Criteris republicans per a una nova etapa (per Cristina Simó)

Quan parlem de república hem de parlar de democràcia participativa, d’educació pública, lliure, gratuïta i laica, de salut per a tothom des de la xarxa pública, des de la concepció que la pau pot crear vida, riquesa i futur, mai la guerra. Des de la convicció  que el camí històric que hem fet junts les persones i pobles que vivim a Espanya ha de continuar en el present i en el futur, com el gran objectiu

El debat sobre república és un debat pendent. Tot i que hi ha un ampli nombre de federalistes d’esquerres que es declaren republicans i republicanes obertament, aquest debat a Catalunya i a la resta de l’estat, és avui  una assignatura pendent i necessària.

El canvi de model d’estat no és una qüestió de forma sinó de contingut. El pas de monarquia a república va lligat a un canvi de model, que garanteixi i aprofundeixi els drets de la seva ciutadania.

El republicanisme des del seu naixement no va ser només una idea inspirada preferentment en la forma electiva del cap d’estat sinó una concepció d’ordre polític basada en principis com la democratització de la vida pública, el sufragi universal i l’eliminació dels privilegis socials

Quan parlem de república hem de parlar de drets i obligacions, de democràcia participativa, d’educació pública, lliure, gratuïta i laica, de salut per a tothom des de la xarxa pública millorada i articulada, des de la concepció que la pau pot crear vida, riquesa i futur, mai la guerra, des de la convicció de que el camí històric que hem fet junts les persones i pobles que vivim a Espanya, ha de continuar en el present i en el futur, com el gran objectiu.

La República és una concepció d’Estat que es caracteritza per uns determinats principis, valors, continguts, funcionament institucional i vinculació a la realitat social de la qual emana com a representació lliurement consentida. És el que es pot anomenar Democràcia Republicana, i en aquest sentit, es pot vincular a la definició que sobre república estableix la Constitució de la II República Espanyola, que defineix a Espanya com a “una República democràtica de treballadores i treballadors de tota classe que s’organitza en règim de llibertat i justícia”.

La República del segle XXI, ha de respondre a les característiques del nou capitalisme global, i per tant no pot ser una simple continuïtat de la segona.

Per què plantejar com alternativa una República? Per tres raons: l’herència republicana, l’esgotament de la transició i la crisi econòmica – financera lligada a  la crisi de model d’estat.

El republicanisme des del seu naixement no va ser només una idea inspirada preferentment en la forma electiva del cap d’estat sinó una concepció d’ordre polític basada en principis com la democratització de la vida pública, el sufragi universal, l’eliminació dels privilegis socials, l’atenció a les diferencies socials i la separació de l’església i l’estat. El republicanisme va fer una aposta per la cultura i l’educació pública, la supressió de l’esclavitud, l’augment del pes específic dels ajuntaments a l’estructura de l’estat, el sufragi universal per a les dones, la reforma agrària, l’Ensenyament i la cultura, la Pau (article 6 de la constitució), els drets de les dones, el divorci, la legalització de l’avortament i la despenalització de l’adulteri. Va representar també un avenç en la consecució de majors graus d’autonomia política de les nacionalitats històriques de l’estat espanyol.

L’actual model constitucional planteja dificultats per avençar cap un Estat Federal i sobretot consolida per la porta falsa la monarquia com a forma d’estat sense consulta prèvia

Actualment vivim l’esgotament de la transició. Es va pactar una constitució que conté alguns articles contradictoris entre sí. Per exemple el art.14 es incompatible amb el 56 i el 57 i dóna una ambigüitat calculada a l’hora del tractament a les regions i nacionalitats. Ambigüitat que ara veiem planteja dificultats per avançar cap un Estat Federal i sobretot consolida per la porta falsa la monarquia com a forma d’estat sense consulta prèvia, així com una llei electoral antidemocràtica.

La monarquia expressa, no només simbòlicament, sinó pràcticament, el poder de les oligarquies financeres i empresarials, que dominen entre 1.400 famílies el 80% del PIB, i sota d’aquesta hegemonia s’han donat retrocessos en drets polítics, socials, laborals, econòmics, mediambientals, deixant en paper mullat els drets més importants imposats en el seu dia a la Constitució Espanyola.

L’actual crisi econòmica capitalista, les contradiccions acumulades pel procés autonòmic i la pintoresca llei successòria, la corrupció econòmica i del sistema jurídic, la creixent desigualtat social poden crear l’oportunitat per un qüestionament de tots aquests dèficits i, per tant, de la forma d’Estat.

Ara es tracta d’avançar cap a un nou model d’estat federal, solidari i republicà.

Hem d’apostar per altres valors, per una altra forma d’estructurar l’estat, perquè la ciutadana i el ciutadà siguin subjectes actius de la vida política, per l’austeritat en la gestió dels recursos, per un model federal carregat de solidaritat i d’igualtat en els territoris, per dotar de major democràcia a les institucions de l’Estat, per la transparència a la gestió i per dotar a la ciutadania de majors possibilitats de participar en l’acció política quotidiana.

Ni independentisme ni immobilisme. Hem d’avançar junts en un únic procés constituent cap a la tercera república.

Thelma i Louise a Catalunya (per Francesc Trillas)

Imaginem-nos una escena final cap el mes de novembre on Oriol Junqueras diu “Let’s keep going!” (seguim cap endavant!) i Artur Mas, amb alguns dubtes, li respon “Are you sure?” (n’estàs segur?), però finalment accepta el repte i es llença cap al precipici. Aquest símil és certament problemàtic. La principal dificultat és que al cotxe de Thelma i Louise no hi anava ningú més que elles. Però Mas i Junqueras condueixen un autocar gegant ple de gent

Qui no recorda la road movie on Susan Sarandon i Geena Davies van fugint de la policia per un crim perfectament justificable, i en comptes d’acceptar les condicions que els hi posa un policia bo (Harvey Keitel), van fugint cap endavant permanentment fins a perdre el sentit de la realitat i llençar-se feliçment i heroica per un penya-segat agafades de les mans dintre d’un cotxe descapotable en la darrera escena de la pel·lícula.

"Ser completament lliures té el seu preu. Elles estaven disposades a pagar-lo” (fotomuntatge de 6qTV). 

A Catalunya, salvant totes les distàncies, hem viscut en els darrers anys, i seguim vivint davant dels nostres propis ulls dia rera dia, un procés semblant de fugida cap endavant, intentant tapar tots els errors anteriors amb una nova heroicitat, competint per veure qui la diu i la fa més grossa.
A Catalunya sempre hi ha hagut un sentiment independentista més o menys important, però no majoritari. Als darrers anys, degut a les dinàmiques de massa crítica, la crisi econòmica, la sentència de l’estatut, les polítiques del PP, i l’aposta decidida d’una CDC acorralada per les retallades i la corrupció, aquest sentiment ha donat lloc a un moviment de molta força social. I amb molts recursos humans, comunicacionals i institucionals al darrera. Tot i que de molt dèbil articulació pel que fa a la concreció de com es porta a terme la independència en el marc d’un estat membre de la UE i de la zona euro, amb una constitució escrita que és molt clara (potser massa, però és el que es va aprovar democràticament al seu moment amb un gran consens i el vot dels catalans) sobre on recau la sobirania.
Artur Mas va fer veure que intentava reconduir el sentiment cap a la petició d’un pacte fiscal després d’una gran manifestació al 2012, i després de fer veure que ho negociava amb el govern espanyol, va convocar fugint cap endavant unes primeres eleccions “plebiscitàries” dos anys abans del final d’una legislatura en què havia estat pactant amb el PP, amb l’objectiu d’obtenir majoria absoluta. Estava en el seu dret, perquè votar a Catalunya, contra el que ens volen fer creure els independentistes, depèn senzillament de la decisió del seu president.
Les eleccions no li van anar bé. En comptes d’assolir la majoria absoluta, va perdre diputats. Podia haver cercat altres pactes, però va preferir pactar amb ERC, redoblant l’aposta per una consulta independentista de difícil viabilitat legal. Una nova fugida cap endavant.
Artur Mas va aconseguir un pacte amb altres forces polítiques (totes, més radicals que la seva, però entre tots majoritaris al Parlament de Catalunya) per convocar una consulta, i va portar la proposta al Congrés de Diputats, on la majoria d’ells va votar àmpliament i democràtica en contra. De nou Mas podia haver buscat una sortida digna, però en canvi de nou va fugir cap endavant i va “mantenir” la convocatòria d’una consulta que de moment és il·legal.

Sarandon-Mas i Davies-Junqueras tenen les seves cheer leaders (qui no simpatitza amb els actes heroics?), i una d’elles, la Sra. Forcadell, ja ha dit que això de la legalitat no ha de ser un problema, i que en algun moment caldrà saltar-se la legalitat espanyola

Mentrestant, malgrat els faxos mal escrits enviats a tort i dret, els líders internacionals han donat l’esquena a la road movie, i han recomanat respectuosament centrar les energies en la construcció d’una Europa sense fronteres. Així ho han fet dos presidents de la Comissió Europea, diversos comissaris, els líders de França i Alemanya, els dirigents del Partit Liberal europeu, del qual forma part CDC, i mitjans de comunicació com The Economist i el Financial Times. No ha servit de res, les nostres heroïnes han seguit la fugida cap endavant.
La confessió i descobriment de les corruptel·les del Sr. Pujol clarament trenquen l’argument que una Catalunya independent seria capaç de desfer-se de la corrupció que domina les institucions espanyoles. Seria un misteri com les institucions, mitjans de comunicació i personal polític que han fet la vista grossa durant tants anys, ara ens portaran a bastir institucions de gran qualitat democràtica. Artur Mas podia haver aprofitat la confessió de Pujol per recapacitar i fer marxa enrera. Però de nou ha preferit fugir cap endavant, i dir que els afers de Pujol són una qüestió personal, malgrat reconèixer que Pujol és el seu pare polític. Mas dubta, però Junqueras l’anima a seguir cap endavant, fugint cap a la terra promesa.

Sarandon-Mas i Davies-Junqueras tenen les seves cheer leaders (qui no simpatitza amb els actes heroics?), i una d’elles, la Sra. Forcadell, ja ha dit que això de la legalitat no ha de ser un problema, i que en algun moment caldrà saltar-se la legalitat espanyola. El que no entén la cheer leader és que la legalitat no és espanyola, sinó que en la realitat del segle XXI, la legalitat té components espanyols, catalans, europeus, i globals. Tant part de la legalitat és la Constitució espanyola com les decisions del Parlament de Catalunya, una institució emanada també de la legalitat espanyola, com la llei electoral que aquest parlament ha estat incapaç de reformar en 34 anys. La llei no la podem acceptar selectivament. Si la senyora Forcadell pot saltar-se un aspecte de la llei, per què un defraudador fiscal o un assassí no podria triar selectivament aquells trocets de la llei que més li agradessin i descartar els altres? Això sí, en les societats democràtiques, les lleis que no ens agraden podem intentar canviar-les democràticament.

Les lleis i la pràctica política, econòmica i social, ens diuen que la realitat és la que és. En l’Europa del segle XXI no hi ha lloc per conceptes monistes de la sobirania (o del “demos”, o del “subjecte polític”). Vivim en un món de sobiranies compartides i solapades on les fugides cap endavant, fins i tot quan estan plenes de bones intencions, acaben o malament o molt malament.

Harvey Keitel podria ser un-a federalista com Manuel Cruz, Carme Valls, Paco Frutos o Carlos Jiménez Villarejo, algú que de bona voluntat ofereix una solució digna per a tothom, legal i viable, però que és ignorat davant de la ceguesa de les emocions.

Imaginem-nos una escena final cap el mes de novembre on Oriol Junqueras diu “Let’s keep going!” (seguim cap endavant!) i Artur Mas, amb alguns dubtes, li respon “Are you sure?” (n’estàs segur?), però finalment accepta el repte i es llença, això sí, completament realitzat, cap al precipici.

Aquest símil és certament problemàtic, com tots els símils. La principal dificultat, al meu parer, és que al cotxe de Thelma i Louise no hi anava ningú més que elles. Però Mas i Junqueras condueixen un autocar gegant ple de gent, i poden arrossegar-nos a tots els catalans, a tots els espanyols, i alguns creuen que fins i tot a tota la zona euro i la UE cap al desastre.

Este artículo también está disponible en castellano: Thelma y Louise en Cataluña (por Francesc Trillas)

Jordi Pujol: Història d’una obsessió (per Siscu Baiges)

Com més posàvem en evidència la corrupció i el nepotisme que suposaven els beneficis i contractes que obtenien els fills del president a través de CiU, més vots obtenia aquesta coalició. Vam intentar fer un llibre seriós, periodístic, equilibrat. El van publicar el 1991. Sencer no. Va desaparèixer un capítol. Precisament, el que dedicàvem als negocis de la dona del president Pujol, els seus fills i els cercles més propers a Jordi Pujol

Un bon dia em van contactar els de “Ediciones Temas de Hoy”. Amando de Miguel i José Luis Gutiérrez acabaven de publicar  en aquesta col·lecció de l’Editorial Planeta “La ambición del César”, un llibre que portava el subtítol suau de “Un retrato político y humano de Felipe González”, però que, en realitat, era un atac brutal contra l’aleshores president del Govern espanyol. El deixaven de volta i mitja, no li perdonaven cap insult ni menyspreu. No era un llibre sobre Felipe González. Era un llibre contra Felipe González.

Volien que en féssim un del mateix to contra Jordi Pujol. Ens ho demanaven a Jaume Reixach i a mi. Ambdós havíem escrit, conjuntament amb Enric González, “Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis”, publicat el 1985. A mi em feia molta mandra, perquè ja portàvem uns quants anys denunciant les irregularitats i corrupcions vinculades al Govern de Jordi Pujol des de les nostres trinxeres periodístiques i semblava un exercici inútil. Fins i tot, contraproduent. Com més posàvem en evidència aquestes corrupcions (inclòs el nepotisme que suposava els beneficis i contractes que obtenien els fills del president a través de les administracions que governava CiU) més vots obtenia aquesta coalició i millors resultats li auguraven les enquestes.

No m’hi vaig saber negar. Això sí, vam intentar fer un llibre seriós, periodístic, equilibrat. No un pamflet. Vaig témer que als editors no els agradés aquesta opció i que haurien preferit una dosi major d’improperis, però van publicar el llibre el 1991. Sencer no. Va desaparèixer un capítol. Precisament, el que dedicàvem als negocis de la dona del president Pujol, els seus fills i els cercles més propers a Jordi Pujol. Van dir que temien que ens/els ploguessin querelles pel que havíem escrit.

M’obsessionava que essent tant evident com era que no jugava net ni amb els diners de Banca Catalana ni amb els dels contribuents catalans, tothom fes com qui escolta ploure

Aquell capítol se l’ha menjat el pas del temps. No en conservem cap arxiu. Han passat més de vint anys. M’hauria agradat repassar-lo ara. M’agrada pensar que si s’hagués publicat aquell capítol potser no s’hauria arribat on som ara. Aleshores, tot plegat parlàvem de Marta Ferrusola posant plantes de la seva empresa en algunes conselleries, d’alguns fills rebent contractes d’administracions governades pel grup polític que presidia el seu pare i dels consellers i diputats que compaginaven la seva funció pública amb els negocis privats.

Però no em faig gaire il·lusions. Jaume Reixach va seguir, pràcticament sol, la denúncia d’aquells fets i tots els posteriors que va anar descobrint. La magnitud dels negocis de la família Pujol han assolit magnituds estratosfèriques. Finalment, ens hem topat amb una confessió de Jordi Pujol que ens ha deixat bocabadats a tots.

Quan vaig deixar de costat el periodisme d’investigació per endinsar-me en el periodisme social i solidari, vaig tenir la certesa que abandonava Reixach a la seva sort. A partir d’aleshores, les amenaces i les querelles serien només per ell. Li estic en deute i crec que Catalunya, també.

Algú va jugar amb el títol del llibre i va dir que l’obsessió no la tenia Jordi Pujol sinó en Jaume i jo. Era mitja veritat. L’obsessió de Pujol era inqüestionable, però a mi m’obsessionava que essent tant evident com era que no jugava net ni amb els diners de Banca Catalana ni amb els dels contribuents catalans, tothom fes com qui escolta ploure.

Ha plogut molt des d’aleshores. La confessió de Pujol ha obert els ulls a molta gent, ara.

Però tinc la sensació que ja és tard.

Este artículo también está disponible en castellano: Jordi Pujol: Historia de una obsesión (por Siscu Baiges)

1914-2014. Un siglo de nacionalismos (por Adrià Casinos)

El verano de 1914 puede considerarse como el del suicidio de Europa. La integración europea se retrasó en casi 50 años. El continente perdió gran parte de su peso político en el mundo y la solución geopolítica impuesta puso los cimientos a una catástrofe todavía mayor: la Segunda Guerra Mundial. ¿Podemos extraer lecciones de lo que sucedió hace un siglo?

Hace no muchos días, el 28 de junio, se cumplió el centenario del asesinato en Sarajevo del archiduque Francisco Fernando, heredero de la monarquía dual austro-húngara, a manos del nacionalista serbio Gavrilo Princip. Los círculos belicistas de Viena y Budapest aprovecharon la evidencia de la, más que probable, complicidad de altos cargos de la administración y del ejército serbio en el magnicidio, para plantear un ultimátum que al estado balcánico le era imposible asumir. De esa manera se quemó la simpatía por las reclamaciones del Imperio para una investigación de los tentáculos que habían propiciado el hecho, así como la indignación que produjo por doquier el luctuoso suceso. 

En el verano de 1914, y como consecuencia de haberse más que doblado el territorio del país en las dos guerras balcánicas (1912-1913), el ejército serbio estaba llevando a cabo una amplia operación represiva, y de asimilación, de la población kosovar y macedonia

Durante un mes, que puede ser calificado como el más largo que ha vivido Europa, se desarrolló una situación de creciente tensión, que desembocaría en la gran matanza. El final del citado mes fue marcado por otro asesinato, el del líder socialista francés Jean Jaurès, a manos de otro nacionalista, este de su propio país. Jaurès fiel a sus principios internacionalistas, combatió hasta el día de su muerte, el 31 de julio, el chovinismo que corroía la Internacional Socialista y propiciaba la hecatombe.

Por supuesto que no es mi intención comparar Jaurès con Francisco Fernando, a la postre una pieza del engranaje autocrático de la monarquía dual. Pero cabe recordar que el archiduque representaba una posición moderada, dentro de dicho engranaje. Quería dar peso específico a las nacionalidades eslavas del imperio, transformando el esquema dual en una múltiple federación de naciones. No tenía las cosas fáciles, tanto a nivel personal como político.

Casado con Sofía Chotek, perteneciente a la pequeña nobleza bohemia, el matrimonio fue considerado morganático por el emperador Francisco José, tío del archiduque, de manera que los hijos estaban excluidos de la línea sucesoria, y su esposa ocupaba un lugar secundario en  los actos oficiales de la rígida corte de los Habsburgo.

Políticamente tenía muchos más enemigos entre los círculos de Budapest que en los de Viena. Los “hunos”, cómo llamaba despreciativamente Francisco Fernando a los húngaros, se oponían a cualquier reforma que no pasara por conservar la estructura dual. La intolerancia magiar hacia “sus” eslavos (eslovacos, croatas, serbios de Eslavonia) y rumanos de Transilvania, contrastaba con la relativa tolerancia austríaca, en cuyo Reichsrat (parlamento) se empleaban hasta una docena diferente de lenguas. De manera bastante inoperante, todo sea dicho.

El archiduque fue a Sarajevo a propósito de unas maniobras militares. La fecha escogida podía interpretarse como una provocación. El 28 de junio de 1389 había tenido lugar la derrota histórica del estado medieval serbio a manos de los turcos, en el Campo de los Mirlos (actualmente Kosovo). Por propia experiencia, ya sabemos en este país el fetichismo que sienten los nacionalismos por las fechas. Algunos círculos moderados de Belgrado intentaron prevenir a Viena del riesgo. Pero no se quiso, o se pudo, ponerle remedio.

Al final de la Primera Guerra Mundial, y como consecuencia del utopismo generado por los 14 puntos de Wilson, pretendiendo crear estados étnicamente homogéneos sobre los restos del Imperio, se impuso la visión romántica de un nacionalismo sudeslavo “bueno”, del que Princip sería una excepción de extremismo, enfrentado al autoritarismo de los Habsburgo. Pero desengañémonos, en las confrontaciones entre nacionalismos, no suele haber trigo limpio, si se excluyen las situaciones coloniales. En el verano de 1914, y como consecuencia de haberse más que doblado el territorio del país en las dos guerras balcánicas (1912-1913), el ejército serbio estaba llevando a cabo una amplia operación represiva, y de asimilación, de la población kosovar y macedonia.

La guerra no era inevitable, contrariamente a lo que se ha dicho, y si el movimiento obrero no hubiera escuchado los cantos de sirena nacionalistas de la derecha, millones de vidas habrían podido salvarse

Pero es que además no puede dejarse de lado el aspecto cultural. Viena era uno de los grandes centros del arte  y la ciencia europea. Estamos hablando del lugar y el tiempo de Freud, Zweig, Mahler, Schiele y la Secesión. Por el contrario, los estados balcánicos arrastraban la rémora de siglos de sometimiento a un imperio, el otomano, que seguía anclado en unas estructuras de despotismo medieval. En ese contexto, el caso de Serbia era paradigmático, pese a los esfuerzos de Rusia y Francia para maquillar a su pupila. El asesinato en 1903 del rey Alejandro Obrenović y su esposa conmovió, por su sadismo y vesania, a todo el mundo civilizado.

El verano de 1914 puede considerarse como el del suicidio de Europa. La integración europea se retrasó en casi 50 años. Y eso nos afectó a los españoles también, aunque por circunstancias, si se quiere aleatorias, nuestros antepasados no fueran masacrados en los campos de Flandes. El continente perdió gran parte de su peso político en el mundo y la solución geopolítica, impuesta por los Estados Unidos, creó los cimientos de una catástrofe todavía mayor a 20 años vista.

La guerra no era inevitable, contrariamente a lo que se ha dicho, y si el movimiento obrero no hubiera escuchado los cantos de sirena nacionalistas de la derecha, millones de vidas habrían podido salvarse.

¿Qué lecciones podemos extraer de lo que sucedió hace un siglo? A mi modo de ver bastantes, sobre todo en un momento en el que, debido en gran parte a la crisis económica, los populismos nacionalistas campan a sus anchas; una vez más con el apoyo, por acción u omisión, de ciertos sectores supuestamente de izquierdas. No debemos considerar en absoluto la Unión Europea como salvaguardada. Aunque con gran probabilidad, y afortunadamente, una catástrofe bélica como la de hace 100 años es imposible, un fracaso en el proceso de unión tendría unos efectos devastadores, mediante la aparición de múltiples conflictos zonales. Y en este país estamos viviendo en una de las potenciales zonas de fractura. Una balcanización de España, del flanco sudeste europeo, sería catastrófica. La Unión Europea tendría que reflexionar muy seriamente sobre esa posibilidad y poner los medios para evitarla. A cien años vista, el frente occidental pasa por Cataluña.