sábado, 3 de noviembre de 2018

“It’s a fantasy!” (“És una fantasia!” – sobre el comentari del presentador de la BBC a Ernest Maragall) (Per Francesc Trillas)

A l’entrevista que, en el programa Hard Talk, el periodista Stephen Sackur li va fer a Ernest Maragall, en un moment donat Sackur li va dir al polític català sobre els seus plans per a la independència: “It’s a fantasy! Algú ho havia de dir i ha estat la BBC 




Un dels problemes que té Catalunya és que “tothom” es coneix massa. Per descomptat, poso cometes, perquè em refereixo a les elits: personal polític, periodistes, acadèmia, culs de tertúlia… Tots són tan amics que poca gent s’atreveix a recordar, per no incomodar, el caràcter xenofòbic dels antics articles del president Torra, o l’atac a l’estat de dret que van suposar els fets de la tardor de 2017, per posar dos exemples. Per això és molt difícil que, i no només em refereixo a TV3, es facin les preguntes adequades a les entrevistes.
Per sort, sempre ens quedarà la BBC. A l’entrevista que, en el programa Hard Talk, el periodista Stephen Sackur li va fer a Ernest Maragall, en un moment donat Sackur li va dir al polític català sobre els seus plans per a la independència: “It’s a fantasy!”. En concret ho va fer quan Maragall intentava explicar-li que calia obrir un debat perquè la Unió Europea acceptés com una cosa normal que els seus estats membre es podien disgregar i els trossets restants ser acceptats com a nous estats-membre a la mateixa Unió Europea.
La fal·làcia absurda de “l’expansió interna” de la UE és una de tantes fal·làcies que l’evangeli independentista fa empassar-se als seus feligresos. El fet és que l’independentisme català no només topa amb la legalitat dels tractats europeus, sinó que no té cap aliat de pes per reformar-los en la direcció que voldria. L’independentisme català s’ha quedat sense cap aliat de pes en els espais centrals de la política europea després de l’expulsió del PDeCat de la família liberal.
L’acceptació natural d’una Catalunya independent en les estructures de la UE és una fantasia. Com és una fantasia pensar que cap govern espanyol pugui negociar un referèndum d’autodeterminació. És la Constitució espanyola la que impedeix els referèndums d’autodeterminació (no impedeix els consultius, però no és aixo el que volen els indepes). La Constitució no la pot canviar un govern. Caldria una reforma agreujada que acceptés una legislació “sobiranista”, els dos terços de dos parlaments espanyols que l’acceptessin, i un referèndum de ratificació de la reforma a tota Espanya, abans de procedir a un referèndum d’autodeterminació. És impensable una majoria de dos terços que no impliqués que un referèndum d’autodeterminació només es pogués fer sota condicions molt estrictes (que no serien les desitjades pels indepes, igual que els secessionistes de Quebec no accepten les condicions de la Llei de Claredat al Canadà).
S’hauria de fer una reforma constitucional espanyola no sobiranista sinó federal, amb l’input d’experts i el consens de les principals forces polítiques, no una Constitució catalana unilateral i de part amb l’input de Beatriz Talegón, Lluis Llach i Antonio Baños com a grans experts constitucionalistes (anem baixant el nivell: de Viver i Pi Sunyer a Antonio Baños, passant pel jutge Vidal i Joan Ignasi Elena).
I això que la BBC anomena una fantasia és l’independentisme moderat, perquè Ernest Maragall va ser molt criticat per aquesta entrevista entre els sectors més hiperventilats.Torra s’adreça a aquests sectors quan diu que tornar enrera no és una opció: però en realitat només fem que tornar enrera des de 2012! I de forma accelerada des de setembre de 2017. Hem tornat enrera en convivència, en autogovern i en benestar econòmic i social.
Els que diuen que no volen tornar enrera en realitat no volen fer marxa enrera en el camí de la crispació i de la competència per veure qui la diu més grossa o qui se ne’n riu més de l’estat de dret. Vicent Sanchís, màxim responsable de la televisió pública (la que hauria de ser la BBC catalana) se ne’n riu de l’oposició quan critica que TV3 ha esdevingut la Fox News de Catalunya, igual que reia a la tele no fa gaire quan era tertulià i dirigent d’una entitat indepe. Altres exponents dels sectors hiperventilats transiten ràpidament de la fantasia al malson, com Colomines, de Gispert, Castellà…
Mentrestant, la realitat segueix tenint un fort biaix federalista, encara que no quedi bé dir-ho entre les nostres elits, potser perquè és un biaix que no ens fa ser gaire especials, sinó que ve a dir que tenim coses en comú amb altres. Però  algú ho havia de dir (i ha estat la BBC), algú havia de recordar que desviar-se de la realitat té un nom: “It’s a fantasy!!!!”

miércoles, 17 de octubre de 2018

Cuando despertó, la solución federal estaba allí (por Francisco Morente Valero)

El problema de los independentistas es que se han quedado sin relato más allá de la denuncia de “la represión”. Y, lo que es peor, sin plan. Atenazados por el temor a ser tildados de traidores, los dirigentes más lúcidos no se atreven a decir a los suyos que el emperador va desnudo




El “otoño caliente” que muchos observadores políticos anunciaban coincidiendo con el ciclo previsto de conmemoraciones de los sucesos de septiembre y octubre de ahora hace un año está resultando más fresco de lo previsto.
Ya resultó significativo que los independentistas pasasen de puntillas por lo acaecido en el Parlament los días 6, 7 y 8 de septiembre de 2017. En aquel momento, la aprobación de las leyes de referéndum y de transitoriedad política fueron festejadas a lo grande por los diputados de la mayoría, con profusión de abrazos, caras iluminadas por las sonrisas y enérgico canto de Els Segadors. ¿Por qué será que un año después tanto entusiasmo y alegría no mereció ni una nota al pie en las agendas de los dirigentes secesionistas? 
El punto culminante de las conmemoraciones que debían impulsar la agitación otoñal se centraba en torno a los días 1 y 3 de octubre. Pero ahí las cosas se torcieron, el president Torra mostró una y otra vez su torpeza, y el independentismo entró en una inacable sucesión de despropósitos: la burda instrumentalización política de los mossos por parte del Govern, el intento de asalto al Parlament por parte de los jóvenes animados por Torra a apretar, la descarada manipulación de la cámara legislativa catalana por parte de los dos grupos que sustentan al gobierno y, finalmente, la escenificación pública de la división independentista y su pérdida momentánea de la mayoría parlamentaria. 
El problema de los independentistas es que se han quedado sin relato (más allá de la denuncia de “la represión”) y, lo que es peor, sin plan. No es algo nuevo; en realidad, hace todo un año que están así. Exactamente, desde que Puigdemont se largó a Bélgica sin avisar a la mayor parte de los consejeros de su gobierno, sin arriar la bandera española del Palau de la Generalitat  y sin dejar instrucción alguna sobre lo que hacer después de la fúnebre (no había más que ver las caras de sus protagonistas) declaración del 27 de octubre. Lo que vino a continuación -constatación de que ni había estructuras de estado preparadas ni se las esperaba, total ausencia de reconocimiento internacional de la fantasmal República catalana, fuga de empresas y nula resistencia institucional y popular a la aplicación del artículo 155- certificó para quien no tuviera una venda en los ojos el fracaso de la vía unilateral y exprés a la independencia. Y el monumental engaño con el que esta se había vendido a los votantes independentistas.
Atenazados por el temor a ser tildados de traidores, los dirigentes más lúcidos del independentismo no se atreven a decir a los suyos que el emperador va desnudo. Es más, no se atreven a asumir la verdadera lección de todo lo que ha ocurrido. Si la independencia no se pudo materializar fue, evidentemente, por la (más que esperable) respuesta del Estado, pero sobre todo porque la mayoría de la sociedad catalana, contrariamente a lo que la propaganda independentista pregona noche y día, no estaba ni está por esa salida al conflicto político que tenemos planteado.
La descarnada verdad es que, cada vez que se ha podido votar en condiciones democráticamente homologables, la opción independentista ha evidenciado su falta de mayoría social, pese a que gracias al sistema electoral haya podido conseguir mayorías parlamentarias. Nada sorprendente cuando en todas las encuestas, si la pregunta no plantea un dilema en blanco o negro (independencia o no), sino que permite apreciar la pluralidad de opciones existente, lo que gana con claridad es el deseo de más autogobierno en el marco del Estado español. 
No será fácil salir del punto en el que se encuentra el conflicto político que vive internamente la sociedad catalana y que envenena las relaciones entre las instituciones catalanas y las del Estado. Pero no hace falta devanarse demasiado los sesos para llegar a la conclusión de que tarde o temprano, y siempre que todos los actores se mantengan en las reglas del juego democrático y no violento, habrá que llegar a un acuerdo sobre mejora del autogobierno en un marco de lealtad institucional y confianza mutua. Llegados a ese punto, la solución federal estará ahí para salir del agujero. La reciente reunión en L’Hospitalet de Llobregat de federalistas de toda España muestra que, contra lo que quiere el independentismo, esa es una opción viva y creciente también fuera de Cataluña. Tarde o temprano habrá que recurrir a ella. Y cuanto antes, mejor.

lunes, 15 de octubre de 2018

Els populismes ultradretans ens envolten (per Francesc Esteva)

¿Per què votem personatges com Trump o Bolsonaro? La resposta no pot ser tancar fronteres sinó més política global




Si ja era preocupant la Presidència de Trump als USA, ara la possible victòria de Bolsonaro a Brasil situaria les dues economies més importants del Nord i del Sud del continent americà en mans del populisme més ultradretà. Si això hi afegim que aquest mateix populisme va creixent a Europa tenim un paisatge molt preocupant. La deriva polonesa, magiar i austríaca acompanyada dels creixements dels partits xenòfobs i anti-europeus a diferents països, especialment a Itàlia o França, els intents de fer una candidatura europeu d’aquests partits, etc. són molt preocupants. La pregunta és perquè es dona aquesta deriva totalitària, xenòfoba, perquè molts pobles decideixen votar aquest tipus de personatges.
Penso que una causa important d’aquestes derives es la inseguretat, la por de la gent. Com en el període d’entre guerres, als anys 30 quan les crisis econòmiques i el naixement d’un nou món encara no definit va produir el sorgiment dels règims feixistes i totalitaris. Però cada temps te les seves especials característiques. Que produeix ara la inseguretat? Sense voler ser exhaustiu (hi ha molts llibres parlant del tema) voldria descriure alguns dels temes que crec donen aquesta inseguretat:
- Un primer tema és la inseguretat respecte a la feina. En el nou món tecnològic en el que estem immersos, allò de “feina per tota la vida” no te sentit, la gent veu com tot canvia a una gran velocitat, la robotització i la IA transforma el món a una velocitat vertiginosa, ningú es veu capaç de dir com serà el món d’aquí a pocs anys. I davant d’aquest desconcert molta gent se sent desprotegida, no sap on està, se sent insegura sobre tot aquells que no tenen qualificacions tecnològiques i no troben feina o la perden i se senten perduts, no entenen el que passa, no es veuen capaços de tornar a començar. 
- Un segon tema és la falta de credibilitat del sistema polític que te una doble vessant: per una part hi ha el desprestigi de la política i els polítics (fruit, en part, de la corrupció que intencionadament es fa veure com a sistèmica i de que la representació i la democràcia a l’era d’internet no està clar com haurien de ser perquè, per exemple, responguin a les interferències cibernètiques o superi formes de representació que no concorden amb la immediatesa que l’era d’internet posa a primer terme) i per l’altre hi ha la dificultat cada cop més creixent de fer entendre a la gent les repercussions que tenen les decisions que es prenen (fruit de la complexitat creixent dels problemes a que s’enfronta la política i les repercussions no immediates de les decisions que es prenen). 
- Un tercer tema és la immigració. Avui ja no som mons aïllats tancats en fronteres, països concrets que donen identitat a les persones, amb moviments de gent per treball (en general de persones de cultures relativament semblants com eren els andalusos a Catalunya o els espanyols a alemanya). Ara les persones tenen la possibilitat de moure’s d’un lloc a l’altre en tot el món sense límits geogràfics. D’aquí que la gent que viu en països amb problemes (econòmics, amb guerres, etc.) tracti de migrar a llocs on a través dels mitjans de comunicació massius veuen com llocs on es viu millor. I això es vist com una agressió pels que viuen en aquests països que tenen més nivell de vida. La gent d’aquest països ho veu com una amenaça perquè pensa que pot posar en risc el seu nivell de vida i canviar les seves tradicions. Hi han problemes de por de perdre la feina o el nivell de vida fins a por de xoc de cultures diferents, de com abordar la diversitat cultural.
La resposta a aquests reptes es complicada. De fet hi han dues tendències. Els populistes proposen tancar fronteres i mantenir la identitat dels estats del segle XX, ens proposen continuar com si el món global no existís. En Trump, el Brexit, les ultra-dretes europees, etc. volen retornar a fer gran un país i anar en contra de la globalització, per exemple, als acords de lliure comerç. Per l’altre costat els partits tradicionals no troben la resposta perquè en el fons volen mantenir propostes que eren vàlides en el món passat però que no està clar que ho siguin en el món globalitzat, no saben com adaptar-les al nou món. No hi ha una idea clara del món a que ens hem d’enfrontar i simplement van  responent als problemes que es van trobant sobre la marxa. I aquestes respostes són de segon o tercer nivell, difícils d’explicar. Per exemple, com enfrontar l’escalfament global o com reglamentar les empreses tecnològiques perquè respectin els drets individuals i col·lectius o com actuar globalment per disminuir les desigualtats no tenen respostes clares per part de “la política” ni per molta gent que no veuen la relació entre problemes i respostes. I això fa que no detectin que son respostes vàlides per resoldre les seves inseguretats.
Potser la resposta més elaborada per part de l’esquerra siguin les rentes garantides de ciutadania o la renta bàsica universalo altres propostes similars que podrien donar a la gent una certa seguretat i així permetre abordar els temes més greus amb una certa tranquil·litat. De totes formes el tema de la immigració i les desigualtats continuarà pendent i la resposta no pot ser tancar fronteres sinó més política global amb majúscula, una política que avui per avui no es veu que avanci cap on hauria i que necessita projectes realistes i temps per fer-la efectiva.

viernes, 22 de junio de 2018

“10 lliçons del Brexit dos anys després del referèndum” (per Francesc Trillas)

És un segon aniversari que probablement no serà gaire celebrat, perquè ningú no sap com sortir del caos provocat pel referèndum, malgrat que alguns sobiranistes britànics pretenien anomenar l’efemèride “Dia de la Independência




A Catalunya hi ha sectors polítics que segueixen utilitzant el que ha succeït al Regne Unit els darrers dos anys com a exemple de democràcia, per l’ús que han fet de la figura del referèndum dicotòmic sobiranista dintre de la legalitat. No hi ha dubte que l’ús d’instruments dintre de les regles del joc és molt més defensable que saltar-se la legalitat i derogar unilateralment tot un marc constitucional democràtic homologat internacionalment. Però fins i tot dintre de la legalitat, el que ha succeït al Regne Unit mostra, en el cas més favorable a les tesis sobiranistes (quan es compleix amb l’estat de dret, encara que això tingui menys restriccions en un país sense constitució escrita), l’error d’utilitzar com a instrument democràtic un referèndum dicotòmic sobiranista. El 23 de Juny de 2016 el 37% de l’electorat britànic amb dret de vot (i el 52% dels votants efectius) va optar per sortir de la Unió Europea. Els joves, les grans ciutats, Escòcia, Irlanda del Nord i Gibraltar, van votar a favor de seguir a la Unió. A partir de llavors, el caos s’ha apoderat de la política britànica i la incertesa ha creat un núvol que compromet el futur econòmic del Regne Unit.
És un segon aniversari que probablement no serà gaire celebrat, perquè ningú no sap com sortir del caos provocat pel referèndum, malgrat que alguns sobiranistes britànics pretenien anomenar l’efemèride “Dia de la Independência”.
Malgrat que els sobiranistes van guanyar el dia del referèndum per un marge molt estret, tot el que ha passat després ha estat per a ells un fracàs. Una campanya de mentides, radicalització (amb una política assassinada) i racisme, va portar a invocar vuit mesos després del referèndum quelcom anomenat article 50 dels Tractats de la Unió (article del qual s’havia parlat poc durant la campanya del referèndum), que donava lloc a l’inici de les negociacions de dos anys sobre l’acord de sortida i nova relació del Regne Unit amb la Unió Europea. Això va ser ja una sorpresa per a molts sobiranistes britànics, que no entenien per què havien de negociar res, ja que s’havien cregut que realment eren sobirans i que podien unilateralment “tirar pel dret”. Des de llavors la negociació ha consistit en un constant recular per part dels negociadors britànics, mal preparats i en tot moment desbordats per la professionalitat dels negociadors europeus encapçalats per Michel Barnier.
El dia després del referèndum, a Google van ser rècord de visites conceptes com Unió Europea o Brexit: la gent volia saber què havia votat… per què no ho sabien. Al juny de 2016 vaig presentar al meu blog Progrés Real (que va finalitzar al gener de 2018) una sèrie de reflexions sobre el que estava passant.
Des de llavors hem après moltes coses de les conseqüències i implicacions d’un referèndum de sobirania. Aquest aprenentatge probablement ha tingut efectes a Catalunya (però encara no suficients), on molta gent que defensava la idea d’un referèndum legal d’independència amb la boca ben gran, o bé ha deixat de fer-ho, o ho fa ara amb la boca més petita. Això inclou molts que defensaven un referèndum perquè perdés la independència i la qüestió quedés tancada, amb una ingenuïtat pròpia de David Cameron.
Almenys hem après 10 lliçons de l’experiència del Brexit:
1. Els referèndums d’independència provoquen la divisió i polaritzacio de la societat o l’agreugen, generant fanatisme i intolerànica, incloent en el cas britànic casos greus de racisme i de recerca fàcil de bócs expiatoris (Brussel·les, els immigrants).
2. Fins i tot les jurisdiccions més sobiranes, armades i democràtiques, i amb un passat imperial, no tenen el monopoli de la sobirania. Tot s’ha de negociar en una Europa i un món interdependents.
3. Les institucions són complementàries, no es poden triar unes cireres i no unes altres, perquè les cireres estan entrellaçades. No es pot voler gaudir dels avantatges d’un mercat únic i no acceptar-ne les regles comunes i la lliure circul·lació de persones, per exemple.
4. La fal·làcia del càstig compartit (“els altres hauran de cedir perquè tenen molt a perdre”) porta a la infravaloració de la determinació de la part amb la qual en algun moment els sobiranistes reconeixen que han de negociar. Els sobiranistes del Regne Unit van infravalorar la força, determinació, unitat i preparació dels negociadors de la Unió Europea. És veritat que la Unió Europea hi té a perdre ni que sigui reduint una mica més els llaços amb el Regne Unit. Però més hi perdria si no mostrés a tothom fermesa en la negociació, una fermesa que serveixi d’avís per a navegants, d’avís per a aquells que es pensin que separar-se és fàcil i no té costos. És un error en el qual també hi han caigut en altres contextos el grec Varoufakis o la catalana Ponsatí, excessivament influits per la teoria de jocs més simplista.
5. Els referèndums divisius no solucionen ni donen tranquil·litat, ni serveixen tampoc per expressar la “voluntat del poble”. Un referèndum sense un acord previ tendeix a expressar la voluntat d’aproximadament poc més de la meitat dels que van a votar (i intenta imposar-la sobre l’altra meitat, que deixa de ser “poble”), i que ho fa a més mal informada i per motivacions sovint allunyades de l’assumpte per al qual es convoca el referèndum. Un referèndum que requereixi majoria qualificada o que plantegi més de dues opcions soluciona alguns d’aquests problemes però no tots, i en crea d’altres. Rarament aquests referèndums “tanquen” el tema. Com explica la periodista de The Guardian Polly Toynbee: “Prepara't per Brexit ad infinitum (…). Brexit no és un esdeveniment, no hi ha un moment decisiu, sinó un procés interminable que s'estén potser 20 anys per endavant. Podem estar pagant fins a l'any 2064. Mentre fem i desfem 45 anys de vides entrellaçades, el ministre d'Europa, Denis MacShane, adverteix que això serà Brexiternity (…). Les raons per creure que els durs Brexiters no poden guanyar són legió. Anima’t i confia que, fins i tot si el procés de Brexit s'arrossega per sempre, i el so i la fúria es troben en els extrems, és probable que s’imposin a poc a poc els sectors més sensats i pragmàtics.” No hi ha un moment decisiu, la idea de la “desconnexió” és una fal·làcia en el món interconnectat del segle XXI; els sensats i pragmàtics federalistes ho sabem.
6. No és sobirà ni el Regne Unit, cosa que els nacionalistes seguiran demostrant dient que els aspectes imperfectes inevitables del resultat final seran culpa dels altres. Si la culpa és dels altres, potser és que no eren tan sobirans. Els responsables del desastre ja el comencen a admetre i ja s’estan rentant les mans, però no reconeixeran mai la seva responsabilitat, les seves mentides ni els seus errors de càlcul.
7. Reforçar fronteres té costos econòmics: en aquests moments les enquestes assenyalen que una majoria dels electors que anirien eventualment a votar en un plebiscit ja no volen sortir de la Unió Europea, especialment perquè han entès els costos del tancament de fronteres i les dificultats d’aprovisionament que tindrien lloc entre Gran Bretanya i el continent, i els costos de reinstaurar la frontera entre Irlanda del Nord i del Sud.
8. Hi ha referèndums que sí que tenen sentit, com aquells que venen precedits d’un gran acord dels representants democràtics i amb suport internacional. Aquest va ser el cas dels acords refrendats de Divendres Sant, que van permetre la pau a Irlanda del Nord. Part d’aquests acords era la desaparició pràctica de la frontera lintre de l'illa d’Irlanda. Un Brexit dur posaria en perill aquest pacte històric, perquè tornaria a dividir l'illa d’Irlanda. La constatació d’aquest fet fa a hores d’ara molt improbable un Brexit dur.
9. El sobiranisme promou una selecció adversa del personal polític. El domini de tot el debat polític per una qüestió d’identitat allunya de l’acció política a persones preparades i preocupades per altres questions socials, i dóna veu a personatges estrambòtics com Nigel Farage o Boris Johnson. O a èlits frívoles i irresponsables que pretenen treure un rèdit partidista del patriotisme de forma temerària, com han demostrat els fracassats David Cameron i Theresa May.
10. El nacional-populisme comparteix trets comuns a diferents llocs: fa poc s’ha conegut la proximitat a Putin de la campanya del Brexit,  com va passar amb la campanya de Trump. Altres aspectes en comú entre el Brexit i Trump (i altres nacional-populismes) són l’apel·lació permanent  a la voluntat del poble, el rebuig de la democràcia representativa i el menyspreu de les institucions en general (justícia, institucions supra-estatals) i de les pròpies de la divisió de poders en particular.
Són moltes les raons democràtiques per les quals un referèndum com el del Brexit constitueix un mal instrument. Ho vaig explicar en un article a Piedras de Papel. Ha estat un referèndum que no ha resolt res i que ho ha empitjorat tot, sense clarificar en absolut quina és la voluntat del poble en una qüestió d’una enorme complexitat.
Pel que fa als aspectes econòmics, la lliura va arribar a cotitzar a 1,07 euros a l’agost de 2017 i ara a l’hora d’escriure aquest post ho fa a 1,13, quan just abans del referèndum ho feia a 1,30, i durant el 2015 (quan els inversors encara no anticipaven les turbulències del Brexit) havia arribat a 1,44. El descens acusat del valor de la lliura és una bona notícia a curt termini per als qui ens agrada viatjar a Londres amb qualsevol excusa. Els qui guanyem un sou en euros avui trobem força més barat el transport i l’allotjament a Anglaterra. Però són males notícies per al futur del Regne Unit: vol dir que els potencials compradors de lliures valoren menys disposar d’aquest actiu per a fer transaccions amb el Regne Unit en l’esdevenidor. Els inversors i el públic en general, especialment aquells que prenen decisions jugant-s’hi els diners, són significativament més pessimistes avui sobre el futur econòmic britànic que a mitjans de 2016, quan va tenir lloc, el dia 23 de Juny, el referèndum del Brexit.


Nota: elaboració pròpia utilitzant dades de Datastream.                 
El més probable que pot acabar passant al Regne Unit després dels dos anys de negociació que preveu l’article 50 dels tractats de la Unió és el que es coneix com un Brexit suau o tou, que vol dir que la relació entre el territori britànic i la Unió serà pràcticament la mateixa que abans del referèndum, però sense la presència del Regne Unit als llocs de decisió, a les institucions comunitàries. És a dir, el Regne Unit serà menys sobirà que abans del referèndum. No es descarta un segon referèndum (per a mi seria un segon disbarat) o que el Parlament britànic, ja sigui l’actual o el que resulti d’una nova elecció, retiri la petició de sortida de la Unió. 
Que a Catalunya es pretengui per part d’alguns encara atorgar legitimitat democràtica a un pseudo-referèndum sense regles (el del primer d’Octubre) és realment sorprenent, especialment quan alguns dels convocants ja admeten obertament que “anaven de farol”. El problema no és que no anés a votar afirmativament ni la meitat de l’electorat. Cap pretesa majoria no pot donar legitimitat a un referèndum desregulat, sense un marc legal homologat, sense una autoritat electoral, sense unes regles compartides (data, pregunta, mitjans de comunicació, recompte…). Els referèndums són sovint criticats perquè els autòcrates hi són afeccionats, des de Napoleó a Erdogan passant per Hitler, Franco i el conjunt de líders racistes que van promoure els referèndums que van acompanyar la dramàtica conversió de la federació iugoslava en un conjunt d’etnocràcies. Però en aquest text no es tracta de recórrer a aquests arguments fàcils, sinó d’avaluar l’instrument referendari per a decidir sobre la separació d’un territori utilitzant el cas en què un referèndum ha estat totalment emparat per un marc legal i ha estat convocat per institucions inequívocament democràtiques. És el cas en què un referèndum d’independència és més defensable. Però fins i tot en aquest cas, el cas britànic, no mereix tampoc una valoració positiva com a instrument democràtic. 
El referèndum del Brexit de 2016 va ser i està sent un desastre per al Regne Unit. Per a la seva economia, per a la seva convivència  i per a la seva democràcia. Ni Escòcia, ni el Regne Unit, ni Espanya ni Catalunya, seran ja independents (i menys per la via plebiscitària)… sempre que segueixi dempeus el projecte d’una Europa unida, com va dir Javier Cercas l’única utopia raonable del segle XXI.  Qualsevol cosa que aquestes societats es plantegin ho assoliran per una via més prosaica, però també més fèrtil: la via federal, la via del diàleg, la negociació i el pacte a través de les institucions democràtiques.

martes, 1 de mayo de 2018

Kafka y el ‘procés’ (por Beatriz Silva)

¿Es kafkiano lo que estamos viviendo?¿Hemos creado un relato hipernacionalizado que impide una lectura común de la realidad?¿El miedo a no significarse ha contribuido a la hegemonía del relato? Son algunas de las preguntas que intenta responder el último libro de Jordi Canal: “Con permiso de Kafka. El proceso independentista en Cataluña”



Si Kafka viviera, ¿calificaría el ‘procés’ de “kafkiano”? Es una de las cuestiones sobre las que gira el último libro de Jordi Canal: “Con permiso de Kafka. El proceso independentista en Cataluña”. Un ensayo de este historiador nacido en Olot y profesor de la École des hautes études en sciences sociales de París, que en 398 páginas intenta, desde un punto de vista crítico pero también historiográfico, condensar la lucha de banderas, eslóganes, símbolos e invectivas que ha marcado desde 2012 la vida en Cataluña.
¿Por qué es kafkiano lo que estamos viviendo? Porque, según su autor, los viejos consensos y puentes se han dinamitado y el mundo real y las verdades han desaparecido para dejar paso a otro mundo virtual y soñado: a la postverdad. Un viaje a ninguna parte donde palabras como votar, decidir y democracia ya no significan lo mismo que antes, donde lo racional ha perdido definitivamente la batalla frente a las emociones.
Un mundo donde tuvo cabida en 2015 un anuncio a página completa en el diario La Vanguardia donde la revista Sàpiens anunciaba una obra en veinte volúmenes titulada “Història de la humanitat i la llibertat” en que se ofrecía la siguiente lista de “momentos estelares de la lucha por la libertad”: el descubrimiento del fuego, la invención de la imprenta, la Revolución francesa, la tenacidad de Gandhi, el desembarco de Normandía, la resistencia contra el apartheid de Mandela y… la Vía Catalana y las grandes movilizaciones del pueblo catalán.
¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Se pregunta Jordi Canal en varias ocasiones y atribuye en parte la actual situación de ensimismamiento a la “nacionalización” experimentada por la sociedad catalana fruto del esfuerzo constante de los políticos nacionalistas por crear un relato nacional, tanto en las etapas pujolistas, como en las más recientes. Un proceso en el que han jugado un papel importante los medios de comunicación pero también el discurso oficial y la escuela que han construido un universo hipernacionalizado que se cuela en los libros de texto, en las actividades lectivas y en los juegos. Pero también en los edificios públicos a través de pancartas, carteles, lazos, pintadas o incluso trabajos manuales.
Una de las dificultades para salir de la actual situación, nos dice Jordi Canal, es que la Cataluña del ‘procés’ no quiere cambiar, se gusta como es porque los miedos y las crisis de principios del siglo XXI han sido reconvertidas en entusiasmo por la independencia. España representa la crisis, el derroche, la corrupción, la baja calidad democrática, el expolio mientras que el paraíso se encuentra en la otra esquina. Sólo se trata de creer fervientemente en las posibilidades de esta nueva Cataluña.
El ‘procés’, nos dice, es una revuelta de una zona rica, que no quiere lastres en épocas de crisis ni ejercer solidaridades frustrantes y que se percibe como superior. Y de unas clases medias que no quieren dejar de serlo. Para los políticos, el ‘procés’ ha sido además una tabla de salvación para esconder su falta de proyecto y de visión del mundo y ha permitido ocultar la corrupción tanto en Cataluña como en España.
A lo largo de sus 398 páginas, Jordi Canal también destaca el carácter “populista” de muchos de los precedentes de la actual efervescencia nacionalista en Cataluña, desde la hegemonía de ERC durante la Segunda República, hasta el pujolismo de finales del siglo XX. En su rigurosa revisión de la historia del nacionalismo catalán, el libro de Canal es a los historiadores del “procés” lo que el libro de Borrell y Llorach sobre “Los cuentos y las cuentas de la independencia” fue a los economistas del “procés”: un alegato profesional muy difícil de rebatir por parte de los que han puesto su profesión al servicio del soberanismo.
Pero, ¿Es realmente el ‘procés’ la principal preocupación de la ciudadanía en Cataluña? El libro nos recuerda que en 2011, el 68,9 por ciento de los encuestados citaba el paro y la precariedad como el principal problema de Cataluña, según el CEO dependiente de la Generalitat. La paradoja es que éstas han seguido siendo las principales preocupaciones desde entonces, incluso en los años en que el movimiento independentista ha sido más fuerte.
¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Vuelve a preguntarse Jordi Canal hacia el final del libro y atribuye una porción de la responsabilidad al miedo de una parte de la sociedad catalana a no hablar, a no decir, a no significarse: no replicar, no discutir, ni en el trabajo ni en el vecindario ni en el bar. Mirar para otro lado y no llevar la contraria al relato dominante para no quedar mal ha sido la actitud que ha prevalecido y ha permitido que el relato oficial se imponga mientras hemos sido una minoría los que nos hemos atrevido desde 2012 a llevar la contraria y asumir las consecuencias.
Al final, nos dice Jordi Canal, lo que hay sobre la mesa no es una historia de buenos y malos, ni de lucha entre el bien y el mal: es una disputa entre catalanes y modelos distintos de articulación de Cataluña en el mundo en un momento en que las verdades han desaparecido y lo que se impone son las emociones.

martes, 24 de abril de 2018

Joan Peiró. La seva visió federal de Catalunya i els pobles d'Espanya (Per Josep Puig-Pla)

Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”


       El 14 d’abril –dia de la República- s’ha presentat a la Fundació Anselmo Lorenzo, a Madrid, el documental Peiró42. De la mà de la productora Clack i la Comissió Joan Peiró com un homenatge més al líder anarcosindicalista, afusellat pel franquisme ja fa 75 anys. L’acte ens suscita recordar, ni que sigui de manera sumària, alguna de les seves posicions pel que fa a la política catalana i espanyola, en especial la seva proposta de com s’havia d’organitzar la vida de les col·lectivitats en els diferents nivells territorials.

       El 1922 Joan Peiró és el principal redactor de la coneguda com a “Moció política” a la Conferència de Saragossa, que rebutjava el parlamentarisme i la política dels partits i que volia afermar el paper “polític” i revolucionari” de la CNT. Proclamada la Dictadura de Primo de Rivera, Peiró i altres líders cenetistes estableixen contactes amb Francesc Macià, líder d’Estat Català a l’exili. És l’inici d’una sèrie de conspiracions entre anarquistes i els partits d’oposició a la Dictadura.

       El 1924 s’entrevista amb el seu company Eusebi Carbó de nou amb Macià, ara a París, per preparar la instauració de la República Federal. El 1926, però, és partidari de col·laborar amb Macià en els Fets de Prats de Molló, amb els quals es pretenia proclamar la República catalana, tot i que la posició oficial de la Regional catalana de la CNT n’era contrària. Segons el professor Pere Gabriel, “Peiró, com altres dirigents destacats de la CNT, defensà més aviat una estratègia d’abast general, “espanyola”, i una certa entesa amb els polítics”, més que no pas una estratègia més “catalana”, que preconitzava el Comitè de Badalona i altres.

       En una conversa amb el periodista Josep Maria Planes a La Publicitat  (24.07.1931) reconeixia que la CNT havia adoptat una actitud de simpatia vers ERC i declarava que la Confederació no havia estat mai centralista sinó federalista. Tanmateix en un article a La Tierra (8.04.1932) afirmava que el 1931 es votà per desfer-se de la Dictadura i la Monarquia, no per votar l’Esquerra.

       Cal recordar, però, que els vots obrers anaren en gran part a ERC –en coalició amb Unió Socialista de Catalunya i altres republicans- a les eleccions de 1931  i 1936, però no pas el 1933 quan des de la CNT es defensà l’abstenció. Per si hi havia dubtes, Heribert Barrera ho aclarí en una magnífica conferència que recordo a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró fa uns anys. Barrera, que ho sabia de primera mà,  digué clarament –i sense papers- que quan la CNT donava la consigna de votar, guanyaven les esquerres. D’altra banda, Peiró i la CNT se sentien molt distants dels partits republicans i socialistes, catalans i espanyols, perquè consideraven que preconitzaven una República burgesa, mentre que des dels rengles llibertaris es defensava la revolució social. La CNT només acceptà l’adveniment de la República com un fet instrumental que permetés portar a la pràctica canvis polítics i econòmics profunds. Així, des del primer moment, adoptà una posició crítica i d’agitació envers els governs republicans, tot i que eren inclinats a l’esquerra.
  
       El 1934 Joan Peiró fa la proposta de República Social Federal. El pensament anarquista beu molt del federalisme primigeni de Francesc Pi i Margall. A l’Estatut de Catalunya de 1932, Peiró hi troba a faltar l’autonomia municipal. Seguint Pi i Margall, pensa que els municipis són “la expresión colectiva más ínfima y cercana al individuo, el derecho de autodeterminación en todos los aspectos de la vida de los pueblos”. En un altre article a La Tierra (23.05.1932) argumenta que l’Estatut interessa als directors de la política catalana però no a Catalunya: “La esencia fundamental del hecho estatutario consiste en un desplazamiento de los poderes (...) La virtud del Estatuto catalán consiste en libertar a Cataluña reteniendo esclavos a los catalanes”. 

       A Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, el 5.05.1931 escrivia que ell havia demostrat amor per les coses de Catalunya i que ha lluitat incessantment per les llibertats d’Espanya, i que s’oposa tant a l’imperialisme espanyol com a la independència catalana. Considera que aquesta, si bé aparentment significa la llibertat nacional de Catalunya, per experiència històrica creu que els nacionalismes no representen “la más pequeña garantía para las permanentes libertades políticas, económicas y sociales”. Simptomàticament ja en alguna ocasió havia dit: “Alerta, que no se’ns coli Cambó i la Lliga”.

       Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”. I sostenia que “las regiones y los municipios, sinó también los individuos, disfruten de las más amplias autonomía y libertad”, seguint sempre el més pur credo pimargallià. Ho reblava afirmant que lluitarien perquè Catalunya assolís el màxim grau de les seves llibertats, però també perquè hi tinguessin dret les altres regions, en el marc de la solidària federació dels pobles hispans, que predicava com a internacionalista.


miércoles, 18 de abril de 2018

República i federalisme (Per Mireia Esteva)


Després del 87è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola, potser és el moment de fer una mirada retrospectiva a la nostra història, per ressituar els temes en una òptica global. Ho faré des de la perspectiva dual dels conceptes que titulen aquest escrit, ja que tots dos han estat presents en moments històrics de democratització del nostre país.

        El republicanisme va arribar a Espanya per la influència de la revolució francesa i va començar a manifestar-se puntualment durant la guerra de la independència (1808-1814).


        Els debats a Espanya entre l'organització en un estat centralista o federal els trobem presents en els moments Constitució de Cadis de 1812. El federalisme va ser defensat pels representants americans, més partidaris de la descentralització. Tot i això la constitució que va resultar, tot i tenir un marcat caràcter liberal, amb supressió dels senyorius i l'establiment de la llibertat de premsa, era centralista a l'estil francès. Durant aquest temps, Espanya va funcionar a través de les Corts, ja que el rei estava retingut a França.

        A mitjan segle XIX les idees federals van arribar a Espanya a través de les idees de pensadors europeus, com les de Proudhon, recollides en el llibre "El principi federatiu", que Pi i Maragall havia traduït a l'espanyol. Aquestes idees van influir en els demòcrates i els republicans més radicals, principalment obreristes, i es va generar un corrent de pensament que va facilitar la caiguda de la monarquia, amb el destronament d'Isabel II en 1868. Es va elaborar una constitució progressista i en 1869 es van fer eleccions per sufragi universal masculí, on la meitat dels ciutadans eren analfabets. Però les Corts que van sorgir de les eleccions eren monàrquiques i van buscar un rei entre les corts europees. El rei que van trobar va ser Amadeu de Savoia, el qual va abdicar, superat per les circumstàncies, al febrer de 1873. El mateix dia de la seva abdicació, les Corts van proclamar la Primera República Espanyola, anomenada Democràtica i Federal. Les repúbliques del món: França, Estats Units o Suïssa la van reconèixer i les monarquies la van repudiar.

        La Primera República va durar 11 mesos, entre altres coses per la disparitat de tendències, ja que incorporava els confederals o cantonalistes, i les tendències més centralistes. Durant aquests mesos hi va haver 4 presidents: Francesc Pi i Maragall (federalista amb tendències anarquistes), Estanislao Figueras (federalista), Nicolás Salmerón (federalista moderat) i Emilio Castelar (centralista). Era una època de desordres públics i amb la idea de no exercir l'autoritarisme, van perdre el control del país.
        
        Va acabar amb aquesta República un cop d'estat del general Pavía, el qual va establir una dictadura republicana conservadora. Poc temps després, un altre pronunciament militar va restaurar la dinastia borbònica, al desembre de 1874, amb la pujada al tron ​​d'Alfons XII.

        Encara que Estats Units, Canadà, Alemanya i Suïssa començaven a construir els seus estats federals amb relatiu èxit, a Espanya l'experiència de la Primera República va generar molt desànim i no es van analitzar les causes del seu fracàs. En l'imaginari col·lectiu es va associar el federalisme amb el desordre i el desgovern.

        La Restauració borbònica va transcórrer entre finals de 1874, quan acaba la Primera República Espanyola, i el 14 d'abril del 1931 quan es proclama la Segona República. Durant la Restauració, tots els partits, tant de dretes com d'esquerres, eren centralistes. Tanmateix, els republicans no podien competir amb els partits dinàstics, en un sistema on imperava el caciquisme i el sufragi era censatari, basat en la dotació del dret a vot només en la part de la població masculina amb certes característiques precises, econòmiques, socials o educacionals.

        No va ser fins després dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, que el republicanisme va tornar a tenir empenta, quan els partits republicans i el PSOE van formar la Conjunció Republicà-Socialista, i els sectors catalans formaven la Unió Federal Nacionalista Republicana.

        Les idees polítiques i culturals de l'època anaven en el sentit d'una nació espanyola basada en la història. El republicanisme era laic i no identitari. El pensament identitari estava representat en el carlisme que lluitava amb el lema de "Déu, Pàtria i Rei", no era constitucionalista i preconitzava el retorn als vells costums i al cantonalisme.



        La crisi monàrquica i les revoltes populars van desembocar en el cop d'estat del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, qui va establir una dictadura amb el beneplàcit del rei Alfons XIII i de la burgesia catalana. La crisi de la dictadura va fer inevitable la caiguda de la monarquia. El 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions municipals en què els republicans van guanyar en la majoria de les capitals de província i el rei va fugir d'Espanya, va ser proclamada la Segona República Espanyola.

        La Segona República va adoptar la forma de república unitària, si bé permetia la formació de regions autònomes (s’hi van acollir Catalunya i País Basc). Amb Manuel Azaña com a president, va dur a terme moltes reformes: el desenvolupament de l'escola pública i la modernització pedagògica, la reforma agrària, la reforma militar, la creació d'un estatut d'autonomia per a Catalunya i la laïcitat l'Estat. Va ser en 1933 quan es va estendre, per primera vegada a Espanya, el sufragi universal a les dones. Aquest primer període és conegut com el Bienni Reformista. Però La República va haver d'enfrontar la polarització política pròpia de l'època, alhora que a Europa es vivia l'ascens al poder de dictadures totalitàries.

        Després de les eleccions de 1933, va governar el Partit Republicà Radical de Lerroux, amb el suport de La CEDA, que agrupava partits conservadors i democristians, que es van integrar en el govern. Aquests es van dedicar a tornar enrere les reformes realitzades en els dos anys anteriors. Per això, el 1934, sectors del PSOE, UGT, CNT i PCE van protagonitzar una vaga general en el marc de la qual es va intentar l’enderrocament del govern. Enmig del caos, Lluís Companys, d'Esquerra Republicana de Catalunya i President de la Generalitat de Catalunya, proclamava l'Estat Català dins la República Federal Espanyola.

        La violenta repressió de la Revolució, especialment a Astúries, amb nombrós nombre de morts, la supressió de l'autonomia catalana i la detenció de nombroses personalitats polítiques d'importància van motivar la formació del Front Popular per PSOE, UGT, PCE, POUM, IR, Unió republicana i ERC, entre d'altres. El Front Popular va vèncer en les eleccions de febrer de 1936, tornant a assumir el govern Manuel Azaña, qui aviat va ser elegit president de la República.

        El 17 de juliol de 1936 va començar al Marroc una revolta militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. A la revolta es van afegir l'Església i les classes benestants, incloses les catalanes. Mentre el bàndol republicà només va rebre el suport militar de la Unió Soviètica, el bàndol revoltat va comptar amb el suport de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, el que va ser determinant per a la seva victòria. Francisco Franco va establir una fèrria dictadura nacionalista que va durar fins a la seva mort el 1975. Si bé Emilio Mola, director de l'Alçament, pretenia establir una dictadura republicana, Franco va donar a Espanya la forma de regne i va nomenar a Joan Carles de Borbó com el seu successor a títol de rei, qui va ascendir al tron ​​a la mort del dictador.

        Les forces d'oposició al franquisme havien fracassat en els seus intents de provocar la caiguda de Franco i, després de la seva mort, van començar un procés de negociació amb el govern que va portar a la Transició Espanyola, en la qual Espanya va recuperar la democràcia, sent acceptada la monarquia parlamentària com a forma de govern per formacions que anteriorment havien defensat  La República, com el PSOE i el PCE. Després de les primeres eleccions generals democràtiques el 1977, la Presidència i el Govern de la República espanyola en l'exili van proclamar oficialment la seva dissolució.




        En les discussions sobre la Constitució Espanyola de 1978 el federalisme hi era present (Solé Tura n’era), per això es va optar per un sistema molt obert i descentralitzat, que permetés el seu desenvolupament. El nostre sistema és tan descentralitzat que molts experts han considerat que ja era un sistema federal. Però té debilitats molt importants: Exemple, el repartiment de les competències s'ha fet en negociacions bilaterals per garantir la governabilitat dels partits en el govern i no amb un sentit pragmàtic i racional basat en l'eficiència, el que resulta de vegades poc clar i obliga a intervenir el Tribunal Constitucional per interpretar-lo. Altres exemples són l'absència d'estructures transversals decisòries i la manca de coresponsabilitat i lleialtat institucional.

        Els últims 40 anys representen amb escreix el període més llarg de llibertat que hem tingut a Espanya. I encara que la dreta sempre que governa té tendència a tornar enrere, la societat espanyola es va modernitzant i s'han arribat a acceptar coses impensables, començant pel divorci, l'avortament, el matrimoni homosexual, la llei d'igualtat, la plena normalització lingüística de tots els idiomes espanyols i la plena eliminació de la pena de mort i la cadena perpètua. Paral·lelament a la seva descentralització, Espanya ha cedit sobirania a favor de la construcció de la que serà una República Federal Europea. Actualment, el 80% de la legislació espanyola està condicionada per l'europea.

        Inicialment, el concepte de república s’identificava amb democràcia parlamentària i s'oposava al poder absolut del rei a la monarquia. Actualment, els exemples reals relativitzen els conceptes. Amb la democratització de la societat, a les monarquies se'ls ha limitat el poder i en contrapartida, els exemples demostren que poden existir repúbliques totalitàries i populistes. Així mateix, trobem monarquies i repúbliques més o menys centralistes o descentralitzades pel que fa al repartiment del poder. Canadà és una monarquia constitucional federal i França és una república presidencialista centralista. És a dir, Canadà, sent una monarquia és més descentralitzada que França com a república, encara que els dos països són igualment democràtics. El nostre país és una monarquia democràtica parlamentària molt descentralitzada, a mig camí d'un estat federal.

        La història ens ensenya que més important que el nom que se li dóna a l'Estat, és el repartiment del poder i la consolidació dels avenços socials. Consolidació més ferma si els avenços es fan tenint en compte el conjunt de la societat.

        Vista la nostra història de cops d'estat continuats i l'experiència dels últims anys, potser ha arribat el temps d'optar per la política racional i possibilista, basada en el pacte, que és la que millora la vida quotidiana dels ciutadans, és la única respectuosa amb les minories i dóna estabilitat als avenços aconseguits. Els canvis promoguts des del govern han de ser assimilables per la major part de la ciutadania i els canvis socials han de traslladar-se a l'adequació de la política. Al llarg de la història hem vist que els canvis produïts al marge d'una part important de la població només poden ser defensats per la força, enfronten la ciutadania i moren en els intercanvis del poder. La unilateralitat té el pas curt i està abocada al fracàs. L'últim exemple el tenim a l'abast, amb la proclamació d'una República Catalana al marge de més de la meitat dels catalans i de la resta d'espanyols, república de tall bonapartista que ha durat menys del que canta un gall.