Salvem el català dels seus fanàtics (per Francesc Trillas)

L’ús de català no només depèn de polítiques que fomentin el seu ús sinó també de la percepció que els sectors socials més allunyats de l’ús quotidià del català tinguin del catalanisme com a moviment social. I en els darrers anys és ben possible que el catalanisme s’hagi vist com un moviment radicatlitzat, en mans de sectors extrems que pretenien imposar una agenda que no és la de la majoria de la població

Fa unes setmanes es va fer pública l’enquesta d’usos lingüístics que periòdicament encarrega la Generalitat de Catalunya. Ja en l’anterior edició de 2008, es posava de manifest la pluralitat d’usos lingüistics en la nostra comunitat, amb el castellà com a primera llengua d’ús quotidià  lleugerament però clarament per davant del català, i amb grans diferències entre l’àrea de Barcelona i la resta del país. Això no impedia que una gran majoria de la població visqués com un fet absolutament normal la convivència de dos idiomes en la vida quotidiana i en moltes de les nostres famílies.

En els darrers sis anys el català ha retrocedit com a idioma utilitzat prioritàriament

Com explicava Jordi Matas en un article recent, l’enquesta de 2014 mostra com en els darrers sis anys el català ha retrocedit com a idioma utilitzat prioritàriament. Especialment preocupant és l’actitud reticent davant de l‘aprenentatge de l’idioma que mostren alguns col·lectius. El més sorprenent és que aquestes xifres sembla que no preocupen a la Generalitat, que té amplíssimes competències en aquesta matèria. De totes maneres, l’ús de català al meu entendre no només depèn d’aquestes polítiques, sinó que també depèn de la percepció que els sectors socials més allunyats de l’ús quotidià del català tinguin del catalanisme com a moviment social. I en els anys que han transcorregut des de la darrera enquesta és ben possible que el catalanisme s’hagi vist com un moviment radicatlitzat, en mans de sectors extrems que pretenien imposar una agenda que no és la de la majoria de la població.

El català i les polítiques lingüístiques, en un sentit ampli, són un bé col·lectiu. Com tot bé col·lectiu, estan al servei de tota la població, encara que alguns ciutadans en puguin fer una valoració més alta que altres. Passa com amb altres béns col·lectius, com els monuments o els parcs urbans: estan a disposició de tothom, però no a tothom els agraden en el mateix grau. Històricament, el catalanisme més intel·ligent, el del president Tarradellas més que no pas el del president Pujol, era un catalanisme que anava amb molt de compte, que era molt prudent, perquè volia avançar amb seguretat, ser amable (“ciutadans de Catalunya”). Per això la immersió escolar en català ha estat no només acceptada, sinó liderada, per líders polítics d’origen castellanoparlant de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Un instrument obvi per defensar i generalitzar l’ús i el coneixement del català és la televisió pública. És fàcil adonar-se que, des de l’acceleració de l’efervescència independentista viscuda des de 2012, que ha tingut en la televisió pública un instrument privilegiat especialmente trist i lamentable, la segmentació de la població entre els qui veuen TV3 i els que prefereixen evitar-la, ha augmentat

Un instrument obvi per defensar i generalitzar l’ús i el coneixement del català és la televisió pública, en especial el seu principal canal, TV3, però avui també el seu canal infantil i el seu canal esportiu. D’acord amb les dues darreres enquestes esmentades, aquests canals es veuen molt majoritàriament en aquelles comarques on el català està més estès, i es veuen poc en aquelles comarques i aquells barris on el castellà és predominant. És a dir, és més un canal de mobilització que no pas un canal d’aprenentatge. És fàcil adonar-se que, des de l’acceleració de l’efervescència independentista viscuda des de 2012, que ha tingut en la televisió pública un instrument privilegiat especialmente trist i lamentable, la segmentació de la població entre els qui veuen TV3 i els que prefereixen evitar-la, ha augmentat. Si jo, que sóc un catalanista de la primera hora (estava a la plaça de Sant Jaume el dia del “ja sóc aquí” i un llarg etcètera), evito passar per aquesta cadena quan faig zapping, m’imagino que altres sectors, aparentment més majoritaris, amb altres sensibilitats culturals, deuen fer el mateix.

El futur del català es juga a l’àrea de Barcelona, no a la Garrotxa. I també es juga al País Valencià, a les Illes Balears i a l’Aragó. El català tindrà menys probabilitats de desaparèixer si es parla no només a la Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó també en altres territoris, i si aquests territoris tenen una relació fluïda amb la majoria de catalano-parlants, que avui estan a Catalunya. No s’ha de treure molt de fum per arribar a la conclusió que una eventual separació de Catalunya de la resta d’Espanya és vista amb molta inquietud tant per molts ciutadans castellanoparlants de Catalunya (que poden començar a pensar que les polítiques d’immersió són el presagi de quelcom que no desitgen), com per molts catalanoparlants de fora de Catalunya, els dubtes dels quals ja han merescut la reganyina d’algun hooligan del sobiranisme.
El catalanisme que jo albiro ha de ser un catalanisme pragmàtic, amable, que encoratgi l’aprenentatge i l’ús del català sense dogmatismes. Un catalanisme que aspiri a una Espanya federal que tingui el català com a idioma oficial com el francés és oficial a tot Canadà o a tot Suïssa, i que aspiri a una Europa sense fronteres on les velles nacions d’Europa puguin viure juntes i en pau en un nou estat federal europeu que evolucioni des de l’actual Unió Europea sense passos enrera, conservant els seus idiomes i comunicant-se entre elles des de la barreja i la fraternitat.