Molt s’ha escrit entorn la resposta europea davant la pandèmia i la gran passa endavant en termes federals que suposen els fons Next Generation i la resta de mecanismes de resposta mancomunada. En aquest cas, la compra conjunta de vacunes per part de la Unió Europea, tot i que potser una de les accions més òbvies i que va requerir menys pedagogia, és una decisió que es pot prendre com a referent per a justificar plantejaments federalitzants per encarar altres conjuntures a què ens enfrontem com a Unió.
De bon principi els estats membre van assumir que la posició de compra de tota la unió era incomparable a la del estats per separat i, alhora, van copsar l’efecte igualitari que exerciria un ens central encarregat de repartir les dosis en funció de la població de cada estat. Els efectes perniciosos a la unitat i a la concepció de societat europea que s’haguessin derivat d’una lluita desfermada per aconseguir més dosis haurien suposat un míssil a la línia de flotació del projecte federal europeu.
Ara, i des de fa mesos, la Unió s’enfronta a un període de tensió en termes energètics primordialment marcat pel subministrament de gas natural. Els aspectes geopolítics d’aquesta situació són innegables i les mirades es dirigeixen, a gran part de la Unió, cap a Rússia. Malauradament, el fet que fins ara cada estat membre ha negociat per separat el seu subministrament suposa, de moment, un potent inèrcia contrària a la òptica federal que ja s’ha aplicat amb les vacunes. Però, alguns estats i entre ells el nostre, ja han elevat a la Unió la necessitat d’afrontar la compra de recursos energètics aplicant el mateix raonament. No és ja que la força negociadora de tota la Unió és incomparable a la de la desbandada sinó que el preu desbocat d’un recurs com el gas comporta riscos per a l’estabilitat global de la indústria europea. L’envergadura del repte energètic fa completament necessària una resposta federal pel subministrament d’un recurs escàs al nostre territori. En el cas de les vacunes, la pressió de la pandèmia i la inexistència d’un sistema anterior de subministrament van facilitar l’exercici de la força conjunta de la Unió. Ara, el precedent positiu i la pedagogia federal han de ser capaços de vèncer les resistències internes, relativament acomodades en una visió estatal del problema.
És aquesta una situació similar (salvant certes distàncies) a la que van debatre Willy Brandt, Bruno Kreisky i Olof Palme en un seguit de cartes i converses entre 1972 i 1975 recollides en el llibre La Alternativa Socialdemócrata (1977). El diàleg s’emmarca en un ambient de col·laboració entre els tres líders per definir les aspiracions polítiques de la socialdemocràcia però s’hi recullen converses referides a la crisi del petroli de 1973. Els tres dirigents s’intercanvien les seves inquietuds i quines mesures estan aplicant en els seus respectius estats. Cadascú, pel seu estat, de forma independent. Sota la concepció que cada estat ha d’afrontar la manca de petroli de forma autònoma. Però, en les seves paraules, especialment en les de Brandt s’albiren intencions d’aprofundir en la dimensió social de la llavors anomenada Comunitat Europea. Una crida a passar d’entendre el concepte societat de forma estatal per fer-ho de forma europea. Amb la compra de vacunes i la resposta econòmica a la pandèmia ja s’ha demostrat que el terme societat ja té un significat europeu per a molts de nosaltres. És imprescindible que aprofitem aquestes concepcions per evitar que les barreres enderrocades per la pandèmia es tornin a construir.
