oro?
Desde nuestro infinito agradecimiento a la vida y obra del poeta, podemos concluir con estos dos grandes versos:
Vive, esperanza, ¿quién sabe
lo que se traga la tierra? y
Late, corazón, no todo
se lo ha tragado la tierra.

lunes, 3 de abril de 2017

Los Refugiados del Clima. Hacia una solución global (por Gonzalo Delacámara)

Desde 2008, una media de una persona por segundo se ha desplazado por desastres iniciados de manera súbita, la mayor parte de los cuales estaban relacionados con extremos meteorológicos o climáticos. Esta cuestión, que irá en aumento, necesita una solución a escala mundial y una aproximación federal que reconozca los derechos fundamentales de estas personas. Los refugiados del clima no son refugiados del clima en realidad sino de nuestra incapacidad para proporcionar una adecuada gobernanza de los recursos naturales y los bienes comunes


En 1915, el poeta estadounidense Edgar Lee Masters publicó Antología de Spoon River, una colección de breves poemas en verso libre que narra colectivamente los epitafios autobiográficos de los habitantes de Spoon River, un  pequeño pueblo de ficción en eso que hoy llaman ‘la América profunda’. Spoon River contiene más de doscientos personajes que nos cuentan cómo vivieron y murieron. Cada uno de ellos narra en primera persona su propio epitafio y reflexiona sobre la existencia; desde cada uno de esos breves relatos revelan la verdad que las convenciones sociales, el peso de la tradición, la inercia, las ideas míticas, les obligaron a ocultar en vida. Esa antología poética muestra que no hay mejor modo de conocer por qué tomamos las decisiones que tomamos, de indagar en lo universal, que experimentando la emoción de lo inmediato.
Lo inmediato estos días tiene que ver, entre otras cosas, con la afluencia de inmigrantes y refugiados a Europa. Por cierto, afluencia no masiva: el 89% de los refugiados del mundo es acogido por países en desarrollo. Se repite, de hecho, con insistencia que Europa padece una crisis de refugiados, cuando mi sensación es que son los refugiados quienes padecen la crisis de Europa.
Actualmente hay aproximadamente 70 millones de personas desplazadas de modo forzoso en el mundo, de los que unos 20 millones encajan en la figura legal del refugiado. Las cifras han crecido pero también se ha difuminado la frontera entre refugiados que huyen de conflictos bélicos, persecuciones de toda clase, Estados fallidos con economías en ruinas, situaciones de extrema violencia y aquellos que se ven desplazados por hambrunas, mal llamados desastres naturales y un intenso deterioro ambiental.
Desde 2001, el 60% de esos desplazados escapa de los mismos diez conflictos prolongados en el tiempo: Siria (con más de 12 millones de desplazados, entre internos y solicitantes de asilo en otros países), Colombia (todavía hoy con más de 6 millones de desplazados internos), Afganistán, Sudán del Sur, Somalia. Sin embargo, comienza a consolidarse la idea de que una fuente de desplazamientos masivos será, si no lo es ya, el cambio climático. 
Desde 2008, una media de una persona por segundo (hasta un total de casi 300 millones de personas) se ha desplazado durante periodos relevantes de tiempo por desastres iniciados de manera súbita, la mayor parte de los cuales estaban relacionados con extremos meteorológicos o climáticos (sequías, inundaciones, eventos de contaminación del suelo o del agua…). Se estima, de hecho, que el riesgo de esa clase de desplazamiento se ha duplicado en los últimos 40 años. El promedio de 26,4 millones de personas al año no incluye, sin embargo, aquellos desplazamientos ocasionados por los impactos de fenómenos climáticos de aparición más paulatina. En ese caso apenas solo existen estimaciones puntuales: por ejemplo, en Somalia, en 2011, 1,3 millones de somalíes se desplazaron internamente y 290.000 buscaron refugio fuera del país en el contexto de la sequía en el Cuerno de África, que ocasionó una hambruna y altos grados de inestabilidad.
El 6 de abril de 2017 discutiré con los asistentes al evento organizado por Federalistes d’Esquerres sobre ciertas ideas míticas que nos incapacitan para encontrar una solución a escala mundial a estos desplazamientos de refugiados. Los refugiados del clima no son refugiados del clima en realidad sino de nuestra incapacidad para proporcionar una adecuada gobernanza de los recursos naturales y los bienes comunes. Los llamados desastres naturales son en esencia desastres humanos ante fenómenos naturales y lo son, desde luego, en las consecuencias pero, del mismo modo, lo son también en las causas.
Si no somos capaces de privilegiar enfoques preventivos frente a enfoques reactivos, si no anteponemos las ideas de ciudadanía y justicia a la caridad, las voluntades colectivas a las individuales, si no entendemos lo arcaico de la idea de estado-nación, si no apostamos por una aproximación federal para el reconocimiento de los derechos fundamentales, si obviamos hasta lo insensato nuestra responsabilidad en el cambio climático y la debilidad de nuestras respuestas de adaptación al mismo, habrá muchos ciudadanos del mundo que nos contarán su vida como los habitantes de Spoon River.


Gonzalo Delacámara es director académico del Foro de la Economía del Agua