martes, 9 de abril de 2019

La envidia de la ilusión (por Gonçal Berastegui Canosa)




¿Qué podría deparar un proceso de reivindicación identitaria de la nación española, prolongado en el tiempo y alimentado por un relato ilusionante, si gozase del apoyo de alrededor de la mitad de la ciudadanía?
 


       Lola García escribe en su excepcional crónica del procés, Naufragio, que la clave del éxito del propio procés para cuadruplicar el apoyo al independentismo en la sociedad catalana estuvo en ilusionar. Detalla como la denominada ‘revolución de las sonrisas’ tuvo su germen en una visión que los dirigentes de la hoy consumida CDC tomaron prestada de la brillante película No, de Pablo Larraín, sobre la campaña de la oposición chilena en el plebiscito sobre Pinochet de 1988. Cada vez más superada por la indignación en el actual ambiente de enfrentamiento centrado en el proceso judicial, es evidente, sin embargo, que esa ilusión ha conseguido mantener viva una movilización de enorme magnitud durante 7 años, con una resistencia excepcional a las fratricidas intrigas de sus líderes políticos.

      Esa ilusión consiguió también otro objetivo fundamental. En plena crisis económica, el independentismo consiguió cambiar el eje dominante de la política catalana del social al nacionalista, y creó con ello el congelador más efectivo de la historia política moderna de España: el congelador de las demandas e inquietudes sociales, las cuales una gran parte de la sociedad catalana aceptó debían quedar relegadas, congeladas, durante unos años, hasta que el advenimiento de la república hiciera posible su solución mediante una nueva legalidad y unas finanzas boyantes. Es innegable el éxito del relato que, en esta vertiente sin duda, y a pesar de lo que reza el mantra, fue gestado y dirigido de arriba abajo.

      Mucho se ha escrito sobre los sentimientos que el procés despierta en el nacionalismo español, reivindicado cada vez más como pilar central de la trinidad de la derecha. Si bien se mencionan a menudo la confrontación, el rechazo o la simbiosis tácita entre nacionalismos en competición, poco se ha hablado de la envidia.

      Envidia, sin embargo, es lo que posiblemente sientan los ideólogos de la derecha española de corte más abiertamente nacionalista. No es difícil imaginar a los más osados estudiando el procés como ejemplo académico, tomando apuntes en cada sesión del juicio  quién sabe si desde el palco de la acusación popular. Envidia por el músculo del independentismo para conseguir generar y mantener esa movilización sobre el eje nacionalista a través del relato eficaz, resistente y sostenido en el tiempo, de lo cual los actores del nacionalismo español han sido hasta ahora totalmente incapaces. Las movilizaciones reivindicativas de Colón, aún con su sonado fracaso de participación, son sólo la receta clásica del PP en la oposición: la de las manifestaciones contra la ley del aborto o del matrimonio homosexual. Receta de la vieja escuela, puntas de iceberg discontinuas carentes de mayor narrativa y centradas en el rechazo en vez de en el avance. Fósiles de la era analógica.

      La onda expansiva del procés, sin embargo, es potente e impredecible. Existe el riesgo de que despierte, en algún sector de la derecha, ya sea veterano o advenedizo, la epifanía del relato, de la ilusión, de la clave de la movilización constante y la llave del congelador de las demandas sociales. ¿Qué podría deparar un proceso de reivindicación identitaria de la nación española, prolongado en el tiempo y alimentado por un relato ilusionante, si gozase del apoyo de alrededor de la mitad de la ciudadanía? Si un fervor popular arropado por una mayoría de escaños en el Congreso llevara al ninguneo y a la ruptura de la legalidad, ¿habría acaso un resorte análogo al 155 para detener el abuso de poder? Escenario húngaro. Atención a los últimos escaños de cada provincia en abril.

domingo, 10 de marzo de 2019

El federalisme, la resposta compartida (per Francesc Trillas)

El federalisme no és sols una forma eficaç, pragmàtica i acordada de resoldre les aspiracions legítimes dels diversos pobles que configuren una nació. A més, és cultura política i educació sentimental. Promou l’interès dels uns pels altres en lloc del rebuig o la ignorancia



(Extracte del llibre “Missió Federal”, escrit per Francesc Trillas, amb pròleg de Miquel Iceta)
No som “no independentistes” ni “no nacionalistes”, tot i que no som independentistes ni nacionalistes. Som propositius i, en realitat, la nostra aspiració és que algun dia, si Catalunya ha d’estar dividida, ho estigui entre federalistes i no federalistes o, encara millor, entre classes socials que defensen legítimament els seus interessos i aspiracions en un sistema democràtic. La unitat dels catalanistes, algunes “terceres vies” i la unitat dels constitucionalistes ens semblen molt bé si serveixen per avançar, i hi contribuïm quan creiem que en surt un benefici col·lectiu. Però el nostre valor afegit és promoure una solució que volem que sigui la primera via i que ens connecta amb Europa i amb un món millor i més solidari: el federalisme. I ens agradaria que el màxim de gent s’unís al seu voltant, i no al voltant d’altres etiquetes (encara que contra aquestes no hi tinguem res). El risc de no concretar les alternatives és que ens donin gat per llebre: Jordi Pujol també era una tercera via catalanista i constitucionalista.
El mes de març de 2014 va visitar Espanya, convidat per Federalistes d’Esquerres, el polític canadenc Stéphane Dion, conegut per ser el pare de la Llei de Claredat. Va celebrar actes a Barcelona, Tarragona i Madrid, i el dia de la seva arribada va participar en un sopar amb la junta de Federalistes d’Esquerres. Recordo com si fos ahir que en aquell sopar ens va animar a combatre democràticament el sobiranisme, però a intentar fer-ho sempre amb elegància; en les seves paraules en anglès (un dels idiomes que vam fer servir a la trobada), with grace. Vaig tenir un diàleg amb ell en anglès que es pot trobar a YouTube. La visita de Dion era el primer fruit d’una col·laboració estreta de la nostra associació amb la Fundació Canadà, amb seu a Madrid i en la qual hi participaven diverses personalitats catalanes, com el catedràtic Xavier Arbós. La vinguda de Dion i d’altres canadencs convidats per Federalistes, com el professor de la Universitat d’Ottawa i destacat membre del think tank L’Idée fédérale, André Lecours, han servit per conèixer de prop l’experiència dels federalistes canadencs, que s’han enfrontat amb èxit al desafiament secessionista del Quebec. També hem après del contacte amb el diplomàtic espanyol federalista Juan Claudio de Ramón, que fins recentment va treballar a l’ambaixada espanyola al Canadà. 
Dion havia estat, efectivament, l’artífex de la Llei de Claredat, que exigeix una pregunta clara i una majoria clara en un referèndum perquè els secessionistes puguin plantejar negociacions de separació amb el govern federal. Més recentment, Dion ha estat ministre d’Afers Estrangers amb el primer ministre Justin Trudeau, i en l’actualitat és ambaixador del Canadà a Berlín. La Llei de Claredat és posterior al segon referèndum secessionista del Quebec, que va tenir lloc el 1995 (el primer va ser el 1980, després d’una llarga campanya que va començar a la dècada de 1960), i des de la seva entrada en vigor (tot i que és rebutjada pels sobiranistes quebequesos) no s’ha celebrat cap altre referèndum. 
De l’experiència del Canadà alguns extreuen la lliçó que a Espanya cal una Llei de Claredat, semblant a la canadenca, per resoldre el contenciós català. Això no és el que jo he après després d’escoltar atentament Dion i Lecours, entre d’altres, i de parlar-hi amb certa tranquil·litat. 
El que sí he après és que, contràriament al que professa el discurs oficial del sobiranisme, secessió i democràcia són difícilment compatibles. En les societats democràtiques tots els col·lectius i individus tenen dret a expressar-se i a participar en igualtat de condicions en els processos de presa de decisions. Existeixen mecanismes (per exemple, estructures federals) per acomodar tensions de tipus identitari, lingüístic i financer entre col·lectius i territoris diferents. Els referèndums a Quebec van ser experiències traumàtiques i a la vegada confuses, que no van servir per millorar la qualitat de la democràcia però sí per debilitar econòmicament la província quebequesa. El professor basc Alberto López Basaguren, un dels constitucionalistes federalistes més interessants que hi ha a Espanya, ens va recomanar, en una de les convencions federalistes de la Fundació Rafael Campalans, que llegíssim el llibre de Chantal Hébert The Morning After (El matí següent), on s’especula amb què hauria passat si el 1995 arriba a guanyar el sí (el no es va imposar pels pèls) al Quebec. Hébert entrevista a tots els protagonistes i conclou que ningú tenia res previst, i que la conseqüència hauria estat un caos econòmic i polític total, una mena de combinació entre el reconeixement de no tenir res a punt que van fer els dirigents independentistes catalans després de “proclamar” la independència i el caos i la inestabilitat política que s’han produït durant els ja més de dos anys que han transcorregut des del referèndum del Brexit.
André Lecours va contestar molt bé, en un acte al Col·legi de Periodistes, quan li van preguntar si no li semblaria bona idea accedir a organitzar un referèndum d’independència perquè guanyés el no, i acabar així amb el debat d’una vegada per totes. Lecours va dir quelcom obvi que sovint ha passat per alt a Catalunya entre sectors progressistes o, fins i tot, entre sectors no independentistes en general: no es pot convocar un referèndum donant per segur que el guanyaràs. Malauradament, és una lliçó que no va aprendre tampoc David Cameron al Regne Unit. És un exemple de manual del que es coneix com a il·lusió de control, un dels biaixos cognitius que ens allunyen als humans de la racionalitat absoluta, ben estudiat per les ciències del comportament. Quan els resultats de les interaccions socials (una votació, per exemple) depenen del que decideixen milions de persones és absurd pensar que el resultat està predeterminat. Els referèndums dicotòmics tendeixen a polaritzar la societat en dues meitats, entre altres raons perquè els mitjans donen igualtat de tractament a les dues possibilitats (encara que una de les possibilitats sigui criticada per la major part d’especialistes i estudiosos, com en el cas del Brexit). Que guanyi una o altra opció pot dependre de qüestions que no tinguin res a veure amb la cosa a decidir, sinó amb el descontent genèric de l’electorat, el temps meteorològic en una regió o la formulació exacta de la pregunta. Que els independentistes catalans no hagin obtingut mai més del 47 % dels vots no vol dir que no ho puguin aconseguir en un referèndum on facin una bona campanya, o un bon debat, o perquè hi hagi una calamarsada de sis a vuit del vespre a l’àrea metropolitana de Barcelona. I si no ho aconsegueixen a la primera, ho seguiran provant (a Escòcia en diuen el neverendum), perquè precisament el que convé a moltes de les elits que els recolzen és que la societat es divideixi en això i no en altres dimensions, com per exemple en classes socials. És més fàcil organitzar un moviment identitari que un moviment prodistributiu contra els rics, precisament perquè els rics (o almenys alguns d’ells) poden participar del moviment identitari aportant recursos com ara temps, diners, mitjans de comunicació o lideratge qualificat. 
També he après dels canadencs federalistes que és un error intentar donar satisfacció als secessionistes, perquè són força insaciables i, de fet, res del que els pugui oferir el federalisme els dona satisfacció, sinó que ho veuen com un primer pas per seguir demanant més poder i, si cal, instruments per saltar-se la legalitat. A qui cal donar satisfacció, de manera sòlida i sostinguda, és a les societats i comunitats que són susceptibles de ser víctimes del discurs sobiranista, perquè trobin alternatives de progrés als cants de sirena enganyosos dels moviments identitaris.
A Espanya ja hi ha una legislació de claredat. Per reformar la Constitució, per exemple per permetre el dret a l’autodeterminació d’alguns territoris (cosa que només fan quatre constitucions escrites al món), que avui no es contempla, cal que dos terços de dos parlaments consecutius ho aprovin, i que el resultat de la reforma constitucional sigui aprovat en un referèndum. Això faria constitucional el dret a l’autodeterminació interpretat com a dret a la secessió, i els territoris corresponents, per exemple Catalunya, podrien celebrar un referèndum a l’empara de la legislació que s’estipulés; i si guanyés l’opció secessionista es podria negociar la separació com està fent el Regne Unit (que no té constitució escrita) amb la Unió Europea. La negociació no predetermina el resultat final, com s’està veient amb l’enorme incertesa que envolta el cas britànic. Aquesta és una ruta ben clara: no és fàcil però és clara, i l’única possible si excloem la violència i la guerra. El que passa és que alguns voldrien no una llei de claredat, sinó una “llei de facilitat”, que els fes fàcil la secessió, que és el que venen a la seva parròquia.
Les noves institucions requereixen complementarietat amb la dotació institucional inicial, i són males viatgeres. La Llei de Claredat del Canadà va ser el camí que van trobar Dion i els federalistes canadencs per evitar més referèndums, no per celebrar-ne de nous. És un camí fruit de l’evolució d’un país amb una tradició, un sistema electoral i una estructura de partits diferent de l’espanyola.
Una cosa que sí que hem d’aprendre del Canadà és el seu model lingüístic, encara que el català no sigui el francès (com em va recordar un senyor que em va escriure esgarrifat quan vaig suggerir que el català fos oficial a tota Espanya). Al Canadà, com a Suïssa o a Bèlgica, hi ha diferents idiomes oficials, que no vol dir obligatoris, a tot el país. Als grans aeroports d’aquests països tot està en diversos idiomes. Quan hom arriba al Canadà des dels Estats Units i entra per la província de British Columbia (a l’oest), on la immensa majoria dels habitants són angloparlants, es troba un rètol enorme a la frontera que dona la benvinguda al país en anglès i en francès. Algun dia hi haurà un rètol a l’aeroport de Barajas que dirà “Benvinguts a Espanya”, i també ho dirà en castellà, gallec, basc i anglès, que d’aquí a com a molt trenta anys estic segur que seran els idiomes, si no de iure sí de facto, oficials a Espanya. L’actual president del govern espanyol ja envia piulades en català. És un primer pas.
Toni Sitges-Serra recordava en un article a El Periódico, poc després de la visita de Dion, que aquest “va insistir en el fet que el federalisme no és sols una forma eficaç, pragmàtica i acordada de resoldre les aspiracions legítimes dels diversos pobles que configuren una nació. A més, és cultura política i educació sentimental. Promou valors necessaris per a la convivència. Promou l’interès dels uns pels altres en lloc del rebuig o la ignorància.”
 (El llibre es pot comprar ja en format paper o electrònic a https://www.bubok.es/libros/258906/MISSIO-FEDERAL-Cap-a-una-solucio-compartida-a-Catalunya
I estarà disponible a la paradeta de Federalistes d'Esquerres el dia de Sant Jordi).

sábado, 5 de enero de 2019

El Brexit: excepció i excepcionalisme (per Gonçal Berastegui Canosa)

La reivindicació cada vegada més freqüent de l’excepcionalisme polític és un abús historicista susceptible de blanquejar el nacionalisme extremista i la xenofòbia


Des d’abans de l’adveniment del romanticisme polític i de les “Primaveres dels Pobles” que van dur, entre d’altres, al germen de les unificacions alemanya i italiana, els nacionalismes han abraçat la idea de l’excepcionalisme com a element clau per als seus projectes polítics. Des del “Destí manifest” que va empènyer els EUA a expulsar els pobladors natius del mig-oest en el fervor fanàtic i racista, fins al “Sonderweg” alemany que va vertebrar el gir autoritari de l’Alemanya unificada des dels seus orígens democràtics al parlament de Frankfurt del 1848, passant també pels discursos dels sectors més extremistes i intolerants dels nacionalismes espanyol i català, aquestes teories tenen sempre en comú un abús de l’historicisme. Un abús que no dubta en desfigurar el passat per trobar-hi uns fets diferencials que justifiquin la crida en defensa d’uns suposats valors nacionals fonamentals, els quals són incompatibles amb els d’altres societats veïnes. És doncs un element recorrent del nacionalisme excloent.
L’excepcionalisme no és nou al Regne Unit, un país que no ha conegut cap aixecament militar o dictadura moderna que hagi escorat els símbols nacionals cap a la dreta, i acostumat a aglutinar els seus ciutadans al seu voltant (dels símbols britànics, que no anglesos, escocesos, nord-irlandesos o gal·lesos) en la defensa d’un status quo lliure i democràtic (referit sempre a la metròpoli i excloent l’imperi colonial governat, com els d’altres països europeus, amb mà de ferro). Un exemple n’és el patriotisme a través de a reivindicació del Regne Unit com a solitari baluard de la democràcia enfront el feixisme com a eina de resistència durant el blitz nazi de 1940-1941.

No és casual, ja que és aquesta la principal característica diferencial de l’excepcionalisme britànic: si bé la majoria de conceptes anàlegs en altres societats reivindiquen la unicitat o antiguitat d’una civilització i un destí preestablert, la demagògia d’alguns sectors nacionalistes britànics ho fa en base a l’existència d’un sistema parlamentari electe amb unes costums i litúrgies molt particulars, que ha permès el govern d’una classe dirigent civil de manera ininterrompuda al llarg de més segles que qualsevol altre gran estat europeu, i amb una influència que desborda les seves costes (si bé Islàndia presumeix de tenir el parlament ininterromput més antic d’Europa, vigent des del segle X). No és, doncs, una al·legoria d’identitat ètnica o de valors irredemptistes o agressius, sinó l’orgull de ser un reducte de llibertat i bon govern que ha resistit totes les pertorbacions que han afectat els seus veïns continentals. Precisament per aquest motiu, l’excepcionalisme ha estat una eina política menys estigmatitzada que en d’altres tradicions polítiques, i sovint reivindicada per governs i partits majoritaris de manera més o menys explícita.

L’origen de l’excepcionalisme en la tradició política insular
En profunditat, el discurs de l’excepcionalisme al Regne Unit cerca establir que l’evolució del sistema de govern d’aquesta nació de nacions, a qui no han calgut revolucions jacobines ni proletàries per aconseguir establir un estat democràtic i de llibertats, és part del genoma social i polític insular. Una evolució ha permès, a la vegada, mantenir elements tan tradicionals com la corona o el vestigi anacrònic dels 90 aristòcrates hereditaris que a dia d’avui segueixen legislant des de la Cambra dels Lords.
I és cert que no hi ha hagut mai una “Revolució Anglesa” digna de comparar-se en impacte i abast a la Revolució Francesa o a la pròpia Primavera dels Pobles de 1848, que va acabar amb el statu quo dels imperis del Congrés de Viena a l’Europa continental. Alguns historiadors dels segles XIX i XX han utilitzat el terme precisament per referir-se a la Guerra Civil anglesa i per la “Revolució Gloriosa” de 1688 que va expulsar el darrer monarca catòlic, l’Estuard Jaume VII d’Escòcia i II d’Anglaterra i Irlanda. Tot i que aquestes van tenir conseqüències importantíssimes, en cap dels dos casos van tenir la transcendència i el contingut intel·lectual i social de conquesta de llibertats que tindrien les grans revolucions continentals posteriors. Precisament, cap de les dues es va alimentar del viver d’idees que sorgiria durant els cent anys següents en la Il·lustració. Els “Dos tractats sobre el govern civil” de John Locke, amb les seves innovacions en el contracte social, arribarien massa tard, ja a finals del s. XVII, i no tindrien un impacte decisiu fins ben entrat el s. XVIII.
De llavors ençà, no hi ha hagut cap altre esdeveniment que s’assembli a una revolució a Gran Bretanya, més enllà de la Revolució Americana que va portar a les Tretze colònies a trencar amb la metròpoli precisament en base a principis il·lustrats, o de les Revolucions Industrials que van néixer en les ciutats del país com les angleses Manchester, Liverpool o Birmingham o l’escocesa Glasgow. Va equivocar-se Karl Marx quan va predir que la revolució proletària, que finalment va materialitzar-se l’Octubre de 1917 a Rússia, només podia produir-se si començava al Regne Unit, guiat precisament per l’efervescència de les classes treballadores nascudes de les successives Revolucions Industrials.



Al contrari, el cert és que la tradició política al Regne Unit i als seus estats predecessors (especialment els Regnes d’Anglaterra i de la Gran Bretanya) va arribar a la Il·lustració equipada amb suficients factors per poder desplegar reformes progressives cap a un govern més representatiu i lliure, que feien innecessari un canvi de règim trencador. Aquest era precisament el resultat d’haver tancat amb anterioritat, en un context cultural i social molt diferent, una sèrie d’experiències traumàtiques definitòries per passar de la infància de l’estat en l’edat fosca a l’adolescència d’una primigènia separació de poders. Una sèrie d’experiències que venia de segles enrere, amb l’origen en els conflictes feudals del s. XIII, i de manera molt prominent en les Guerres dels Barons.
Aquests conflictes, amb paral·lels clars en d’altres estats europeus, sorgien de la impossibilitat de mantenir una corona despòtica en estats fragmentats mancats d’una administració central efectiva, i van ser resolts amb l’establiment d’estructures de govern més descentralitzades i l’adopció d’un esperit pactista. Encarnada en uns estats generals, corts o parlaments, la representació de diferents estaments socials assegurava una sèrie de drets civils i processals bàsics per als diferents estaments socials, un nivell de consens necessari per mantenir un cert grau de pau social, la integritat territorial i una acció exterior d’interès general. A Anglaterra, el resultat en va ser la Magna Carta, el document en que Joan I sense terra va accedir a codificar aquestes concessions i que, a dia d’avui, segueix sent, segons la jurisprudència, l’element vigent més antic de la constitució no codificada del Regne Unit.
L’adveniment de la impremta, el Renaixement i l’expansió colonial global dels s. XV, XVI i XVII van motivar, entre d’altres factors, l’establiment de governs i administracions més centralitzats i autoritaris adequats a les noves circumstàncies. A la majoria d’estats europeus, amb importants diferències, aquest pas va ser el resultat de successius conflictes civils on, per normal general, les monarquies van sortir vencedores en la seva aposta per coartar els sistemes pactistes i re-centralitzar l’administració del poder territorial esborrant qualsevol vestigi de feudalisme. Les Guerres dels Remences a Catalunya, la Revolta dels Comuners de Castella o les Frondes franceses són exemples importants d’aquest procés de canvi.
A Anglaterra, però, diferents factors més o menys conjunturals van fer que, en el moment decisiu, l’intent de la Corona per constituir un govern autoritari en solitari fracassés. El seu episodi catalític va ser la Guerra Civil de 1642-51, amb el posterior regicidi de Carles I i la dictadura de Cromwell. Juntament amb un recordatori menys violent l’any 1688 per la restaurada monarquia dels Estuard, aquests episodis van reafirmar de manera irreversible l’autoritat del parlament i la impossibilitat d’una monarquia absolutista a les Illes Britàniques.
Aquesta separació de poders primigènia, en origen no democràtica sinó oligàrquica, ha conferit des de llavors una capacitat d’adaptació al sistema sòcio-polític mitjançant l’evolució progressiva davant les successives crisis constitucionals. Això es pot atribuir en no menor mesura a flexibilitat de no tenir una constitució codificada i a les hàbils mans d’una classe dirigent civil i meritocràcia educada en algunes de les millors universitats del món. La seva continuïtat, així com el fracàs de Napoleó per envair la Gran Bretanya, van servir per desconnectar la seva societat de l’expansió dels ideals revolucionaris francesos i dels posteriors cicles de restauració i revolució que va travessar el continent.

Es podria considerar que aquest és l’origen de que, en el terreny de l’organització governamental si més no, existís una certa divergència entre la major part de les grans potències europees contemporànies i la Gran Bretanya, considerada com el resultat d’un tarannà uns els valors nacionals diferencials per part dels corrents historicistes nacionalistes emergents en el s. XIX.
La lectura de la història per entendre el present i ajudar-nos a donar forma al futur pot ser una eina potent, però és vulnerable a la manipulació per reforçar els arguments propis
És una divergència amb dos grans peròs. D’un costat, la seva unicitat: Holanda i Alemanya, llavors les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romano-germànic, van travessar experiències similars en els fracassos de les seves monarquies per re-centralitzar i reforçar el seu control, si bé és cert que ambdues nacions es veurien profundament afectades per les guerres revolucionàries franceses i napoleòniques i entrarien de ple en els cicles del s. XIX.

De l’altre, la pròpia causa d’aquesta divergència: que Carles I i els seus hereus fracassessin en els seus intents d’establir un despotisme absolutista va ser, més aviat, el resultat de la incompetència pròpia i dels seus cercles íntims, així com d’altres circumstàncies conjunturals, que no pas de cap motiu estructural o cap destí preestablert. Igualment, el fracàs de Napoleó per envair la Gran Bretanya i fer-la entrar en el sistema continental va ser resultat, en primer lloc, de la geografia insular i en conseqüència, en segon lloc, de la competència de la Royal Navy i Lord Nelson davant la flota franco-espanyola a Trafalgar.

Excepcionalisme i euroescepticisme

No obstant les objeccions, còmodament ignorables, aquesta herència no deixa de conformar una trama molt atractiva per a aquells que busquen construir un relat nacional excepcionalista més noble que els que es basen en factors ètnics o territorials. Els ideòlegs de l’euroescepticisme no ho han dubtat mai i, des del naixement del projecte europeu esperonat entre d’altres per la visió del propi Winston Churchill d’uns Estats Units d’Europa, han subratllat sovint que la Unió Europea és una solució apta només per als seus veïns continentals, que cerquen la estabilitat i el bon govern que els han mancat durant segles i que la societat britànica, per contra, ha gaudit. Cap relació amb dues guerres mundials de les que el Regne Unit va ser un protagonista imprescindible.
El salt de l’euroescepticisme a la primera línia política va arrossegar-hi també el missatge de l’excepcionalisme. Aquest va venir, gens sorprenentment, de la mà de Margaret Thatcher en la seva croada contra a una major integració europea en el Tractat de Maastricht, amb el “No, no, no!” elevat a la categoria de mite de l’oratòria de Westminster, que adreçava al líder de l’oposició laborista i convençut europeista, Neil Kinnock, i al president de la Comissió Europea, Jacques Delors.
Tres dècades més tard, en el caos estrafolari del Brexit, i en un context global de desinformació, populisme i ressorgiment dels nacionalismes, l’excepcionalisme troba ressonàncies de gran amplitud en bona part dels brexiters dins i fora del Partit Conservador. L’argument, però, ha esdevingut també una atractiva façana d’aire acadèmic i respectable per blanquejar la xenofòbia visceral dels col·lectius més reaccionaris i dels grups extraparlamentaris de la ultradreta.
S’ha convertit en habitual, doncs, que aquesta herència sigui distorsionada i manipulada per presentar-la com un destí nacional determinista, gairebé messiànic, de tall malthusià perfecte, sovint per part de sectors de qualitat intel·lectual clarament inferior a la dels actors clau de la tradició política que reivindiquen.
És una reivindicació nacionalista i reaccionària que busca convertir-se en central dins l’imaginari col·lectiu actual per part de les mateixes forces interessades que no van dubtar en mentir per guanyar el referèndum de 2016. Alimentant per la divisió que ha generat el propi escenari actual, aquest excepcionalisme és fonamental en la crida per “recuperar el control del nostre país” per protegir-lo tant de la immigració, com de manera tant o més important, de la influència d’una Europa vista com a un conjunt homogeni i incompatible que amenaça amb contaminar aquest elevat destí.




Es pot, i és necessari, afirmar que la història política britànica, així com la tradició que ha conformat, són autènticament fascinants i d’una riquesa elevadíssimes, germen de tantes innovacions polítiques i socials que han enriquit d’altres societats a Europa, però també arreu del planeta, inspirant la pròpia Revolució dels EUA o les democràcies modernes del Canadà i Austràlia, entre d’altres. Aquestes diferències són del tot insuficients per justificar, però, que a dia d’avui la societat britànica es trobi en una categoria aïllada de la resta dels seus veïns europeus i que no existeixin ponts que puguin sostenir un projecte. Ho són, per molt que algunes veus influents s’esforcin en esborrar aquest vincles, per una banda, i en ignorar de forma deliberada, per l’altra, que les històries polítiques de tercers països divergeixen en una magnitud similar entre sí.
N’hi ha prou amb comparar, entre tants altres exemples, les herències polítiques espanyola i francesa a través dels segles XIX i XX. Les diferències són marcadíssimes, sovint en cicles contradictoris. En són exemples les successions de revolució i reacció, les diferents transicions cap al laïcisme, l’ascens i caiguda dels imperis colonials, el protagonisme enfront de la no-bel·ligerància en dues guerres mundials... El nombre de diferències cabdals és immens. I tot i així, ambdós països, malgrat les aparents contradiccions en les seves tradicions socials i polítiques, i no sense incomoditats, han estat veïns i socis cada vegada més estrets en el si de la Unió Europea en els últims més de 40 anys. I és així per molt que diferents règims del passat s’esforcessin en ignorar-se i aïllar-se mútuament, com va perseguir Franco durant quatre dècades de paranoia pel temut contuberni o a través de la prohibició de la Marsellesa, o com es va auto- imposar el govern de la III República francesa amb la no-intervenció a la Guerra Civil.
La utilització de la trista però legítima opció del Brexit per part de sectors reaccionaris per reivindicar un suposat excepcionalisme britànic incompatible amb Europa traeix la pròpia tradició política britànica que consideren excepcional
El que resulta més paradoxal, però, és que el Brexit, com a maniobra política del govern conservador de David Cameron, en la seva fugida endavant enfront els sectors més nacionalistes i reaccionaris, representa una excepció, precisament, a aquesta tradició política que alguns anomenen excepcional i exclusiva. L’ús d’un referèndum obert i intencionalment indefinit, que fos possible guanyar mitjançant la por de l’abisme sense requerir una defensa decidida del projecte europeu – el debilíssim “we are better off in the EU”, ens surt més a compte quedar-nos a la UE – va ser motivada per la urgència partidista de deixar en fora de joc els euroescèptics del propi partit i al llavors emergent UKIP, l’única força parlamentària en amenaçar l’exitosa maquinària electoral del Partit Conservador per la dreta des de la Segona Guerra Mundial. Ha acabat resultant, però, en una incongruència total i barruera amb aquesta tradició d’evolució hàbil i lideratge intel·ligent enfront de les més importants crisis a les quals el país s’ha enfrontat en el passat. Costa trobar casos passats en que cap govern britànic cerqués i aconseguís generar un nivell similar de divisió entre els seus ciutadans i riscos per l’estabilitat econòmica i política del país com el que ha causat, en gran part gratuïtament, la gestió del Brexit.

Aquesta gestió és, per tant, una excepció que precisament desmunta el mite l’excepcionalisme a la Gran Bretanya, però que paradoxalment ha exacerbat sentiments nacionalistes i xenòfobs en les forces reaccionàries que no han tingut vergonya en recuperar-lo com a coberta respectable per als seus instints més viscerals. Dit d’una altra manera, aquells que utilitzen de la trista però legítima opció del Brexit per reivindicar un suposat excepcionalisme britànic que impedeix cap encaix a Europa traeixen la pròpia tradició política britànica que consideren excepcional. Una tradició política que és en realitat extremadament rica i diversa en un panorama europeu ric i divers, el qual pot gaudir d’una amplíssima varietat de solucions i conceptes polítics que, a través del coneixement informat només possible amb menys fronteres i més educació de qualitat, poden posar-se al servei de la ciutadania europea per construir un futur més just i integrador, i una acció política intel·ligent i lliure de constriccions.