domingo, 19 de febrero de 2017

De la resistènca global a l’alternativa federal (per Francesc Trillas)

Com enfrontar-nos amb eficàcia al populisme i a la demagògia? Com fer servir les eines de la raó sense donar als adversaris el monopoli de l’emoció? Tots lluitem per un món on tots els éssers humans tinguin els mateixos drets vinguin d’on vinguin i siguin d’on siguin, sense que “primer” (“America first”, “Catalunya primer”) vagin els de cap nacionalitat


Existeix un debat obert sobre fins a quin punt el sobiranisme català comparteix característiques comunes amb altres moviments nacional-populistes. L’existència d’aquest important debat està legitimada per la participació en ell d’alguns representants de l’independentisme català, que s’han vist en la necessitat de defensar-se. Benvingut, doncs, el debat. És però hora potser d’obrir també un debat sobre què podem aprendre els uns dels altres aquells qui ens resistim a aquests moviments diversos i heterogenis però amb trets comuns, o que els veiem amb enormes reticències.
Quan els independentistes catalans diuen que no són nacionalistes jo ho celebro, perquè considero que el nacionalisme és una de les grans plagues de la humanitat. Me n’alegro que es vulguin distanciar del nacionalisme. Clar que un mateix no és mai un bon jutge del seu propi comportament i és bo poder discutir aquestes auto-avaluacions amb criteris més objectius. Per exemple, el director de TV3, la televisió pública catalana diu que la seva cadena no treballa per l’independentisme, però l’evidència empírica objectiva apunta en una altra direcció.
Ara alguns dirigents de l’independentisme català han decidit entrar doncs en el debat sobre el grau de semblança del seu moviment respecte a altres moviments populistes, com els que lideren personatges com Trump, Farage o Le Pen. Per exemple, l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i presidenta de la Diputació de Barcelona Mercè Conesa va publicar un article a La Vanguardia titulat “El sobiranisme català no és populista”.
És benvingut l’intent de desmarcar-se del populisme en ascens, perquè entre aquest populisme hi ha fenòmens xenofòbics tan inquietants com el Brexit, els esmentats Trump i Le Pen, la Lliga Nord, Wilders, els Autèntics Finlandesos, Viktor Orban, els nacional-catòlics polonesos, els euro-escèptics italians, Narendra Modi a l’Índia  o Vladimir Putin. Segurament me’n deixo algun. Existeixen diferències entre ells: en el seu grau de vulgaritat, en el seu grau de xenofòbia, en el component religiós, en la utilització d’institucions de govern, o en el fet que alguns d’ells han recolzat l’independentisme català i altres no, etc.
Les semblances entre ells inclouen que NO són feixistes sinó que aspiren a manipular la democràcia en favor seu sense abandonar-la; la recerca d’enemics exteriors o interiors i bócs expiatoris; l’accent en la distribució de la renda entre territoris i no entre persones o classes socials; la preferència per la democràcia directa; una certa visió èpica de la política; l’atac a la divisió de poders (incloent els atacs a la premsa independent o la manipulació dels mitjans públics). Crec honestament que algunes d’aquestes característiques si no totes també caracteritzen l’actual moviment independentista català, o almenys el comportament dels seus líders, més enllà d’aspectes anecdòtics, com polítics que en el passat presentaven “reality shows” i que presumeixen de fer discursos sense llegir, tal com ragen les idees; o la curiosa semblança entre els slògans de campanya de Marine Le Pen i Artur Mas parlant “en nom del poble” o de la “voluntat d’un poble”. Per cert, algunes d’aquestes característiques també les comparteix o les compartia el polític del Partit Popular García-Albiol, especialment quan era alcalde de Badalona, una de les principals ciutats de Catalunya.
En l’article mateix de la senyora Conesa, tot i que parla tranquil·litzadorament de la vocació europea del catalanisme (de veritat que ho celebro), també reivindica la celebració de referèndums dicotòmics i utilitza la retòrica de les “nacions lliures”, dos arguments que també pertanyen a la caixa d’eines de la senyora Le Pen. Seria bo que el seu europeïsme li expliqués als seus aliats eurofòbics de la CUP o a alguns manifestants d’Esquerra Republicana als quals s’ha vist cremant banderes europees, o que li expliqués a una altra líder independentista, la Sra. Mònica Terribas (que té una segona feina com a presentadora estrella de la ràdio pública), que en una recent entrevista en un diari posava la seva hispanofòbia en el context del seu euroescepticisme: “un projecte col·lectiu fracassat”, sense el qual però potser no haguéssim viscut les dècades de més pau, llibertat i progrés de la nostra història a Catalunya, Espanya i a tot el continent.
Perquè els intents de desmarcar-se de la Internacional Nacional-Populista siguin més creïbles, els independentistes catalans podrien prendre una sèrie d’iniciatives, com eliminar el control polític dels mitjans públics de comunicació, o desmarcar-se de la proclamació parlamentària del seu “full de ruta” on presumien de tirar per la borda la divisió de poders (“cap autoritat” no hauria d’interferir en les decisions del Parlament de Catalunya sobre cap tema).
Les semblances entre els moviments de resistència també són notables. Tots lluitem per un món on tots els éssers humans tinguin els mateixos drets vinguin d’on vinguin i siguin d’on siguin, sense que “primer” (“America first”, “Catalunya primer”) vagin els de cap nacionalitat. I lluitem intentant estructurar, institucionalitzar la fraternitat i no només proclamant-la. I tots lluitem per una democràcia millor que no sigui sotmesa a manipulacions. I també tots els qui ens resistim tenim en comú els mateixos dubtes i interrogants. Com enfrontar-nos amb eficàcia al populisme i a la demagògia? Com fer servir les eines de la raó sense donar als adversaris el monopoli de l’emoció? Com oferir esperança a les clases mitjanes i treballadores dels països desenvolupats que veuen amb temor com avança la globalització? Per això potser ha arribat l’hora de passar de la resistència global a l’alternativa federal. No es pot deixar que la veu la monopolitzin els qui ofereixen falses panacees, mentre els qui tenim idees per institucionalitzar la fraternitat (el federalisme) som silenciats, i altres miren cap a un altre costat per no perdre amics, amb arguments com que el nacional-populisme és el projecte polític més potent i que “el poble” ja decidirà.



No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada