Cap a una Segona Transició (per Salva Redón)

És el moment de traçar el recorregut cap a una nova realitat que superi els dèficits heretats de la Primera Transició, la del període endegat el 1976 i articulada en el text constitucional del 1978. Tres dels pilars d'aquella Transició fan figa, i tots tres es van deixar inacabats

Des de fa uns anys, que coincideixen bàsicament amb la greu afectació de la crisi econòmica, s'ha agegantat una bretxa que separa un ampli sector de la ciutadania i les institucions. És una realitat explicable per diferents raons objectives, però poc justificable perquè el que està en joc és la supervivència de la democràcia. La bretxa no pot esdevenir tan profunda com per a que les parts no acabin trobant punts de contacte i evitant l'ensorrament d'un edifici que, d’altra banda, està necessitat de reformes. Però encara no hem superat la fase de l'enroc, la del descrèdit de l'adversari des de la trinxera. Potser això ja va bé per a alguns.

La bretxa es va iniciar abans del 2008, tot i que la bombolla econòmica encara lluïa i embolcallava unes vergonyes que s'han demostrat sistèmiques. La política, des de la seva concepció a la seva praxis, feia temps que no comptava amb la complicitat de la gent. La majoria absoluta d'Aznar, amb la seva injustificable adhesió a la guerra d'Iraq, amb les seves mentides a l'entorn de l'11-M, va deixar pas a una etapa més il·lusionant, la primera legislatura del president Zapatero. Quan esclatà la crisi, amb un Zapatero enfortit electoralment, s'accentuà la desconfiança de la ciutadania, doncs els governants es van rendir a les exigències dels mercats, un eufemisme utilitzat per encobrir els interessos de les grans corporacions financeres i dels especuladors internacionals, inclosos alguns estats i institucions. No hi va haver transparència ni valentia política (negació de la crisi, absurda  propaganda dels brots verds, introducció de l'article 135 a la Constitució, etcètera) per afrontar la realitat i evitar una creixent desafecció. El PSOE, el gran partit del moment, va encetar el camí del descrèdit i encara està pagant els plats trencats. A l'altra banda, el PP aprofitava l'avinentesa per practicar una oposició barroera i irresponsable, fins i tot amb tics de regust franquista, per tal de foragitar els ànims i guanyar el poder. La jugada li va sortir bé a la curta, però al preu de governar sent ostatge dels seus excessos. A Catalunya també va caure el tripartit d'esquerres en benefici del campió de les retallades socials, l'Artur Mas de CiU. Mentre, el tap de la corrupció saltava pels aires un dia rere l'altre demostrant la impunitat i el desvergonyiment amb què s'havien gestionat els afers públics aquí i allà, un espectacle dantesc que ha salpicat inclús a la família Reial, i del qual encara podem esperar-ne nous episodis.

Però, quins són els canvis que hi calen? Quin ha de ser el seu abast? Com es podrien bastir? Les preguntes s'amunteguen sobre la taula i no hi ha respostes fàcils ni unívoques. L'única evidència és que haurem de sortir de les trinxeres partidàries

I, amb l'esment de l'actitud barroera del populars, s'escau introduir-hi el debat plantejat pel sobiranisme català. Si bé és cert que les campanyes contra l'Estatut engegades pel PP -amb la indiferència, o la complicitat, d'alguns barons del PSOE- van esperonar alguns sectors del catalanisme a decantar-se cap a l'independentisme, els factors més determinants d'aquest transvasament, qualitativa i quantitativament, han estat la incertesa i el malestar provocats per la crisi econòmica entre les classes mitjanes a Catalunya, quelcom semblant a les reaccions nacional-populistes dels àmbits benestants centre i nord-europeus respecte dels seus veïns del Sud. Més enllà de la legitimitat d'algunes reivindicacions catalanes, el cas és que PP i CiU han enarborat les banderes per amagar l'exercici de les mateixes polítiques antisocials.

En aquest caliu s'ha covat la situació actual. Les eleccions europees han posat el país davant del mirall i els fonaments de l'Estat han trontollat. De no gaire ha servit la comparació amb el que ha passat a la resta de la Unió Europea, una altra institució malalta i amenaçada des d'uns paràmetres equiparables als espanyols. De sobte, tot s'ha precipitat, tothom en parla: Hi calen canvis! Fins i tot el rei Joan Carles així ho hauria interpretat en decidir-se a abdicar. Hores d'ara, pocs analistes, de tots els colors, es sostreuen a aquesta anàlisi. Mai és tard.

Però, quins són els canvis que hi calen? Quin ha de ser el seu abast? Com es podrien bastir? Les preguntes s'amunteguen sobre la taula i no hi ha respostes fàcils ni unívoques. L'única evidència és que haurem de sortir de les trinxeres partidàries per teixir complicitats avaladores de futurs consensos. És el moment de plantejar-se una Segona Transició, és a dir, de traçar el recorregut cap a una nova realitat que superi els dèficits heretats de la Primera, la del període endegat el 1976 i articulada en el text constitucional del 1978. Tres dels pilars d'aquella Transició fan figa, i tots tres es van deixar inacabats.

L'organització territorial es va cloure en fals amb la formulació de l'estat de les autonomies. La creació d'un veritable estat federal hauria clarificat molt més els àmbits de responsabilitat competencial de cadascú dels territoris en funció de les seves singularitats, alhora que hauria fixat els mínims comuns denominadors de l'estructura federal amb unes garanties de perdurabilitat similars a les d'altres models d'èxit en el món. El finançament de les comunitats, la inutilitat del Senat, etcètera, serien problemes segurament superats.

L'aplicació de les anomenades polítiques d'austeritat ha escombrat els avenços de gairebé tres dècades en gairebé tres anys. La gent treballadora ha pagat injustament la pitjor part d'una crisi que només ha servit per enriquir molt més als poderosos

La salut democràtica del país també s'ha demostrat molt feble. La llista de greuges es fa molt llarga: portes giratòries, partitocràcia, ingerències polítiques sobre el poder judicial, etcètera. Els drets democràtics -com ara els de vaga o manifestació- també han estat retallats o, en el millor dels casos, greument amenaçats pel partit del govern i els seus satèl·lits parlamentaris.

L'estat del benestar tampoc no es va poder consolidar més enllà de ser esbossat en el capítol dels drets constitucionals de la ciutadania. L'aplicació de les anomenades polítiques d'austeritat ha escombrat els avenços de gairebé tres dècades en gairebé tres anys. La gent treballadora, que sovint va mirar cap a una altra banda durant l'època de vaques grasses, ha pagat injustament la pitjor part d'una crisi que només ha servit per enriquir molt més als poderosos.

S'albira, doncs, la factibilitat d'acabar endegant un procés de reforma constitucional que solidifiqui l'arquitectura de l'edifici democràtic. No serà ràpid ni fàcil, però hi serà. L'esquerra ja hauria d'estar treballant amb aquesta perspectiva per jugar-hi fort, per assegurar unes fites irrenunciables i per transaccionar-ne d'altres. Trobo a faltar, però, la voluntat de confluència real de la que tant es parla des de l'esquerra. Perquè els certificats de puresa, les etiquetes, no ajuden a sumar davant d'una eventual negociació amb una contrapart, la dreta, molt poderosa. Em sembla adient recordar com, en els dos únics episodis anteriors d'esplendor democràtic a Espanya, el Sexenni de 1868-1874 i la Segona República, hi van existir dos acords previs per bastir el canvi. Els Pactes d'Ostende (1866) i de Sant Sebastià (1930) incorporaren tots aquells actors partidaris d'una regeneració democràtica sincera i profunda, independentment de si havien participat del règim precedent o no, amb l'amplitud de mires necessària per intentar articular una majoria política i social. S'atribueix a Aristòtil una sentència que diu: “La política és l'art del possible”. Aquesta frase ha estat modificada històricament per uns i altres per tal de justificar els més diversos posicionaments. Potser la meva versió sigui la més heterodoxa de les emprades, i d'un èxit més que efímer: “La política és l'art de combinar ambició i cintura”.