domingo, 27 de febrero de 2022

FEDERALISTES 2030-2050: "Més units, més forts" (per Gonçal Berastegui)

La resposta de les democràcies aliades exigeix operativitat i recursos per fer front a l’agressió de Putin. És l’hora del ‘moment hamiltonià’ de la defensa comuna.

“Divide et impera”, o en la seva possible versió original en grec, διαίρει καὶ βασίλευε (“diaírei kaì basíleue”), és, des de fa anys, la màxima no oficial del règim rus, i la seva principal estratègia, interior i exterior, per dur a terme la “restauració” del que Putin, un ultranacionalista irredemptista i agressiu, considera l’esfera d’influència històrica de la gran “pàtria russa”. “Divideix i venç” no és, doncs, només un lema, sinó una estratègia perfectament tangible dissenyada per afeblir la solidaritat, la fraternitat i la lleialtat entre persones i entre societats, permetent aïllar i debilitar un objectiu abans d’atacar-lo amb tota la força d’una gran potència.

La Rússia de Putin és una federació en nom, però és en realitat una autocràcia governada amb mà de ferro per un líder absolut de voluntat inqüestionable que, després de dècades de purgues, intimidació i crims, no compta amb cap contrapoder. Dirigeix una gran potència, utilitzant la seva dimensió – en territori, en força militar i en recursos energètics – per aconseguir els seus objectius mitjançant el doblegament violent dels seus adversaris, els quals busca aïllar i debilitar prèviament.

Precisament, tot i ser president d’una federació que és en realitat una autocràcia, Putin és enemic del federalisme, perquè maximitza la solidaritat, la lleialtat, la fraternitat i la unitat en la pluralitat, qualitats que poden reunir una força capaç d’oposar-se amb èxit a la seva agressió ultranacionalista.

Ho hem comprovat repetidament en les setmanes prèvies a la invasió russa, amb intents de debilitar, fragmentar i desligitimar tots els organismes d’esperit federal o quasi-federal que el Kremlin ha identificat com adversaris.

En primer lloc, el règim rus s’ha negat sempre a acceptar la Unió Europea com a interlocutor. Al contrari, va remetre missives a les 27 capitals deliberadament per separat, i el seu Ministre d’Exteriors, l’avui sancionat Serguei Lavrov, va protestar enèrgicament quan aquestes van ser respostes amb una única carta de l’Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. La forma de la negociació era més important que les irracionals demandes que contenia. De nou, no es tracta de quelcom casual. La Unió Europea representa tot allò que Putin menysprea: una fortalesa de la democràcia i de l’estat de dret construïda per evitar que les seves fronteres interiors tornessin a ser mai redibuixades amb la violència.

Putin és enemic del federalisme perquè aquest representa la solidaritat, la lleialtat, la fraternitat i la unitat en el pluralisme, qualitats que poden reunir una força capaç d’oposar-se amb èxit a la seva agressió ultranacionalista. 

En segon lloc, l’ONU, el fòrum mundial dissenyat per resoldre tot conflicte entre estats de manera pacífica, també ha rebut el menyspreu d’un règim rus que ostenta la presidència de torn del seu Consell de Seguretat, del qual Rússia és, a més, membre permanent amb dret de veto. Putin no només ha violat – repetidament i des de 2008 – l’Article 2 de la Carta de les Nacions Unides, que consagra la integritat i independència dels estats enfront l’ús de la força. També va fer servir el debat d’emergència del Consell de Seguretat per alimentar falsament l’expectativa d’una resolució diplomàtica, fins al mateix instant en què emetia la declaració televisada anunciant la invasió.

En última instància, el Kremlin ha situat l’OTAN com la suposada gran amenaça a la seva seguretat, tot i compartir, des del 1997, un diàleg institucional amb l’aliança, formalitzat des del 2002 en el Consell OTAN-Rússia, en el qual s’ha desenvolupat la cooperació durant les darreres dues dècade, incloent, entre d’altres, col·laboració antiterrorista. En aquesta narrativa, Putin busca novament evitar que els estats que podrien aspirar a unir-se a l’aliança – no només Ucraïna, sinó Suècia o Finlàndia – puguin beneficiar-se de la protecció que brinda el seu Article 5, que consagra la defensa col·lectiva, compromís que impediria que Rússia pogués intervenir-hi per la força sense desencadenar una resposta de tots els aliats.

Cal dir-ho clarament: poder intimidar els estats sobirans més petits que l’envolten sense risc de represàlies militars directes, i no cap altre motiu, és el que ha dut Rússia a antagonitzar amb l’OTAN en el segle XXI – que no és sinó una aliança d’estats sobirans basada en la lliure associació, i construïda sobre una arquitectura d’estil federal amb un Consell Atlàntic representatiu de tots els seus membres, un Secretari General electe, i un comandament operatiu comú, unificat i solidari dirigit pel SACEUR (Comandant Suprem Aliat per Europa). Si tants estats sobirans antigament membres del Pacte de Varsòvia o de l’URSS han optat per unir-se a l’OTAN – per voluntat democràtica i lliurement, no ho oblidem mai – és perquè, des del seu ascens al poder, Putin mai ha amagat el seu anhel de reconstruir una esfera d’influència que li permeti intervenir en els estats que en formessin part, reduïts a protectorats de la “gran Rússia”. Aquesta, “restauració” imperial i irredemptista és simplement incompatible amb la democràcia, la llibertat, el pluralisme o l’estat de dret.

La invasió d’Ucraïna ha fet saltar pels aires dècades d’ordre internacional basat en les normes. En conseqüència, la resposta de les democràcies aliades exigeix operativitat per dur a terme respostes tangibles. Operativitat per desplegar sancions, per dur a terme un aggiornamento de les capacitats de seguretat i defensa dels estats europeus davant l’agressió autocràtica, ultranacionalista i irredemptista de Putin. Operativitat que requereix col·laboració i coordinació.

És hora, per tant, de reforçar decididament totes les organitzacions col·lectives que Putin ha buscat debilitar per facilitar la consecució dels seus objectius. Ara més que mai hem d’accelerar la federalització d’una Unió Europea cohesionada i plenament operativa, amb una única veu monolítica, dotada dels recursos econòmics, materials i operatius necessaris per a fer front al desafiament més greu a la pau a Europa des de 1945. Ara més que mai hem de reforçar el compromís amb l’OTAN, dotant-la de capacitats creïbles que dissuadeixin el Kremlin de seguir en aquesta trajectòria, vist que la dissuasió creïble és l’única estratègia capaç de forçar el règim rus a  negociar de manera honesta i de recuperar, així, la via diplomàtica. Ara més que mai s’ha de demostrar la cohesió de les democràcies i la soledat de Putin en l’Assemblea General de l’ONU.

El federalisme és avui, doncs, també una eina estratègica de seguretat i defensa – l’única capaç de reconciliar la necessitat de massa crítica amb la diversitat pròpia d’una societat lliure i democràtica. Ho és ara com ho va ser en la formació dels Estats Units. No podem oblidar que Alexander Hamilton, pare del federalisme modern, no només va federalitzar el deute adquirit pels estats durant la Guerra d’Independència com a primer Secretari del Tresor. També va ser Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit dels EUA i gran impulsor de la seva operativitat, en contraposició amb les fragmentades milícies de cadascun dels estats, com a eina de defensa de la jove república, amenaçada llavors per les potencies colonials i imperialistes europees. Després del moment hamiltonià que vam viure a Europa ara fa menys de dos anys amb la primera emissió de deute mancomunat com a resposta a la pandèmia, és imprescindible ara, doncs un moment hamiltonià en la defensa comuna de les democràcies aliades.

Epíleg per l’esperança: La democràcia, el pluralisme i el dret prevaldran davant l’autocràcia agressiva. No només per la seva legitimitat i per l’inherent atractiu que suposen per les societats que aspiren a la llibertat i la prosperitat, sinó perquè són models organitzatius molt més efectius en la presa de decisions que la cultura de la por. El pensament crític i la capacitat de rectificació, incompatibles amb els règims personalistes i autocràtics, són eines fonamentals en la gestió de crisis. Ho demostren incomptables exemples històrics, des de la victòria de les descentralitzades legions republicanes romanes enfront la granítica falange macedònica a Cinoscèfales, fins a la omertà i la promoció de la incompetència en la burocràcia soviètica que van dur al desastre de Txernòbil – enclavament que és de nou, tristament, d’actualitat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario