Jordi Solé Tura i la independència. ‘Autonomies, Federalisme i Autodeterminació’ (Per Carles Pastor)

A Jordi Solé Tura ni se li va passar pel cap que els partits de l’ “esquerra autonomista”, es a dir, PSC i PSUC, poguessin algun dia sumar-se –o ajudar-- a la causa sobiranista. Així queda de manifest en els seus escrits de 1987 on es planteja moltes de les preguntes que ens fem avui

“Crear un Estat independent a partir de l’Espanya actual –i possiblement de la França actual— significaria obrir un contenciós polític i social terriblement dur i difícil, que afectaria tots els sectors de la societat i totes les institucions. Tot i suposant –cosa que no està definida—que el dret d’autodeterminació s’entengués com una consulta electoral en el territori que aspirés a la independència, no hi ha cap mena de dubte que només es podria arribar a aquesta consulta electoral bé a través d’un procés insurreccional, bé a través d’una duríssima batalla política, plena d’elements i de factors insurreccionals, l’eix de la qual seria exclussivament la concesió o no de la independència".

Cartell electoral de Jordi Solé Tura de cara a les eleccions generals de 1982

"Un conflicte d’aquestes dimensions i característiques no seria una topada entre l’”esquerra” i la “dreta” ni entre el “progressisme” i la “reacció”, sino un conflicte que incidiria en totes les clases socials de Catalunya –en el nostre cas—i d’Espanya en el seu conjunt i  que escindiria  profundament tota la nostra societat. Una batalla política i social com aquesta convertiria les forces més dretanes en el nucli principal de reagrupament d’amplis sectors socials –fins i tot de sectors obrers i populars--, faria reviure fins a uns extrems insospitats el vell nacionalisme espanyol de les glòries imperials, donaria a les Forces Armades un protagonisme polític decisiu, molt diferent al paper que els és assignat per la Constitució, i situaria la Corona i el conjunt de les forces democràtiques en una posició defensiva extremadament difícil, ja que o bé haurien d’acceptar passivament l’alternativa i el fet de la independència –amb la qual cosa perdrien la iniciativa política—o bé haurien de combatre contra la independència, amb la qual cosa se situarien a remolc de les forces més antidemocràtiques. És prou difícil, d’altra banda, pensar que un conflicte d’aquestes característiques podria acabar tranquil.lament amb la independència d’una part del territori espanyol o amb la negació violenta de la independència sense destruir el sistema democràtic de la Constitució de 1978 en el seu conjunt”.

Qui ha escrit això no és un ferotge unitarista desitjós de sembrar el pànic en un any en què el bloc sobiranista ha posat les seves esperances d'aconseguir la separació de Catalunya. Ho va escriure, fa 26 anys !, Jordi Solé Tura (Autonomies, Federalisme i Autodeterminació. Editorial Laia. Barcelona 1987), catedràtic de Dret Polític, portaveu del grup parlamentari comunista (PCE i PSUC) a les Corts entre 1977 i 1982, regidor a Barcelona el 1983, després diputat socialista el 1989, 1993 i 1996, i ministre de Cultura amb Felipe González. I per sobre de tot, un dels set pares de la Constitució. Possiblement als postmoderns d'esquerra que tant menyspreen la transició i els seus consensos, fins i tot la Constitució, aquesta trajectòria no els deu semblar edificant, però si és així que s'ho facin mirar.

Per a Jordi Solé Tura el dret a l'autodeterminació que seguien portant aquests grups polítics en els seus programes era com un mecanisme per derrotar democràticament els partidaris de la independència i impedir la separació de qualsevol part del territori actual d’Espanya

A Solé ni se li va passar pel cap que els partits de l’ “esquerra autonomista" (PSC i PSUC , després Iniciativa per Catalunya) poguessin algun dia sumar-se –o ajudar-- a la causa sobiranista/ independentista. Per a ell, el dret a l'autodeterminació que seguien portant aquests grups polítics en els seus programes era “com un mecanisme per derrotar democràticament els partidaris de la independència i impedir la separació de qualsevol part del territori actual d’Espanya”.

És per aixó que escriu:

“En aquestes condicions i en el supòsit extrem que els partidaris de la independència d’una part del territori espanyol –Catalunya per exemple--  obtinguesin la majoria absoluta en un referèndum sobre la independència, ¿estarien realment disposades les forces d’esquerra a acceptar aquest resultat i defensar-lo enfront de les restants forces polítiques i enfront de la resta d’una societat espanyola que no hauria tingut ni vot ni veu en la consulta? Després d’haver batallat contra l’independentisme, després d’haver fet campanya contra la possible independència, plenament convençudes que la independència seria una catàstrofe econòmica i social per a Catalunya i per a la resta d’Espanya, ¿estarien aquestes forces disposades a lluitar per defensar una independència que no volen i que dividiria profundament la societat catalana i espanyola en el seu conjunt? I aixó en nom d’un principi democràtic abstracte, l’aplicació del qual provocaria com a efecte inmediat la crisi profunda del sistema democràtic a Espanya. ¿No significaria tot això la destrucció de tot un patrimoni polític de l’esquerra i deixar la iniciativa política en mans dels sectors més reaccionaris? ¿No significaria també la ruptura interna de tots els partits, sindicats i organitzacions del conjunt de l’esquerra? ¿S’està o no disposat a assumir totes aquestes conseqüències? En cas negatiu –el més evident i plausible-- ¿quien sentit té continuar propugnant un dret d’autodeterminació que les provoca?”

 ¡Ai, si aixequés el cap... ¡