FEDERALISTES 2030-2050: "Més units, més forts" (per Gonçal Berastegui)

La resposta de les democràcies aliades exigeix operativitat i recursos per fer front a l’agressió de Putin. És l’hora del ‘moment hamiltonià’ de la defensa comuna.

“Divide et impera”, o en la seva possible versió original en grec, διαίρει καὶ βασίλευε (“diaírei kaì basíleue”), és, des de fa anys, la màxima no oficial del règim rus, i la seva principal estratègia, interior i exterior, per dur a terme la “restauració” del que Putin, un ultranacionalista irredemptista i agressiu, considera l’esfera d’influència històrica de la gran “pàtria russa”. “Divideix i venç” no és, doncs, només un lema, sinó una estratègia perfectament tangible dissenyada per afeblir la solidaritat, la fraternitat i la lleialtat entre persones i entre societats, permetent aïllar i debilitar un objectiu abans d’atacar-lo amb tota la força d’una gran potència.

La Rússia de Putin és una federació en nom, però és en realitat una autocràcia governada amb mà de ferro per un líder absolut de voluntat inqüestionable que, després de dècades de purgues, intimidació i crims, no compta amb cap contrapoder. Dirigeix una gran potència, utilitzant la seva dimensió – en territori, en força militar i en recursos energètics – per aconseguir els seus objectius mitjançant el doblegament violent dels seus adversaris, els quals busca aïllar i debilitar prèviament.

Precisament, tot i ser president d’una federació que és en realitat una autocràcia, Putin és enemic del federalisme, perquè maximitza la solidaritat, la lleialtat, la fraternitat i la unitat en la pluralitat, qualitats que poden reunir una força capaç d’oposar-se amb èxit a la seva agressió ultranacionalista.

Ho hem comprovat repetidament en les setmanes prèvies a la invasió russa, amb intents de debilitar, fragmentar i desligitimar tots els organismes d’esperit federal o quasi-federal que el Kremlin ha identificat com adversaris.

En primer lloc, el règim rus s’ha negat sempre a acceptar la Unió Europea com a interlocutor. Al contrari, va remetre missives a les 27 capitals deliberadament per separat, i el seu Ministre d’Exteriors, l’avui sancionat Serguei Lavrov, va protestar enèrgicament quan aquestes van ser respostes amb una única carta de l’Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. La forma de la negociació era més important que les irracionals demandes que contenia. De nou, no es tracta de quelcom casual. La Unió Europea representa tot allò que Putin menysprea: una fortalesa de la democràcia i de l’estat de dret construïda per evitar que les seves fronteres interiors tornessin a ser mai redibuixades amb la violència.

Putin és enemic del federalisme perquè aquest representa la solidaritat, la lleialtat, la fraternitat i la unitat en el pluralisme, qualitats que poden reunir una força capaç d’oposar-se amb èxit a la seva agressió ultranacionalista. 

En segon lloc, l’ONU, el fòrum mundial dissenyat per resoldre tot conflicte entre estats de manera pacífica, també ha rebut el menyspreu d’un règim rus que ostenta la presidència de torn del seu Consell de Seguretat, del qual Rússia és, a més, membre permanent amb dret de veto. Putin no només ha violat – repetidament i des de 2008 – l’Article 2 de la Carta de les Nacions Unides, que consagra la integritat i independència dels estats enfront l’ús de la força. També va fer servir el debat d’emergència del Consell de Seguretat per alimentar falsament l’expectativa d’una resolució diplomàtica, fins al mateix instant en què emetia la declaració televisada anunciant la invasió.

En última instància, el Kremlin ha situat l’OTAN com la suposada gran amenaça a la seva seguretat, tot i compartir, des del 1997, un diàleg institucional amb l’aliança, formalitzat des del 2002 en el Consell OTAN-Rússia, en el qual s’ha desenvolupat la cooperació durant les darreres dues dècade, incloent, entre d’altres, col·laboració antiterrorista. En aquesta narrativa, Putin busca novament evitar que els estats que podrien aspirar a unir-se a l’aliança – no només Ucraïna, sinó Suècia o Finlàndia – puguin beneficiar-se de la protecció que brinda el seu Article 5, que consagra la defensa col·lectiva, compromís que impediria que Rússia pogués intervenir-hi per la força sense desencadenar una resposta de tots els aliats.

Cal dir-ho clarament: poder intimidar els estats sobirans més petits que l’envolten sense risc de represàlies militars directes, i no cap altre motiu, és el que ha dut Rússia a antagonitzar amb l’OTAN en el segle XXI – que no és sinó una aliança d’estats sobirans basada en la lliure associació, i construïda sobre una arquitectura d’estil federal amb un Consell Atlàntic representatiu de tots els seus membres, un Secretari General electe, i un comandament operatiu comú, unificat i solidari dirigit pel SACEUR (Comandant Suprem Aliat per Europa). Si tants estats sobirans antigament membres del Pacte de Varsòvia o de l’URSS han optat per unir-se a l’OTAN – per voluntat democràtica i lliurement, no ho oblidem mai – és perquè, des del seu ascens al poder, Putin mai ha amagat el seu anhel de reconstruir una esfera d’influència que li permeti intervenir en els estats que en formessin part, reduïts a protectorats de la “gran Rússia”. Aquesta, “restauració” imperial i irredemptista és simplement incompatible amb la democràcia, la llibertat, el pluralisme o l’estat de dret.

La invasió d’Ucraïna ha fet saltar pels aires dècades d’ordre internacional basat en les normes. En conseqüència, la resposta de les democràcies aliades exigeix operativitat per dur a terme respostes tangibles. Operativitat per desplegar sancions, per dur a terme un aggiornamento de les capacitats de seguretat i defensa dels estats europeus davant l’agressió autocràtica, ultranacionalista i irredemptista de Putin. Operativitat que requereix col·laboració i coordinació.

És hora, per tant, de reforçar decididament totes les organitzacions col·lectives que Putin ha buscat debilitar per facilitar la consecució dels seus objectius. Ara més que mai hem d’accelerar la federalització d’una Unió Europea cohesionada i plenament operativa, amb una única veu monolítica, dotada dels recursos econòmics, materials i operatius necessaris per a fer front al desafiament més greu a la pau a Europa des de 1945. Ara més que mai hem de reforçar el compromís amb l’OTAN, dotant-la de capacitats creïbles que dissuadeixin el Kremlin de seguir en aquesta trajectòria, vist que la dissuasió creïble és l’única estratègia capaç de forçar el règim rus a  negociar de manera honesta i de recuperar, així, la via diplomàtica. Ara més que mai s’ha de demostrar la cohesió de les democràcies i la soledat de Putin en l’Assemblea General de l’ONU.

El federalisme és avui, doncs, també una eina estratègica de seguretat i defensa – l’única capaç de reconciliar la necessitat de massa crítica amb la diversitat pròpia d’una societat lliure i democràtica. Ho és ara com ho va ser en la formació dels Estats Units. No podem oblidar que Alexander Hamilton, pare del federalisme modern, no només va federalitzar el deute adquirit pels estats durant la Guerra d’Independència com a primer Secretari del Tresor. També va ser Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit dels EUA i gran impulsor de la seva operativitat, en contraposició amb les fragmentades milícies de cadascun dels estats, com a eina de defensa de la jove república, amenaçada llavors per les potencies colonials i imperialistes europees. Després del moment hamiltonià que vam viure a Europa ara fa menys de dos anys amb la primera emissió de deute mancomunat com a resposta a la pandèmia, és imprescindible ara, doncs un moment hamiltonià en la defensa comuna de les democràcies aliades.

Epíleg per l’esperança: La democràcia, el pluralisme i el dret prevaldran davant l’autocràcia agressiva. No només per la seva legitimitat i per l’inherent atractiu que suposen per les societats que aspiren a la llibertat i la prosperitat, sinó perquè són models organitzatius molt més efectius en la presa de decisions que la cultura de la por. El pensament crític i la capacitat de rectificació, incompatibles amb els règims personalistes i autocràtics, són eines fonamentals en la gestió de crisis. Ho demostren incomptables exemples històrics, des de la victòria de les descentralitzades legions republicanes romanes enfront la granítica falange macedònica a Cinoscèfales, fins a la omertà i la promoció de la incompetència en la burocràcia soviètica que van dur al desastre de Txernòbil – enclavament que és de nou, tristament, d’actualitat.

FEDERALISTES 2030-2050: "Una Europa federal per combatre la competència fiscal a la baixa" (per Eugenia di Pólito)

A Europa ens trobem actualment amb diversos desafiaments, anomenar-los tots seria fer una llista ben llarga, i és per això que és important crear un ordre de prioritats en l’agenda política i en el debat públic sobre què es essencial tractar i quan. En els últims anys, el focus del debat s’ha posat en el canvi climàtic, la pandèmia, per raons òbvies en els darrers dos anys, l’eficiència energètica i la inflació, la digitalització, la recuperació econòmica, la migració (tot i que val a dir, molt puntualment), i per últim la competència fiscal.

Malauradament, també és un tema que es tracta de manera puntual, quan hi ha una reforma la vista o quan apareix una nova data que posa en relleu les grans diferències entre les contribucions d’empreses i persones físiques. I és en aquest moment quan tornem a replantejar-nos si ho estem fent bé, i realment tenim un sistema fiscal just, progressiu i eficient.

És ben sabut que la resposta clau per implantar un sistema fiscal que satisfaci a tots els agents econòmics i polítics és complicat. De fet, sembla gairebé impossible, ja que si analitzem els diversos sistemes que trobem al món, a tots hi trobarem, molt probablement, un tret millorable. I Europa no n’és l’excepció.

Com a dada, a nivell global portem anys observant la tendència a la baixa que segueix l’impost sobre societats, l’impost que grava els beneficis de les corporacions privades. Aquest impost ha disminuït anualment, i si res canvia, així ho seguirà fent, a tot el món, és una tendència global. Naturalment, a Europa també trobem aquest patró fiscal, qüestió que posa en relleu que la regió busca atraure capital a través d’allotjar les grans empreses i poder així injectar a l’economia europea un ingrés extra.

Però, quin és el motiu d’aquesta tendència a la baixa? En primer lloc, donada la globalització, en els últims anys ha augmentat el nombre d’empreses multinacionals. Algunes d’aquestes empreses, cal recordar, poden arribar a tenir uns ingressos superiors al PIB de certs països petits, expandeixen les seves operacions a través de diversos països: localitzant normalment les seus en aquells més desenvolupats i la manufactura en d’altres en vies de desenvolupament, donats els seus avantatges en els costos. Aquestes empreses multinacionals, cada vegada més tecnològiques, tenen una gran capacitat de moure el seu capital, tret que els permet, en cas de no resultar suficient les condicions fiscals d’un país, poder marxar al país veí sense grans complicacions. Aquesta situació crea, com és evident, una gran competència entre els països, que entraran en guerres fiscals per tal d’oferir les millors condicions fiscals i atraure aquestes multinacionals. En el context d’Europa, ens trobem exactament amb aquesta situació, alguns estats aconsegueixen emportar-se el “premi” allotjant grans multinacionals donades les oportunitats que els brinden.

Així doncs, en el llarg termini, ens trobem com a Europa s’ha disminuït considerablement l’impost de societats gravat a les corporacions, arribant a una mitjana del 20% que es tributava al 2020, en comparació amb gairebé el 45% al 1980. En quaranta anys, s’ha rebaixat a més de la meitat, tal i com veiem en la gràfica a continuació.

Font de la gràfica: TaxFoundation

Per què una Europa federal hi podria fer front? En fet d’actuar de forma conjunta com una Federació, tenint una legislació en comú tota la Unió Europea, dotaria la regió d’un caràcter més fort i resistent vers les exigències de les grans corporacions. El poder d’Europa, donat el seu extens i divers mercat, el poder adquisitiu de la població, i els patrons de consum europeus, són una gran oportunitat per a les grans corporacions, a qui també els interessa el mercat europeu. Sota una Federació, Europa tindria les eines necessàries per negociar una política fiscal justa i progressiva, que no sigui absorbida pel consumidor final i que permeti a la regió finançar les polítiques i la despesa públiques.

FEDERALISTES 2030-2050: "La via valenciana i balear" (per Marcel Vidal Calzada)

(Publicat originalment a El Triangle)

Un dels grans objectius del moviment independentista català, des de l’inici del procés, ha estat mirar de convèncer a la societat catalana que l’Espanya actual és hereva del franquisme, irreformable, homogènia i que no respecta la diversitat social, política, lingüística i cultural dels territoris que la componen. Durant els governs de Rajoy, les veus socials i polítiques que a la resta d’Espanya intentaven bastir ponts amb la societat catalana quedaven silenciades per la intransigència independentista i per una dreta espanyola que utilitzava constantment Catalunya com una arma electoral. 

Els temps polítics, però, han canviat (i molt). D’una banda, l’independentisme, tot i mantenir la majoria al Parlament, va perdre gairebé 640.000 vots en les darreres eleccions autonòmiques. Aquest element i el gir estratègic d’ERC al Congrés (en molta menor mesura al Parlament) van ser els primers símptomes del fracàs i l’esgotament del projecte independentista. 

D’altra banda, l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa ha estat cabdal per rebaixar la tensió social i política, i per iniciar un diàleg amb la Generalitat que, ja de per sí, és una victòria de la democràcia, perquè és el triomf de la paraula, l’acord i el pacte front la negació de l’altre, la intransigència i la crispació constant. 

L’actual deriva del PP (cada cop es troba més proper als postulats de Vox i cada vegada més lluny de la democràcia cristiana defensada per líders europeus com Angela Merkel), i la gestió i actitud de Díaz Ayuso no deixen de ser recordatoris que la situació de distensió pot ser un miratge en cas que les forces polítiques conservadores i ultraconservadores sumin majoria després de les properes eleccions generals. I, per tant, un avís que aleshores no hi haurà ni diàleg ni res.

Amb tot, la pandèmia i el canvi del clima polític i social han comportat que guanyin pes veus com les dels presidents Ximo Puig i Francina Armengol. Ambdós han apel·lat darrerament a la recuperació de la fluïdesa institucional amb la Generalitat i a la descentralització d’institucions estatals. Al mateix temps, han traçat un discurs que busca la concòrdia, l’entesa i la defensa d’una Espanya plural, diversa i federal. El relat que han teixit xoca frontalment, a més, amb l’Espanya en blanc i negre que ha dibuixat l’independentisme. El discurs dels mandataris valencià i balear recorda al que va construir l’expresident Pasqual Maragall a principis de la dècada dels 2000 i que buscava, com ara el de Puig i Armengol,  la unió entre sensibilitats polítiques diferents. 

És evident que els camins que han ofert Puig i Armengol a les societats valenciana i balear són molt més complexes que el que planteja Aragonès a la catalana. Però davant la complexitat social i política de les societats actuals calen respostes i polítiques que no simplifiquin la realitat. Reduir-ho gairebé tot, com fa Aragonès, a una votació de Sí/No resulta enormement temerari. Només cal veure les conseqüències econòmiques i socials del Brexit perquè un se n’adoni de la inconsciència que va cometre David Cameron al convocar el referèndum.  

Aragonès faria bé de correspondre als oferiments de Puig i Armengol sumant-se a la via de l’acord i el pacte. Sumar, en un moment polític com l’actual, amb la Comunitat Valenciana i les Illes Balears per tenir un finançament autonòmic just, lluitar contra el dumping fiscal propugnat per Isabel Díaz Ayuso, defensar trets culturals i lingüístics comuns o apostar pel Corredor Mediterrani resulta cabdal per revertir el tancament de Catalunya dels últims anys. 

A més, vist el panorama polític, no hi ha gaire més opcions (viables). Tot i això, el president català hauria de ser conscient que el moment és ara, perquè els comicis que se celebraran en algunes autonomies el proper any poden fer variar les peces del taulell polític i que, en conseqüència, sigui molt més complicat acordar amb els territoris amb els que hi ha més interessos en comú. 

Com va assenyalar Ximo Puig en el seu discurs de cap d’any, “el que necessitem és sumar, amb la paraula serena i sense crits”. En aquest sentit, la Generalitat ha de triar si vol polaritzar amb la Comunitat de Madrid o si vol adherir-se a un projecte que, des de la paraula serena, la diversitat i el pluralisme, cerca la unió en qüestions fonamentals per la prosperitat econòmica i social. Obrir o tancar Catalunya. La pilota està a la teulada d’Aragonès.  

FEDERALISTES 2030-2050: "La pandèmia amplia conceptes" (per Eloi Guerrero)

Molt s’ha escrit entorn la resposta europea davant la pandèmia i la gran passa endavant en termes federals que suposen els fons Next Generation i la resta de mecanismes de resposta mancomunada. En aquest cas, la compra conjunta de vacunes per part de la Unió Europea, tot i que potser una de les accions més òbvies i que va requerir menys pedagogia, és una decisió que es pot prendre com a referent per a justificar plantejaments federalitzants per encarar altres conjuntures a què ens enfrontem com a Unió. 

De bon principi els estats membre van assumir que la posició de compra de tota la unió era incomparable a la del estats per separat i, alhora, van copsar l’efecte igualitari que exerciria un ens central encarregat de repartir les dosis en funció de la població de cada estat. Els efectes perniciosos a la unitat i a la concepció de societat europea que s’haguessin derivat d’una lluita desfermada per aconseguir més dosis haurien suposat un míssil a la línia de flotació del projecte federal europeu.

Ara, i des de fa mesos, la Unió s’enfronta a un període de tensió en termes energètics primordialment marcat pel subministrament de gas natural. Els aspectes geopolítics d’aquesta situació són innegables i les mirades es dirigeixen, a gran part de la Unió, cap a Rússia. Malauradament, el fet que fins ara cada estat membre ha negociat per separat el seu subministrament suposa, de moment, un potent inèrcia contrària a la òptica federal que ja s’ha aplicat amb les vacunes. Però, alguns estats i entre ells el nostre, ja han elevat a la Unió la necessitat d’afrontar la compra de recursos energètics aplicant el mateix raonament. No és ja que la força negociadora de tota la Unió és incomparable a la de la desbandada sinó que el preu desbocat d’un recurs com el gas comporta riscos per a l’estabilitat global de la indústria europea. L’envergadura del repte energètic fa completament necessària una resposta federal pel subministrament d’un recurs escàs al nostre territori. En el cas de les vacunes, la pressió de la pandèmia i la inexistència d’un sistema anterior de subministrament van facilitar l’exercici de la força conjunta de la Unió. Ara, el precedent positiu i la pedagogia federal han de ser capaços de vèncer les resistències internes, relativament acomodades en una visió estatal del problema.

És aquesta una situació similar (salvant certes distàncies) a la que van debatre Willy Brandt, Bruno Kreisky i Olof Palme en un seguit de cartes i converses entre 1972 i 1975 recollides en el llibre La Alternativa Socialdemócrata (1977). El diàleg s’emmarca en un ambient de col·laboració entre els tres líders per definir les aspiracions polítiques de la socialdemocràcia però s’hi recullen converses referides a la crisi del petroli de 1973. Els tres dirigents s’intercanvien les seves inquietuds i  quines mesures estan aplicant en els seus respectius estats. Cadascú, pel seu estat, de forma independent. Sota la concepció que cada estat ha d’afrontar la manca de petroli de forma autònoma. Però, en les seves paraules, especialment en les de Brandt s’albiren intencions d’aprofundir en la dimensió social de la llavors anomenada Comunitat Europea. Una crida a passar d’entendre el concepte societat de forma estatal per fer-ho de forma europea. Amb la compra de vacunes i la resposta econòmica a la pandèmia ja s’ha demostrat que el terme societat ja té un significat europeu per a molts de nosaltres. És imprescindible que aprofitem aquestes concepcions per evitar que les barreres enderrocades per la pandèmia es tornin a construir.

FEDERALISTES 2030-2050: "L'empetitiment de Catalunya" (per Marcel Vidal Calzada)

(Publicat originalment a Eix Diari)

L’empetitiment i el tancament que viu Catalunya des de fa més d’una dècada sembla no tenir final. Els fets polítics dels darrers dies i les darreres setmanes mostren que, mentre la majoria de regions i països del nostre entorn avancen en la direcció de prendre decisions col·legiades i consensuades en fòrums multilaterals, Catalunya segueix obcecada en el seu camí d’adoptar les decisions de forma individual i sense participar en la majoria de reunions on hi ha representants d’altres administracions autonòmiques.  

És preocupant, en aquest sentit, que el president Pere Aragonès (val la pena recordar que és el president de totes i tots els catalans) declinés assistir la setmana passada a la reunió que es va celebrar a Saragossa amb empresaris d’Aragó, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Catalunya, i on també hi van participar els presidents Javier Lambán, Ximo Puig i Francina Armengol. Per molt que hi anés Laura Vilagrà, consellera de la Presidència de l’executiu català, el missatge que s’envia és que una reunió organitzada per les patronals de les quatre comunitats autònomes, i on hi assisteixen els respectius presidents, no és suficientment important perquè hi vagi el màxim representant de Catalunya.  

En altres paraules, l’actitud de Pere Aragonès denota un menyspreu cap als seus homòlegs autonòmics, cap als interessos econòmics de Catalunya i cap al seu propi càrrec. A tot això cal afegir-hi la manca de voluntat del president català de participar en les reunions multilaterals on s’ha de debatre una possible reforma del finançament autonòmic. És que són poc rellevants unes trobades on, al cap i a la fi, s’aborden els recursos econòmics que aniran destinats als serveis públics dels catalans i les catalanes? Tot plegat, lamentablement, és la constatació que la decadència i la pèrdua d’oportunitats continuen plenament vigents a casa nostra.   

Mentre això passava, la resta del món no es paralitzava mirant que feia la societat catalana. A Roma, per exemple, el G-20 es comprometia a impulsar un impost global d’un 15% a les multinacionals (després de la reclamació efectuada per un total de 136 països), acordava limitar l’escalfament del planeta a 1,5 graus o a reforçar la vacunació contra el coronavirus en aquelles zones del món més pobres. 

Si bé és cert que alguns col·lectius i algunes entitats veuen insuficients els acords assolits i que caldrà seguir de ben a prop la seva materialització, la realitat és que la trobada i els objectius plantejats són ja una victòria en si mateixos. L’existència d’un espai com el G-20 (malgrat que tots els països que el conformen no són democràcies) és un fet positiu, ja que permet poder abordar la complexitat de les problemàtiques actuals des del poder de la paraula, el diàleg i l’acord. I en els temps que corren de monòlegs, intransigència política o guerres comercials és un fet a celebrar.

Els objectius plantejats són una victòria del multilateralisme sobre el nacionalisme a l’hora de donar una resposta a les crisis globals que s’estan produint al planeta. És la victòria del progrés social i econòmic col·lectiu sobre l’individualisme. I és que, tal com va afirmar el primer ministre italià, Mario Draghi, el multilateralisme “és la millor resposta” als problemes que tenim en l’actualitat. O, en paraules de Ximo Puig en un article aquest dilluns a La Vanguardia: “En aquest nou mapa d’escales globals, l’equació és clara: Qui va sol, perd; qui suma aliats, guanya”. Doncs això.    

 

Ser, o no ser (per Pedro Jesús Fernández)

To be, or not to be, aquesta és la qüestió.

Milers de vegades hem escoltat aquesta expressió, si bé és possible que no tothom sàpiga que és la primera frase del monòleg del personatge Hamlet de l’obra Hamlet, príncep de Dinamarca del dramaturg anglès, William Shakespeare.

Diuen els entesos en l’obra del gran autor anglès que aquesta locució representa la pregunta essencial de l’experiència humana davant les tensions que es produeixen entre la voluntat i la realitat, si bé, en aquest cas, s’aplica a la consideració d’optar entre la vida i la mort.

L’objecte d’aquestes línies no és analitzar com s’ha d’interpretar el significat que la frase amaga, sinó que l’utilitzem com a pretext per fer-nos una altra pregunta recurrent sobre si té actualitat i continua vigent el terme ser d’esquerres o bé, actualment, ja no té sentit.

Ser o no ser d’esquerres, aquesta és la qüestió?

Buscant informació trobo que el terme esquerra té el seu origen en la votació que va tindre lloc el 28 d’agost de 1789 a l’Assemblea Nacional Constituent, sorgida de la Revolució Francesa, en la que es discutia la proposta d’un article de la nova Constitució que establia el veto absolut del rei a les lleis aprovades per la futura Assemblea Legislativa.

Els diputats partidaris de mantenir els privilegis reals, es a dir el poder absolut del rei, es van situar a la dreta del president de l’assemblea. Els diputats partidaris de la sobirania del poble per sobre de l’autoritat reial, es van situar a l’esquerra.

Per això, el terme esquerra va quedar associat a les opcions polítiques que propugnaven el canvi polític i social, mentre que el terme dreta va quedar associat a les que es van oposar als canvis.

D’aquí que també es parli de progressistes i conservadors, però no entrarem a considerar si ser progressista vol dir ser d’esquerres o si tots els conservadors són de dretes.

Actualment, les persones d’esquerres, majoritàriament, defensem el benestar social o comú i apostem o lluitem per a garantir que tothom tingui les necessitats bàsiques cobertes,  més enllà de la capacitat econòmica de cada persona, sent l’Estat qui ha de vetllar per assegurar aquest objectiu, tal com es recull a l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, on es diu que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.

Per això diem que les persones o governs d’esquerres han de treballar per generar un benestar del que puguin beneficiar-se totes les persones. Això significa que per aconseguir-lo tothom ha de pagar impostos, sent els més rics els que paguin més, aplicant el concepte de redistribució de la riquesa.

És interessant no oblidar l’article 128 de la Constitució espanyola que diu: Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general.

Per les persones d’esquerres la igualtat i la democràcia són principis fonamentals en una societat moderna, mentre que per a la dreta la llibertat i els privilegis d’una minoria són el valors fonamentals.

Per això, les persones d’esquerres defensem el republicanisme i les llibertats civils, mentre la dreta defensa la desigualtats i la monarquia, entre altres arcaismes.

Les persones d’esquerres ens oposem a les desigualtats i a les injustícies i reaccionem davant els abusos i la prepotència de les dretes.

Ser d’esquerres és no ser de dretes.

Ser d’esquerres és tenir consciència social i anteposar el bé comú per sobre de l’interès personal. Per això, les persones d’esquerres defensem els serveis públics i estem en contra de les privatitzacions de serveis essencials com l’educació, la sanitat, la dependència, les pensions, etc.

Ser d’esquerres no només és la senyal d’identitat que defineix l’essència d’un col·lectiu sinó també una forma de ser i actuar per aconseguir el progrés de la societat a través de valors com la cooperació, la solidaritat, la fraternitat, etc.

Ser d’esquerres és voler canviar aquest sistema de vida per un altre que sigui just i realment democràtic.

Evidentment, tenir un govern d’esquerres no sempre és garantia de progrés o tenir un de dretes d’estancament. Al llarg de la història hem vist com el comportament d’alguns dirigents polítics han traït a la classe que representaven i han legislat en contra de la majoria de la societat i a favor d’una minoria privilegiada. També hem vist com alguns partits polítics incomplien els seus programes electorals i s’oblidaven dels seus compromisos.

Ara bé, malgrat la manca de coherència i honestedat d’aquells que hem confiat, més enllà dels discursos de la dreta o proclames incendiaries de l’ultradreta, és evident que si es vol que una societat avanci, cal continuar lluitant pels valors de la justícia i de l’equitat.

Per això, ser d’esquerres és treballar per una societat més justa i sostenible, perquè un altre món és possible. I no hem d’oblidar que qui perd els seus orígens perd la seva identitat.

Cridem qui som i que tothom ho escolti, escrivia Miquel Martí i Pol.

FEDERALISTES 2030-2050: "Vacunes i federalisme" (per Marcel Vidal Calzada)

Una de les poques certeses de la pandèmia que estem vivint actualment és que, fins que tota la població mundial no estigui vacunada, difícilment podrem recuperar la normalitat (o el que enteníem com a tal) prèvia al coronavirus. Però perquè això passi cal, certament, reforçar la vacunació en aquelles regions i en aquells països que tenen un percentatge més baix de persones amb la pauta completa. En altres paraules, es fa més necessari que mai que els països que tenen unes economies més robustes garanteixin la vacunació de les zones més pobres del món. Si bé és cert que fins avui en dia s’han implementat mecanismes que tenen com a objectiu principal l’adquisició i la distribució equitativa de les vacunes (com ara el fons COVAX), la realitat és que, per exemple, només el 7% de la població africana està immunitzada. 

És una bona notícia, en aquest sentit, que el G-20 tingui la voluntat de dedicar més recursos econòmics per tal d’afavorir la immunització dels països més pobres. 

Resulta evident que la pandèmia i la vacunació contra el coronavirus han trastocat per complet l’ordre mundial que hi havia abans de 2020. Eslògans com “Primer Amèrica” no només han quedat obsolets, sinó que s’han demostrat totalment allunyats de la realitat. La crisi sanitària i, sobretot les vacunes, han assenyalat que o la humanitat actua com una única col·lectivitat, més enllà de les fronteres de cada país, o difícilment ens en sortirem. Dit d’una altra manera, o tota la població dels diferents països té accés a les vacunes o s’aniran creant noves variants que no només posaran en perill la salut pública d’una zona sinó que posaran en risc altres regions i països.  

Al meu entendre, la covid-19 ha evidenciat que les velles fórmules nacionalistes no tenen sentit ni donen resposta als reptes actuals. Posem pel cas, seguint la lògica del “Primer Amèrica”, que un estat opta per vacunar només la seva població i no invertir ni un euro en la immunització dels països que presenten uns majors índexs de pobresa. Doncs bé, aquest país hauria de tancar permanentment les seves fronteres si volgués sobreviure sanitàriament, i esperar a una hipotètica vacunació de la resta de la humanitat per reobrir-les. Tot i això, se li faria molt difícil (per no dir impossible) mantenir l’economia a bon ritme, ja que la gran majoria de països, com a conseqüència de la globalització, depenen, en bona part, dels intercanvis socials, econòmics, polítics, comercials...

Front aquesta via, els resultats de la qual són incompatibles amb el progrés i el benestar d’una societat, només hi ha una alternativa: el reforçament dels mecanismes multilaterals i cooperatius entre els països per tal d’assegurar que les vacunes arribaran a tothom i la consolidació de la solidaritat i la fraternitat com a valors per garantir el benestar dels estats més vulnerables (i, en aquest cas, per garantir el nostre en últim terme ja que si tothom no es vacuna, no podrem tornar al que enteníem abans de 2020 com a normalitat). En definitiva, cal apostar pel federalisme en l’àmbit sanitari per garantir el dret a la salut de tothom. Perquè, encara que hi hagi qui ho negui, tots i totes formem part d’un mateix món i tothom mereix ser tingut en compte.