Perdut en el núvol
trobo una persona que escriu coses sobre el procés cap a la independència
de Catalunya. No escriu amb eslògans ni amb tòpics. Explica quins temors sent
dintre seu, i jo diria que està una mica espantada per l'eufòria que sembla
dur-nos, endur-nos.
La N. fa sis anys
que escriu un blog íntim i personal. Rares vegades parla de fenòmens socials,
ni de res del què parla la premsa. Es qüestiona qui és, com actua, com sent,
com pensa. I de sobte, a finals de setembre de 2013, la N. parla de banderes
als carrers.
Com a mi, li fan
por les masses humanes que desfilen uniformades i amb banderes. Les banderes
fan por quan s'agrupen i desfilen. Totes i sense excepció. No sé quan vaig
aprendre que les masses de persones amb banderes fan por. Podria ser una por atàvica,
gravada als gens d'un descendent de jueus. D'un descendent de republicans
exiliats i morts als camps de la vergonya.
Podria ser la por
que vaig aprendre un dia en què, per inconsciència, em vaig trobar rodejat per
un munt de gent que cridava i onejava banderes del Barça. Jo havia sortit a
passejar i a sopar amb la noia que m'agradava –per allà al Raval--, i quan ens
començàvem a posar íntims vam girar una cantonada plena de crits.
L'autora del blog
es qüestiona unes quantes coses. Una d'elles és quin deu ser el cost en diners
de la campanya promoguda per les intitucions: quant val obrir delegacions
diplomàtiques, quant val publicar anuncis a la premsa internacional, quant val
el desplegament de TV3, quant valen les dietes dels Consell Nacional per a la
Transició... I quant val suprimir mestres a les escoles. Perquè a la N., que té
un fill amb discapacitat, li han dit que ja no el podran atendre com fins ara,
que potser més val que el dugui a l'escola especial --i privada.
M'endinso després
en els comentaris que els lectors i les lectores han deixat en aquest blog, i
en trobo un que em posa la pell de gallina:
t'ho has currat perquè tothom es plantegi
aquestes preguntes que a molts inquieten tant... Jo també me'n faig algunes,
però per primera vegada a la vida he vist que moltes persones es posaven
d'acord per intentar assolir un somni... Per això he decidit que ja me les faré
més endavant les preguntes, ara vull gaudir d'aquesta petita il·lusió...
És ara quan
m'espanto del tot. Quan penso que a Europa aquesta mena de somnis s'han somiat altres vegades. Unes quantes vegades. Deixem
les preguntes per després.
Si fóssim feliços
amb nosaltres i a casa, Déu meu, si fóssim una mica feliços... penso. Si ens
fes feliços saber que al meu replà el veí menja cada dia, i que dos carrers més
enllà aquells xiquets tenen un àpat diari. Si ens calmés el neguit enorme saber
que la universitat és per a tots, que hi ha ambulàncies per a les urgències,
que la família marroquina que veig cada dia al matí du una vida digne. Que la
dignitat de totes les vides és allò que ens pot fer feliços de veritat.
Perquè ni la
indignitat ni la fam dels veïns no es mereixen cadenes humanes?
Pocs dies després
descobreixo un article del Jordi Llovet, un autor que fa apenes dos anys va ser
lloat per sectors molt amplis d'aquesta societat arrel del seu magnífic Adéu
a la universitat. Ara ha escrit un article sobre les sensacions i
pensaments que li desperta l'estètica independentista, simptomàticament propera
a l'irracionalisme i el totalitarisme. Li plouen unes respostes extenses, que
dupliquen i tripliquen l'extensió del seu text. Arguments, rèpliques,
raonaments. El més lluminós dels quals és : ja ha passat el temps de la
racionalitat i del diàleg. L'adjectiu que no li diuen però que es percep
oscil·la entre ignorant i traïdor.
Hem retornat al
temps del botifler. Tan senzill, tan fàcil. Ja no goso tornar a llegir
aquelles pàgines de Stefan Zweig.
Fins fa ben poc
hauria jurat que les societats democràtiques d'Europa i del segle XXI mai no
creuarien de nou la porta que du a les banderes plenes de vent. I molt menys
encara que oblidarien –en nom dels somnis-- les escoles sense mestres o els
hospitals sense metges ni infermeres. Els nens i nenes sense esmorzar. Ja ho
arreglarem després, em diuen. Això mateix ho vaig dir en un blog, i vaig
rebre una resposta laberíntica. Al
final de la qual em deien:
si tant et preocupa la fam infantil, deixa de
fumar i dóna els diners que gastes en tabac perquè els nens tinguin menjar.
I vet aquí.
Inesperadament, aquesta és la Catalunya on visc avui.
Certament, Lluís, aquesta Catalunya d´avui sembla que vol evadir-se dels problemes reals amb solucions imaginàries. Zizek, polèmic filòsof actual, deia que el nacionalisme era la patologia de la democràcia. Patologia en el sentit de passió. Potser ens falta la passió dún projecte emancipador real i l´esquerra també té aquí la seva responsabilitat. En tots cas hem de construir entre tots un projecte que il·l·lusioni sense crear il·lusió.
ResponderEliminarLuis, crec que Zizek és un dels pensadors de referència en els nostres temps, i tant de bo hagués estat més difós i llegit al nostre país. Hem de ser capaços de crear un preojecte de futur sense "il·lusions", perquè aquestes il·lusions oníriques només ens porten a un nou desastre, malgrat que sigui un desastre ja conegut. No hi ha futurs il·lusionants, sinó futurs compartits i propostes col·laboratives.
ResponderEliminarEl problema en que ens trobem és que la no acció i la continuïtat en l'statu quo actual no aporta res. Jo em faig les preguntes abans i crec que les esquerres haurien de donar una alternativa seriosa en projecte de Constitució de quin Estat nou es vol tant espanyol com català. Aquest projecte de Contitució hauria de ser realista i asumibles per una àmplia majoria i no utopies poc concretes. Sinó hi ha una alternativa tant el marxar com el quedar-se és una qüestió de sentiments. No val a dir que només són irracionals els independentistes.
ResponderEliminarTens raó Lluís, però fixat que jugava amb el doble sentit de la paraula "il·lusió" que significa també entusiasme. El vell Freud tenia raó quan parañlava de que la il·lusió és sempre la formulació d´un desig. I no es tracta de jugar amb el desig impossible sinó en el possible. I aquí podríem parlar de l´aspecte negatiu ( té de positius i molts) del maig del 68.
ResponderEliminarD´acord amb el que dius Galderich i tornem al que deiem abans. I ha que ser possibilista però no conformista.
Salut
40 anys de dictadura donen per molt i més si la teva infància, adolescència i edat adulta han passat durant ells. Un cop mort el llop de senilitat i al llit entubat per allargar viure de la bicoca els seus adeptes, arribà la transició, això sí cap al mateix règim però amb collarets diferents. Uns quants que sortiren pels carrers denunciant aquestes males arts i reclamant drets d’identitat, de seguida els feren callar amb raonaments d’ara tot s’arreglarà, no maregeu la perdiu el que importa és desenvolupar-nos com a país en un estat fort com és el projecte de la nova Espanya, bla, bla , bla, bla, bà....
ResponderEliminarPot ser que els que encara continuïn vius d’aquest quants que sortiren pels carrers s’adonin que no els mancava raó quan ara, els seus fills o nets surten també al carrer juntament amb més gernació exigint el que ells demanaven quan també patien i molt, les conseqüències de la misèria en pròpia carn o de l’entorn pròxim i, per això mateix, per dignitat pròpia i aliena, ara la folia independentista simplement ha sofert un augment d’adeptes i, en cas d’aconseguir sortir se’n, segur que més endavant les preguntes que tant tenallen a alguns, ells no deixaran d’anar-se-les fent.
És evident que la "transició" té un compnent molt elevat d'estafa, i que per tant de forma cíclica la gent surti de nou al carrer per demanar un canvi en les estructures del poder i de les relacions entre estat i individu.
EliminarL'augment de l'independentisme, però, no crec que es pugui observar tan sols com un impuls de les generacions joves, perquè s'impulsa també des de sectors d'edat més avançada i paradoxalment de sectors acomodats al poder.
Històricament, l'independentisme pren força en situació de fallida econòmica o tècnica de l'estat i perd força en etapes d'equilibri, progrés social i millores del benestar, sembla lògic però no és banal, caldria analitzar-ho.
Per a mi, el més sorprenent de tot és que ara s'expressi de forma tan irracional i eufòrica (amb similituds i contacte obvis amb l'auge del "barcelonisme" futbolístic), que anul·li debats previs (quin model d'estat vol ser Catalunya) i que sembli tan insensible als problemes socials.
De tota manera no sóc polític ni tinc cobeixements per a l'anàlisi sociològica, tan sols volia expressar les emocions i els dubte que em genera l'espectacle, i oferir aquest punt de vista com una dada més.
Hola cap i Lluís,
EliminarJo tinc 59 anys, vaig viure el final del franquisme i vaig participar ( pitjor o millor, aquest és una altre tema) a la lluita antifranquista. Comentant amb alguns amics de l´època que viuen a pobles em comenten que les banderes independentistes estan ara en casas de famílies benestants que durant el fraqnuisme no van fer res.
És a dir, que segurament no té gaire a veure la lluita de llavors amb l índependentisme d´ara. Els que vam patir el franquisme, la majoria, no crec que participem d´aquest moviment independentista. Jo cre que l ésprit del PSCUC, partit majoritari, o inclús de l ´Assemblea de catalunya era més federalista que independentista.
Comparteixo la ianalogia de Lluís amb l´eufòria que desperta el barça i això és el que resulta precocupant, efectivament.
Salut
Estem d'acord, i a mi també m'ha arribat la mateixa informació, de manera que ja és una dada a tenir en compte. Entre alguns independentistes actuals hi ha persones que mai no van fer res contra el fraquisme o que directament s'hi sentien còmodes. Quan he comentat la dada, els independentistes no s'han sentit gens molestos i en fan una lectura positiva: demostraria la transversalitat i la capacitat integradora del moviment. A mi, però, em resulta inquietant i em fa pensar en la memòria feble i en l'escassa dimensió social i transformadora del projecte.
EliminarA part dels psuqueros i dels assambleistes (entre els que hi havia el sector per la ruptura, en xirinacs ho tenia clar) unes quantes persones amb tendències llibertàries, anàvem per aquí i per allà intentant sobreviure sense que unes tendències integradores t’engolissin els principis pels quals havies apostat, per la qual cosa sovint t’adonaves, o creies fer-ho, dels sincers i dels entabanadors, avui em mereixen tot el respecte els d’omnium i els de la cup. :
ResponderEliminarhttp://ca.wikipedia.org/wiki/Assemblea_de_Catalunya
Durant la dècada dels setanta l'Assemblea de Catalunya va ser el principal marc de coordinació de la resistència social contra la dictadura i va liderar i organitzar les principals mobilitzacions populars de l'època, amb un nombre incomptable d'actuacions; entre les quals les concentracions pacífiques de Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973), que foren dissoltes per la policia.[1]
Va arribar un punt que es va veure la necessitat de crear una Assemblea d'Intel•lectuals per agrupar les personalitats individuals diverses. El 1973, precisament durant una reunió d'aquest organisme, les forces policials de la dictadura irromperen a la parròquia de Santa Maria Mitjancera i van aconseguir detenir 113 dels participants, uns famosos fets coneguts com la "Detenció dels 113".[1]
Però sobretot cal destacar les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona, poc després de la mort del dictador Franco,[1] i del primer onze de setembre no clandestí aquell mateix any a Sant Boi de Llobregat amb una multitudinària manifestació. Malgrat les divisions entre els partidaris del rupturisme i de la transició pacífica, una fita important aconseguida fou la coalició Entesa dels Catalans que assolí 15 senadors a les eleccions generals espanyoles de 1977. Però segurament l'acció més important de l'Assemblea de Catalunya fou la campanya"Volem l'Estatut!" per a aquelles eleccions: Quan es constituí l'anomenada "Assemblea de Parlamentaris" que havia de redactar un nou estatut d'autonomia, els grups que havien aconseguit representació parlamentària van optar per dissoldre finalment l'Assemblea de Catalunya.[1] No obstant això alguns grups minoritaris però molt actius van mantenir l'Assemblea com una plataforma unitària des d'on defensaven una ruptura democràtica i no l'inici d'aquell procés de reforma política.[1]
Tens raó, cap, el panorama era molt més ampli. Jo mateix estava a la Lliga Comunista, organització esquerranista en el pitjor sentit que apuntava Leni. De totes maneres vaig aprendre política i vaig lluitar contra el franquisme. Nosaltres deiem que demanar l´estatut d´autonomia era poc i demanaven el dret d´autordeterminació,. però era pura retòrica. En realitat no ens importava massa el tema i el gran teòric del grup va fundar més tard un grup espanyolista.
ResponderEliminarEn tot cas havien molts lluitadors que es movien fora de l´Assemblea de Catalunya, entre els quals els llibertaris. Com saps, la CNT va arribar a ser una alternativa imporatant al PSUC i a la pròpia Assemblea de Catalunya.
Els independentistes existien, eren lluitadors pero una minoria.
En tot cas la conclusió és que el moviment independentista actual no recull qüestions pendents del moviment antifranquista. El que si queda i quedava pendent és la lluita per una democràcia real.