El federalisme, més que mai alternativa davant de l’esgotament de l’estat-nació (per Francesc Trillas)

L’estat-nació ha quedat obsolet i no serveix per resoldre els grans problemes de la humanitat. No té massa sentit dir que es volen resoldre els grans problemes socials i declarar-se agnòstic respecte a com organitzar les sobiranies. Encara menys sentit té pensar-se que creant un nou estat-nació es pot “canviar tot”

Ara que les campanyes electorals ens donen un respir, potser és el moment de recordar algunes nocions fonamentals sobre la idea federal al segle XXI. El federalisme no és una “qüestió territorial”, sinó que és un pre-requisit fonamental per regenerar la democràcia i per impulsar polítiques d’igualtat adaptades a una economia interconnectada. L’estat-nació ha quedat obsolet i no serveix per resoldre els grans problemes de la humanitat. No té massa sentit dir que es volen resoldre els grans problemes socials i declarar-se agnòstic respecte a com organitzar les sobiranies. Encara menys sentit té pensar-se que creant un nou estat-nació es pot “canviar tot”.

La idea federal combina el principi de subsidiarietat amb el respecte a les diferències i la solidaritat. Pel principi de subsidiarietat, allò que es pugui resoldre en un nivell de govern més proper als ciutadans, no s’ha de resoldre a nivells superiors. Els problemes col·lectius tenen diferents grandàries: per a alguns problemes les institucions actuals seguiran sent útils i seguiran sent el primer candidat per a resoldre’ls, però per a un nombre creixent de problemes, potser per als més importants per al benestar de les classes populars, ja no.

El respecte a les diferències implica fer de la diversitat una riquesa, sense que això impedeixi la solidaritat i la cooperació. Per exemple, al Canadà i a Suïssa, tots els idiomes són oficials en el nivell federal, i els principals funcionaris (no tota la població) tenen l’obligació de conèixer dos d’aquests idiomes. Això facilita la solidaritat i la cooperació, sentir-se part d’un tot interconnectat.

Fa cinc-cents anys els estats-nació van guanyar la batalla evolutiva institucional per sobre d’altres rivals, com les lligues de ciutats o les ciutats-estat, o el feudalisme, o els imperis sense fronteres precises. Els estats-nació basats en el monopoli de la sobirania i la força dintre d’unes fronteres precises, eren funcionals al creixement economic d’aquella època I als interessos de les classes dominants, creant mercats amb economies d’escala protegides per la força.

Els estats-nació són viables, com també ho són els condominis amb seguretat privada: poden aïllar durant un temps a una minoria exigua de la humanitat dels grans problemes

Avui els estats-nació han deixat de ser funcionals davant dels grans problemes de la humanitat. Són viables, com també ho són els condominis amb seguretat privada: poden aïllar durant un temps a una minoria exigua de la humanitat dels grans problemes que ens afligeixen, però només creant grans agregats democràtics els ciutadans d’aquests estats poden influir seriosament en la solució dels grans problemes. Aquests grans problemes els coneixem, i a Catalunya els compartim amb la resta d’espanyols i europeus: l’atur, les desigualtats, la corrupció, el frau fiscal, el canvi climàtic, la inestabilitat financera, les migracions, les noves i velles formes d’inseguretat.

Com s’organitza la sobirania no és una qüestió més, és un pre-requisit per resoldre els grans problemes de la humanitat. L’arquitectura institucional òptima per al món del segle XXI no la coneixeríem amb exactitud ni creant les millors comissions d’experts, però no pot ser la de l’any 1789, ni la de 1914. A Europa, ni tan sols Alemanya és sobirana: de vegades no pot imposar la seva política desitjada al Banc Central Europeu. I en realitat ho accepta, perquè sap que tota sola no pintaria res al món.

Totes les federacions admeten ritmes diversos i diferents velocitats (ja passa a les federacions en construcció que són Espanya i Europa), i per això les possibles singularitats competencials no han d’anar en perjudici de la igualtat, del principi que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i oportunitats.
Espanya i Europa estan des de fa dècades en un camí federal. Aquests camins pareteixen de punts molt diferents: el punt de partença en el cas espanyol és una dictadura centralitzada, mentre que el punt de partença en el cas europeu és una organització intergovernamental d’estats democràtics sobirans. Però el punt d’arribada és el mateix: una arquitectura institucional on tots els nivells de govern rellevants responguin directament davant de la ciutadania, amb competències i finançament clars, amb una solució a cada problema adequada al seu abast geogràfic, sense que ningú tingui el monopoli de la sobirania. És com s’organitzen ja la major part dels ciutadans que viuen en democràcia al món, al Canadà, els Estats Units, Alemanya, Suïssa, Austràlia, Índia, Sudàfrica, Brasil… És la forma de govern que permet combinar millor solidaritat i diversitat, eficiència i equitat, en un context de solidaritat, pau i respecte.