La història comuna (Per Adrià Casinos)

Aragó, el País Valencià, les Illes (que amb Catalunya integraven una sola corona; “l’Escòcia ibèrica”, posats a forçar símils) formen i formaran part d’aquesta Espanya imperialista que ens roba i ens vol anihilar

Fent camí cap al nostre destí de viatge, vam passar unes hores a Saragossa. I aprofitàrem per fer una rapida visita turística. El començament va ser el palau de l’Aljafería, seu de les Corts Aragoneses. Una magnífica restauració que ha valoritzat un edifici en el que es conjuguen diversos estils, que reflexen els molts segles d’història allà continguts. A mesura que passàvem d’una sala a l’altra, trobàvem una i altra vegada evocacions de personatges que ens eren ben coneguts: Pere III, el Gran; Pere IV, el Cerimoniós; Joan I, el Caçador,…I no podia ser d’una altra manera. Nou-cents anys d’història compartida entre el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó (1137, compromís de casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei Ramir II, el Monjo).

Pot ser, doncs, que totes les desgràcies dels catalans van començar a la nit de noces de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó? 

La següent visita va ser per al Museu Gargallo. Una magnífica col·lecció en el marc d’un elegant palau renaixentista. Pablo (Pau) Gargallo va desenvolupar una copiosa obra modernista a Barcelona (jo prefereixo l’etapa avantguardista de París), però era nat a Maella, un poble aragonès de parla catalana (cosa molt diferent a dir que és un poble del “Pastissos Catalans”). La Franja. Un element de transició i unió entre aquelles dues terres enllaçades d’ençà prop d’un mil·lenni.

Aquest meditacions m’anaven barrinant el magí mentre baixaven pel carrer Jaume I, camí de la Seu de Saragossa, allà on els que per herència eren comtes de Barcelona, rebien la dignitat reial.

Tornant cap a l’estació, el taxi enfilà l’avinguda de la Independència (toca ferro!) i vam passar per davant del monument a Juan de Lanuza. Vam evocar amb el xofer (un home molt culte) la seva tràgica mort, de ben jove, amb aquella frase condemnatòria i lapidària de Felip II: “Que tan pronto sepa de su prisión como de su muerte”. “Lo mataron y nos quitaron los fueros”, va dir l’home. “Y ahora nos quieren quitar la institución del Justicia. Y eso no lo vamos a permitir”, afegí. I digué que jo coneixia bé la historia d’Aragó. La meva resposta?: “Hace muchos años que nos es común”.
Els sentiments que n’afloraven no eren massa diferents dels que tinc quan visito València o Palma, ciutats que, val a dir, conec millor que Saragossa. Però, ai!, Aragó, el País Valencià, les Illes (que amb Catalunya integraven una sola corona; “l’Escòcia ibèrica”, posats a forçar símils) formen i formaran part d’aquesta Espanya imperialista que ens roba i ens vol anihilar. Això ens ho van explicar  ben clar, no fa gaire dies, uns quants sabuts historiadors; no sé si basant-se en el materialisme històric o en el materialisme i prou. Pot ser, doncs, que totes les desgràcies dels catalans van començar a la nit de noces de Ramon Berenguer i Peronella? Però prou de capficar-se. Ara el que sembla que realment importa, és el procés (el de Kafka?) cap a la independència, de forma que la pròxima vegada que hi vagi a Saragossa ho pugui fer ja amb passaport. Tot plegat, un petit parèntesi de 900 anys.

Adrià Casinos es catedrático de Zoología de la UB