Els costos de transacció un cop s’ha decidit avançar fermament cap a la independència, poden fer que no s’obtinguin guanys socials nets de la separació fins al cap d’uns cinquanta anys. En canvi, l’alternativa federal, tant a Espanya com a Europa, permet una evolució amb uns costos de transacció molt menors, incloent una menor incertesa, pel fet de poder evolucionar-hi des de les institucions actuals, tant autonòmiques a Espanya com d’unió embrionària a Europa
El federalisme no és una tercera via, és
la primera via, és l’única via transitable per organitzar la nostra convivència,
almenys dintre de la Unió Europea i la zona euro. Una reforma constitucional a
Espanya seria un acompanyament molt útil, i s’haurà d’acabar produint, encara
que avui és difícil perquè els nacionalistes d’aquí i allà prefereixen no
resoldre el problema. Però ningú creu seriosament, em sembla, que es pugui avançar
legalment en les necessàries reformes institucionals sense un aprofundiment
federal de l’estat de les autonomies i sense una Europa que avanci cap a un
model més federal que intergovernamental: una Europa unida i democràtica sense
fronteres que esdevingui un estat federal europeu.
El concepte de costos de transacció ajuda
a entendre per què, quan els independentistes en països desenvolupats han de
concretar la seva proposta, en realitat molts d’ells acostumen a acovardir-se,
i quedar-se en conceptes ambigus (especialment a Europa i el món globalitzat d’avui)
com la “sobirania plena”, o la creació d’un “estat” de definició imprecisa, o l’original
“separar-nos per després unir-nos”. Els costos de transacció són els que es
deriven d’arribar a acords i fer-los complir, i de reformar les institucions
que governen les relacions humanes en els seus aspectes formals i informals. És
un concepte que va desenvolupar el gran economista britànic recentment
desaparegut Ronald Coase, i que el politòleg Robert Young ha aplicat als debats
secessionistes en països democràtics com Canadà.
Young argumenta que, incloent els
costos de la incertesa sobre allò que succeirà en el futur, a la qual condueix
la necessària ambigüitat dels sobiranistes, els costos de transacció un cop s’ha
decidit avançar fermament cap a la independència, poden fer que no s’obtinguin
guanys socials nets de la separació fins al cap d’uns cinquanta anys. En canvi,
l’alternativa federal, tant a Espanya com a Europa, permet una evolució amb uns
costos de transacció molt menors, incloent una menor incertesa, pel fet de
poder evolucionar-hi des de les institucions actuals, tant autonòmiques a
Espanya com d’unió embrionària a Europa.
Un nou senat, competències blindades,
multilingüisme, mecanismes transparents de finançament basats en regles automàtiques
i no en la discrecionalitat, són reformes ambicioses que cal introduir, però
que no generen la incertesa institucional de no saber quins països reconeixeran
el teu passaport, de no saber quines institucions es faran servir per pagar la
teva pensió, o de no saber quins tractats internacionals garantiran la
seguretat del teu país. A Europa, unió bancària, tresor federal, unió fiscal,
govern i president europeus (per exemple, que el president de la Comissió i del
Consell siguin la mateixa persona, elegida pel Parlament Europeu), serien grans
avenços, però factibles, amb menys costos de transacció associats que una
cascada de secessions.
Un nou senat, competències blindades, multilingüisme són reformes ambicioses que no generen la incertesa institucional de no saber quins països reconeixeran el teu passaport, de no saber quines institucions es faran servir per pagar la teva pensió, o de no saber quins tractats internacionals garantiran la seguretat del teu país
Per això les alternatives
secessionistes troben grans dificultats quan han de clarificar la seva ruta, i
quan arriba l’hora de la veritat sembla que molts d’ells s’arronsen, demanant “sobirania”
en comptes d’independència en alguns casos (Canadà), o elaborant projectes “independentistes”
que inclouen no canviar de cap d’estat, ni de moneda, ni de televisió pública
(com en el cas escocès). O que plantegen separar-se per tornar-se a unir ràpidament
(l’últim invent dels assessors d’Artur Mas).
Els costos de transacció són tan grans,
que quan els promotors es veuen obligats a revelar els detalls del seu projecte,
resulta que la independència no és gaire independent, i en realitat els costos
rellevants no acaben sent els de la independència, sinó els de fer bullir l’olla
a una pressió més o menys controlada si pot ser durant dècades, cosa que ja va
bé a les dretes d’un costat i l’altre per amagar desigualtats i corrupcions. I
en aquest bullir l’olla l’efecte fonamental és la divisió o en casos extrems la
desaparició de l’esquerra. I per tant la continuïtat de polítiques de dretes, a
Catalunya per exemple les polítiques nefastes de Boi Ruiz o Irene Rigau, o la continuïtat
de pressupostos regressius, com ens recordava Guillem Martínez. Una part molt
important dels votants d’esquerres a Catalunya no recolzaran mai la independència
per raons culturals i socials d’afinitat amb Espanya. En aquest sentit, el de
facilitar la divisió de l’esquerra potencialment majoritària, l’efecte
redistributiu del moviment independentista és enormement regressiu. La dreta
també es divideix, perquè també té afinitats culturals diverses, però la dreta
social en una societat industrialitzada és habitualment minoritària, i el que
hi perd amb la seva divisió ho guanya amb escreix amb la divisió de l’esquerra.
A Catalunya el procés sobiranista perjudica als sectors populars perquè impedeix l’articulació d’una majoria d’esquerres que apliqui programes de progrés sostenible en l’únic context on és avui això possible, que és el context europeu. Nacionalisme i socialisme no lliguen
Ho fan no conscientment potser, sinó d’una
forma evolutiva i adaptativa, però pels detalls que donen de la independència
quan no tenen més remei, molts líders independentistes (a Catalunya, Quebec i
Escòcia) sembla que troben més útil el moviment i el procés que la independència
en si, com ha argumentat brillantment Jordi Soler. Per això crec que aquells
que des de l’esquerra de bona fe s’afegeixen al procés (demanant una consulta ex-ante
sense que hi hagi un projecte elaborat darrera els conceptes que es plantegen a
l’electorat, o proclamant sobiranies) en realitat fan el joc a erosionar l’esquerra.
I també sense saber-ho fan el joc a erosionar els objectius compartits del
catalanisme: bàsicament, preservar la cultura catalana de la qual la llengua n’és
el component principal, amb el suport de persones d’altres orígens culturals, i
modernitzar Espanya amb la vista a Europa. Els eixos nacional i social no són
ortogonals (és a dir, no són independents l’un de l’altre: l’eix nacional és
social). En altres processos secessionistes pot no ser així (com a l’Índia),
però a Catalunya el procés sobiranista perjudica als sectors populars perquè
impedeix l’articulació d’una majoria d’esquerres que apliqui programes de progrés
sostenible en l’únic context on és avui això possible, que és el context
europeu. Nacionalisme i socialisme no lliguen, li va dir Einstein a Campalans
en una visita a Catalunya. En això, és a dir, pel que fa a la divisió de l’esquerra
i l’efecte boomerang per al catalanisme, els costos del federalisme (desenvolupant
la idea d’unió en la diversitat i de govern compartit, a Espanya i Europa) no
sols són menors, sinó inexistents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario