viernes, 22 de junio de 2018

“10 lliçons del Brexit dos anys després del referèndum” (per Francesc Trillas)

És un segon aniversari que probablement no serà gaire celebrat, perquè ningú no sap com sortir del caos provocat pel referèndum, malgrat que alguns sobiranistes britànics pretenien anomenar l’efemèride “Dia de la Independência




A Catalunya hi ha sectors polítics que segueixen utilitzant el que ha succeït al Regne Unit els darrers dos anys com a exemple de democràcia, per l’ús que han fet de la figura del referèndum dicotòmic sobiranista dintre de la legalitat. No hi ha dubte que l’ús d’instruments dintre de les regles del joc és molt més defensable que saltar-se la legalitat i derogar unilateralment tot un marc constitucional democràtic homologat internacionalment. Però fins i tot dintre de la legalitat, el que ha succeït al Regne Unit mostra, en el cas més favorable a les tesis sobiranistes (quan es compleix amb l’estat de dret, encara que això tingui menys restriccions en un país sense constitució escrita), l’error d’utilitzar com a instrument democràtic un referèndum dicotòmic sobiranista. El 23 de Juny de 2016 el 37% de l’electorat britànic amb dret de vot (i el 52% dels votants efectius) va optar per sortir de la Unió Europea. Els joves, les grans ciutats, Escòcia, Irlanda del Nord i Gibraltar, van votar a favor de seguir a la Unió. A partir de llavors, el caos s’ha apoderat de la política britànica i la incertesa ha creat un núvol que compromet el futur econòmic del Regne Unit.
És un segon aniversari que probablement no serà gaire celebrat, perquè ningú no sap com sortir del caos provocat pel referèndum, malgrat que alguns sobiranistes britànics pretenien anomenar l’efemèride “Dia de la Independência”.
Malgrat que els sobiranistes van guanyar el dia del referèndum per un marge molt estret, tot el que ha passat després ha estat per a ells un fracàs. Una campanya de mentides, radicalització (amb una política assassinada) i racisme, va portar a invocar vuit mesos després del referèndum quelcom anomenat article 50 dels Tractats de la Unió (article del qual s’havia parlat poc durant la campanya del referèndum), que donava lloc a l’inici de les negociacions de dos anys sobre l’acord de sortida i nova relació del Regne Unit amb la Unió Europea. Això va ser ja una sorpresa per a molts sobiranistes britànics, que no entenien per què havien de negociar res, ja que s’havien cregut que realment eren sobirans i que podien unilateralment “tirar pel dret”. Des de llavors la negociació ha consistit en un constant recular per part dels negociadors britànics, mal preparats i en tot moment desbordats per la professionalitat dels negociadors europeus encapçalats per Michel Barnier.
El dia després del referèndum, a Google van ser rècord de visites conceptes com Unió Europea o Brexit: la gent volia saber què havia votat… per què no ho sabien. Al juny de 2016 vaig presentar al meu blog Progrés Real (que va finalitzar al gener de 2018) una sèrie de reflexions sobre el que estava passant.
Des de llavors hem après moltes coses de les conseqüències i implicacions d’un referèndum de sobirania. Aquest aprenentatge probablement ha tingut efectes a Catalunya (però encara no suficients), on molta gent que defensava la idea d’un referèndum legal d’independència amb la boca ben gran, o bé ha deixat de fer-ho, o ho fa ara amb la boca més petita. Això inclou molts que defensaven un referèndum perquè perdés la independència i la qüestió quedés tancada, amb una ingenuïtat pròpia de David Cameron.
Almenys hem après 10 lliçons de l’experiència del Brexit:
1. Els referèndums d’independència provoquen la divisió i polaritzacio de la societat o l’agreugen, generant fanatisme i intolerànica, incloent en el cas britànic casos greus de racisme i de recerca fàcil de bócs expiatoris (Brussel·les, els immigrants).
2. Fins i tot les jurisdiccions més sobiranes, armades i democràtiques, i amb un passat imperial, no tenen el monopoli de la sobirania. Tot s’ha de negociar en una Europa i un món interdependents.
3. Les institucions són complementàries, no es poden triar unes cireres i no unes altres, perquè les cireres estan entrellaçades. No es pot voler gaudir dels avantatges d’un mercat únic i no acceptar-ne les regles comunes i la lliure circul·lació de persones, per exemple.
4. La fal·làcia del càstig compartit (“els altres hauran de cedir perquè tenen molt a perdre”) porta a la infravaloració de la determinació de la part amb la qual en algun moment els sobiranistes reconeixen que han de negociar. Els sobiranistes del Regne Unit van infravalorar la força, determinació, unitat i preparació dels negociadors de la Unió Europea. És veritat que la Unió Europea hi té a perdre ni que sigui reduint una mica més els llaços amb el Regne Unit. Però més hi perdria si no mostrés a tothom fermesa en la negociació, una fermesa que serveixi d’avís per a navegants, d’avís per a aquells que es pensin que separar-se és fàcil i no té costos. És un error en el qual també hi han caigut en altres contextos el grec Varoufakis o la catalana Ponsatí, excessivament influits per la teoria de jocs més simplista.
5. Els referèndums divisius no solucionen ni donen tranquil·litat, ni serveixen tampoc per expressar la “voluntat del poble”. Un referèndum sense un acord previ tendeix a expressar la voluntat d’aproximadament poc més de la meitat dels que van a votar (i intenta imposar-la sobre l’altra meitat, que deixa de ser “poble”), i que ho fa a més mal informada i per motivacions sovint allunyades de l’assumpte per al qual es convoca el referèndum. Un referèndum que requereixi majoria qualificada o que plantegi més de dues opcions soluciona alguns d’aquests problemes però no tots, i en crea d’altres. Rarament aquests referèndums “tanquen” el tema. Com explica la periodista de The Guardian Polly Toynbee: “Prepara't per Brexit ad infinitum (…). Brexit no és un esdeveniment, no hi ha un moment decisiu, sinó un procés interminable que s'estén potser 20 anys per endavant. Podem estar pagant fins a l'any 2064. Mentre fem i desfem 45 anys de vides entrellaçades, el ministre d'Europa, Denis MacShane, adverteix que això serà Brexiternity (…). Les raons per creure que els durs Brexiters no poden guanyar són legió. Anima’t i confia que, fins i tot si el procés de Brexit s'arrossega per sempre, i el so i la fúria es troben en els extrems, és probable que s’imposin a poc a poc els sectors més sensats i pragmàtics.” No hi ha un moment decisiu, la idea de la “desconnexió” és una fal·làcia en el món interconnectat del segle XXI; els sensats i pragmàtics federalistes ho sabem.
6. No és sobirà ni el Regne Unit, cosa que els nacionalistes seguiran demostrant dient que els aspectes imperfectes inevitables del resultat final seran culpa dels altres. Si la culpa és dels altres, potser és que no eren tan sobirans. Els responsables del desastre ja el comencen a admetre i ja s’estan rentant les mans, però no reconeixeran mai la seva responsabilitat, les seves mentides ni els seus errors de càlcul.
7. Reforçar fronteres té costos econòmics: en aquests moments les enquestes assenyalen que una majoria dels electors que anirien eventualment a votar en un plebiscit ja no volen sortir de la Unió Europea, especialment perquè han entès els costos del tancament de fronteres i les dificultats d’aprovisionament que tindrien lloc entre Gran Bretanya i el continent, i els costos de reinstaurar la frontera entre Irlanda del Nord i del Sud.
8. Hi ha referèndums que sí que tenen sentit, com aquells que venen precedits d’un gran acord dels representants democràtics i amb suport internacional. Aquest va ser el cas dels acords refrendats de Divendres Sant, que van permetre la pau a Irlanda del Nord. Part d’aquests acords era la desaparició pràctica de la frontera lintre de l'illa d’Irlanda. Un Brexit dur posaria en perill aquest pacte històric, perquè tornaria a dividir l'illa d’Irlanda. La constatació d’aquest fet fa a hores d’ara molt improbable un Brexit dur.
9. El sobiranisme promou una selecció adversa del personal polític. El domini de tot el debat polític per una qüestió d’identitat allunya de l’acció política a persones preparades i preocupades per altres questions socials, i dóna veu a personatges estrambòtics com Nigel Farage o Boris Johnson. O a èlits frívoles i irresponsables que pretenen treure un rèdit partidista del patriotisme de forma temerària, com han demostrat els fracassats David Cameron i Theresa May.
10. El nacional-populisme comparteix trets comuns a diferents llocs: fa poc s’ha conegut la proximitat a Putin de la campanya del Brexit,  com va passar amb la campanya de Trump. Altres aspectes en comú entre el Brexit i Trump (i altres nacional-populismes) són l’apel·lació permanent  a la voluntat del poble, el rebuig de la democràcia representativa i el menyspreu de les institucions en general (justícia, institucions supra-estatals) i de les pròpies de la divisió de poders en particular.
Són moltes les raons democràtiques per les quals un referèndum com el del Brexit constitueix un mal instrument. Ho vaig explicar en un article a Piedras de Papel. Ha estat un referèndum que no ha resolt res i que ho ha empitjorat tot, sense clarificar en absolut quina és la voluntat del poble en una qüestió d’una enorme complexitat.
Pel que fa als aspectes econòmics, la lliura va arribar a cotitzar a 1,07 euros a l’agost de 2017 i ara a l’hora d’escriure aquest post ho fa a 1,13, quan just abans del referèndum ho feia a 1,30, i durant el 2015 (quan els inversors encara no anticipaven les turbulències del Brexit) havia arribat a 1,44. El descens acusat del valor de la lliura és una bona notícia a curt termini per als qui ens agrada viatjar a Londres amb qualsevol excusa. Els qui guanyem un sou en euros avui trobem força més barat el transport i l’allotjament a Anglaterra. Però són males notícies per al futur del Regne Unit: vol dir que els potencials compradors de lliures valoren menys disposar d’aquest actiu per a fer transaccions amb el Regne Unit en l’esdevenidor. Els inversors i el públic en general, especialment aquells que prenen decisions jugant-s’hi els diners, són significativament més pessimistes avui sobre el futur econòmic britànic que a mitjans de 2016, quan va tenir lloc, el dia 23 de Juny, el referèndum del Brexit.


Nota: elaboració pròpia utilitzant dades de Datastream.                 
El més probable que pot acabar passant al Regne Unit després dels dos anys de negociació que preveu l’article 50 dels tractats de la Unió és el que es coneix com un Brexit suau o tou, que vol dir que la relació entre el territori britànic i la Unió serà pràcticament la mateixa que abans del referèndum, però sense la presència del Regne Unit als llocs de decisió, a les institucions comunitàries. És a dir, el Regne Unit serà menys sobirà que abans del referèndum. No es descarta un segon referèndum (per a mi seria un segon disbarat) o que el Parlament britànic, ja sigui l’actual o el que resulti d’una nova elecció, retiri la petició de sortida de la Unió. 
Que a Catalunya es pretengui per part d’alguns encara atorgar legitimitat democràtica a un pseudo-referèndum sense regles (el del primer d’Octubre) és realment sorprenent, especialment quan alguns dels convocants ja admeten obertament que “anaven de farol”. El problema no és que no anés a votar afirmativament ni la meitat de l’electorat. Cap pretesa majoria no pot donar legitimitat a un referèndum desregulat, sense un marc legal homologat, sense una autoritat electoral, sense unes regles compartides (data, pregunta, mitjans de comunicació, recompte…). Els referèndums són sovint criticats perquè els autòcrates hi són afeccionats, des de Napoleó a Erdogan passant per Hitler, Franco i el conjunt de líders racistes que van promoure els referèndums que van acompanyar la dramàtica conversió de la federació iugoslava en un conjunt d’etnocràcies. Però en aquest text no es tracta de recórrer a aquests arguments fàcils, sinó d’avaluar l’instrument referendari per a decidir sobre la separació d’un territori utilitzant el cas en què un referèndum ha estat totalment emparat per un marc legal i ha estat convocat per institucions inequívocament democràtiques. És el cas en què un referèndum d’independència és més defensable. Però fins i tot en aquest cas, el cas britànic, no mereix tampoc una valoració positiva com a instrument democràtic. 
El referèndum del Brexit de 2016 va ser i està sent un desastre per al Regne Unit. Per a la seva economia, per a la seva convivència  i per a la seva democràcia. Ni Escòcia, ni el Regne Unit, ni Espanya ni Catalunya, seran ja independents (i menys per la via plebiscitària)… sempre que segueixi dempeus el projecte d’una Europa unida, com va dir Javier Cercas l’única utopia raonable del segle XXI.  Qualsevol cosa que aquestes societats es plantegin ho assoliran per una via més prosaica, però també més fèrtil: la via federal, la via del diàleg, la negociació i el pacte a través de les institucions democràtiques.

martes, 1 de mayo de 2018

Kafka y el ‘procés’ (por Beatriz Silva)

¿Es kafkiano lo que estamos viviendo?¿Hemos creado un relato hipernacionalizado que impide una lectura común de la realidad?¿El miedo a no significarse ha contribuido a la hegemonía del relato? Son algunas de las preguntas que intenta responder el último libro de Jordi Canal: “Con permiso de Kafka. El proceso independentista en Cataluña”



Si Kafka viviera, ¿calificaría el ‘procés’ de “kafkiano”? Es una de las cuestiones sobre las que gira el último libro de Jordi Canal: “Con permiso de Kafka. El proceso independentista en Cataluña”. Un ensayo de este historiador nacido en Olot y profesor de la École des hautes études en sciences sociales de París, que en 398 páginas intenta, desde un punto de vista crítico pero también historiográfico, condensar la lucha de banderas, eslóganes, símbolos e invectivas que ha marcado desde 2012 la vida en Cataluña.
¿Por qué es kafkiano lo que estamos viviendo? Porque, según su autor, los viejos consensos y puentes se han dinamitado y el mundo real y las verdades han desaparecido para dejar paso a otro mundo virtual y soñado: a la postverdad. Un viaje a ninguna parte donde palabras como votar, decidir y democracia ya no significan lo mismo que antes, donde lo racional ha perdido definitivamente la batalla frente a las emociones.
Un mundo donde tuvo cabida en 2015 un anuncio a página completa en el diario La Vanguardia donde la revista Sàpiens anunciaba una obra en veinte volúmenes titulada “Història de la humanitat i la llibertat” en que se ofrecía la siguiente lista de “momentos estelares de la lucha por la libertad”: el descubrimiento del fuego, la invención de la imprenta, la Revolución francesa, la tenacidad de Gandhi, el desembarco de Normandía, la resistencia contra el apartheid de Mandela y… la Vía Catalana y las grandes movilizaciones del pueblo catalán.
¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Se pregunta Jordi Canal en varias ocasiones y atribuye en parte la actual situación de ensimismamiento a la “nacionalización” experimentada por la sociedad catalana fruto del esfuerzo constante de los políticos nacionalistas por crear un relato nacional, tanto en las etapas pujolistas, como en las más recientes. Un proceso en el que han jugado un papel importante los medios de comunicación pero también el discurso oficial y la escuela que han construido un universo hipernacionalizado que se cuela en los libros de texto, en las actividades lectivas y en los juegos. Pero también en los edificios públicos a través de pancartas, carteles, lazos, pintadas o incluso trabajos manuales.
Una de las dificultades para salir de la actual situación, nos dice Jordi Canal, es que la Cataluña del ‘procés’ no quiere cambiar, se gusta como es porque los miedos y las crisis de principios del siglo XXI han sido reconvertidas en entusiasmo por la independencia. España representa la crisis, el derroche, la corrupción, la baja calidad democrática, el expolio mientras que el paraíso se encuentra en la otra esquina. Sólo se trata de creer fervientemente en las posibilidades de esta nueva Cataluña.
El ‘procés’, nos dice, es una revuelta de una zona rica, que no quiere lastres en épocas de crisis ni ejercer solidaridades frustrantes y que se percibe como superior. Y de unas clases medias que no quieren dejar de serlo. Para los políticos, el ‘procés’ ha sido además una tabla de salvación para esconder su falta de proyecto y de visión del mundo y ha permitido ocultar la corrupción tanto en Cataluña como en España.
A lo largo de sus 398 páginas, Jordi Canal también destaca el carácter “populista” de muchos de los precedentes de la actual efervescencia nacionalista en Cataluña, desde la hegemonía de ERC durante la Segunda República, hasta el pujolismo de finales del siglo XX. En su rigurosa revisión de la historia del nacionalismo catalán, el libro de Canal es a los historiadores del “procés” lo que el libro de Borrell y Llorach sobre “Los cuentos y las cuentas de la independencia” fue a los economistas del “procés”: un alegato profesional muy difícil de rebatir por parte de los que han puesto su profesión al servicio del soberanismo.
Pero, ¿Es realmente el ‘procés’ la principal preocupación de la ciudadanía en Cataluña? El libro nos recuerda que en 2011, el 68,9 por ciento de los encuestados citaba el paro y la precariedad como el principal problema de Cataluña, según el CEO dependiente de la Generalitat. La paradoja es que éstas han seguido siendo las principales preocupaciones desde entonces, incluso en los años en que el movimiento independentista ha sido más fuerte.
¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Vuelve a preguntarse Jordi Canal hacia el final del libro y atribuye una porción de la responsabilidad al miedo de una parte de la sociedad catalana a no hablar, a no decir, a no significarse: no replicar, no discutir, ni en el trabajo ni en el vecindario ni en el bar. Mirar para otro lado y no llevar la contraria al relato dominante para no quedar mal ha sido la actitud que ha prevalecido y ha permitido que el relato oficial se imponga mientras hemos sido una minoría los que nos hemos atrevido desde 2012 a llevar la contraria y asumir las consecuencias.
Al final, nos dice Jordi Canal, lo que hay sobre la mesa no es una historia de buenos y malos, ni de lucha entre el bien y el mal: es una disputa entre catalanes y modelos distintos de articulación de Cataluña en el mundo en un momento en que las verdades han desaparecido y lo que se impone son las emociones.

martes, 24 de abril de 2018

Joan Peiró. La seva visió federal de Catalunya i els pobles d'Espanya (Per Josep Puig-Pla)

Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”


       El 14 d’abril –dia de la República- s’ha presentat a la Fundació Anselmo Lorenzo, a Madrid, el documental Peiró42. De la mà de la productora Clack i la Comissió Joan Peiró com un homenatge més al líder anarcosindicalista, afusellat pel franquisme ja fa 75 anys. L’acte ens suscita recordar, ni que sigui de manera sumària, alguna de les seves posicions pel que fa a la política catalana i espanyola, en especial la seva proposta de com s’havia d’organitzar la vida de les col·lectivitats en els diferents nivells territorials.

       El 1922 Joan Peiró és el principal redactor de la coneguda com a “Moció política” a la Conferència de Saragossa, que rebutjava el parlamentarisme i la política dels partits i que volia afermar el paper “polític” i revolucionari” de la CNT. Proclamada la Dictadura de Primo de Rivera, Peiró i altres líders cenetistes estableixen contactes amb Francesc Macià, líder d’Estat Català a l’exili. És l’inici d’una sèrie de conspiracions entre anarquistes i els partits d’oposició a la Dictadura.

       El 1924 s’entrevista amb el seu company Eusebi Carbó de nou amb Macià, ara a París, per preparar la instauració de la República Federal. El 1926, però, és partidari de col·laborar amb Macià en els Fets de Prats de Molló, amb els quals es pretenia proclamar la República catalana, tot i que la posició oficial de la Regional catalana de la CNT n’era contrària. Segons el professor Pere Gabriel, “Peiró, com altres dirigents destacats de la CNT, defensà més aviat una estratègia d’abast general, “espanyola”, i una certa entesa amb els polítics”, més que no pas una estratègia més “catalana”, que preconitzava el Comitè de Badalona i altres.

       En una conversa amb el periodista Josep Maria Planes a La Publicitat  (24.07.1931) reconeixia que la CNT havia adoptat una actitud de simpatia vers ERC i declarava que la Confederació no havia estat mai centralista sinó federalista. Tanmateix en un article a La Tierra (8.04.1932) afirmava que el 1931 es votà per desfer-se de la Dictadura i la Monarquia, no per votar l’Esquerra.

       Cal recordar, però, que els vots obrers anaren en gran part a ERC –en coalició amb Unió Socialista de Catalunya i altres republicans- a les eleccions de 1931  i 1936, però no pas el 1933 quan des de la CNT es defensà l’abstenció. Per si hi havia dubtes, Heribert Barrera ho aclarí en una magnífica conferència que recordo a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró fa uns anys. Barrera, que ho sabia de primera mà,  digué clarament –i sense papers- que quan la CNT donava la consigna de votar, guanyaven les esquerres. D’altra banda, Peiró i la CNT se sentien molt distants dels partits republicans i socialistes, catalans i espanyols, perquè consideraven que preconitzaven una República burgesa, mentre que des dels rengles llibertaris es defensava la revolució social. La CNT només acceptà l’adveniment de la República com un fet instrumental que permetés portar a la pràctica canvis polítics i econòmics profunds. Així, des del primer moment, adoptà una posició crítica i d’agitació envers els governs republicans, tot i que eren inclinats a l’esquerra.
  
       El 1934 Joan Peiró fa la proposta de República Social Federal. El pensament anarquista beu molt del federalisme primigeni de Francesc Pi i Margall. A l’Estatut de Catalunya de 1932, Peiró hi troba a faltar l’autonomia municipal. Seguint Pi i Margall, pensa que els municipis són “la expresión colectiva más ínfima y cercana al individuo, el derecho de autodeterminación en todos los aspectos de la vida de los pueblos”. En un altre article a La Tierra (23.05.1932) argumenta que l’Estatut interessa als directors de la política catalana però no a Catalunya: “La esencia fundamental del hecho estatutario consiste en un desplazamiento de los poderes (...) La virtud del Estatuto catalán consiste en libertar a Cataluña reteniendo esclavos a los catalanes”. 

       A Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, el 5.05.1931 escrivia que ell havia demostrat amor per les coses de Catalunya i que ha lluitat incessantment per les llibertats d’Espanya, i que s’oposa tant a l’imperialisme espanyol com a la independència catalana. Considera que aquesta, si bé aparentment significa la llibertat nacional de Catalunya, per experiència històrica creu que els nacionalismes no representen “la más pequeña garantía para las permanentes libertades políticas, económicas y sociales”. Simptomàticament ja en alguna ocasió havia dit: “Alerta, que no se’ns coli Cambó i la Lliga”.

       Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”. I sostenia que “las regiones y los municipios, sinó también los individuos, disfruten de las más amplias autonomía y libertad”, seguint sempre el més pur credo pimargallià. Ho reblava afirmant que lluitarien perquè Catalunya assolís el màxim grau de les seves llibertats, però també perquè hi tinguessin dret les altres regions, en el marc de la solidària federació dels pobles hispans, que predicava com a internacionalista.


miércoles, 18 de abril de 2018

República i federalisme (Per Mireia Esteva)


Després del 87è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola, potser és el moment de fer una mirada retrospectiva a la nostra història, per ressituar els temes en una òptica global. Ho faré des de la perspectiva dual dels conceptes que titulen aquest escrit, ja que tots dos han estat presents en moments històrics de democratització del nostre país.

        El republicanisme va arribar a Espanya per la influència de la revolució francesa i va començar a manifestar-se puntualment durant la guerra de la independència (1808-1814).


        Els debats a Espanya entre l'organització en un estat centralista o federal els trobem presents en els moments Constitució de Cadis de 1812. El federalisme va ser defensat pels representants americans, més partidaris de la descentralització. Tot i això la constitució que va resultar, tot i tenir un marcat caràcter liberal, amb supressió dels senyorius i l'establiment de la llibertat de premsa, era centralista a l'estil francès. Durant aquest temps, Espanya va funcionar a través de les Corts, ja que el rei estava retingut a França.

        A mitjan segle XIX les idees federals van arribar a Espanya a través de les idees de pensadors europeus, com les de Proudhon, recollides en el llibre "El principi federatiu", que Pi i Maragall havia traduït a l'espanyol. Aquestes idees van influir en els demòcrates i els republicans més radicals, principalment obreristes, i es va generar un corrent de pensament que va facilitar la caiguda de la monarquia, amb el destronament d'Isabel II en 1868. Es va elaborar una constitució progressista i en 1869 es van fer eleccions per sufragi universal masculí, on la meitat dels ciutadans eren analfabets. Però les Corts que van sorgir de les eleccions eren monàrquiques i van buscar un rei entre les corts europees. El rei que van trobar va ser Amadeu de Savoia, el qual va abdicar, superat per les circumstàncies, al febrer de 1873. El mateix dia de la seva abdicació, les Corts van proclamar la Primera República Espanyola, anomenada Democràtica i Federal. Les repúbliques del món: França, Estats Units o Suïssa la van reconèixer i les monarquies la van repudiar.

        La Primera República va durar 11 mesos, entre altres coses per la disparitat de tendències, ja que incorporava els confederals o cantonalistes, i les tendències més centralistes. Durant aquests mesos hi va haver 4 presidents: Francesc Pi i Maragall (federalista amb tendències anarquistes), Estanislao Figueras (federalista), Nicolás Salmerón (federalista moderat) i Emilio Castelar (centralista). Era una època de desordres públics i amb la idea de no exercir l'autoritarisme, van perdre el control del país.
        
        Va acabar amb aquesta República un cop d'estat del general Pavía, el qual va establir una dictadura republicana conservadora. Poc temps després, un altre pronunciament militar va restaurar la dinastia borbònica, al desembre de 1874, amb la pujada al tron ​​d'Alfons XII.

        Encara que Estats Units, Canadà, Alemanya i Suïssa començaven a construir els seus estats federals amb relatiu èxit, a Espanya l'experiència de la Primera República va generar molt desànim i no es van analitzar les causes del seu fracàs. En l'imaginari col·lectiu es va associar el federalisme amb el desordre i el desgovern.

        La Restauració borbònica va transcórrer entre finals de 1874, quan acaba la Primera República Espanyola, i el 14 d'abril del 1931 quan es proclama la Segona República. Durant la Restauració, tots els partits, tant de dretes com d'esquerres, eren centralistes. Tanmateix, els republicans no podien competir amb els partits dinàstics, en un sistema on imperava el caciquisme i el sufragi era censatari, basat en la dotació del dret a vot només en la part de la població masculina amb certes característiques precises, econòmiques, socials o educacionals.

        No va ser fins després dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, que el republicanisme va tornar a tenir empenta, quan els partits republicans i el PSOE van formar la Conjunció Republicà-Socialista, i els sectors catalans formaven la Unió Federal Nacionalista Republicana.

        Les idees polítiques i culturals de l'època anaven en el sentit d'una nació espanyola basada en la història. El republicanisme era laic i no identitari. El pensament identitari estava representat en el carlisme que lluitava amb el lema de "Déu, Pàtria i Rei", no era constitucionalista i preconitzava el retorn als vells costums i al cantonalisme.



        La crisi monàrquica i les revoltes populars van desembocar en el cop d'estat del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, qui va establir una dictadura amb el beneplàcit del rei Alfons XIII i de la burgesia catalana. La crisi de la dictadura va fer inevitable la caiguda de la monarquia. El 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions municipals en què els republicans van guanyar en la majoria de les capitals de província i el rei va fugir d'Espanya, va ser proclamada la Segona República Espanyola.

        La Segona República va adoptar la forma de república unitària, si bé permetia la formació de regions autònomes (s’hi van acollir Catalunya i País Basc). Amb Manuel Azaña com a president, va dur a terme moltes reformes: el desenvolupament de l'escola pública i la modernització pedagògica, la reforma agrària, la reforma militar, la creació d'un estatut d'autonomia per a Catalunya i la laïcitat l'Estat. Va ser en 1933 quan es va estendre, per primera vegada a Espanya, el sufragi universal a les dones. Aquest primer període és conegut com el Bienni Reformista. Però La República va haver d'enfrontar la polarització política pròpia de l'època, alhora que a Europa es vivia l'ascens al poder de dictadures totalitàries.

        Després de les eleccions de 1933, va governar el Partit Republicà Radical de Lerroux, amb el suport de La CEDA, que agrupava partits conservadors i democristians, que es van integrar en el govern. Aquests es van dedicar a tornar enrere les reformes realitzades en els dos anys anteriors. Per això, el 1934, sectors del PSOE, UGT, CNT i PCE van protagonitzar una vaga general en el marc de la qual es va intentar l’enderrocament del govern. Enmig del caos, Lluís Companys, d'Esquerra Republicana de Catalunya i President de la Generalitat de Catalunya, proclamava l'Estat Català dins la República Federal Espanyola.

        La violenta repressió de la Revolució, especialment a Astúries, amb nombrós nombre de morts, la supressió de l'autonomia catalana i la detenció de nombroses personalitats polítiques d'importància van motivar la formació del Front Popular per PSOE, UGT, PCE, POUM, IR, Unió republicana i ERC, entre d'altres. El Front Popular va vèncer en les eleccions de febrer de 1936, tornant a assumir el govern Manuel Azaña, qui aviat va ser elegit president de la República.

        El 17 de juliol de 1936 va començar al Marroc una revolta militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. A la revolta es van afegir l'Església i les classes benestants, incloses les catalanes. Mentre el bàndol republicà només va rebre el suport militar de la Unió Soviètica, el bàndol revoltat va comptar amb el suport de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, el que va ser determinant per a la seva victòria. Francisco Franco va establir una fèrria dictadura nacionalista que va durar fins a la seva mort el 1975. Si bé Emilio Mola, director de l'Alçament, pretenia establir una dictadura republicana, Franco va donar a Espanya la forma de regne i va nomenar a Joan Carles de Borbó com el seu successor a títol de rei, qui va ascendir al tron ​​a la mort del dictador.

        Les forces d'oposició al franquisme havien fracassat en els seus intents de provocar la caiguda de Franco i, després de la seva mort, van començar un procés de negociació amb el govern que va portar a la Transició Espanyola, en la qual Espanya va recuperar la democràcia, sent acceptada la monarquia parlamentària com a forma de govern per formacions que anteriorment havien defensat  La República, com el PSOE i el PCE. Després de les primeres eleccions generals democràtiques el 1977, la Presidència i el Govern de la República espanyola en l'exili van proclamar oficialment la seva dissolució.




        En les discussions sobre la Constitució Espanyola de 1978 el federalisme hi era present (Solé Tura n’era), per això es va optar per un sistema molt obert i descentralitzat, que permetés el seu desenvolupament. El nostre sistema és tan descentralitzat que molts experts han considerat que ja era un sistema federal. Però té debilitats molt importants: Exemple, el repartiment de les competències s'ha fet en negociacions bilaterals per garantir la governabilitat dels partits en el govern i no amb un sentit pragmàtic i racional basat en l'eficiència, el que resulta de vegades poc clar i obliga a intervenir el Tribunal Constitucional per interpretar-lo. Altres exemples són l'absència d'estructures transversals decisòries i la manca de coresponsabilitat i lleialtat institucional.

        Els últims 40 anys representen amb escreix el període més llarg de llibertat que hem tingut a Espanya. I encara que la dreta sempre que governa té tendència a tornar enrere, la societat espanyola es va modernitzant i s'han arribat a acceptar coses impensables, començant pel divorci, l'avortament, el matrimoni homosexual, la llei d'igualtat, la plena normalització lingüística de tots els idiomes espanyols i la plena eliminació de la pena de mort i la cadena perpètua. Paral·lelament a la seva descentralització, Espanya ha cedit sobirania a favor de la construcció de la que serà una República Federal Europea. Actualment, el 80% de la legislació espanyola està condicionada per l'europea.

        Inicialment, el concepte de república s’identificava amb democràcia parlamentària i s'oposava al poder absolut del rei a la monarquia. Actualment, els exemples reals relativitzen els conceptes. Amb la democratització de la societat, a les monarquies se'ls ha limitat el poder i en contrapartida, els exemples demostren que poden existir repúbliques totalitàries i populistes. Així mateix, trobem monarquies i repúbliques més o menys centralistes o descentralitzades pel que fa al repartiment del poder. Canadà és una monarquia constitucional federal i França és una república presidencialista centralista. És a dir, Canadà, sent una monarquia és més descentralitzada que França com a república, encara que els dos països són igualment democràtics. El nostre país és una monarquia democràtica parlamentària molt descentralitzada, a mig camí d'un estat federal.

        La història ens ensenya que més important que el nom que se li dóna a l'Estat, és el repartiment del poder i la consolidació dels avenços socials. Consolidació més ferma si els avenços es fan tenint en compte el conjunt de la societat.

        Vista la nostra història de cops d'estat continuats i l'experiència dels últims anys, potser ha arribat el temps d'optar per la política racional i possibilista, basada en el pacte, que és la que millora la vida quotidiana dels ciutadans, és la única respectuosa amb les minories i dóna estabilitat als avenços aconseguits. Els canvis promoguts des del govern han de ser assimilables per la major part de la ciutadania i els canvis socials han de traslladar-se a l'adequació de la política. Al llarg de la història hem vist que els canvis produïts al marge d'una part important de la població només poden ser defensats per la força, enfronten la ciutadania i moren en els intercanvis del poder. La unilateralitat té el pas curt i està abocada al fracàs. L'últim exemple el tenim a l'abast, amb la proclamació d'una República Catalana al marge de més de la meitat dels catalans i de la resta d'espanyols, república de tall bonapartista que ha durat menys del que canta un gall.

martes, 10 de abril de 2018

“AIXEQUEM-NOS I ANEU-HI!” (o “seiem i parlem”?), per Francesc Trillas

La hipocresia no s’acaba amb unes elits informades que envien a la segona fila al front, o que salten del vaixell abans que aquest s’enfonsi amb la seva gent a dintre. Els mateixos que exhibeixen un llacet groc (o unes arrecades amb llacet, com l’omnipresent Rahola) i es fan els indignats quan altres no el comparteixen, no sembla que hagin tingut cap pressa per acabar amb el 155




Alguns dels màxims líders polítics i intel·lectuals de l’independentisme català són coherents amb l’expressió “Aixequem-nos i aneu-hi!”. És a dir, fan crides a la revolta ben a resguard en les seves posicions de privilegi, perquè els qui es revoltin siguin uns altres o els qui paguin la factura no siguin mai ells. Ja sigui l’eurodiputat i filòsof Terricabras anunciant vagues de fam que no es materialitzen mai o fent crides a la revolta, o el sociòleg Cardús anunciant abans de Rams que el país es paralitzarà, però després de les vacances de Setmana Santa, no fós cas que algú li espatllés el descans (després del qual la “República” será realitat, ara sí, en 8 o 10 mesos). No són els únics exemples d’una certa hipocresia ni serem els primers a posar-ho de manifest, en un context on és conegut per tothom que es diuen unes coses en privat i unes altres en públic, però on molta gent es deixa endur pel que diuen a l’àgora els líders, que marquen els contorns d’allò que sembla possible.
Acusar del 155 i les detencions els qui més han fet per intentar que no s’arribés mai a la situació que els va activar, forma part certament d’aquest clima de sobreactuació per evitar reconèixer un fracàs i fer-se’n responsable.
El crit d’”aixequem-nos i aneu-hi” (noti’s les diferents persones verbals)  no s’atura davant dels missatges que envia la realitat més cruel. Una de les ocorrents concrecions d’aquest crit, per exemple, era fa no gaires setmanes la d’escortar Puigdemont des de Perpinyà fins al Parc de la Ciutadella on seria investit president. Quan l’expresident es passejava per Europa, l’omnipresent Rahola li deia el “puto amo”, hores abans de ser arrestat i empresonat a Alemanya (“retingut per fer unes comprovacions”, en la primera versió, lliurat voluntàriament “per internacionalitzar el procés”, en la segona) i posteriorment posat en llibertat però sense poder sortir del país fins que es prengui una decisió sobre l’euro-ordre. Els qui defensem l’estat de dret, les llibertats i la democràcia, i no el seu ús oportunista, hem d’estar molt tranquils que sigui en el context judicial europeu on es prenguin decisions importants. Aquest sistema és millorable en diferents sentits, però a la vegada no n’hi ha de millor a la resta del món. Segur que el cas servirà d’aprenentatge col·lectiu per perfeccionar-lo.
Mentrestant, hi ha hagut símptomes de desglaç. Va haver-hi aspectes positius del debat al Parlament de Catalunya del dimecres 28 de març, com que alguns grups coincidissin en més d’una votació a buscar diàleg i acords. Sabem que hi ha independentistes que volen rectificar, i que voldrien ser com el PNB a Euskadi (una força pactista, respectuosa amb la legalitat i lleial a Europa). Sabem que són molts i que no ho tenen fàcil perquè la pressió del “carrer” o de la xarxa més hiperventilada és molt forta. Els hem d’ajudar, donant-los temps si cal.
També hi ha aspectes negatius de la conjuntura, com que hi ha grups que es neguen a condemnar les agressions a partits o persones, siguin qui siguin. És trist veure que entre els qui es neguen a condemnar les coaccions i intimidacions hi ha antics dirigents de partits d’esquerres. La sortida de Ciutadans de la comissió del Congrés proposada pel PSOE no és tampoc fàcil d’entedre. Aquests aspectes negatius posen de manifest que alguns treuen rèdits de l’enfrontament de nacionalismes, no del diàleg.
Líders com Pujol i Mas haurien de respondre a la següent pregunta: Què heu fet amb els vostres fills, els nostres germans? Fins on els heu portat? Perquè vosaltres sabíeu què era possible i què no. Potser altres no ho sabien, però vosaltres sí. Els heu portat a ells i a tots nosaltres, a perdre l’autogovern, a perdre seus d’empreses, organismes europeus o globals i esdeveniments. Heu conduit a alguns d’ells a la presó o a la fuga. Ens heu portat a la divisió i als peus de la violència, fins i tot intentant manipular un cos policial armat perquè actués de part d’un projecte polític. Heu portat a alguns dels vostres fills a anar de bracet amb forces anti-europeïstes.
La hipocresia no s’acaba amb unes elits informades que envien a la segona fila al front, o que salten del vaixell abans que aquest s’enfonsi amb la seva gent a dintre. Els mateixos que exhibeixen un llacet groc (o unes arrecades amb llacet, com l’omnipresent Rahola) i es fan els indignats quan altres no el comparteixen, no sembla que hagin tingut cap pressa per acabar amb el 155. Crec que una majoria de la societat reclama un judici just i transparent el més aviat possible de les persones processades, amb totes les garanties del marc legal espanyol i europeu. No es pot haver anunciat (presumint-ne en públic) que s’estava desobeint la llei, i després no voler retre comptes davant de la justícia. Molts desitgem (sense necessitat d’exhibir la nostra virtut en públic) que les penes de presó siguin mínimes o inexistents, i que en tot cas es limitin als màxims responsables (que no estic segur que estiguin ni tan sols processats en aquests moments), i pel període de temps més breu possible.
En comptes de seguir practicant l’”aixequem-nos i aneu-hi”, és hora de practicar el “seiem i parlem”, tots junts, sense exclusions. Les grans qüestions no les poden decidir forces polítiques que només s’adrecen a una part de la població, per molt gran que sigui aquesta. El documental “Federal”, que se segueix presentant per tot Catalunya (quan a TV3 o TVE?) explica que els grans problemes de convicència només es poden abordar a través del diàleg, la negociació i el pacte. El “seiem i parlem” no serà fàcil ni immediat. Però algú té una solució realista o una via d’evolució millor? Els qui reclamem el diàleg federal entre catalans i entre espanyols i entre europeus, des de fa temps necessitem molt més suport del que hem tingut (per exemple, per part de les burgesies catalana i espanyola). Catalunya no es pot regenerar sola. Ho ha intentat, i ha acabat pitjor que abans, i a més dificultant la regeneració d’Espanya i posant pals a les rodes de la integració europea. Els qui volem començar a parlar, siguem federalistes o nacionalistes d’on sigui, ens hem d’ajudar, sense exclusions. I necessitem ajuda, com a mínim la mateixa que alguns sectors van prestar a un projecte que avui sabem que ha fracassat estrepitosament.

miércoles, 21 de marzo de 2018

La cort dels miracles (per José Luis Atienza)

Mai, en la història moderna de la Generalitat, ningú ha presentat tan inexistent balanç d'acció de govern. El seu gran repte no ha estat fer sinó desobeir, sigui al govern central, al tribunal constitucional o al sentit comú



La política catalana i els seus camins laberíntics, que comencen a la Ciutadella i acaben a Brussel·les a l’hotel de Gaspart, ens han acostat als filòsofs grecs. En escoltar al president del Parlament, Roger Torrent, entenem a Sòcrates com mai ho havíem entès quan explicava als seus deixebles "Només sé que no sé res". La formació del govern de la majoria absoluta independentista no pot allunyar-se de l’adicció del procés al suspens. Hi ha prou vots per nomenar president, només posant-se d'acord els ex Junts pel Sí, però no tindria el gust trabucaire d’un govern a l'exili. Un govern republicà d'una república catalana que mai ha existit allotjat en una monarquia, la belga.
Mai, en la història moderna de la Generalitat, ningú ha presentat tan inexistent balanç d'acció de govern. El seu gran repte no ha estat fer sinó desobeir, sigui al govern central, al tribunal constitucional o al sentit comú. El seu principal èxit, la Declaració Unilateral d'Independència -conclosa amb empresonaments i desterraments- va ser una declaració de fireta: ni va sortir al DOG ni al balcó per ser aclamada pel mar estelat que inundava la plaça Sant Jaume i demostrar que allò anava de debò i que el 27 d'octubre ens havíem convertit en un país independent.
Toca ser comprensius amb els super-herois de país. No els ve de gust fer allò que toca fer, un projecte per a la sanitat, per l'educació, per a l'economia de la gent del carrer, però es tornen bojos per posar una pica a Flandes amb els assumptes exteriors i els viatges a l'estranger. Els que han estat cridats a protagonitzar grans gestes els dóna pal posar-se a fer aquesta cosa tan avorrida com és dirigir el país i aguantar les alegries i les penes de cada dia. Saben que aquest és un pecat venial amb cent anys de perdó perquè la gent de bona voluntat està disposada a fer qualsevol cosa per la independència, fins i tot tornar-los a votar.
Amb la DUI ens hem assabentat que la independència ens treu de la Unió Europea però que no importa, que ells s'ho perden. Hem comprovat que mentre el Procés peregrina a Brussel·les com els creuats a terra santa, les grans empreses catalanes s'ho fan més enllà de l'Ebre, aquest riu unionista que comença a Espanya i acaba a Catalunya. No importa que se’n vagin les empreses grans perquè al pot petit hi ha la bona confitura, ni no tenir finançament als mercats perquè pagant sant Pere canta. La lletra i la música del Procés no és Els Segadors ni la Santa Espina ni L’estaca sinó l'himne adolescent i postmodern d'Alaska i la moguda madrilenya. Mi destino es el que yo decido/ el que yo elijo para mi/ a quién le importa lo que yo haga?/ a quién le importa lo que yo diga?/ yo soy así y así seguiré, nunca cambiaré./ Quizá la culpa es mía/ por no seguir la norma/ ya es demasiado tarde/para cambiar ahora.
Tots sabem que els reis són els pares i que les DUI neixen amb el 155 sota el braç, però qui ha quedat ferit és el catalanisme, aquest catalanisme difús que no necessitava depurar-se de contaminacions hispàniques perquè no s'exigia nota de tall per a l'accés a la catalanitat, només viure i treballar a Catalunya. D'any en any passàvem el curs com un sol poble. A base de segar a ran hem quedat segats en dues meitats. L’una, raspallada d'impureses d'espanyolitat,  i l'altra, començant a sentir-se com l'Espanyol de Cornellà als ulls de Piqué. Desarrelada.

Tant de soroll per acabar fent el desastrós miracle de la divisió dels pans i dels peixos.

lunes, 26 de febrero de 2018

Cataluña, día tras día en la oscuridad (por Ricardo Fernández Aguilà)

Día de hoy no tenemos solución, aunque tal vez esa sea la preferencia de un sector de Cataluña: seguir el tiempo que haga falta con la herida de la división sangrando, enfrentados pero movilizados, en tensión política, hasta debilitar y llegar a vencer algún día al contrario




Ser catalán hoy, cualesquiera que sean las ideas políticas, es estar aturdido. Así de claro lo veo desde mi propio aturdimiento. Pero bastantes catalanes me replicarían que nada de eso, que tienen las cosas muy claras y que tarde o temprano se alcanzará el gran objetivo. Dos visiones. Dos mundos. De este panorama trata lo que viene a continuación.
No me referiré de entrada a la alta política, que por desgracia no conoce jornada de descanso: es un ejemplo demasiado evidente de bloqueo, sobresaltos, confusión e improvisación constantes, y ya hay bastantes analistas que cada día abordan esta parte de nuestra desdichada vida colectiva. Quiero hablar, en primer lugar, de cosas que nos ocurren a gente que no hemos trasladado nuestra sede fuera de Cataluña y que indican la profundidad del desgarrón en que vivimos. Tres ejemplos.
Uno. Comes con un amigo en un restaurante. La conversación deriva (¡vaya novedad!) hacia el conflicto político. El amigo no habla ni alto ni bajo, pero la pareja de la mesa de al lado ha puesto las antenas justo en esa parte de la charla privada. Y por las caras parece que no les gusta nada lo que oyen. Tú bajas aún más la voz a ver si tu amigo hace lo mismo y los oyentes vuelven a sus cosas, pero las miradas son constantes. Ganas de dar por acabada la tertulia.
Dos. Perteneces a los que no quieren la independencia pero sí consideran necesarias reformas políticas. Dicen que esto se llama tercera vía. El caso es que un diputado independentista, en vísperas de las elecciones de este diciembre 2017, compara a quienes así pensamos con los judíos que apoyaron a los nazis. Puede uno añadir en este párrafo ingrato que hace tres meses, por acudir a manifestaciones legales y pacíficas a favor de continuar juntos con el resto de España, se tildó a los manifestantes de franquistas. Lo han dicho personas, y es ejemplo bien real, que últimamente visitaron la cárcel Modelo, ahora que está vacía. Pero resulta que algunos de los insultados podrían organizar visitas guiadas por aquel recinto de represión franquista, dando detalles de galerías, economato, colas para el vaso de vino, convivencia con presos comunes y más maravillas, todo lo cual avivaría la curiosidad de algunos insultantes de hoy. Rabia contenida.
Tres. Una carta al director de La Vanguardia. Su autora se dirige a un amigo independentista y lamenta que hace tiempo ya no pueden hablar de política, aunque ella siempre ha estado a su lado pese a no compartir sus ideas. Pero ahora se ha producido la ruptura pues su amigo ha optado por el enfrentamiento. Tristeza de tiempos recientes.
Tres ejemplos que son tres figuras de nuestra vida cotidiana: incomunicación, insulto, ruptura. Podría añadir más ejemplos que confirmarían que no son hechos aislados y, cuando se me acabaran las fuerzas, otros ciudadanos podrían ocupar mi lugar con experiencias muy parecidas. Cataluña no habrá conseguido ser un nuevo estado, pero el estado de las cosas en Cataluña ha cambiado y de qué manera.
Y al llegar a este punto oigo voces que me recriminan. ¿No se me ocurre nada más para retratar la Cataluña actual? ¿No podría dedicar un par de líneas a los porrazos del referéndum del 1 de octubre? ¿O a los políticos a los que tras meses en prisión se les niega la libertad provisional? Y les daría la razón. En este esbozo incompleto de los desastres de Cataluña han de aparecer también estos hechos. Pero si uno se distancia de sus enfados y se para a contemplar la evolución de la sociedad catalana, ¿no es para estar aturdido por el desmoronamiento de este país? ¿Todo esto es el camino hacia una sociedad mejor?
Cuando arrancó el proceso de independencia, uno de sus líderes cedió a la seducción de las metáforas y anunció triunfalmente que Catalunya iniciaba su viaje a Ítaca. La metáfora tenía su consistencia. Ulises, que se había ido a luchar al quinto pino tal como funcionaban entonces las comunicaciones, emprendía en la Odisea, tras la guerra de Troya, un largo viaje incierto, difícil, hacia una nueva vida en su anhelada patria Ítaca. Y el hecho es que todos los catalanes, con ilusión o con rechazo, los dos mundos enfrentados, nos hemos visto embarcados, quieras o no quieras, en un viaje hacia algo distinto. Ya no estábamos en el territorio de siempre; todo se movía o se rompía. En la travesía había miradas que empezaban a dar miedo y también caras ilusionadas. Había quien se daba la espalda y también quien quería detener la nave. Pero por los altavoces se nos decía que aquello era imparable.
Ahora, en el arranque del año 2018, estamos en alta mar pero a la deriva. Al buque del procés se le ha roto el timón y algo grave se estropeó en la sala de máquinas, porque se ha quedado a oscuras. Cataluña no tiene rumbo. Somos la nueva versión del barco fantasma. Los acontecimientos políticos, casi siempre imprevistos horas antes de que sucedan, van llevando la nave un poco al este hoy, un poco al oeste mañana, quién sabe dónde dentro de unos días.
Pero el problema principal, a mi entender, no es la gran avería política y moral en que nos encontramos, sino su ocultación. Nadie sabe cómo se sale de esto, pero ¿quién lo dice claramente? Y no será porque hayamos enmudecido. Se habla, se escribe, se proclama sin parar. Pero no se dice lo esencial: para el gran problema en que Cataluña se ha convertido, no hay solución. A día de hoy, y quién sabe hasta cuándo, no hay solución.
Porque si una palabra define año tras año nuestra catalana existencia, esa es la palabra “división”. Electoralmente, se acaba de confirmar que el país está partido por la mitad. ¿Hay remedio para este agrio alejamiento entre las dos partes? De forma creciente unos y otros cada vez nos hablamos menos, o ya no nos hablamos, o directamente nos detestamos. Por otro lado, proyectos de reformas sociales de amplios consensos no se ven por ningún lado en este inicio de 2018, aunque asuntos por abordar los haya a montones (paro, educación, sanidad, dependencia, empleos precarios, pobreza, vivienda…). Nadie sabe qué hacer ahora mismo con Cataluña, pero no solo no se reconoce sino que algunos aseguran tener su solución. Veamos si es así.
La primera y principal propuesta es volver a poner en marcha el camino de la secesión, por fuerza a un ritmo más lento, pero con los mismos líderes que han protagonizado la expedición a Ítaca, hoy convertida en naufragio. No hace falta ser muy constitucionalista para darse cuenta de que este plan de ir al pasado, al mes de octubre con su momento republicano, de solución no tiene nada. Pero para fabricar nuevos conflictos, sí funcionará. ¿Es eso lo que se pretende?
Desde otras sensibilidades políticas se apunta que hay que refundar el catalanismo. Más amplio, más transversal, no buscando la separación sino la reforma del conjunto español. ¿Cómo se hace eso? ¿Con qué argumentos se convence a los catalanistas de hoy para que dejen de ser independentistas y a los no catalanistas para que se sumen a una nueva versión del catalanismo?
Otros hablan de reconciliación. De perdón, incluso. De poner sobre la mesa lo que nos une. Son buenas y necesarias ideas. No hace tanto éramos así los catalanes, en general. Pero se puso en marcha la centrifugadora ideológica y emocional y la lejanía se ha instalado en el corazón de esta tierra. ¿Cuánta gente cree hoy que es mejor acercarse a los que piensan diferente que mantenerse alejado de ellos?
Una reforma de la Constitución. Idea interesante en principio. Ahora bien, el movimiento independentista no quiere ni oír hablar y al partido en el Gobierno de España no le hace ninguna gracia y, aunque no dice que no, nunca dice que sí. ¿Se puede emprender en breve y en tales circunstancias este camino?
Hay también quien volverá a asegurar que todo se arreglaría si a los catalanes nos contaran. Un recuento pactado, legal, binario: nos queremos ir o no nos queremos ir. Y ya está. Fin de la historia. Los que hubieran vencido podrían desarrollar su proyecto de sociedad, que casi la mitad de los votantes no habría querido, según todos los datos actuales. Unos estarían dando saltos por las calles y los otros, en este futuro imaginado, resignados y dispuestos a acatar las nuevas órdenes. ¿Es eso lo que realmente ocurriría? Si lo que se pretende es ganar momentáneamente al otro, aunque sea por la mínima, con un país partido en dos de un tajo profundo, tal vez sea un camino útil. Si lo que se pretende es reconstruir, crear un futuro con mayorías de cierta amplitud, desde luego que no.
He de insistir en que a día de hoy no tenemos solución, aunque tal vez esa sea la preferencia de un sector de Cataluña: seguir el tiempo que haga falta con la herida de la división sangrando, enfrentados pero movilizados, en tensión política, hasta debilitar y llegar a vencer algún día al contrario. O, de otra manera, no intentar ahora ningún arreglo, ningún nuevo consenso en la sociedad catalana, sino seguir manteniendo vivo el conflicto para traspasarlo como algo natural a los adolescentes de hoy,  votantes en un mañana que se va acercando.
Pero para quien desee una política de coincidencias, de reconstrucción, que incluyera a buena parte de las dos mitades en que el país se ha convertido, el panorama es de oscuridad. Divididos en dos bloques, lo que convence a unos suele provocar rechazo en los otros. Porque, además, para comenzar cualquier proyecto de renovación basado en nuevos acuerdos, habría que compartir algunos contenidos esenciales de las causas que nos han traído hasta aquí. Podríamos muchos coincidir en errores de la política española: el acoso y derribo parcial del Estatut, la problemática de la financiación, la falta de iniciativa del Gobierno durante años, la actuación policial del 1 de octubre…Ya se han repetido estas consideraciones por parte de ciudadanos que estamos a favor de seguir juntos con el resto de España. Pero la sorpresa viene cuando se da la palabra al mundo de la bandera estelada: no acepta ninguna responsabilidad en los males que nos aquejan. La patente del proceso a la independencia, el núcleo de la vida catalana en estos seis años, pertenece a este movimiento, pero nada han hecho mal. Con esta ceguera la vía del diálogo es, ahora mismo, intransitable.
En fin, uno comprende que sería duro ponerse ante los micrófonos de las instituciones políticas o de las tertulias o al escribir la columna habitual, fuera la que fuera la ideología política, y comunicar a los ciudadanos que nadie sabe ahora mismo qué se puede hacer, aunque se persista en la búsqueda de soluciones. Uno comprende que sería duro informar al país que estamos bloqueados, política y emocionalmente, y que no somos tan listos como pudimos creer. Pero ese reconocimiento de que Cataluña se nos ha ido de las manos a los catalanes, ¿no podría ser el punto de partida que nos uniera un poco? (Si se considerara demasiado inocente esta pregunta, creo que se confirmaría que nos estamos acostumbrando a la oscuridad).  
Tal vez al declarar este estado de no solución en que estamos hundidos, se haría más evidente que lo nuestro es muy grave y que ya no basta ni con ideas fijas, ni con enfados constantes, ni con el calor de la propia tribu, ni con soñar en la victoria sobre los otros. Tal vez así nos veríamos como un colectivo lamentablemente muy desorientado que precisa imaginar un renacimiento aceptable para una gran mayoría. Es verdad que hay más países en el mundo con el rumbo perdido, pero tan poco conscientes como el nuestro, me parece que hay pocos.
Y puede ser que todo esto nos esté ocurriendo, en parte, porque superar esta época de conflicto interno no nos corre prisa. Estaría bien, pero no es urgente. Se suspendió el autogobierno pero las calles han estado en general tranquilas, como siempre. Se trabaja, se llenan los restaurantes y la pasión por el fútbol no decae, como siempre. Se compran regalos y se festejan las fiestas, como siempre. Sólo van muy torcidas las cosas para quienes viven al borde del sistema de bienestar, donde todo parece indicar que seguirán al paso que vamos con nuestra ofuscación política. En algo podríamos estar de acuerdo: la superficie de la vida en Cataluña, en estos meses, no refleja todo el deterioro de los cimientos.
Pero por muy aturdido que se esté, como decía al principio, uno no deja de constatar otra evidencia: esta herida interna entre catalanes está  muy conectada con el resto de España. Con las decisiones políticas de las instituciones (Gobierno, jueces, partidos…) y con las actitudes del resto de ciudadanos. Con las excepciones obligadas en toda generalización, no se ve mucha más voluntad y claridad para reconstruir ahí que aquí, por el momento.
En el futuro, estos años del procés se valorarán más por la herencia que habremos dejado en las conciencias de mayores y de jóvenes, que por el palabreo y los gestos efímeros de cada día. Por cómo se puedan haber modificado, ahí y aquí, las palabras “español” y “catalán”, o “ley” y “diversidad”, entre otras. Y esta herencia podrá ser la del coraje y la imaginación para dar con un camino de superación de este conflicto o bien la de la dejadez y el agravamiento sin solución del mismo.
         No hace falta alargarse más. Constato, al ir acabando, que tal vez he concretado poco en este intento de reflejar la enfermedad de un país sin cura. Casi nada he dicho de empresas que se largan, de prisiones provisionales que se alargan o de datos económicos que se acortan. Todo ello está disuelto en el río de nuestra vida cotidiana, que a menudo fluye ruidoso y, en algunos tramos, como enloquecido. Cuando uno mira sus aguas turbias, sabe que esos problemas se están vertiendo cada día en su corriente. Pero cuando el río se remansa un poco y uno insiste en contemplar su fondo, aparece nuestro propio rostro. Dentro y fuera de su oscuro caudal.