Deixi de fumar per Catalunya (Per Lluís Bosch)

Perdut en el núvol trobo una persona que escriu coses sobre el procés cap a la independència de Catalunya. No escriu amb eslògans ni amb tòpics. Explica quins temors sent dintre seu, i jo diria que està una mica espantada per l'eufòria que sembla dur-nos, endur-nos.

La N. fa sis anys que escriu un blog íntim i personal. Rares vegades parla de fenòmens socials, ni de res del què parla la premsa. Es qüestiona qui és, com actua, com sent, com pensa. I de sobte, a finals de setembre de 2013, la N. parla de banderes als carrers.

Com a mi, li fan por les masses humanes que desfilen uniformades i amb banderes. Les banderes fan por quan s'agrupen i desfilen. Totes i sense excepció. No sé quan vaig aprendre que les masses de persones amb banderes fan por. Podria ser una por atàvica, gravada als gens d'un descendent de jueus. D'un descendent de republicans exiliats i morts als camps de la vergonya.

Podria ser la por que vaig aprendre un dia en què, per inconsciència, em vaig trobar rodejat per un munt de gent que cridava i onejava banderes del Barça. Jo havia sortit a passejar i a sopar amb la noia que m'agradava –per allà al Raval--, i quan ens començàvem a posar íntims vam girar una cantonada plena de crits.

L'autora del blog es qüestiona unes quantes coses. Una d'elles és quin deu ser el cost en diners de la campanya promoguda per les intitucions: quant val obrir delegacions diplomàtiques, quant val publicar anuncis a la premsa internacional, quant val el desplegament de TV3, quant valen les dietes dels Consell Nacional per a la Transició... I quant val suprimir mestres a les escoles. Perquè a la N., que té un fill amb discapacitat, li han dit que ja no el podran atendre com fins ara, que potser més val que el dugui a l'escola especial --i privada.

M'endinso després en els comentaris que els lectors i les lectores han deixat en aquest blog, i en trobo un que em posa la pell de gallina:

t'ho has currat perquè tothom es plantegi aquestes preguntes que a molts inquieten tant... Jo també me'n faig algunes, però per primera vegada a la vida he vist que moltes persones es posaven d'acord per intentar assolir un somni... Per això he decidit que ja me les faré més endavant les preguntes, ara vull gaudir d'aquesta petita il·lusió...

És ara quan m'espanto del tot. Quan penso que a Europa aquesta mena de somnis s'han somiat altres vegades. Unes quantes vegades. Deixem les preguntes per després.

Si fóssim feliços amb nosaltres i a casa, Déu meu, si fóssim una mica feliços... penso. Si ens fes feliços saber que al meu replà el veí menja cada dia, i que dos carrers més enllà aquells xiquets tenen un àpat diari. Si ens calmés el neguit enorme saber que la universitat és per a tots, que hi ha ambulàncies per a les urgències, que la família marroquina que veig cada dia al matí du una vida digne. Que la dignitat de totes les vides és allò que ens pot fer feliços de veritat.

Perquè ni la indignitat ni la fam dels veïns no es mereixen cadenes humanes?

Pocs dies després descobreixo un article del Jordi Llovet, un autor que fa apenes dos anys va ser lloat per sectors molt amplis d'aquesta societat arrel del seu magnífic Adéu a la universitat. Ara ha escrit un article sobre les sensacions i pensaments que li desperta l'estètica independentista, simptomàticament propera a l'irracionalisme i el totalitarisme. Li plouen unes respostes extenses, que dupliquen i tripliquen l'extensió del seu text. Arguments, rèpliques, raonaments. El més lluminós dels quals és : ja ha passat el temps de la racionalitat i del diàleg. L'adjectiu que no li diuen però que es percep oscil·la entre ignorant i traïdor.

Hem retornat al temps del botifler. Tan senzill, tan fàcil. Ja no goso tornar a llegir aquelles pàgines de Stefan Zweig.

Fins fa ben poc hauria jurat que les societats democràtiques d'Europa i del segle XXI mai no creuarien de nou la porta que du a les banderes plenes de vent. I molt menys encara que oblidarien –en nom dels somnis-- les escoles sense mestres o els hospitals sense metges ni infermeres. Els nens i nenes sense esmorzar. Ja ho arreglarem després, em diuen. Això mateix ho vaig dir en un blog, i vaig rebre una resposta  laberíntica. Al final de la qual em deien:

si tant et preocupa la fam infantil, deixa de fumar i dóna els diners que gastes en tabac perquè els nens tinguin menjar.

I vet aquí. Inesperadament, aquesta és la Catalunya on visc avui.