sábado, 5 de enero de 2019

El Brexit: excepció i excepcionalisme (Per Gonçal Berastegui Canosa)

La reivindicació cada vegada més freqüent de l’excepcionalisme polític és un abús historicista susceptible de blanquejar el nacionalisme extremista i la xenofòbia


Des d’abans de l’adveniment del romanticisme polític i de les “Primaveres dels Pobles” que van dur, entre d’altres, al germen de les unificacions alemanya i italiana, els nacionalismes han abraçat la idea de l’excepcionalisme com a element clau per als seus projectes polítics. Des del “Destí manifest” que va empènyer els EUA a expulsar els pobladors natius del mig-oest en el fervor fanàtic i racista, fins al “Sonderweg” alemany que va vertebrar el gir autoritari de l’Alemanya unificada des dels seus orígens democràtics al parlament de Frankfurt del 1848, passant també pels discursos dels sectors més extremistes i intolerants dels nacionalismes espanyol i català, aquestes teories tenen sempre en comú un abús de l’historicisme. Un abús que no dubta en desfigurar el passat per trobar-hi uns fets diferencials que justifiquin la crida en defensa d’uns suposats valors nacionals fonamentals, els quals són incompatibles amb els d’altres societats veïnes. És doncs un element recorrent del nacionalisme excloent.
L’excepcionalisme no és nou al Regne Unit, un país que no ha conegut cap aixecament militar o dictadura moderna que hagi escorat els símbols nacionals cap a la dreta, i acostumat a aglutinar els seus ciutadans al seu voltant (dels símbols britànics, que no anglesos, escocesos, nord-irlandesos o gal·lesos) en la defensa d’un status quo lliure i democràtic (referit sempre a la metròpoli i excloent l’imperi colonial governat, com els d’altres països europeus, amb mà de ferro). Un exemple n’és el patriotisme a través de a reivindicació del Regne Unit com a solitari baluard de la democràcia enfront el feixisme com a eina de resistència durant el blitz nazi de 1940-1941.

No és casual, ja que és aquesta la principal característica diferencial de l’excepcionalisme britànic: si bé la majoria de conceptes anàlegs en altres societats reivindiquen la unicitat o antiguitat d’una civilització i un destí preestablert, la demagògia d’alguns sectors nacionalistes britànics ho fa en base a l’existència d’un sistema parlamentari electe amb unes costums i litúrgies molt particulars, que ha permès el govern d’una classe dirigent civil de manera ininterrompuda al llarg de més segles que qualsevol altre gran estat europeu, i amb una influència que desborda les seves costes (si bé Islàndia presumeix de tenir el parlament ininterromput més antic d’Europa, vigent des del segle X). No és, doncs, una al·legoria d’identitat ètnica o de valors irredemptistes o agressius, sinó l’orgull de ser un reducte de llibertat i bon govern que ha resistit totes les pertorbacions que han afectat els seus veïns continentals. Precisament per aquest motiu, l’excepcionalisme ha estat una eina política menys estigmatitzada que en d’altres tradicions polítiques, i sovint reivindicada per governs i partits majoritaris de manera més o menys explícita.

L’origen de l’excepcionalisme en la tradició política insular
En profunditat, el discurs de l’excepcionalisme al Regne Unit cerca establir que l’evolució del sistema de govern d’aquesta nació de nacions, a qui no han calgut revolucions jacobines ni proletàries per aconseguir establir un estat democràtic i de llibertats, és part del genoma social i polític insular. Una evolució ha permès, a la vegada, mantenir elements tan tradicionals com la corona o el vestigi anacrònic dels 90 aristòcrates hereditaris que a dia d’avui segueixen legislant des de la Cambra dels Lords.
I és cert que no hi ha hagut mai una “Revolució Anglesa” digna de comparar-se en impacte i abast a la Revolució Francesa o a la pròpia Primavera dels Pobles de 1848, que va acabar amb el statu quo dels imperis del Congrés de Viena a l’Europa continental. Alguns historiadors dels segles XIX i XX han utilitzat el terme precisament per referir-se a la Guerra Civil anglesa i per la “Revolució Gloriosa” de 1688 que va expulsar el darrer monarca catòlic, l’Estuard Jaume VII d’Escòcia i II d’Anglaterra i Irlanda. Tot i que aquestes van tenir conseqüències importantíssimes, en cap dels dos casos van tenir la transcendència i el contingut intel·lectual i social de conquesta de llibertats que tindrien les grans revolucions continentals posteriors. Precisament, cap de les dues es va alimentar del viver d’idees que sorgiria durant els cent anys següents en la Il·lustració. Els “Dos tractats sobre el govern civil” de John Locke, amb les seves innovacions en el contracte social, arribarien massa tard, ja a finals del s. XVII, i no tindrien un impacte decisiu fins ben entrat el s. XVIII.
De llavors ençà, no hi ha hagut cap altre esdeveniment que s’assembli a una revolució a Gran Bretanya, més enllà de la Revolució Americana que va portar a les Tretze colònies a trencar amb la metròpoli precisament en base a principis il·lustrats, o de les Revolucions Industrials que van néixer en les ciutats del país com les angleses Manchester, Liverpool o Birmingham o l’escocesa Glasgow. Va equivocar-se Karl Marx quan va predir que la revolució proletària, que finalment va materialitzar-se l’Octubre de 1917 a Rússia, només podia produir-se si començava al Regne Unit, guiat precisament per l’efervescència de les classes treballadores nascudes de les successives Revolucions Industrials.



Al contrari, el cert és que la tradició política al Regne Unit i als seus estats predecessors (especialment els Regnes d’Anglaterra i de la Gran Bretanya) va arribar a la Il·lustració equipada amb suficients factors per poder desplegar reformes progressives cap a un govern més representatiu i lliure, que feien innecessari un canvi de règim trencador. Aquest era precisament el resultat d’haver tancat amb anterioritat, en un context cultural i social molt diferent, una sèrie d’experiències traumàtiques definitòries per passar de la infància de l’estat en l’edat fosca a l’adolescència d’una primigènia separació de poders. Una sèrie d’experiències que venia de segles enrere, amb l’origen en els conflictes feudals del s. XIII, i de manera molt prominent en les Guerres dels Barons.
Aquests conflictes, amb paral·lels clars en d’altres estats europeus, sorgien de la impossibilitat de mantenir una corona despòtica en estats fragmentats mancats d’una administració central efectiva, i van ser resolts amb l’establiment d’estructures de govern més descentralitzades i l’adopció d’un esperit pactista. Encarnada en uns estats generals, corts o parlaments, la representació de diferents estaments socials assegurava una sèrie de drets civils i processals bàsics per als diferents estaments socials, un nivell de consens necessari per mantenir un cert grau de pau social, la integritat territorial i una acció exterior d’interès general. A Anglaterra, el resultat en va ser la Magna Carta, el document en que Joan I sense terra va accedir a codificar aquestes concessions i que, a dia d’avui, segueix sent, segons la jurisprudència, l’element vigent més antic de la constitució no codificada del Regne Unit.
L’adveniment de la impremta, el Renaixement i l’expansió colonial global dels s. XV, XVI i XVII van motivar, entre d’altres factors, l’establiment de governs i administracions més centralitzats i autoritaris adequats a les noves circumstàncies. A la majoria d’estats europeus, amb importants diferències, aquest pas va ser el resultat de successius conflictes civils on, per normal general, les monarquies van sortir vencedores en la seva aposta per coartar els sistemes pactistes i re-centralitzar l’administració del poder territorial esborrant qualsevol vestigi de feudalisme. Les Guerres dels Remences a Catalunya, la Revolta dels Comuners de Castella o les Frondes franceses són exemples importants d’aquest procés de canvi.
A Anglaterra, però, diferents factors més o menys conjunturals van fer que, en el moment decisiu, l’intent de la Corona per constituir un govern autoritari en solitari fracassés. El seu episodi catalític va ser la Guerra Civil de 1642-51, amb el posterior regicidi de Carles I i la dictadura de Cromwell. Juntament amb un recordatori menys violent l’any 1688 per la restaurada monarquia dels Estuard, aquests episodis van reafirmar de manera irreversible l’autoritat del parlament i la impossibilitat d’una monarquia absolutista a les Illes Britàniques.
Aquesta separació de poders primigènia, en origen no democràtica sinó oligàrquica, ha conferit des de llavors una capacitat d’adaptació al sistema sòcio-polític mitjançant l’evolució progressiva davant les successives crisis constitucionals. Això es pot atribuir en no menor mesura a flexibilitat de no tenir una constitució codificada i a les hàbils mans d’una classe dirigent civil i meritocràcia educada en algunes de les millors universitats del món. La seva continuïtat, així com el fracàs de Napoleó per envair la Gran Bretanya, van servir per desconnectar la seva societat de l’expansió dels ideals revolucionaris francesos i dels posteriors cicles de restauració i revolució que va travessar el continent.

Es podria considerar que aquest és l’origen de que, en el terreny de l’organització governamental si més no, existís una certa divergència entre la major part de les grans potències europees contemporànies i la Gran Bretanya, considerada com el resultat d’un tarannà uns els valors nacionals diferencials per part dels corrents historicistes nacionalistes emergents en el s. XIX.
La lectura de la història per entendre el present i ajudar-nos a donar forma al futur pot ser una eina potent, però és vulnerable a la manipulació per reforçar els arguments propis
És una divergència amb dos grans peròs. D’un costat, la seva unicitat: Holanda i Alemanya, llavors les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romano-germànic, van travessar experiències similars en els fracassos de les seves monarquies per re-centralitzar i reforçar el seu control, si bé és cert que ambdues nacions es veurien profundament afectades per les guerres revolucionàries franceses i napoleòniques i entrarien de ple en els cicles del s. XIX.

De l’altre, la pròpia causa d’aquesta divergència: que Carles I i els seus hereus fracassessin en els seus intents d’establir un despotisme absolutista va ser, més aviat, el resultat de la incompetència pròpia i dels seus cercles íntims, així com d’altres circumstàncies conjunturals, que no pas de cap motiu estructural o cap destí preestablert. Igualment, el fracàs de Napoleó per envair la Gran Bretanya i fer-la entrar en el sistema continental va ser resultat, en primer lloc, de la geografia insular i en conseqüència, en segon lloc, de la competència de la Royal Navy i Lord Nelson davant la flota franco-espanyola a Trafalgar.

Excepcionalisme i euroescepticisme

No obstant les objeccions, còmodament ignorables, aquesta herència no deixa de conformar una trama molt atractiva per a aquells que busquen construir un relat nacional excepcionalista més noble que els que es basen en factors ètnics o territorials. Els ideòlegs de l’euroescepticisme no ho han dubtat mai i, des del naixement del projecte europeu esperonat entre d’altres per la visió del propi Winston Churchill d’uns Estats Units d’Europa, han subratllat sovint que la Unió Europea és una solució apta només per als seus veïns continentals, que cerquen la estabilitat i el bon govern que els han mancat durant segles i que la societat britànica, per contra, ha gaudit. Cap relació amb dues guerres mundials de les que el Regne Unit va ser un protagonista imprescindible.
El salt de l’euroescepticisme a la primera línia política va arrossegar-hi també el missatge de l’excepcionalisme. Aquest va venir, gens sorprenentment, de la mà de Margaret Thatcher en la seva croada contra a una major integració europea en el Tractat de Maastricht, amb el “No, no, no!” elevat a la categoria de mite de l’oratòria de Westminster, que adreçava al líder de l’oposició laborista i convençut europeista, Neil Kinnock, i al president de la Comissió Europea, Jacques Delors.
Tres dècades més tard, en el caos estrafolari del Brexit, i en un context global de desinformació, populisme i ressorgiment dels nacionalismes, l’excepcionalisme troba ressonàncies de gran amplitud en bona part dels brexiters dins i fora del Partit Conservador. L’argument, però, ha esdevingut també una atractiva façana d’aire acadèmic i respectable per blanquejar la xenofòbia visceral dels col·lectius més reaccionaris i dels grups extraparlamentaris de la ultradreta.
S’ha convertit en habitual, doncs, que aquesta herència sigui distorsionada i manipulada per presentar-la com un destí nacional determinista, gairebé messiànic, de tall malthusià perfecte, sovint per part de sectors de qualitat intel·lectual clarament inferior a la dels actors clau de la tradició política que reivindiquen.
És una reivindicació nacionalista i reaccionària que busca convertir-se en central dins l’imaginari col·lectiu actual per part de les mateixes forces interessades que no van dubtar en mentir per guanyar el referèndum de 2016. Alimentant per la divisió que ha generat el propi escenari actual, aquest excepcionalisme és fonamental en la crida per “recuperar el control del nostre país” per protegir-lo tant de la immigració, com de manera tant o més important, de la influència d’una Europa vista com a un conjunt homogeni i incompatible que amenaça amb contaminar aquest elevat destí.




Es pot, i és necessari, afirmar que la història política britànica, així com la tradició que ha conformat, són autènticament fascinants i d’una riquesa elevadíssimes, germen de tantes innovacions polítiques i socials que han enriquit d’altres societats a Europa, però també arreu del planeta, inspirant la pròpia Revolució dels EUA o les democràcies modernes del Canadà i Austràlia, entre d’altres. Aquestes diferències són del tot insuficients per justificar, però, que a dia d’avui la societat britànica es trobi en una categoria aïllada de la resta dels seus veïns europeus i que no existeixin ponts que puguin sostenir un projecte. Ho són, per molt que algunes veus influents s’esforcin en esborrar aquest vincles, per una banda, i en ignorar de forma deliberada, per l’altra, que les històries polítiques de tercers països divergeixen en una magnitud similar entre sí.
N’hi ha prou amb comparar, entre tants altres exemples, les herències polítiques espanyola i francesa a través dels segles XIX i XX. Les diferències són marcadíssimes, sovint en cicles contradictoris. En són exemples les successions de revolució i reacció, les diferents transicions cap al laïcisme, l’ascens i caiguda dels imperis colonials, el protagonisme enfront de la no-bel·ligerància en dues guerres mundials... El nombre de diferències cabdals és immens. I tot i així, ambdós països, malgrat les aparents contradiccions en les seves tradicions socials i polítiques, i no sense incomoditats, han estat veïns i socis cada vegada més estrets en el si de la Unió Europea en els últims més de 40 anys. I és així per molt que diferents règims del passat s’esforcessin en ignorar-se i aïllar-se mútuament, com va perseguir Franco durant quatre dècades de paranoia pel temut contuberni o a través de la prohibició de la Marsellesa, o com es va auto- imposar el govern de la III República francesa amb la no-intervenció a la Guerra Civil.
La utilització de la trista però legítima opció del Brexit per part de sectors reaccionaris per reivindicar un suposat excepcionalisme britànic incompatible amb Europa traeix la pròpia tradició política britànica que consideren excepcional
El que resulta més paradoxal, però, és que el Brexit, com a maniobra política del govern conservador de David Cameron, en la seva fugida endavant enfront els sectors més nacionalistes i reaccionaris, representa una excepció, precisament, a aquesta tradició política que alguns anomenen excepcional i exclusiva. L’ús d’un referèndum obert i intencionalment indefinit, que fos possible guanyar mitjançant la por de l’abisme sense requerir una defensa decidida del projecte europeu – el debilíssim “we are better off in the EU”, ens surt més a compte quedar-nos a la UE – va ser motivada per la urgència partidista de deixar en fora de joc els euroescèptics del propi partit i al llavors emergent UKIP, l’única força parlamentària en amenaçar l’exitosa maquinària electoral del Partit Conservador per la dreta des de la Segona Guerra Mundial. Ha acabat resultant, però, en una incongruència total i barruera amb aquesta tradició d’evolució hàbil i lideratge intel·ligent enfront de les més importants crisis a les quals el país s’ha enfrontat en el passat. Costa trobar casos passats en que cap govern britànic cerqués i aconseguís generar un nivell similar de divisió entre els seus ciutadans i riscos per l’estabilitat econòmica i política del país com el que ha causat, en gran part gratuïtament, la gestió del Brexit.

Aquesta gestió és, per tant, una excepció que precisament desmunta el mite l’excepcionalisme a la Gran Bretanya, però que paradoxalment ha exacerbat sentiments nacionalistes i xenòfobs en les forces reaccionàries que no han tingut vergonya en recuperar-lo com a coberta respectable per als seus instints més viscerals. Dit d’una altra manera, aquells que utilitzen de la trista però legítima opció del Brexit per reivindicar un suposat excepcionalisme britànic que impedeix cap encaix a Europa traeixen la pròpia tradició política britànica que consideren excepcional. Una tradició política que és en realitat extremadament rica i diversa en un panorama europeu ric i divers, el qual pot gaudir d’una amplíssima varietat de solucions i conceptes polítics que, a través del coneixement informat només possible amb menys fronteres i més educació de qualitat, poden posar-se al servei de la ciutadania europea per construir un futur més just i integrador, i una acció política intel·ligent i lliure de constriccions.