domingo, 10 de marzo de 2019

El federalisme, la resposta compartida (per Francesc Trillas)

El federalisme no és sols una forma eficaç, pragmàtica i acordada de resoldre les aspiracions legítimes dels diversos pobles que configuren una nació. A més, és cultura política i educació sentimental. Promou l’interès dels uns pels altres en lloc del rebuig o la ignorancia



(Extracte del llibre “Missió Federal”, escrit per Francesc Trillas, amb pròleg de Miquel Iceta)
No som “no independentistes” ni “no nacionalistes”, tot i que no som independentistes ni nacionalistes. Som propositius i, en realitat, la nostra aspiració és que algun dia, si Catalunya ha d’estar dividida, ho estigui entre federalistes i no federalistes o, encara millor, entre classes socials que defensen legítimament els seus interessos i aspiracions en un sistema democràtic. La unitat dels catalanistes, algunes “terceres vies” i la unitat dels constitucionalistes ens semblen molt bé si serveixen per avançar, i hi contribuïm quan creiem que en surt un benefici col·lectiu. Però el nostre valor afegit és promoure una solució que volem que sigui la primera via i que ens connecta amb Europa i amb un món millor i més solidari: el federalisme. I ens agradaria que el màxim de gent s’unís al seu voltant, i no al voltant d’altres etiquetes (encara que contra aquestes no hi tinguem res). El risc de no concretar les alternatives és que ens donin gat per llebre: Jordi Pujol també era una tercera via catalanista i constitucionalista.
El mes de març de 2014 va visitar Espanya, convidat per Federalistes d’Esquerres, el polític canadenc Stéphane Dion, conegut per ser el pare de la Llei de Claredat. Va celebrar actes a Barcelona, Tarragona i Madrid, i el dia de la seva arribada va participar en un sopar amb la junta de Federalistes d’Esquerres. Recordo com si fos ahir que en aquell sopar ens va animar a combatre democràticament el sobiranisme, però a intentar fer-ho sempre amb elegància; en les seves paraules en anglès (un dels idiomes que vam fer servir a la trobada), with grace. Vaig tenir un diàleg amb ell en anglès que es pot trobar a YouTube. La visita de Dion era el primer fruit d’una col·laboració estreta de la nostra associació amb la Fundació Canadà, amb seu a Madrid i en la qual hi participaven diverses personalitats catalanes, com el catedràtic Xavier Arbós. La vinguda de Dion i d’altres canadencs convidats per Federalistes, com el professor de la Universitat d’Ottawa i destacat membre del think tank L’Idée fédérale, André Lecours, han servit per conèixer de prop l’experiència dels federalistes canadencs, que s’han enfrontat amb èxit al desafiament secessionista del Quebec. També hem après del contacte amb el diplomàtic espanyol federalista Juan Claudio de Ramón, que fins recentment va treballar a l’ambaixada espanyola al Canadà. 
Dion havia estat, efectivament, l’artífex de la Llei de Claredat, que exigeix una pregunta clara i una majoria clara en un referèndum perquè els secessionistes puguin plantejar negociacions de separació amb el govern federal. Més recentment, Dion ha estat ministre d’Afers Estrangers amb el primer ministre Justin Trudeau, i en l’actualitat és ambaixador del Canadà a Berlín. La Llei de Claredat és posterior al segon referèndum secessionista del Quebec, que va tenir lloc el 1995 (el primer va ser el 1980, després d’una llarga campanya que va començar a la dècada de 1960), i des de la seva entrada en vigor (tot i que és rebutjada pels sobiranistes quebequesos) no s’ha celebrat cap altre referèndum. 
De l’experiència del Canadà alguns extreuen la lliçó que a Espanya cal una Llei de Claredat, semblant a la canadenca, per resoldre el contenciós català. Això no és el que jo he après després d’escoltar atentament Dion i Lecours, entre d’altres, i de parlar-hi amb certa tranquil·litat. 
El que sí he après és que, contràriament al que professa el discurs oficial del sobiranisme, secessió i democràcia són difícilment compatibles. En les societats democràtiques tots els col·lectius i individus tenen dret a expressar-se i a participar en igualtat de condicions en els processos de presa de decisions. Existeixen mecanismes (per exemple, estructures federals) per acomodar tensions de tipus identitari, lingüístic i financer entre col·lectius i territoris diferents. Els referèndums a Quebec van ser experiències traumàtiques i a la vegada confuses, que no van servir per millorar la qualitat de la democràcia però sí per debilitar econòmicament la província quebequesa. El professor basc Alberto López Basaguren, un dels constitucionalistes federalistes més interessants que hi ha a Espanya, ens va recomanar, en una de les convencions federalistes de la Fundació Rafael Campalans, que llegíssim el llibre de Chantal Hébert The Morning After (El matí següent), on s’especula amb què hauria passat si el 1995 arriba a guanyar el sí (el no es va imposar pels pèls) al Quebec. Hébert entrevista a tots els protagonistes i conclou que ningú tenia res previst, i que la conseqüència hauria estat un caos econòmic i polític total, una mena de combinació entre el reconeixement de no tenir res a punt que van fer els dirigents independentistes catalans després de “proclamar” la independència i el caos i la inestabilitat política que s’han produït durant els ja més de dos anys que han transcorregut des del referèndum del Brexit.
André Lecours va contestar molt bé, en un acte al Col·legi de Periodistes, quan li van preguntar si no li semblaria bona idea accedir a organitzar un referèndum d’independència perquè guanyés el no, i acabar així amb el debat d’una vegada per totes. Lecours va dir quelcom obvi que sovint ha passat per alt a Catalunya entre sectors progressistes o, fins i tot, entre sectors no independentistes en general: no es pot convocar un referèndum donant per segur que el guanyaràs. Malauradament, és una lliçó que no va aprendre tampoc David Cameron al Regne Unit. És un exemple de manual del que es coneix com a il·lusió de control, un dels biaixos cognitius que ens allunyen als humans de la racionalitat absoluta, ben estudiat per les ciències del comportament. Quan els resultats de les interaccions socials (una votació, per exemple) depenen del que decideixen milions de persones és absurd pensar que el resultat està predeterminat. Els referèndums dicotòmics tendeixen a polaritzar la societat en dues meitats, entre altres raons perquè els mitjans donen igualtat de tractament a les dues possibilitats (encara que una de les possibilitats sigui criticada per la major part d’especialistes i estudiosos, com en el cas del Brexit). Que guanyi una o altra opció pot dependre de qüestions que no tinguin res a veure amb la cosa a decidir, sinó amb el descontent genèric de l’electorat, el temps meteorològic en una regió o la formulació exacta de la pregunta. Que els independentistes catalans no hagin obtingut mai més del 47 % dels vots no vol dir que no ho puguin aconseguir en un referèndum on facin una bona campanya, o un bon debat, o perquè hi hagi una calamarsada de sis a vuit del vespre a l’àrea metropolitana de Barcelona. I si no ho aconsegueixen a la primera, ho seguiran provant (a Escòcia en diuen el neverendum), perquè precisament el que convé a moltes de les elits que els recolzen és que la societat es divideixi en això i no en altres dimensions, com per exemple en classes socials. És més fàcil organitzar un moviment identitari que un moviment prodistributiu contra els rics, precisament perquè els rics (o almenys alguns d’ells) poden participar del moviment identitari aportant recursos com ara temps, diners, mitjans de comunicació o lideratge qualificat. 
També he après dels canadencs federalistes que és un error intentar donar satisfacció als secessionistes, perquè són força insaciables i, de fet, res del que els pugui oferir el federalisme els dona satisfacció, sinó que ho veuen com un primer pas per seguir demanant més poder i, si cal, instruments per saltar-se la legalitat. A qui cal donar satisfacció, de manera sòlida i sostinguda, és a les societats i comunitats que són susceptibles de ser víctimes del discurs sobiranista, perquè trobin alternatives de progrés als cants de sirena enganyosos dels moviments identitaris.
A Espanya ja hi ha una legislació de claredat. Per reformar la Constitució, per exemple per permetre el dret a l’autodeterminació d’alguns territoris (cosa que només fan quatre constitucions escrites al món), que avui no es contempla, cal que dos terços de dos parlaments consecutius ho aprovin, i que el resultat de la reforma constitucional sigui aprovat en un referèndum. Això faria constitucional el dret a l’autodeterminació interpretat com a dret a la secessió, i els territoris corresponents, per exemple Catalunya, podrien celebrar un referèndum a l’empara de la legislació que s’estipulés; i si guanyés l’opció secessionista es podria negociar la separació com està fent el Regne Unit (que no té constitució escrita) amb la Unió Europea. La negociació no predetermina el resultat final, com s’està veient amb l’enorme incertesa que envolta el cas britànic. Aquesta és una ruta ben clara: no és fàcil però és clara, i l’única possible si excloem la violència i la guerra. El que passa és que alguns voldrien no una llei de claredat, sinó una “llei de facilitat”, que els fes fàcil la secessió, que és el que venen a la seva parròquia.
Les noves institucions requereixen complementarietat amb la dotació institucional inicial, i són males viatgeres. La Llei de Claredat del Canadà va ser el camí que van trobar Dion i els federalistes canadencs per evitar més referèndums, no per celebrar-ne de nous. És un camí fruit de l’evolució d’un país amb una tradició, un sistema electoral i una estructura de partits diferent de l’espanyola.
Una cosa que sí que hem d’aprendre del Canadà és el seu model lingüístic, encara que el català no sigui el francès (com em va recordar un senyor que em va escriure esgarrifat quan vaig suggerir que el català fos oficial a tota Espanya). Al Canadà, com a Suïssa o a Bèlgica, hi ha diferents idiomes oficials, que no vol dir obligatoris, a tot el país. Als grans aeroports d’aquests països tot està en diversos idiomes. Quan hom arriba al Canadà des dels Estats Units i entra per la província de British Columbia (a l’oest), on la immensa majoria dels habitants són angloparlants, es troba un rètol enorme a la frontera que dona la benvinguda al país en anglès i en francès. Algun dia hi haurà un rètol a l’aeroport de Barajas que dirà “Benvinguts a Espanya”, i també ho dirà en castellà, gallec, basc i anglès, que d’aquí a com a molt trenta anys estic segur que seran els idiomes, si no de iure sí de facto, oficials a Espanya. L’actual president del govern espanyol ja envia piulades en català. És un primer pas.
Toni Sitges-Serra recordava en un article a El Periódico, poc després de la visita de Dion, que aquest “va insistir en el fet que el federalisme no és sols una forma eficaç, pragmàtica i acordada de resoldre les aspiracions legítimes dels diversos pobles que configuren una nació. A més, és cultura política i educació sentimental. Promou valors necessaris per a la convivència. Promou l’interès dels uns pels altres en lloc del rebuig o la ignorància.”
 (El llibre es pot comprar ja en format paper o electrònic a https://www.bubok.es/libros/258906/MISSIO-FEDERAL-Cap-a-una-solucio-compartida-a-Catalunya
I estarà disponible a la paradeta de Federalistes d'Esquerres el dia de Sant Jordi).

sábado, 5 de enero de 2019

El Brexit: excepció i excepcionalisme (Per Gonçal Berastegui Canosa)

La reivindicació cada vegada més freqüent de l’excepcionalisme polític és un abús historicista susceptible de blanquejar el nacionalisme extremista i la xenofòbia


Des d’abans de l’adveniment del romanticisme polític i de les “Primaveres dels Pobles” que van dur, entre d’altres, al germen de les unificacions alemanya i italiana, els nacionalismes han abraçat la idea de l’excepcionalisme com a element clau per als seus projectes polítics. Des del “Destí manifest” que va empènyer els EUA a expulsar els pobladors natius del mig-oest en el fervor fanàtic i racista, fins al “Sonderweg” alemany que va vertebrar el gir autoritari de l’Alemanya unificada des dels seus orígens democràtics al parlament de Frankfurt del 1848, passant també pels discursos dels sectors més extremistes i intolerants dels nacionalismes espanyol i català, aquestes teories tenen sempre en comú un abús de l’historicisme. Un abús que no dubta en desfigurar el passat per trobar-hi uns fets diferencials que justifiquin la crida en defensa d’uns suposats valors nacionals fonamentals, els quals són incompatibles amb els d’altres societats veïnes. És doncs un element recorrent del nacionalisme excloent.
L’excepcionalisme no és nou al Regne Unit, un país que no ha conegut cap aixecament militar o dictadura moderna que hagi escorat els símbols nacionals cap a la dreta, i acostumat a aglutinar els seus ciutadans al seu voltant (dels símbols britànics, que no anglesos, escocesos, nord-irlandesos o gal·lesos) en la defensa d’un status quo lliure i democràtic (referit sempre a la metròpoli i excloent l’imperi colonial governat, com els d’altres països europeus, amb mà de ferro). Un exemple n’és el patriotisme a través de a reivindicació del Regne Unit com a solitari baluard de la democràcia enfront el feixisme com a eina de resistència durant el blitz nazi de 1940-1941.

No és casual, ja que és aquesta la principal característica diferencial de l’excepcionalisme britànic: si bé la majoria de conceptes anàlegs en altres societats reivindiquen la unicitat o antiguitat d’una civilització i un destí preestablert, la demagògia d’alguns sectors nacionalistes britànics ho fa en base a l’existència d’un sistema parlamentari electe amb unes costums i litúrgies molt particulars, que ha permès el govern d’una classe dirigent civil de manera ininterrompuda al llarg de més segles que qualsevol altre gran estat europeu, i amb una influència que desborda les seves costes (si bé Islàndia presumeix de tenir el parlament ininterromput més antic d’Europa, vigent des del segle X). No és, doncs, una al·legoria d’identitat ètnica o de valors irredemptistes o agressius, sinó l’orgull de ser un reducte de llibertat i bon govern que ha resistit totes les pertorbacions que han afectat els seus veïns continentals. Precisament per aquest motiu, l’excepcionalisme ha estat una eina política menys estigmatitzada que en d’altres tradicions polítiques, i sovint reivindicada per governs i partits majoritaris de manera més o menys explícita.

L’origen de l’excepcionalisme en la tradició política insular
En profunditat, el discurs de l’excepcionalisme al Regne Unit cerca establir que l’evolució del sistema de govern d’aquesta nació de nacions, a qui no han calgut revolucions jacobines ni proletàries per aconseguir establir un estat democràtic i de llibertats, és part del genoma social i polític insular. Una evolució ha permès, a la vegada, mantenir elements tan tradicionals com la corona o el vestigi anacrònic dels 90 aristòcrates hereditaris que a dia d’avui segueixen legislant des de la Cambra dels Lords.
I és cert que no hi ha hagut mai una “Revolució Anglesa” digna de comparar-se en impacte i abast a la Revolució Francesa o a la pròpia Primavera dels Pobles de 1848, que va acabar amb el statu quo dels imperis del Congrés de Viena a l’Europa continental. Alguns historiadors dels segles XIX i XX han utilitzat el terme precisament per referir-se a la Guerra Civil anglesa i per la “Revolució Gloriosa” de 1688 que va expulsar el darrer monarca catòlic, l’Estuard Jaume VII d’Escòcia i II d’Anglaterra i Irlanda. Tot i que aquestes van tenir conseqüències importantíssimes, en cap dels dos casos van tenir la transcendència i el contingut intel·lectual i social de conquesta de llibertats que tindrien les grans revolucions continentals posteriors. Precisament, cap de les dues es va alimentar del viver d’idees que sorgiria durant els cent anys següents en la Il·lustració. Els “Dos tractats sobre el govern civil” de John Locke, amb les seves innovacions en el contracte social, arribarien massa tard, ja a finals del s. XVII, i no tindrien un impacte decisiu fins ben entrat el s. XVIII.
De llavors ençà, no hi ha hagut cap altre esdeveniment que s’assembli a una revolució a Gran Bretanya, més enllà de la Revolució Americana que va portar a les Tretze colònies a trencar amb la metròpoli precisament en base a principis il·lustrats, o de les Revolucions Industrials que van néixer en les ciutats del país com les angleses Manchester, Liverpool o Birmingham o l’escocesa Glasgow. Va equivocar-se Karl Marx quan va predir que la revolució proletària, que finalment va materialitzar-se l’Octubre de 1917 a Rússia, només podia produir-se si començava al Regne Unit, guiat precisament per l’efervescència de les classes treballadores nascudes de les successives Revolucions Industrials.



Al contrari, el cert és que la tradició política al Regne Unit i als seus estats predecessors (especialment els Regnes d’Anglaterra i de la Gran Bretanya) va arribar a la Il·lustració equipada amb suficients factors per poder desplegar reformes progressives cap a un govern més representatiu i lliure, que feien innecessari un canvi de règim trencador. Aquest era precisament el resultat d’haver tancat amb anterioritat, en un context cultural i social molt diferent, una sèrie d’experiències traumàtiques definitòries per passar de la infància de l’estat en l’edat fosca a l’adolescència d’una primigènia separació de poders. Una sèrie d’experiències que venia de segles enrere, amb l’origen en els conflictes feudals del s. XIII, i de manera molt prominent en les Guerres dels Barons.
Aquests conflictes, amb paral·lels clars en d’altres estats europeus, sorgien de la impossibilitat de mantenir una corona despòtica en estats fragmentats mancats d’una administració central efectiva, i van ser resolts amb l’establiment d’estructures de govern més descentralitzades i l’adopció d’un esperit pactista. Encarnada en uns estats generals, corts o parlaments, la representació de diferents estaments socials assegurava una sèrie de drets civils i processals bàsics per als diferents estaments socials, un nivell de consens necessari per mantenir un cert grau de pau social, la integritat territorial i una acció exterior d’interès general. A Anglaterra, el resultat en va ser la Magna Carta, el document en que Joan I sense terra va accedir a codificar aquestes concessions i que, a dia d’avui, segueix sent, segons la jurisprudència, l’element vigent més antic de la constitució no codificada del Regne Unit.
L’adveniment de la impremta, el Renaixement i l’expansió colonial global dels s. XV, XVI i XVII van motivar, entre d’altres factors, l’establiment de governs i administracions més centralitzats i autoritaris adequats a les noves circumstàncies. A la majoria d’estats europeus, amb importants diferències, aquest pas va ser el resultat de successius conflictes civils on, per normal general, les monarquies van sortir vencedores en la seva aposta per coartar els sistemes pactistes i re-centralitzar l’administració del poder territorial esborrant qualsevol vestigi de feudalisme. Les Guerres dels Remences a Catalunya, la Revolta dels Comuners de Castella o les Frondes franceses són exemples importants d’aquest procés de canvi.
A Anglaterra, però, diferents factors més o menys conjunturals van fer que, en el moment decisiu, l’intent de la Corona per constituir un govern autoritari en solitari fracassés. El seu episodi catalític va ser la Guerra Civil de 1642-51, amb el posterior regicidi de Carles I i la dictadura de Cromwell. Juntament amb un recordatori menys violent l’any 1688 per la restaurada monarquia dels Estuard, aquests episodis van reafirmar de manera irreversible l’autoritat del parlament i la impossibilitat d’una monarquia absolutista a les Illes Britàniques.
Aquesta separació de poders primigènia, en origen no democràtica sinó oligàrquica, ha conferit des de llavors una capacitat d’adaptació al sistema sòcio-polític mitjançant l’evolució progressiva davant les successives crisis constitucionals. Això es pot atribuir en no menor mesura a flexibilitat de no tenir una constitució codificada i a les hàbils mans d’una classe dirigent civil i meritocràcia educada en algunes de les millors universitats del món. La seva continuïtat, així com el fracàs de Napoleó per envair la Gran Bretanya, van servir per desconnectar la seva societat de l’expansió dels ideals revolucionaris francesos i dels posteriors cicles de restauració i revolució que va travessar el continent.

Es podria considerar que aquest és l’origen de que, en el terreny de l’organització governamental si més no, existís una certa divergència entre la major part de les grans potències europees contemporànies i la Gran Bretanya, considerada com el resultat d’un tarannà uns els valors nacionals diferencials per part dels corrents historicistes nacionalistes emergents en el s. XIX.
La lectura de la història per entendre el present i ajudar-nos a donar forma al futur pot ser una eina potent, però és vulnerable a la manipulació per reforçar els arguments propis
És una divergència amb dos grans peròs. D’un costat, la seva unicitat: Holanda i Alemanya, llavors les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romano-germànic, van travessar experiències similars en els fracassos de les seves monarquies per re-centralitzar i reforçar el seu control, si bé és cert que ambdues nacions es veurien profundament afectades per les guerres revolucionàries franceses i napoleòniques i entrarien de ple en els cicles del s. XIX.

De l’altre, la pròpia causa d’aquesta divergència: que Carles I i els seus hereus fracassessin en els seus intents d’establir un despotisme absolutista va ser, més aviat, el resultat de la incompetència pròpia i dels seus cercles íntims, així com d’altres circumstàncies conjunturals, que no pas de cap motiu estructural o cap destí preestablert. Igualment, el fracàs de Napoleó per envair la Gran Bretanya i fer-la entrar en el sistema continental va ser resultat, en primer lloc, de la geografia insular i en conseqüència, en segon lloc, de la competència de la Royal Navy i Lord Nelson davant la flota franco-espanyola a Trafalgar.

Excepcionalisme i euroescepticisme

No obstant les objeccions, còmodament ignorables, aquesta herència no deixa de conformar una trama molt atractiva per a aquells que busquen construir un relat nacional excepcionalista més noble que els que es basen en factors ètnics o territorials. Els ideòlegs de l’euroescepticisme no ho han dubtat mai i, des del naixement del projecte europeu esperonat entre d’altres per la visió del propi Winston Churchill d’uns Estats Units d’Europa, han subratllat sovint que la Unió Europea és una solució apta només per als seus veïns continentals, que cerquen la estabilitat i el bon govern que els han mancat durant segles i que la societat britànica, per contra, ha gaudit. Cap relació amb dues guerres mundials de les que el Regne Unit va ser un protagonista imprescindible.
El salt de l’euroescepticisme a la primera línia política va arrossegar-hi també el missatge de l’excepcionalisme. Aquest va venir, gens sorprenentment, de la mà de Margaret Thatcher en la seva croada contra a una major integració europea en el Tractat de Maastricht, amb el “No, no, no!” elevat a la categoria de mite de l’oratòria de Westminster, que adreçava al líder de l’oposició laborista i convençut europeista, Neil Kinnock, i al president de la Comissió Europea, Jacques Delors.
Tres dècades més tard, en el caos estrafolari del Brexit, i en un context global de desinformació, populisme i ressorgiment dels nacionalismes, l’excepcionalisme troba ressonàncies de gran amplitud en bona part dels brexiters dins i fora del Partit Conservador. L’argument, però, ha esdevingut també una atractiva façana d’aire acadèmic i respectable per blanquejar la xenofòbia visceral dels col·lectius més reaccionaris i dels grups extraparlamentaris de la ultradreta.
S’ha convertit en habitual, doncs, que aquesta herència sigui distorsionada i manipulada per presentar-la com un destí nacional determinista, gairebé messiànic, de tall malthusià perfecte, sovint per part de sectors de qualitat intel·lectual clarament inferior a la dels actors clau de la tradició política que reivindiquen.
És una reivindicació nacionalista i reaccionària que busca convertir-se en central dins l’imaginari col·lectiu actual per part de les mateixes forces interessades que no van dubtar en mentir per guanyar el referèndum de 2016. Alimentant per la divisió que ha generat el propi escenari actual, aquest excepcionalisme és fonamental en la crida per “recuperar el control del nostre país” per protegir-lo tant de la immigració, com de manera tant o més important, de la influència d’una Europa vista com a un conjunt homogeni i incompatible que amenaça amb contaminar aquest elevat destí.




Es pot, i és necessari, afirmar que la història política britànica, així com la tradició que ha conformat, són autènticament fascinants i d’una riquesa elevadíssimes, germen de tantes innovacions polítiques i socials que han enriquit d’altres societats a Europa, però també arreu del planeta, inspirant la pròpia Revolució dels EUA o les democràcies modernes del Canadà i Austràlia, entre d’altres. Aquestes diferències són del tot insuficients per justificar, però, que a dia d’avui la societat britànica es trobi en una categoria aïllada de la resta dels seus veïns europeus i que no existeixin ponts que puguin sostenir un projecte. Ho són, per molt que algunes veus influents s’esforcin en esborrar aquest vincles, per una banda, i en ignorar de forma deliberada, per l’altra, que les històries polítiques de tercers països divergeixen en una magnitud similar entre sí.
N’hi ha prou amb comparar, entre tants altres exemples, les herències polítiques espanyola i francesa a través dels segles XIX i XX. Les diferències són marcadíssimes, sovint en cicles contradictoris. En són exemples les successions de revolució i reacció, les diferents transicions cap al laïcisme, l’ascens i caiguda dels imperis colonials, el protagonisme enfront de la no-bel·ligerància en dues guerres mundials... El nombre de diferències cabdals és immens. I tot i així, ambdós països, malgrat les aparents contradiccions en les seves tradicions socials i polítiques, i no sense incomoditats, han estat veïns i socis cada vegada més estrets en el si de la Unió Europea en els últims més de 40 anys. I és així per molt que diferents règims del passat s’esforcessin en ignorar-se i aïllar-se mútuament, com va perseguir Franco durant quatre dècades de paranoia pel temut contuberni o a través de la prohibició de la Marsellesa, o com es va auto- imposar el govern de la III República francesa amb la no-intervenció a la Guerra Civil.
La utilització de la trista però legítima opció del Brexit per part de sectors reaccionaris per reivindicar un suposat excepcionalisme britànic incompatible amb Europa traeix la pròpia tradició política britànica que consideren excepcional
El que resulta més paradoxal, però, és que el Brexit, com a maniobra política del govern conservador de David Cameron, en la seva fugida endavant enfront els sectors més nacionalistes i reaccionaris, representa una excepció, precisament, a aquesta tradició política que alguns anomenen excepcional i exclusiva. L’ús d’un referèndum obert i intencionalment indefinit, que fos possible guanyar mitjançant la por de l’abisme sense requerir una defensa decidida del projecte europeu – el debilíssim “we are better off in the EU”, ens surt més a compte quedar-nos a la UE – va ser motivada per la urgència partidista de deixar en fora de joc els euroescèptics del propi partit i al llavors emergent UKIP, l’única força parlamentària en amenaçar l’exitosa maquinària electoral del Partit Conservador per la dreta des de la Segona Guerra Mundial. Ha acabat resultant, però, en una incongruència total i barruera amb aquesta tradició d’evolució hàbil i lideratge intel·ligent enfront de les més importants crisis a les quals el país s’ha enfrontat en el passat. Costa trobar casos passats en que cap govern britànic cerqués i aconseguís generar un nivell similar de divisió entre els seus ciutadans i riscos per l’estabilitat econòmica i política del país com el que ha causat, en gran part gratuïtament, la gestió del Brexit.

Aquesta gestió és, per tant, una excepció que precisament desmunta el mite l’excepcionalisme a la Gran Bretanya, però que paradoxalment ha exacerbat sentiments nacionalistes i xenòfobs en les forces reaccionàries que no han tingut vergonya en recuperar-lo com a coberta respectable per als seus instints més viscerals. Dit d’una altra manera, aquells que utilitzen de la trista però legítima opció del Brexit per reivindicar un suposat excepcionalisme britànic que impedeix cap encaix a Europa traeixen la pròpia tradició política britànica que consideren excepcional. Una tradició política que és en realitat extremadament rica i diversa en un panorama europeu ric i divers, el qual pot gaudir d’una amplíssima varietat de solucions i conceptes polítics que, a través del coneixement informat només possible amb menys fronteres i més educació de qualitat, poden posar-se al servei de la ciutadania europea per construir un futur més just i integrador, i una acció política intel·ligent i lliure de constriccions.

sábado, 3 de noviembre de 2018

“It’s a fantasy!” (“És una fantasia!” – sobre el comentari del presentador de la BBC a Ernest Maragall) (Per Francesc Trillas)

A l’entrevista que, en el programa Hard Talk, el periodista Stephen Sackur li va fer a Ernest Maragall, en un moment donat Sackur li va dir al polític català sobre els seus plans per a la independència: “It’s a fantasy! Algú ho havia de dir i ha estat la BBC 




Un dels problemes que té Catalunya és que “tothom” es coneix massa. Per descomptat, poso cometes, perquè em refereixo a les elits: personal polític, periodistes, acadèmia, culs de tertúlia… Tots són tan amics que poca gent s’atreveix a recordar, per no incomodar, el caràcter xenofòbic dels antics articles del president Torra, o l’atac a l’estat de dret que van suposar els fets de la tardor de 2017, per posar dos exemples. Per això és molt difícil que, i no només em refereixo a TV3, es facin les preguntes adequades a les entrevistes.
Per sort, sempre ens quedarà la BBC. A l’entrevista que, en el programa Hard Talk, el periodista Stephen Sackur li va fer a Ernest Maragall, en un moment donat Sackur li va dir al polític català sobre els seus plans per a la independència: “It’s a fantasy!”. En concret ho va fer quan Maragall intentava explicar-li que calia obrir un debat perquè la Unió Europea acceptés com una cosa normal que els seus estats membre es podien disgregar i els trossets restants ser acceptats com a nous estats-membre a la mateixa Unió Europea.
La fal·làcia absurda de “l’expansió interna” de la UE és una de tantes fal·làcies que l’evangeli independentista fa empassar-se als seus feligresos. El fet és que l’independentisme català no només topa amb la legalitat dels tractats europeus, sinó que no té cap aliat de pes per reformar-los en la direcció que voldria. L’independentisme català s’ha quedat sense cap aliat de pes en els espais centrals de la política europea després de l’expulsió del PDeCat de la família liberal.
L’acceptació natural d’una Catalunya independent en les estructures de la UE és una fantasia. Com és una fantasia pensar que cap govern espanyol pugui negociar un referèndum d’autodeterminació. És la Constitució espanyola la que impedeix els referèndums d’autodeterminació (no impedeix els consultius, però no és aixo el que volen els indepes). La Constitució no la pot canviar un govern. Caldria una reforma agreujada que acceptés una legislació “sobiranista”, els dos terços de dos parlaments espanyols que l’acceptessin, i un referèndum de ratificació de la reforma a tota Espanya, abans de procedir a un referèndum d’autodeterminació. És impensable una majoria de dos terços que no impliqués que un referèndum d’autodeterminació només es pogués fer sota condicions molt estrictes (que no serien les desitjades pels indepes, igual que els secessionistes de Quebec no accepten les condicions de la Llei de Claredat al Canadà).
S’hauria de fer una reforma constitucional espanyola no sobiranista sinó federal, amb l’input d’experts i el consens de les principals forces polítiques, no una Constitució catalana unilateral i de part amb l’input de Beatriz Talegón, Lluis Llach i Antonio Baños com a grans experts constitucionalistes (anem baixant el nivell: de Viver i Pi Sunyer a Antonio Baños, passant pel jutge Vidal i Joan Ignasi Elena).
I això que la BBC anomena una fantasia és l’independentisme moderat, perquè Ernest Maragall va ser molt criticat per aquesta entrevista entre els sectors més hiperventilats.Torra s’adreça a aquests sectors quan diu que tornar enrera no és una opció: però en realitat només fem que tornar enrera des de 2012! I de forma accelerada des de setembre de 2017. Hem tornat enrera en convivència, en autogovern i en benestar econòmic i social.
Els que diuen que no volen tornar enrera en realitat no volen fer marxa enrera en el camí de la crispació i de la competència per veure qui la diu més grossa o qui se ne’n riu més de l’estat de dret. Vicent Sanchís, màxim responsable de la televisió pública (la que hauria de ser la BBC catalana) se ne’n riu de l’oposició quan critica que TV3 ha esdevingut la Fox News de Catalunya, igual que reia a la tele no fa gaire quan era tertulià i dirigent d’una entitat indepe. Altres exponents dels sectors hiperventilats transiten ràpidament de la fantasia al malson, com Colomines, de Gispert, Castellà…
Mentrestant, la realitat segueix tenint un fort biaix federalista, encara que no quedi bé dir-ho entre les nostres elits, potser perquè és un biaix que no ens fa ser gaire especials, sinó que ve a dir que tenim coses en comú amb altres. Però  algú ho havia de dir (i ha estat la BBC), algú havia de recordar que desviar-se de la realitat té un nom: “It’s a fantasy!!!!”

miércoles, 17 de octubre de 2018

Cuando despertó, la solución federal estaba allí (por Francisco Morente Valero)

El problema de los independentistas es que se han quedado sin relato más allá de la denuncia de “la represión”. Y, lo que es peor, sin plan. Atenazados por el temor a ser tildados de traidores, los dirigentes más lúcidos no se atreven a decir a los suyos que el emperador va desnudo




El “otoño caliente” que muchos observadores políticos anunciaban coincidiendo con el ciclo previsto de conmemoraciones de los sucesos de septiembre y octubre de ahora hace un año está resultando más fresco de lo previsto.
Ya resultó significativo que los independentistas pasasen de puntillas por lo acaecido en el Parlament los días 6, 7 y 8 de septiembre de 2017. En aquel momento, la aprobación de las leyes de referéndum y de transitoriedad política fueron festejadas a lo grande por los diputados de la mayoría, con profusión de abrazos, caras iluminadas por las sonrisas y enérgico canto de Els Segadors. ¿Por qué será que un año después tanto entusiasmo y alegría no mereció ni una nota al pie en las agendas de los dirigentes secesionistas? 
El punto culminante de las conmemoraciones que debían impulsar la agitación otoñal se centraba en torno a los días 1 y 3 de octubre. Pero ahí las cosas se torcieron, el president Torra mostró una y otra vez su torpeza, y el independentismo entró en una inacable sucesión de despropósitos: la burda instrumentalización política de los mossos por parte del Govern, el intento de asalto al Parlament por parte de los jóvenes animados por Torra a apretar, la descarada manipulación de la cámara legislativa catalana por parte de los dos grupos que sustentan al gobierno y, finalmente, la escenificación pública de la división independentista y su pérdida momentánea de la mayoría parlamentaria. 
El problema de los independentistas es que se han quedado sin relato (más allá de la denuncia de “la represión”) y, lo que es peor, sin plan. No es algo nuevo; en realidad, hace todo un año que están así. Exactamente, desde que Puigdemont se largó a Bélgica sin avisar a la mayor parte de los consejeros de su gobierno, sin arriar la bandera española del Palau de la Generalitat  y sin dejar instrucción alguna sobre lo que hacer después de la fúnebre (no había más que ver las caras de sus protagonistas) declaración del 27 de octubre. Lo que vino a continuación -constatación de que ni había estructuras de estado preparadas ni se las esperaba, total ausencia de reconocimiento internacional de la fantasmal República catalana, fuga de empresas y nula resistencia institucional y popular a la aplicación del artículo 155- certificó para quien no tuviera una venda en los ojos el fracaso de la vía unilateral y exprés a la independencia. Y el monumental engaño con el que esta se había vendido a los votantes independentistas.
Atenazados por el temor a ser tildados de traidores, los dirigentes más lúcidos del independentismo no se atreven a decir a los suyos que el emperador va desnudo. Es más, no se atreven a asumir la verdadera lección de todo lo que ha ocurrido. Si la independencia no se pudo materializar fue, evidentemente, por la (más que esperable) respuesta del Estado, pero sobre todo porque la mayoría de la sociedad catalana, contrariamente a lo que la propaganda independentista pregona noche y día, no estaba ni está por esa salida al conflicto político que tenemos planteado.
La descarnada verdad es que, cada vez que se ha podido votar en condiciones democráticamente homologables, la opción independentista ha evidenciado su falta de mayoría social, pese a que gracias al sistema electoral haya podido conseguir mayorías parlamentarias. Nada sorprendente cuando en todas las encuestas, si la pregunta no plantea un dilema en blanco o negro (independencia o no), sino que permite apreciar la pluralidad de opciones existente, lo que gana con claridad es el deseo de más autogobierno en el marco del Estado español. 
No será fácil salir del punto en el que se encuentra el conflicto político que vive internamente la sociedad catalana y que envenena las relaciones entre las instituciones catalanas y las del Estado. Pero no hace falta devanarse demasiado los sesos para llegar a la conclusión de que tarde o temprano, y siempre que todos los actores se mantengan en las reglas del juego democrático y no violento, habrá que llegar a un acuerdo sobre mejora del autogobierno en un marco de lealtad institucional y confianza mutua. Llegados a ese punto, la solución federal estará ahí para salir del agujero. La reciente reunión en L’Hospitalet de Llobregat de federalistas de toda España muestra que, contra lo que quiere el independentismo, esa es una opción viva y creciente también fuera de Cataluña. Tarde o temprano habrá que recurrir a ella. Y cuanto antes, mejor.

lunes, 15 de octubre de 2018

Els populismes ultradretans ens envolten (per Francesc Esteva)

¿Per què votem personatges com Trump o Bolsonaro? La resposta no pot ser tancar fronteres sinó més política global




Si ja era preocupant la Presidència de Trump als USA, ara la possible victòria de Bolsonaro a Brasil situaria les dues economies més importants del Nord i del Sud del continent americà en mans del populisme més ultradretà. Si això hi afegim que aquest mateix populisme va creixent a Europa tenim un paisatge molt preocupant. La deriva polonesa, magiar i austríaca acompanyada dels creixements dels partits xenòfobs i anti-europeus a diferents països, especialment a Itàlia o França, els intents de fer una candidatura europeu d’aquests partits, etc. són molt preocupants. La pregunta és perquè es dona aquesta deriva totalitària, xenòfoba, perquè molts pobles decideixen votar aquest tipus de personatges.
Penso que una causa important d’aquestes derives es la inseguretat, la por de la gent. Com en el període d’entre guerres, als anys 30 quan les crisis econòmiques i el naixement d’un nou món encara no definit va produir el sorgiment dels règims feixistes i totalitaris. Però cada temps te les seves especials característiques. Que produeix ara la inseguretat? Sense voler ser exhaustiu (hi ha molts llibres parlant del tema) voldria descriure alguns dels temes que crec donen aquesta inseguretat:
- Un primer tema és la inseguretat respecte a la feina. En el nou món tecnològic en el que estem immersos, allò de “feina per tota la vida” no te sentit, la gent veu com tot canvia a una gran velocitat, la robotització i la IA transforma el món a una velocitat vertiginosa, ningú es veu capaç de dir com serà el món d’aquí a pocs anys. I davant d’aquest desconcert molta gent se sent desprotegida, no sap on està, se sent insegura sobre tot aquells que no tenen qualificacions tecnològiques i no troben feina o la perden i se senten perduts, no entenen el que passa, no es veuen capaços de tornar a començar. 
- Un segon tema és la falta de credibilitat del sistema polític que te una doble vessant: per una part hi ha el desprestigi de la política i els polítics (fruit, en part, de la corrupció que intencionadament es fa veure com a sistèmica i de que la representació i la democràcia a l’era d’internet no està clar com haurien de ser perquè, per exemple, responguin a les interferències cibernètiques o superi formes de representació que no concorden amb la immediatesa que l’era d’internet posa a primer terme) i per l’altre hi ha la dificultat cada cop més creixent de fer entendre a la gent les repercussions que tenen les decisions que es prenen (fruit de la complexitat creixent dels problemes a que s’enfronta la política i les repercussions no immediates de les decisions que es prenen). 
- Un tercer tema és la immigració. Avui ja no som mons aïllats tancats en fronteres, països concrets que donen identitat a les persones, amb moviments de gent per treball (en general de persones de cultures relativament semblants com eren els andalusos a Catalunya o els espanyols a alemanya). Ara les persones tenen la possibilitat de moure’s d’un lloc a l’altre en tot el món sense límits geogràfics. D’aquí que la gent que viu en països amb problemes (econòmics, amb guerres, etc.) tracti de migrar a llocs on a través dels mitjans de comunicació massius veuen com llocs on es viu millor. I això es vist com una agressió pels que viuen en aquests països que tenen més nivell de vida. La gent d’aquest països ho veu com una amenaça perquè pensa que pot posar en risc el seu nivell de vida i canviar les seves tradicions. Hi han problemes de por de perdre la feina o el nivell de vida fins a por de xoc de cultures diferents, de com abordar la diversitat cultural.
La resposta a aquests reptes es complicada. De fet hi han dues tendències. Els populistes proposen tancar fronteres i mantenir la identitat dels estats del segle XX, ens proposen continuar com si el món global no existís. En Trump, el Brexit, les ultra-dretes europees, etc. volen retornar a fer gran un país i anar en contra de la globalització, per exemple, als acords de lliure comerç. Per l’altre costat els partits tradicionals no troben la resposta perquè en el fons volen mantenir propostes que eren vàlides en el món passat però que no està clar que ho siguin en el món globalitzat, no saben com adaptar-les al nou món. No hi ha una idea clara del món a que ens hem d’enfrontar i simplement van  responent als problemes que es van trobant sobre la marxa. I aquestes respostes són de segon o tercer nivell, difícils d’explicar. Per exemple, com enfrontar l’escalfament global o com reglamentar les empreses tecnològiques perquè respectin els drets individuals i col·lectius o com actuar globalment per disminuir les desigualtats no tenen respostes clares per part de “la política” ni per molta gent que no veuen la relació entre problemes i respostes. I això fa que no detectin que son respostes vàlides per resoldre les seves inseguretats.
Potser la resposta més elaborada per part de l’esquerra siguin les rentes garantides de ciutadania o la renta bàsica universalo altres propostes similars que podrien donar a la gent una certa seguretat i així permetre abordar els temes més greus amb una certa tranquil·litat. De totes formes el tema de la immigració i les desigualtats continuarà pendent i la resposta no pot ser tancar fronteres sinó més política global amb majúscula, una política que avui per avui no es veu que avanci cap on hauria i que necessita projectes realistes i temps per fer-la efectiva.

viernes, 22 de junio de 2018

“10 lliçons del Brexit dos anys després del referèndum” (per Francesc Trillas)

És un segon aniversari que probablement no serà gaire celebrat, perquè ningú no sap com sortir del caos provocat pel referèndum, malgrat que alguns sobiranistes britànics pretenien anomenar l’efemèride “Dia de la Independência




A Catalunya hi ha sectors polítics que segueixen utilitzant el que ha succeït al Regne Unit els darrers dos anys com a exemple de democràcia, per l’ús que han fet de la figura del referèndum dicotòmic sobiranista dintre de la legalitat. No hi ha dubte que l’ús d’instruments dintre de les regles del joc és molt més defensable que saltar-se la legalitat i derogar unilateralment tot un marc constitucional democràtic homologat internacionalment. Però fins i tot dintre de la legalitat, el que ha succeït al Regne Unit mostra, en el cas més favorable a les tesis sobiranistes (quan es compleix amb l’estat de dret, encara que això tingui menys restriccions en un país sense constitució escrita), l’error d’utilitzar com a instrument democràtic un referèndum dicotòmic sobiranista. El 23 de Juny de 2016 el 37% de l’electorat britànic amb dret de vot (i el 52% dels votants efectius) va optar per sortir de la Unió Europea. Els joves, les grans ciutats, Escòcia, Irlanda del Nord i Gibraltar, van votar a favor de seguir a la Unió. A partir de llavors, el caos s’ha apoderat de la política britànica i la incertesa ha creat un núvol que compromet el futur econòmic del Regne Unit.
És un segon aniversari que probablement no serà gaire celebrat, perquè ningú no sap com sortir del caos provocat pel referèndum, malgrat que alguns sobiranistes britànics pretenien anomenar l’efemèride “Dia de la Independência”.
Malgrat que els sobiranistes van guanyar el dia del referèndum per un marge molt estret, tot el que ha passat després ha estat per a ells un fracàs. Una campanya de mentides, radicalització (amb una política assassinada) i racisme, va portar a invocar vuit mesos després del referèndum quelcom anomenat article 50 dels Tractats de la Unió (article del qual s’havia parlat poc durant la campanya del referèndum), que donava lloc a l’inici de les negociacions de dos anys sobre l’acord de sortida i nova relació del Regne Unit amb la Unió Europea. Això va ser ja una sorpresa per a molts sobiranistes britànics, que no entenien per què havien de negociar res, ja que s’havien cregut que realment eren sobirans i que podien unilateralment “tirar pel dret”. Des de llavors la negociació ha consistit en un constant recular per part dels negociadors britànics, mal preparats i en tot moment desbordats per la professionalitat dels negociadors europeus encapçalats per Michel Barnier.
El dia després del referèndum, a Google van ser rècord de visites conceptes com Unió Europea o Brexit: la gent volia saber què havia votat… per què no ho sabien. Al juny de 2016 vaig presentar al meu blog Progrés Real (que va finalitzar al gener de 2018) una sèrie de reflexions sobre el que estava passant.
Des de llavors hem après moltes coses de les conseqüències i implicacions d’un referèndum de sobirania. Aquest aprenentatge probablement ha tingut efectes a Catalunya (però encara no suficients), on molta gent que defensava la idea d’un referèndum legal d’independència amb la boca ben gran, o bé ha deixat de fer-ho, o ho fa ara amb la boca més petita. Això inclou molts que defensaven un referèndum perquè perdés la independència i la qüestió quedés tancada, amb una ingenuïtat pròpia de David Cameron.
Almenys hem après 10 lliçons de l’experiència del Brexit:
1. Els referèndums d’independència provoquen la divisió i polaritzacio de la societat o l’agreugen, generant fanatisme i intolerànica, incloent en el cas britànic casos greus de racisme i de recerca fàcil de bócs expiatoris (Brussel·les, els immigrants).
2. Fins i tot les jurisdiccions més sobiranes, armades i democràtiques, i amb un passat imperial, no tenen el monopoli de la sobirania. Tot s’ha de negociar en una Europa i un món interdependents.
3. Les institucions són complementàries, no es poden triar unes cireres i no unes altres, perquè les cireres estan entrellaçades. No es pot voler gaudir dels avantatges d’un mercat únic i no acceptar-ne les regles comunes i la lliure circul·lació de persones, per exemple.
4. La fal·làcia del càstig compartit (“els altres hauran de cedir perquè tenen molt a perdre”) porta a la infravaloració de la determinació de la part amb la qual en algun moment els sobiranistes reconeixen que han de negociar. Els sobiranistes del Regne Unit van infravalorar la força, determinació, unitat i preparació dels negociadors de la Unió Europea. És veritat que la Unió Europea hi té a perdre ni que sigui reduint una mica més els llaços amb el Regne Unit. Però més hi perdria si no mostrés a tothom fermesa en la negociació, una fermesa que serveixi d’avís per a navegants, d’avís per a aquells que es pensin que separar-se és fàcil i no té costos. És un error en el qual també hi han caigut en altres contextos el grec Varoufakis o la catalana Ponsatí, excessivament influits per la teoria de jocs més simplista.
5. Els referèndums divisius no solucionen ni donen tranquil·litat, ni serveixen tampoc per expressar la “voluntat del poble”. Un referèndum sense un acord previ tendeix a expressar la voluntat d’aproximadament poc més de la meitat dels que van a votar (i intenta imposar-la sobre l’altra meitat, que deixa de ser “poble”), i que ho fa a més mal informada i per motivacions sovint allunyades de l’assumpte per al qual es convoca el referèndum. Un referèndum que requereixi majoria qualificada o que plantegi més de dues opcions soluciona alguns d’aquests problemes però no tots, i en crea d’altres. Rarament aquests referèndums “tanquen” el tema. Com explica la periodista de The Guardian Polly Toynbee: “Prepara't per Brexit ad infinitum (…). Brexit no és un esdeveniment, no hi ha un moment decisiu, sinó un procés interminable que s'estén potser 20 anys per endavant. Podem estar pagant fins a l'any 2064. Mentre fem i desfem 45 anys de vides entrellaçades, el ministre d'Europa, Denis MacShane, adverteix que això serà Brexiternity (…). Les raons per creure que els durs Brexiters no poden guanyar són legió. Anima’t i confia que, fins i tot si el procés de Brexit s'arrossega per sempre, i el so i la fúria es troben en els extrems, és probable que s’imposin a poc a poc els sectors més sensats i pragmàtics.” No hi ha un moment decisiu, la idea de la “desconnexió” és una fal·làcia en el món interconnectat del segle XXI; els sensats i pragmàtics federalistes ho sabem.
6. No és sobirà ni el Regne Unit, cosa que els nacionalistes seguiran demostrant dient que els aspectes imperfectes inevitables del resultat final seran culpa dels altres. Si la culpa és dels altres, potser és que no eren tan sobirans. Els responsables del desastre ja el comencen a admetre i ja s’estan rentant les mans, però no reconeixeran mai la seva responsabilitat, les seves mentides ni els seus errors de càlcul.
7. Reforçar fronteres té costos econòmics: en aquests moments les enquestes assenyalen que una majoria dels electors que anirien eventualment a votar en un plebiscit ja no volen sortir de la Unió Europea, especialment perquè han entès els costos del tancament de fronteres i les dificultats d’aprovisionament que tindrien lloc entre Gran Bretanya i el continent, i els costos de reinstaurar la frontera entre Irlanda del Nord i del Sud.
8. Hi ha referèndums que sí que tenen sentit, com aquells que venen precedits d’un gran acord dels representants democràtics i amb suport internacional. Aquest va ser el cas dels acords refrendats de Divendres Sant, que van permetre la pau a Irlanda del Nord. Part d’aquests acords era la desaparició pràctica de la frontera lintre de l'illa d’Irlanda. Un Brexit dur posaria en perill aquest pacte històric, perquè tornaria a dividir l'illa d’Irlanda. La constatació d’aquest fet fa a hores d’ara molt improbable un Brexit dur.
9. El sobiranisme promou una selecció adversa del personal polític. El domini de tot el debat polític per una qüestió d’identitat allunya de l’acció política a persones preparades i preocupades per altres questions socials, i dóna veu a personatges estrambòtics com Nigel Farage o Boris Johnson. O a èlits frívoles i irresponsables que pretenen treure un rèdit partidista del patriotisme de forma temerària, com han demostrat els fracassats David Cameron i Theresa May.
10. El nacional-populisme comparteix trets comuns a diferents llocs: fa poc s’ha conegut la proximitat a Putin de la campanya del Brexit,  com va passar amb la campanya de Trump. Altres aspectes en comú entre el Brexit i Trump (i altres nacional-populismes) són l’apel·lació permanent  a la voluntat del poble, el rebuig de la democràcia representativa i el menyspreu de les institucions en general (justícia, institucions supra-estatals) i de les pròpies de la divisió de poders en particular.
Són moltes les raons democràtiques per les quals un referèndum com el del Brexit constitueix un mal instrument. Ho vaig explicar en un article a Piedras de Papel. Ha estat un referèndum que no ha resolt res i que ho ha empitjorat tot, sense clarificar en absolut quina és la voluntat del poble en una qüestió d’una enorme complexitat.
Pel que fa als aspectes econòmics, la lliura va arribar a cotitzar a 1,07 euros a l’agost de 2017 i ara a l’hora d’escriure aquest post ho fa a 1,13, quan just abans del referèndum ho feia a 1,30, i durant el 2015 (quan els inversors encara no anticipaven les turbulències del Brexit) havia arribat a 1,44. El descens acusat del valor de la lliura és una bona notícia a curt termini per als qui ens agrada viatjar a Londres amb qualsevol excusa. Els qui guanyem un sou en euros avui trobem força més barat el transport i l’allotjament a Anglaterra. Però són males notícies per al futur del Regne Unit: vol dir que els potencials compradors de lliures valoren menys disposar d’aquest actiu per a fer transaccions amb el Regne Unit en l’esdevenidor. Els inversors i el públic en general, especialment aquells que prenen decisions jugant-s’hi els diners, són significativament més pessimistes avui sobre el futur econòmic britànic que a mitjans de 2016, quan va tenir lloc, el dia 23 de Juny, el referèndum del Brexit.


Nota: elaboració pròpia utilitzant dades de Datastream.                 
El més probable que pot acabar passant al Regne Unit després dels dos anys de negociació que preveu l’article 50 dels tractats de la Unió és el que es coneix com un Brexit suau o tou, que vol dir que la relació entre el territori britànic i la Unió serà pràcticament la mateixa que abans del referèndum, però sense la presència del Regne Unit als llocs de decisió, a les institucions comunitàries. És a dir, el Regne Unit serà menys sobirà que abans del referèndum. No es descarta un segon referèndum (per a mi seria un segon disbarat) o que el Parlament britànic, ja sigui l’actual o el que resulti d’una nova elecció, retiri la petició de sortida de la Unió. 
Que a Catalunya es pretengui per part d’alguns encara atorgar legitimitat democràtica a un pseudo-referèndum sense regles (el del primer d’Octubre) és realment sorprenent, especialment quan alguns dels convocants ja admeten obertament que “anaven de farol”. El problema no és que no anés a votar afirmativament ni la meitat de l’electorat. Cap pretesa majoria no pot donar legitimitat a un referèndum desregulat, sense un marc legal homologat, sense una autoritat electoral, sense unes regles compartides (data, pregunta, mitjans de comunicació, recompte…). Els referèndums són sovint criticats perquè els autòcrates hi són afeccionats, des de Napoleó a Erdogan passant per Hitler, Franco i el conjunt de líders racistes que van promoure els referèndums que van acompanyar la dramàtica conversió de la federació iugoslava en un conjunt d’etnocràcies. Però en aquest text no es tracta de recórrer a aquests arguments fàcils, sinó d’avaluar l’instrument referendari per a decidir sobre la separació d’un territori utilitzant el cas en què un referèndum ha estat totalment emparat per un marc legal i ha estat convocat per institucions inequívocament democràtiques. És el cas en què un referèndum d’independència és més defensable. Però fins i tot en aquest cas, el cas britànic, no mereix tampoc una valoració positiva com a instrument democràtic. 
El referèndum del Brexit de 2016 va ser i està sent un desastre per al Regne Unit. Per a la seva economia, per a la seva convivència  i per a la seva democràcia. Ni Escòcia, ni el Regne Unit, ni Espanya ni Catalunya, seran ja independents (i menys per la via plebiscitària)… sempre que segueixi dempeus el projecte d’una Europa unida, com va dir Javier Cercas l’única utopia raonable del segle XXI.  Qualsevol cosa que aquestes societats es plantegin ho assoliran per una via més prosaica, però també més fèrtil: la via federal, la via del diàleg, la negociació i el pacte a través de les institucions democràtiques.

martes, 1 de mayo de 2018

Kafka y el ‘procés’ (por Beatriz Silva)

¿Es kafkiano lo que estamos viviendo?¿Hemos creado un relato hipernacionalizado que impide una lectura común de la realidad?¿El miedo a no significarse ha contribuido a la hegemonía del relato? Son algunas de las preguntas que intenta responder el último libro de Jordi Canal: “Con permiso de Kafka. El proceso independentista en Cataluña”



Si Kafka viviera, ¿calificaría el ‘procés’ de “kafkiano”? Es una de las cuestiones sobre las que gira el último libro de Jordi Canal: “Con permiso de Kafka. El proceso independentista en Cataluña”. Un ensayo de este historiador nacido en Olot y profesor de la École des hautes études en sciences sociales de París, que en 398 páginas intenta, desde un punto de vista crítico pero también historiográfico, condensar la lucha de banderas, eslóganes, símbolos e invectivas que ha marcado desde 2012 la vida en Cataluña.
¿Por qué es kafkiano lo que estamos viviendo? Porque, según su autor, los viejos consensos y puentes se han dinamitado y el mundo real y las verdades han desaparecido para dejar paso a otro mundo virtual y soñado: a la postverdad. Un viaje a ninguna parte donde palabras como votar, decidir y democracia ya no significan lo mismo que antes, donde lo racional ha perdido definitivamente la batalla frente a las emociones.
Un mundo donde tuvo cabida en 2015 un anuncio a página completa en el diario La Vanguardia donde la revista Sàpiens anunciaba una obra en veinte volúmenes titulada “Història de la humanitat i la llibertat” en que se ofrecía la siguiente lista de “momentos estelares de la lucha por la libertad”: el descubrimiento del fuego, la invención de la imprenta, la Revolución francesa, la tenacidad de Gandhi, el desembarco de Normandía, la resistencia contra el apartheid de Mandela y… la Vía Catalana y las grandes movilizaciones del pueblo catalán.
¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Se pregunta Jordi Canal en varias ocasiones y atribuye en parte la actual situación de ensimismamiento a la “nacionalización” experimentada por la sociedad catalana fruto del esfuerzo constante de los políticos nacionalistas por crear un relato nacional, tanto en las etapas pujolistas, como en las más recientes. Un proceso en el que han jugado un papel importante los medios de comunicación pero también el discurso oficial y la escuela que han construido un universo hipernacionalizado que se cuela en los libros de texto, en las actividades lectivas y en los juegos. Pero también en los edificios públicos a través de pancartas, carteles, lazos, pintadas o incluso trabajos manuales.
Una de las dificultades para salir de la actual situación, nos dice Jordi Canal, es que la Cataluña del ‘procés’ no quiere cambiar, se gusta como es porque los miedos y las crisis de principios del siglo XXI han sido reconvertidas en entusiasmo por la independencia. España representa la crisis, el derroche, la corrupción, la baja calidad democrática, el expolio mientras que el paraíso se encuentra en la otra esquina. Sólo se trata de creer fervientemente en las posibilidades de esta nueva Cataluña.
El ‘procés’, nos dice, es una revuelta de una zona rica, que no quiere lastres en épocas de crisis ni ejercer solidaridades frustrantes y que se percibe como superior. Y de unas clases medias que no quieren dejar de serlo. Para los políticos, el ‘procés’ ha sido además una tabla de salvación para esconder su falta de proyecto y de visión del mundo y ha permitido ocultar la corrupción tanto en Cataluña como en España.
A lo largo de sus 398 páginas, Jordi Canal también destaca el carácter “populista” de muchos de los precedentes de la actual efervescencia nacionalista en Cataluña, desde la hegemonía de ERC durante la Segunda República, hasta el pujolismo de finales del siglo XX. En su rigurosa revisión de la historia del nacionalismo catalán, el libro de Canal es a los historiadores del “procés” lo que el libro de Borrell y Llorach sobre “Los cuentos y las cuentas de la independencia” fue a los economistas del “procés”: un alegato profesional muy difícil de rebatir por parte de los que han puesto su profesión al servicio del soberanismo.
Pero, ¿Es realmente el ‘procés’ la principal preocupación de la ciudadanía en Cataluña? El libro nos recuerda que en 2011, el 68,9 por ciento de los encuestados citaba el paro y la precariedad como el principal problema de Cataluña, según el CEO dependiente de la Generalitat. La paradoja es que éstas han seguido siendo las principales preocupaciones desde entonces, incluso en los años en que el movimiento independentista ha sido más fuerte.
¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Vuelve a preguntarse Jordi Canal hacia el final del libro y atribuye una porción de la responsabilidad al miedo de una parte de la sociedad catalana a no hablar, a no decir, a no significarse: no replicar, no discutir, ni en el trabajo ni en el vecindario ni en el bar. Mirar para otro lado y no llevar la contraria al relato dominante para no quedar mal ha sido la actitud que ha prevalecido y ha permitido que el relato oficial se imponga mientras hemos sido una minoría los que nos hemos atrevido desde 2012 a llevar la contraria y asumir las consecuencias.
Al final, nos dice Jordi Canal, lo que hay sobre la mesa no es una historia de buenos y malos, ni de lucha entre el bien y el mal: es una disputa entre catalanes y modelos distintos de articulación de Cataluña en el mundo en un momento en que las verdades han desaparecido y lo que se impone son las emociones.