sábado, 27 de diciembre de 2014

La U ’universal’ de la DUF federalista (per Francesc Trillas)

El federalisme és universal, planteja una sèrie de principis que es basen en el govern multinivell i en el poder compartit, on cada nivell de govern és elegit directament i rendeix comptes directament als ciutadans. Decidir-ho tot és incompatible amb la independència dels estats-nació. Algunes coses només les podrem decidir si ens organitzem amb una arquitectura internacional democràtica i federal


En Siscu Baiges ha llençat la idea d’una Declaració Universal Federalista (DUF), com alternativa a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Lògicament, es tracta d’una broma, però d’una broma que il·lumina aspectes interessants de la disjuntiva entre federalisme i independentisme.



Efectivament, el federalisme és multilateral, no unilateral, i està basat en el pacte i el diàleg. Reconeix la realitat òbvia que en un món democràtic, especialment en una federació en construcció com és la Unió Europea, que parteix de ser una unió d’estats, les fronteres no es poden decidir unilateralment, si no és per la via violenta.
A més, el federalisme és universal, en el sentit que és una proposta ètica que planteja una forma d’arquitectura flexible, però amb una sèrie de principis que es poden aplicar a tot el món, i que són especialment adients per a una realitat d’identitats complexes i sobiranies solapades. Aquests principis es basen en el govern multinivell i en el poder compartit, on cada nivell de govern és elegit directament i rendeix comptes directament als ciutadans.
Al món hi ha problemes a diferents nivells: alguns els podem resoldre en l’escala de veïns, d’altres requereixen una organització municipal, d’altres s’han de resoldre més amunt, fins que arribem a nivells continentals i globals.
Molts dels grans problemes d’avui són globals: la concentració creixent de la riquesa, el canvi climàtic, la inestabilitat financera internacional, la regulació de la seguretat i la llibertat d’expressió a Internet. Això no vol dir que tots els problemes siguin globals, i molts, seguint el principi de subsidiarietat, segueixen podent-se resoldre a nivells més propers als ciutadans.
No s’ha de sacralitzar cap nivell de govern, i menys l’estat-nació, que avui està en gran part obsolet, i que ha de practicar, especialment a Europa (i ja està passant) traspassos creixents de sobirania a nivells superiors, pel que fa a la solució de problemes econòmics, financers i mediambientals.

Frenarem el canvi climàtic amb la independencia d’un país de 8 milions d’habitants en un món de 7000 milions? Aturarem la concentració creixent de la riquesa? El frau fiscal organitzat a nivell internacional? La inestabilitat financera? El problema del deute? La majoria dels nostres principals problemes són compartits


El lema “independència per canviar-ho tot” és en aquest sentit absurd. Frenarem el canvi climàtic amb la independencia d’un país de 8 milions d’habitants en un món de 7000 milions? Aturarem la concentració creixent de la riquesa? El frau fiscal organitzat a nivell internacional? La inestabilitat financera? El problema del deute?
La majoria dels nostres principals problemes (la corrupció, la desigualtat, la regeneració democrática) són problemes compartits. Els problemes que venen, com els potencials trasllats massius de població en les properes dècades deguts al canvi climàtic, també seran problemes compartits a gran escala. El federalisme té una base ètica que respon precisament a aquesta realitat: l’universalisme. Els criteris que han de guiar l’acció pública es basen en el principi que tots els éssers humans, de les generacions actuals i futures, tenen els mateixos drets.
Qui digui que vol decidir, i que vol decidir-ho tot, i es pensi que dient això està sent neutral (que còmode!) entre federalisme i independencia, comet un greu error. Decidir-ho tot és incompatible amb la independència dels estats-nació. Algunes coses només les podrem decidir si ens organitzem amb una arquitectura internacional democràtica i federal, on cada cosa es decideix democràticament al seu nivell òptim. Per exemple, el problema del canvi climàtic només podem decidir solucionar-lo si la decisió es pren a nivell mundial, i potser podrem influir-hi una mica si com a mínim estem organitzats democràticament a nivell europeu. A alguns això encara els sona a utòpic, però quan van sorgir els estats-nació, també aquests van ser grans innovacions inversemblants en el seu moment que aixecaven enormement l’escala de la solució dels problemes més enllà del món local.
Volem declarar el federalisme com un principi universal. Per tant, no serà d’un dia per l’altre. Però ja està passant. La majoria de ciutadans que viuen en democràcia ho fan en federacions. Fins i tot el Papa Francesc, en la seva intervenció al Parlament Europeu recent i el seu suport a la negociació entre Cuba i els Estats Units per una major integració del continent americà, està apretant a favor del federalisme, com argumenta Eugenio Scalfari. Si volem un sistema que ens permeti decidir-ho tot democràticament, aquest només pot ser el federalisme: un sistema que resolgui democràticament cada problema al seu nivell òptim, i que ho faci tenint en compte les complementarietats entre objectius i la necessitat de prendre decisions estables quan estan en joc decisions irreversibles de les persones, com on establir una família, quina carrera estudiar, en quins actius posar els estalvis. Cal decidir-ho tot però decidir-ho bé, implicant a l’opinió pública en procesos de deliberació transparents amb la col·laboració d’experts. Jo no vull que les cures del càncer estiguin en mans de referèndums convocats per la senyora Forcadell o la monja Forcades. Vull una democràcia federal de qualitat a tots els nivells.

viernes, 19 de diciembre de 2014

Corrupción en el futuro Valle de Josafat (por Adrià Casinos)

Me niego a admitir que en el seno de una gran tradición combativa  (anarquista, comunista, socialista…), y en el que otrora fue un poderoso movimiento sindical, no pueda surgir una alternativa a tanto confusionismo oportunista. En cualquier caso, se trata de una tarea urgente


Las aguas catalanas andas agitadas: fastos fetichistas del tricentenario; charlotada  del 9 de noviembre; mea culpa de Jordi Pujol, padre; “resurrección” de Artur Mas, con la consiguiente amenaza de “hacernos libres” mediante elecciones plebiscitarias a unos pocos meses vista; corrupción que atañe a tirios y troyanos (ERC insiste que ellos no saben nada de eso, obviando que cierto conseller en ejercicio se dedicaba al contrabando de tabaco). Total, que para demostrar que la meta a la que qué nos conduce a empujones el president, será un verdadero Valle de Josafat, se ha decidido crear una comisión anticorrupción. Y como en dicho Valle cabemos todos, se ha nombrado presidente a alguien de la facción “alpargata” (ala marxistoide, según pretensión propia). Debe ser como premio a cierto abrazo enternecedor, del que no se recordaba nada parecido desde el de Maroto y Espartero. Pero, mal empezamos.



La lista de comparecientes se ha cercenado de forma descarada, empezando por el Profeta que, a juicio de ERC, no puede ser sometido a tal humillación.  Como consecuencia el flamante presidente de la comisión había amenazado con dimitir. Pero total ¿para qué tanto espaviento? La comisión nace herida de muerte. La cámara se disolverá probablemente en un plazo relativamente breve, y la que la suceda estará demasiado ocupada en la construcción de la Arcadia catalana, como para hacerse cargo de nimiedades como el saqueo del Palau.
Entre los diversos escándalos de podredumbre institucionalizada, han sido sin duda las revelaciones sobre el clan patricio, los Pujol, las que se han llevado la palma, de tal manera que el mínimo paripé exige que pasen por el confesionario. Y están convocados los primeros, aunque por las razones aducidas anteriormente,  posiblemente sean también los últimos. Y es que el escándalo ha sido mayúsculo, produciendo muchas muestras de sorpresa, que a su vez han generado en mí otra sorpresa, mucho mayor.
Vamos a ver. Entiendo que el hecho puntual, por desconocido, de que el citado Jordi Pujol declarara tener una supuesta herencia oculta en Andorra,  haya sorprendido a propios (su hermana) y ajenos. Ahora bien, sospecho, como muchos, que se trata de la punta de un iceberg de los de grueso calibre. Y ese iceberg, las supuestas corruptelas en que estaban implicados diversos miembros de su familia, era visible desde hacía ya cierto tiempo. Mi pregunta es: ¿tanto cambia que el susodicho ex presidente sea ahora sospechoso por acción y omisión, cuando antes solo lo era por omisión? Permítaseme una comparación (por razones profesionales, soy un forofo del método comparado). Hay una cierta unanimidad en que el franquismo fue un régimen corrupto, aunque es altamente improbable que se pueda probar que el invicto caudillo se pringara en algún momento, de forma directa, las manos. ¿Vamos pues a utilizar una distinta vara de medir para el pujolismo?
Sin meter el dedo en la llaga “Banca Catalana” (tengo esperanza de poder ver aflorar la verdad algún día, sobre todo teniendo en cuenta que el principal exculpador y cuñado, Francesc Cabana, parece que es ahora un damnificado), es evidente que el río catalán sonaba desde hace mucho tiempo a propósito de las “mordidas” del clan Pujol y de su partido. Un ejemplo: la alusión de Pasqual Maragall al 3%. Si algo se le puede reprochar, es que se quedara corto.

Hay una cierta unanimidad en que el franquismo fue un régimen corrupto, aunque es altamente improbable que se pueda probar que el invicto caudillo se pringara en algún momento, de forma directa, las manos. ¿Vamos pues a utilizar una distinta vara de medir para el pujolismo?


Otra de las lamentaciones asaz jeremíacas, que he leído hasta el hartazgo en los últimos meses, se refiere al hecho de ver en la picota a alguien que tanto se había involucrado en la gobernabilidad de España. Ante tamaña afirmación, reconozco que mi capacidad de encajar ironías queda rebasada. ¿Cuándo el Molt Honorable por antonomasia se implicó en tal cosa? A lo sumo mercadeó apoyos puntuales a cambio de réditos a mayor gloria propia y del partido.  Un ejemplo. A consecuencia del pacto del Majestic le llovieron los millones a chorro. Si se hubieran invertido en obra pública, Cataluña no tendría los déficits que tiene actualmente. Pero don Jordi prefirió dedicar la “morterada” a la creación de la policía autonómica. Porque eso es lo que estaba en el marco de su proyecto, el que no le permitía involucrarse de verdad en la gobernabilidad estatal. Y ¿cuál era dicho proyecto? Pues lo estamos viendo en manos de su sucesor designado.
El proyecto pujolista para Cataluña no ha sido otro que la secesión. O, mejor, provocar el conflicto, que puede o no llevar a la independencia. La deslealtad institucional ha sido la tónica dominante en el nacionalismo catalán durante décadas. Y la familia que patrimonializaba el tinglado, no iba a la zaga. ¿O hemos olvidado que el benjamín, ahora también sospechoso de corrupción, fue “cap de colla” de ciertas pitadas que se orquestaron con motivo de los JJOO?
Viene una vez más a cuento la frase que Melquíades Álvarez le espetó en cierta ocasión a Cambó: no se puede ser a la vez Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona. Pues bien, en algún momento, quizá desde el principio, Pujol decidió que no se veía en el papel de Bismarck. Tal vez porque, en un arrebato de realismo, vio claro que aproximadamente 100 años después, las circunstancias eran muy diferentes a las vividas por Cambó. Por mucho que se esfuercen en sostenerlo los nacionalistas catalanes, ni Madrid es ya una “ciudad tibetana” (Gaziel dixit) ni el estado español (en el sentido genuino del vocablo “estado”) es el anacrónico e inoperante de la Restauración. 
El mito de Jordi Pujol como hombre público, preocupado por la gobernabilidad de España, corre parejo con el de su gran formación intelectual, creado a partir de unas masas nacionalistas acostumbradas a la fe del carbonero,  a las que les iba soltando sus periódicas lecciones de catequesis. Un ejemplo sería la que muy probablemente fue la última (dadas las circunstancias). No hace muchos meses, en ese iconostasio nacionalista en el que se ha convertido el Born, soltó la “perla” de que su ideario nacionalista bebía a la vez de Herder y Renan. Para cualquiera que conozca mínimamente lo que ambos defendían a propósito del concepto de nación, la afirmación aparece como una solemne sandez. Y si no, que se aplique al caso de Alsacia.
Pero es cierto también que había una cierta pereza o timidez en meterle mano al asunto. Era casi una cuestión freudiana. Dejar desnudo al padre, reducirlo a la condición de un simple mortal, capaz de cometer delitos o faltas, parece que resultaba traumático para según quien, incluyendo determinados intelectuales orgánicos de la izquierda. Hace unos pocos meses, en un excelente y demoledor artículo, Santos Julià citaba una frase de Vázquez Montalbán, en el contexto del asunto de “Banca Catalana”, en la que casi, casi, se jugaba la mano derecha a favor de la honorabilidad de Pujol. Y eso por ceñirme solo al ámbito catalán, porque unas declaraciones de Felipe González sobre el mismo tema, son otra muestra de ceguera, que difícilmente se puede creer involuntaria.
No me gusta colgarles sambenitos a los ya no existentes, pero en relación a lo que acabo de comentar, me pregunto cuál sería la posición del inventor de Carvalho en la situación presente, pregunta que me hago en parte por la que ha asumido su entorno familiar más directo. Y eso viene a colación de lo anteriormente dicho: contrariamente a lo que se podía esperar del PSUC, el partido de los comunistas catalanes, determinados sectores dirigentes siempre fueron muy tolerantes con Pujol y su engranaje. ¿No comprendieron o no quisieron airear el hecho que se estaba confundiendo país y partido y, sobre todo, líder? Vamos, la típica ecuación que da inicio al totalitarismo. Sea cual sea la respuesta, la consecuencia es clarísima: los polvos del PSUC han traído los lodos de ICV y sus adláteres.
¿Y qué se nos vende ahora desde esas posiciones? De entrada un planteamiento absolutamente interclasista (perdón, el término ahora políticamente correcto es “transversal”) que, para justificarse, nos augura una Cataluña independiente paradisiaca, sin corrupción y con total justicia social. Por supuesto que ese Valle de Josafat sería consecuencia directa de la ruptura con España. Se supone que se sueña con una entidad autárquica, situada en el espacio exterior al de la globalización. La asunción es que, como consecuencia de la independencia, tendrá lugar la “revolución pendiente”. Pero no se trata de forzar el ritmo. Todo en su momento. A todo octubre le precede un febrero.

Viene una vez más a cuento la frase que Melquíades Álvarez le espetó en cierta ocasión a Cambó: no se puede ser a la vez Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona. Pues bien, en algún momento, quizá desde el principio, Pujol decidió que no se veía en el papel de Bismarck


Y así estamos. A pesar de que renieguen de él unos y otros, un sector del país, del que no está ausente una supuesta izquierda, sigue encandilada con los “aspectos positivos” de la obra del padre de la patria. Me pregunto si la última actuación, el desprecio con que trató a los representantes de la ciudadanía, en su comparecencia ante el legislativo catalán (una vez más, el “ara no toca”, más despótico que nunca), les podría hacer reaccionar. Pero no. Pujol sigue ganando batallas, a pesar de estar políticamente muerto. Dicha izquierda, va en la línea de la “unión sagrada” que los sectores mayoritarios de la socialdemocracia abrazaron hace 100 años. Su participación en la declaración soberanista de 23 de enero de 2013, rezuma la misma renuncia ideológica que la aprobación de los créditos de guerra en el verano de 1914. La movilización del último 11 de setiembre, o la del 9 de noviembre, concebidas como un desafío a la legalidad democrática, habrían sido imposibles sin la complicidad de la referida supuesta izquierda y, por añadidura, de las dos centrales sindicales mayoritarias. Todo en la mejor tradición social-chovinista.
Y eso por no hablar de los “teóricos” que nos intentan convencer de que el ejercicio del derecho de autodeterminación (inalienable, por supuesto) y la posterior independencia han de ser el ariete que acabará con la Segunda Transición y, por carambola, “liberará” también lo que reste de España. Y aquí se acaba la propuesta, reducida a un “cuanto peor, mejor”. Argumentos que parecen heredados del nacionalismo serbio anterior a 1914, a propósito de la monarquía dual. Después de un saturador concierto de gaita escocesa, ahora toca vender las bondades del proceso nacional-democrático catalán, que ha surgido espontáneamente (no deben sintonizar TV3). En dichos “análisis” se acumulan todos los topicazos que la izquierda ha arrastrado durante años a propósito del “problema catalán” (así nos ha ido). La miseria intelectual subyacente se revela en toda su gravedad en textos que reflejan la urgencia de la panfletada. Construidos frecuentemente con una sintaxis deleznable, basados en una mezcolanza argumental delirante, en la que para defender el “derecho a decidir” se pasa de Las Casas y Vitoria, a Lenin y Wilson, sin olvidar a Kant y el abbé Grégoire, obedeciendo a la táctica del “todo vale”. No sé qué produce más tristeza, si la citada miseria intelectual, o su  contribución a la fractura social de las clases populares que se está produciendo.
Me niego a admitir que en el seno de una gran tradición combativa  (anarquista, comunista, socialista…), y en el que otrora fue un poderoso movimiento sindical, no pueda surgir una alternativa a tanto confusionismo oportunista. En cualquier caso, se trata de una tarea urgente. Estamos a un paso del sacrificio de varias generaciones de catalanes en aras de la megalomanía. Y de un dominio por la reacción que haría imposible, durante mucho tiempo, cualquier alternativa mínimamente progresista.

lunes, 8 de diciembre de 2014

Som federalistes per moltes raons (per Ferran Pedret)

Quan s’intenta retratar Espanya i als espanyols com subjectes incapaços de canviar i incapaços de qualsevol progrés, cal preguntar-se de quins espanyols i espanyoles estan parlant. Estan parlant de Bartolomé de las Casas? De Clara Campoamor, Miguel Hernández, Lorca, Alberti i els jornalers àcrates andalusos? Estan parlant dels que estan lluitan ara per mantenir l’estat del benestar i la sanitat pública a Madrid? Jo quan parlo de la gent amb qui em vull federar, parlo d’aquesta gent. Parlo de la història i de les lluites que hem compartit i que compartim ara 


(Aquest text és una transcripció de la intervenció de Ferran Pedret a la presentació de Federalistes d'Esquerres a Cornellà el 5 de novembre de 2014*)


Som federalistes per moltes raons: algunes d’aquestes tenen a veure amb conviccions filosòfiques i ètiques que a vegades costen d’explicar quan es disposa de poc temps; d’altres tenen a veure amb una actitud d’oposició amb algunes idees, sobretot del segle XIX, que han circulat pel món i que nosaltres no compartim, com és la idea que considera que a cada nació li correspon necessàriament formar un Estat.
L’oposició a aquesta idea l'expressem, entre altres raons, perquè considerem que si féssim un estat independent per a cadascuna de les nacions que existeixen al món el resultat seria enormement conflictiu. Només cal veure quina és la distribució lingüística i nacional de la població europea per adonar-nos que això generaria un greu conflicte.
En segon lloc, tampoc no som partidaris de la idea que cada estat només pot incloure una nació, que és una idea una mica del XVII. Com descartem tant una com l’altra, nosaltres creiem en la possibilitat i en la bondat de la idea que diverses nacions convisquin formant un sol estat. De fet, tots els que cantem la Internacional en català ho diem en la tornada, parlem de la pàtria dels humans. En el fons, aquesta és l’aspiració última dels federalistes. Fins i tot Immanuel Kant ja havia somiat amb aquesta possibilitat del govern mundial. En el fons, el federalisme que puguem construir aquí i a Europa han de ser les primeres passes per anar avançant en aquesta direcció. 



Les nacions poden perfectament conviure dins d’estats federals, que son la forma més adequada d’organització pels estats que tenen un caràcter plurinacional, com és el cas d’Espanya, que d’una manera molt clara és un Estat on conviuen diferents llengües i nacions. Per tant, les seves institucions, el conjunt de la seva arquitectura política i administrativa faria bé d’adaptar-se a aquesta realitat existent i permetre que l’encaix de les diferents nacions en l’estat federal fos el més perfecte possible.
Ara bé, no som federalistes només perquè creiem que aquesta és la millor manera d’organitzar la diversitat, amb el grau de riquesa que té a Espanya, sinó també perquè creiem que el federalisme és bo com a principi d’organització social. Això té a veure amb la nostra visió o concepció del món i amb l’aspiració de construcció d'un món i una societat socialment justa.
Quan alguns independentistes ens diuen que la nostra idea està mancada d’èpica i ànima, i que la única utopia realment en competència en el debat públic és la independència, a mi em costa d’entendre i m’ofèn una mica. Aquells de vosaltres als que us agrada la Història, potser coneixeu la història de la Comuna de París de 1871, aquell gran alçament de les classes populars de París, per aconseguir construir el comú amb justícia social, sota les premisses i aspiracions d’igualtat i llibertat. Als que som d’esquerres aquella gesta ens porta a una certa evocació de la utopia, i també emotivitat. Aquesta gent es deien a ells mateixos els federats, i el mur a on els van afusellar, al cementiri Père Lachaise de París és el mur dels federats, i no és casualitat, perquè quan nosaltres parlem de federació estem dient moltes més coses que no pas l’arquitectura d’un Estat. Estem parlant de la nostra preferència per la cooperació com a forma d’organització social i de la nostra preferència per la autogestió: estem parlant de com entenem les relacions d’unes persones amb les altres. 

Entenem que no som més lliures com més aïllats estem els uns dels altres, sinó quant més estrets són els vincles que ens uneixen els uns amb els altres, quant més densa és la nostra xarxa de relacions, de cooperació amb els altres individus


Entenem que no som més lliures com més aïllats estem els uns dels altres, sinó quant més estrets són els vincles que ens uneixen els uns amb els altres, quant més densa és la nostra xarxa de relacions, de cooperació amb els altres individus. Si no es vol creure així, formulat en positiu, només cal veure com els nostres principals adversaris -la idea neoliberal, el neoliberalisme que ha dominat els últims trenta cinc anys- intenten trencar tots els vincles de solidaritat que uneixen unes persones amb les altres, perquè saben perfectament que així, aïllats uns dels altres, som com quelcom que s’ha trencat, som més porucs, ens sentim més febles, menys capaços de transformar allò que passa al nostre voltant. Per tant, nosaltres entenem que la nostra llibertat creix quant més densa és la nostra xarxa de vincles amb els altres, quant més busquem a l’altre, no per competir sinó per cooperar, per aprendre, per intercanviar, per créixer, per fer junts allò que no podem fer sols, individualment. En el fons, hi ha molta gent que el federalisme el practica quan s’associa, sigui formalment o informalment, quan es federa en associacions de veïns o esportives, etc. Això no és només una manera de parlar, aquestes són federacions de gent que s’uneix per cooperar i fer allò que per separat no poden fer. 
Hi ha també una sèrie de raons que vull exposar perquè sovint els independentistes, que han desenvolupat un eficaç argumentari, ens confronten molts d’aquests arguments: un és el de que Espanya no vol ni pot canviar, Espanya és un mur infranquejable. La primera qüestió que em pregunto, crec que legítimament, és com s’ha arribat a produir aquesta personificació absurda d’Espanya. Espanya no té una sola ment ni una sola voluntat. És tant plural com Catalunya i no vol una sola cosa. A Espanya hi ha gent que vol coses molt diferents. Quan s’intenta retratar Espanya i els espanyols com subjectes incapaços de canviar i incapaços de qualsevol progrés, em pregunto, també legítimament, de quins espanyols i espanyoles estan parlant. Estan parlant de Bartolomé de las Casas, de Miguel Servet, de la Institución Libre de Enseñanza, de Clara Campoamor, de Miguel Hernández, de Lorca, d’Alberti, dels jornalers àcrates andalusos, dels extremenys afusellats per milers a les places de braus, dels comuners de Castella, o dels asturians de la revolta del 34 i dels que van lluitar pel sosteniment de la República fins el final? Estan parlant dels gallecs federalistes, dels liberals progressistes en el seu moment, dels afrancesats que tantes idees il·lustrades van introduir en el nostre país? De què estan parlant? Estan parlant d’aquests espanyols? Estan parlant dels que estan lluitant ara per mantenir l’Estat del Benestar i la sanitat pública a Madrid? Estan parlant dels que lluiten contra la corrupció al País Valencià o a tants altres llocs? Estan parlant dels gallecs que ara defensen la Ria del Ferrol contra la invasió de les plantes i els vaixells de càrrega de gas? De qui estan parlant? Jo quan parlo de la gent amb qui em vull federar, parlo d’aquesta gent. Parlo de la història i de les lluites que hem compartit i que compartim ara. Parlo de la història que vull que compartim per molt de temps amb els pobles de la resta d’Espanya, amb les classes populars i treballadores, que són els nostres aliats naturals per construir una federació democràtica i social a Espanya, com a primer pas per a una federació democràtica i social d’Europa i arreu del món. Per tant, que no ens vinguin amb això que a l’altre costat no hi ha ningú. A l’altre costat hi ha moltíssima gent que té exactament el mateix afany de transformació, de justícia social, el mateix anhel, el mateix “cabreig”, si m’ho permeteu, que molta gent a Catalunya. Ho dic perquè entenc perfectament quin és l’atractiu de fer tabula rasa, d’esborrar la pissarra i trencar amb un passat que de vegades és jutjat amb molta severitat, i entenc l’atractiu de fer un país nou. Nosaltres, tots els que estem aquí, també volem un país nou.

A l’altre costat hi ha moltíssima gent que té exactament el mateix afany de transformació, de justícia social, el mateix anhel, el mateix “cabreig”, si m’ho permeteu, que molta gent a Catalunya. Un procés dirigit, en part, per tots aquells que sempre han estat refractaris als canvis en clau d’igualtat i justícia social, difícilment produirien com a resultat un país socialment més just


Però una altra de les preguntes que ens fem, crec que també legítimament, és des de quan fer un Estat nou ha tingut com a conseqüència necessària tenir un país nou. En la meva tradició fer un país nou, una societat nova, tenia molt més a veure amb canviar les relacions de producció, en canviar la manera com es produeix i distribueix la riquesa. En el fons, amb canviar les relacions de les persones entre elles i amb el seu medi, molt més que en fer un nou Estat. No entraré a analitzar les correlacions de forces que seguirien existint a l’endemà d’una suposada independència si es produís en breu, però crec que tots plegats ens podem imaginar que un procés dirigit, en part, per tots aquells que sempre han estat refractaris als canvis en clau d’igualtat i justícia social, difícilment produirien com a resultat un país socialment més just. Per molt que es parli a vegades de la ruptura democràtica i a vegades, de manera curiosa, es parli que aquesta ruptura a Catalunya desenvoluparia un procés de ruptura democràtica a la resta d’Espanya. Jo estic convençut que no seria així i, a més, estic convençut que aquest país nou, que molta gent a Catalunya vol fer, segurament si s’ho rumia dues vegades pot entendre les raons per les quals nosaltres pensem que no ha de ser un país que construïm nosaltres sols, pensant només en els catalans i les catalanes. Si volem de debò una societat nova, no pot ser construïda en base a “nosaltres sols ja ens en sortirem”. Creiem que la transformació en clau democràtica, posant la justícia social al centre de la preocupació i l'acció dels poders públics, és un procés que podem i hem de fer amb tota aquesta gent que abans us esmentava.
Hem de fer un país nou amb tota aquesta gent que son els nostres companys i companyes, encara que alguns ara mateix no tinguin la certesa de considerar-se federalistes, perquè és un tema que en el debat públic tampoc ha estat molt present en els darrers anys. Però us demano un breu “acte de fe” en el que us explico, perquè a continuació vénen les dades: quan surts de Catalunya també hi ha molts federalistes. Hi són i contesten a les enquestes quan els hi pregunten quin es el seu model d’Estat preferit. Surt que el 21% dels enquestats responen que el seu és el federal, i quan els pregunten si estarien d’acord amb una reforma federal de la Constitució, pràcticament el 50% hi estaria d’acord. Per tant, no és un mal inici, no és possible afirmar que a l’altre costat no hi ha federalistes i no hi ha ningú que vulgui escoltar.
De moltes diverses maneres i molts matisos entre uns i altres, tant el PSOE com IU estan fent propostes en clau federal, també PODEMOS, EQUO, alguns dins de COMPROMÍS...També els dos principals sindicats a escala estatal i moltes forces polítiques més petites tenen en el seu programa una aposta federal. Per tant, hi ha base social, forces polítiques i sindicals, gent de l’àmbit de la cultura, de l’acadèmia, que davant la situació que està creada volen apostar per aquesta transformació federal d’Espanya.
Com a federalistes de Catalunya, és la nostra oportunitat -a Catalunya aquesta tradició sempre ha comptat amb molt d’arrelament- oferir el federalisme, no com una manera de solucionar la carpeta catalana, sinó com una palanca per la transformació i regeneració democràtica arreu de l’Estat. Els principals arguments que ens trobem en contra son de l’estil: “Això costarà, no és fàcil, sembla que sigueu pocs,...”, però en cap cas diuen que la idea és dolenta o no porta enlloc.
La idea federal és una idea que val la pena, que sedueix, que agrada quan s’explica bé.
Per tant, commino a que ens alcem i organitzem com Federalistes d’Esquerres i en tots els àmbits on tinguem la capacitat d’organitzar-nos per parlar de la idea. Quan més en parlem, més federalistes hi ha, més gent es reconeix a sí mateixa com a federalista. Fem-ho! Fem-ho, perquè la situació és greu i el moment és l’adient, perquè com deia el federalista càntabre Orense, del segle XIX: “no se da fácil forma al hierro sino cuando está candente”. Doncs és el moment de treballar el ferro, seguint aquesta lluita per la justícia social. Permeteu-me que m’acomiadi amb unes paraules de Jean Jaurés, socialista assassinat per un nacionalista francès, per oposar-se a la primera guerra mundial. Deia: “La historia ens ensenya la dificultat de les grans tasques, la lentitud dels assoliments, però justifica una invencible esperança”. Des d'aquesta esperança us convoco i demano que hi responem, treballant intensament pel federalisme.

*Transcripció de Mireia Esteva