La U ’universal’ de la DUF federalista (per Francesc Trillas)

El federalisme és universal, planteja una sèrie de principis que es basen en el govern multinivell i en el poder compartit, on cada nivell de govern és elegit directament i rendeix comptes directament als ciutadans. Decidir-ho tot és incompatible amb la independència dels estats-nació. Algunes coses només les podrem decidir si ens organitzem amb una arquitectura internacional democràtica i federal

En Siscu Baiges ha llençat la idea d’una Declaració Universal Federalista (DUF), com alternativa a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Lògicament, es tracta d’una broma, però d’una broma que il·lumina aspectes interessants de la disjuntiva entre federalisme i independentisme.

Efectivament, el federalisme és multilateral, no unilateral, i està basat en el pacte i el diàleg. Reconeix la realitat òbvia que en un món democràtic, especialment en una federació en construcció com és la Unió Europea, que parteix de ser una unió d’estats, les fronteres no es poden decidir unilateralment, si no és per la via violenta.

A més, el federalisme és universal, en el sentit que és una proposta ètica que planteja una forma d’arquitectura flexible, però amb una sèrie de principis que es poden aplicar a tot el món, i que són especialment adients per a una realitat d’identitats complexes i sobiranies solapades. Aquests principis es basen en el govern multinivell i en el poder compartit, on cada nivell de govern és elegit directament i rendeix comptes directament als ciutadans.

Al món hi ha problemes a diferents nivells: alguns els podem resoldre en l’escala de veïns, d’altres requereixen una organització municipal, d’altres s’han de resoldre més amunt, fins que arribem a nivells continentals i globals.

Molts dels grans problemes d’avui són globals: la concentració creixent de la riquesa, el canvi climàtic, la inestabilitat financera internacional, la regulació de la seguretat i la llibertat d’expressió a Internet. Això no vol dir que tots els problemes siguin globals, i molts, seguint el principi de subsidiarietat, segueixen podent-se resoldre a nivells més propers als ciutadans.

No s’ha de sacralitzar cap nivell de govern, i menys l’estat-nació, que avui està en gran part obsolet, i que ha de practicar, especialment a Europa (i ja està passant) traspassos creixents de sobirania a nivells superiors, pel que fa a la solució de problemes econòmics, financers i mediambientals.

Frenarem el canvi climàtic amb la independencia d’un país de 8 milions d’habitants en un món de 7000 milions? Aturarem la concentració creixent de la riquesa? El frau fiscal organitzat a nivell internacional? La inestabilitat financera? El problema del deute? La majoria dels nostres principals problemes són compartits

El lema “independència per canviar-ho tot” és en aquest sentit absurd. Frenarem el canvi climàtic amb la independencia d’un país de 8 milions d’habitants en un món de 7000 milions? Aturarem la concentració creixent de la riquesa? El frau fiscal organitzat a nivell internacional? La inestabilitat financera? El problema del deute?

La majoria dels nostres principals problemes (la corrupció, la desigualtat, la regeneració democrática) són problemes compartits. Els problemes que venen, com els potencials trasllats massius de població en les properes dècades deguts al canvi climàtic, també seran problemes compartits a gran escala. El federalisme té una base ètica que respon precisament a aquesta realitat: l’universalisme. Els criteris que han de guiar l’acció pública es basen en el principi que tots els éssers humans, de les generacions actuals i futures, tenen els mateixos drets.

Qui digui que vol decidir, i que vol decidir-ho tot, i es pensi que dient això està sent neutral (que còmode!) entre federalisme i independencia, comet un greu error. Decidir-ho tot és incompatible amb la independència dels estats-nació. Algunes coses només les podrem decidir si ens organitzem amb una arquitectura internacional democràtica i federal, on cada cosa es decideix democràticament al seu nivell òptim. Per exemple, el problema del canvi climàtic només podem decidir solucionar-lo si la decisió es pren a nivell mundial, i potser podrem influir-hi una mica si com a mínim estem organitzats democràticament a nivell europeu. A alguns això encara els sona a utòpic, però quan van sorgir els estats-nació, també aquests van ser grans innovacions inversemblants en el seu moment que aixecaven enormement l’escala de la solució dels problemes més enllà del món local.
Volem declarar el federalisme com un principi universal. Per tant, no serà d’un dia per l’altre. Però ja està passant. La majoria de ciutadans que viuen en democràcia ho fan en federacions. Fins i tot el Papa Francesc, en la seva intervenció al Parlament Europeu recent i el seu suport a la negociació entre Cuba i els Estats Units per una major integració del continent americà, està apretant a favor del federalisme, com argumenta Eugenio Scalfari. Si volem un sistema que ens permeti decidir-ho tot democràticament, aquest només pot ser el federalisme: un sistema que resolgui democràticament cada problema al seu nivell òptim, i que ho faci tenint en compte les complementarietats entre objectius i la necessitat de prendre decisions estables quan estan en joc decisions irreversibles de les persones, com on establir una família, quina carrera estudiar, en quins actius posar els estalvis. Cal decidir-ho tot però decidir-ho bé, implicant a l’opinió pública en procesos de deliberació transparents amb la col·laboració d’experts. Jo no vull que les cures del càncer estiguin en mans de referèndums convocats per la senyora Forcadell o la monja Forcades. Vull una democràcia federal de qualitat a tots els nivells.