domingo, 29 de septiembre de 2013

Carta a un vell amic del PSUC (Per Pedro López Provencio)

Arribo de passejar gaudint de les festes patronals, de recórrer la mostra de vins i caves enmig d'una gran afluència de gent. Estic una mica alegre pels caldos degustats, l'anxova i el formatge de cabra. Obro el correu, mania que hauria de corregir, i em trobo amb la teva resposta a la invitació a assistir a la presentació de la nostra associació Federalistes d'Esquerres. Disculpa el meu atreviment.
Si res més l'haguessis rebutjat amb qualsevol disculpa o, simplement, no haguessis anat, ho hauria entès perfectament. Saps que llegeixo gairebé tot el que escrius i escolto molt del que dius. Pel que entrellucava la posició que sustentes sobre aquest tema. Però el missatge que he rebut és una posició política en tota regla. En agrair-te l'estima que aprecio en dedicar-me aquesta atenció, crec que et dec alguna explicació.
Lament sincerament la irritació que et produeix l'activitat que estem iniciant. L'he sentit ja en altres ambients que es denominen independentistes. No m'havia succeït abans entre gent de l'esquerra. La militància en el psuc em va fer català per elecció. No catalanista, que no ho he estat mai. Però saps que he lluitat, més que molts catalanistes, per la recuperació de la cultura, l'idioma, l'ordenament jurídic i l'autogovern de Catalunya. Però avui, em sembla que estem transitant per camins perillosos per a la conservació de la cohesió dels que formem la societat catalana. I hauríem d'evitar-ho.
Estic d'acord amb tu en què m'agradaria que el gran moviment popular independentista existent tingués un component més social. Però els seus dirigents solament ho tenen nacional. O això em sembla, perquè res els he sentit sobre la facilitat amb què treuen a la gent de la seva casa o del treball i, en la pràctica, accepten tot tipus de retallades en sanitat, educació i serveis socials, a canvi d'una pregunta i una data. Recorda allò de: “teniu fe i tot la resta se us donarà per afegiment”.
Clar, el problema és el funcionament de l'estat espanyol.  En aquest encara s'inclou l'administració catalana. Ara, a toro passat, és fàcil comprovar que la transició va propiciar allò de: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”. Però és que, en el que la Generalitat ha tingut potestat de fer, que alguna cosa ha tingut, governada per dreta i per alguna esquerra, ha millorat en alguna cosa el funcionament pel que fa al de l'Estat? Tal vegada en la corrupció? No van construir una administració mal copiant i mal traduint l'organització administrativa espanyola més obsoleta? I això no va ser perquè en comptes de bons tècnics d'organització i bons juristes van posar a amics amb el C mal adquirit? I això, trobarà solució a través de “el movimiento popular movilizado por el mito independentista”? com dius. També m'agradaria creure que la mobilització va contra l'Estat i no contra Espanya. No és aquesta, en bona part, la meva percepció.
La dictadura franquista, apropiant-se dels símbols espanyols, va fer que sentís repulsió per ells. Fins i tot quan haig de dir que sóc espanyol sento una petita incomoditat. No m'agradaria que algú s'apropiés dels símbols catalans. Massa onejo de banderes i marxes de torxes. I tampoc és del meu gust que se m'interposin barreres, ni tan sols imaginàries, amb la meva família murciana o els meus amics asturians, madrilenys, biscaïns, etc. I em sembla ofensiu que algú pretengui equipara la situació dels catalans amb la dels sahrauís.
Entre els meus limitadíssimes coneixements jurídics està allò que “les coses són les que són i no les que es diuen que són”. Per això no distingeixo entre el federalisme i el confederalisme, si no es concreta el repartiment del poder i la distribució de les competències, tant em dóna si són originàries o derivades. Però repartiment i distribució. D'acord amb les necessitats de la gent, atenent als beneficis de l'economia d'escala i apropant el poder al poble.
La independència a Europa, a part d'una separació emocional, Què és? Antigament suposava una frontera, una moneda i unes forces armades per defensar-les i fer-les valer. Però avui? Ah sí, els diners. Excés solidaritat. Dues paraules que juntes em produeixen repulsió. Clar, els diners que es reparteix entre altres pobles d'Espanya. I què passa amb la corrupció, els paradisos fiscals, el deute “sobirà”, l'evasió fiscal, els especuladors financers, etc.? No és contra això cap a on haurien de conduir els seus dirigents al moviment popular? Que és la gent la que impulsa als seus dirigents. Això vols que crea un exsindicalista que va participar en vagues de milers de treballadors? Les assemblees en les quals vaig participar sempre decidien sobre les propostes que els feien els seus dirigents. Un dia no es van acceptar les meves i vaig dimitir. Van acceptar les d'uns altres. Però això d'escudar-se en “el que vol el poble”, simplement és no assumir les responsabilitats que toquen. Gents de no fiar els dirigents que dissimulen.
Desenganya't, són molt rars, si hi ha algun, que en els divorcis les coses acabin amb acord, felicitat o sense rancor. Ja veig que entens que aquesta independència no es va a produir. Sí es van a produir molts problemes en qualsevol cas. Perquè encara que el divorci no es produeix els tràmits que se segueixen poden enrarir molt la convivència.
Pot ser que avui no portem el mateix camí. Al cap i a la fi estem parlant de formes d'organitzar la polis. Però sent els qui som, bona part dels objectius segur que són els mateixos. Surti com surti aquesta aventura en la qual ens trobem immersos, estic en la confiança que per a la convivència i la solució de problemes estarem en el mateix bàndol. I, per a això, espero que algun dia puguem organitzar alguna trobada perquè discuteixis en públic les teves posicions amb alguns de la meva associació de la teva altura intel·lectual.
Una abraçada
Pedro

No hay comentarios:

Publicar un comentario