miércoles, 17 de octubre de 2018

Cuando despertó, la solución federal estaba allí (por Francisco Morente Valero)

El problema de los independentistas es que se han quedado sin relato más allá de la denuncia de “la represión”. Y, lo que es peor, sin plan. Atenazados por el temor a ser tildados de traidores, los dirigentes más lúcidos no se atreven a decir a los suyos que el emperador va desnudo




El “otoño caliente” que muchos observadores políticos anunciaban coincidiendo con el ciclo previsto de conmemoraciones de los sucesos de septiembre y octubre de ahora hace un año está resultando más fresco de lo previsto.
Ya resultó significativo que los independentistas pasasen de puntillas por lo acaecido en el Parlament los días 6, 7 y 8 de septiembre de 2017. En aquel momento, la aprobación de las leyes de referéndum y de transitoriedad política fueron festejadas a lo grande por los diputados de la mayoría, con profusión de abrazos, caras iluminadas por las sonrisas y enérgico canto de Els Segadors. ¿Por qué será que un año después tanto entusiasmo y alegría no mereció ni una nota al pie en las agendas de los dirigentes secesionistas? 
El punto culminante de las conmemoraciones que debían impulsar la agitación otoñal se centraba en torno a los días 1 y 3 de octubre. Pero ahí las cosas se torcieron, el president Torra mostró una y otra vez su torpeza, y el independentismo entró en una inacable sucesión de despropósitos: la burda instrumentalización política de los mossos por parte del Govern, el intento de asalto al Parlament por parte de los jóvenes animados por Torra a apretar, la descarada manipulación de la cámara legislativa catalana por parte de los dos grupos que sustentan al gobierno y, finalmente, la escenificación pública de la división independentista y su pérdida momentánea de la mayoría parlamentaria. 
El problema de los independentistas es que se han quedado sin relato (más allá de la denuncia de “la represión”) y, lo que es peor, sin plan. No es algo nuevo; en realidad, hace todo un año que están así. Exactamente, desde que Puigdemont se largó a Bélgica sin avisar a la mayor parte de los consejeros de su gobierno, sin arriar la bandera española del Palau de la Generalitat  y sin dejar instrucción alguna sobre lo que hacer después de la fúnebre (no había más que ver las caras de sus protagonistas) declaración del 27 de octubre. Lo que vino a continuación -constatación de que ni había estructuras de estado preparadas ni se las esperaba, total ausencia de reconocimiento internacional de la fantasmal República catalana, fuga de empresas y nula resistencia institucional y popular a la aplicación del artículo 155- certificó para quien no tuviera una venda en los ojos el fracaso de la vía unilateral y exprés a la independencia. Y el monumental engaño con el que esta se había vendido a los votantes independentistas.
Atenazados por el temor a ser tildados de traidores, los dirigentes más lúcidos del independentismo no se atreven a decir a los suyos que el emperador va desnudo. Es más, no se atreven a asumir la verdadera lección de todo lo que ha ocurrido. Si la independencia no se pudo materializar fue, evidentemente, por la (más que esperable) respuesta del Estado, pero sobre todo porque la mayoría de la sociedad catalana, contrariamente a lo que la propaganda independentista pregona noche y día, no estaba ni está por esa salida al conflicto político que tenemos planteado.
La descarnada verdad es que, cada vez que se ha podido votar en condiciones democráticamente homologables, la opción independentista ha evidenciado su falta de mayoría social, pese a que gracias al sistema electoral haya podido conseguir mayorías parlamentarias. Nada sorprendente cuando en todas las encuestas, si la pregunta no plantea un dilema en blanco o negro (independencia o no), sino que permite apreciar la pluralidad de opciones existente, lo que gana con claridad es el deseo de más autogobierno en el marco del Estado español. 
No será fácil salir del punto en el que se encuentra el conflicto político que vive internamente la sociedad catalana y que envenena las relaciones entre las instituciones catalanas y las del Estado. Pero no hace falta devanarse demasiado los sesos para llegar a la conclusión de que tarde o temprano, y siempre que todos los actores se mantengan en las reglas del juego democrático y no violento, habrá que llegar a un acuerdo sobre mejora del autogobierno en un marco de lealtad institucional y confianza mutua. Llegados a ese punto, la solución federal estará ahí para salir del agujero. La reciente reunión en L’Hospitalet de Llobregat de federalistas de toda España muestra que, contra lo que quiere el independentismo, esa es una opción viva y creciente también fuera de Cataluña. Tarde o temprano habrá que recurrir a ella. Y cuanto antes, mejor.

lunes, 15 de octubre de 2018

Els populismes ultradretans ens envolten (per Francesc Esteva)

¿Per què votem personatges com Trump o Bolsonaro? La resposta no pot ser tancar fronteres sinó més política global




Si ja era preocupant la Presidència de Trump als USA, ara la possible victòria de Bolsonaro a Brasil situaria les dues economies més importants del Nord i del Sud del continent americà en mans del populisme més ultradretà. Si això hi afegim que aquest mateix populisme va creixent a Europa tenim un paisatge molt preocupant. La deriva polonesa, magiar i austríaca acompanyada dels creixements dels partits xenòfobs i anti-europeus a diferents països, especialment a Itàlia o França, els intents de fer una candidatura europeu d’aquests partits, etc. són molt preocupants. La pregunta és perquè es dona aquesta deriva totalitària, xenòfoba, perquè molts pobles decideixen votar aquest tipus de personatges.
Penso que una causa important d’aquestes derives es la inseguretat, la por de la gent. Com en el període d’entre guerres, als anys 30 quan les crisis econòmiques i el naixement d’un nou món encara no definit va produir el sorgiment dels règims feixistes i totalitaris. Però cada temps te les seves especials característiques. Que produeix ara la inseguretat? Sense voler ser exhaustiu (hi ha molts llibres parlant del tema) voldria descriure alguns dels temes que crec donen aquesta inseguretat:
- Un primer tema és la inseguretat respecte a la feina. En el nou món tecnològic en el que estem immersos, allò de “feina per tota la vida” no te sentit, la gent veu com tot canvia a una gran velocitat, la robotització i la IA transforma el món a una velocitat vertiginosa, ningú es veu capaç de dir com serà el món d’aquí a pocs anys. I davant d’aquest desconcert molta gent se sent desprotegida, no sap on està, se sent insegura sobre tot aquells que no tenen qualificacions tecnològiques i no troben feina o la perden i se senten perduts, no entenen el que passa, no es veuen capaços de tornar a començar. 
- Un segon tema és la falta de credibilitat del sistema polític que te una doble vessant: per una part hi ha el desprestigi de la política i els polítics (fruit, en part, de la corrupció que intencionadament es fa veure com a sistèmica i de que la representació i la democràcia a l’era d’internet no està clar com haurien de ser perquè, per exemple, responguin a les interferències cibernètiques o superi formes de representació que no concorden amb la immediatesa que l’era d’internet posa a primer terme) i per l’altre hi ha la dificultat cada cop més creixent de fer entendre a la gent les repercussions que tenen les decisions que es prenen (fruit de la complexitat creixent dels problemes a que s’enfronta la política i les repercussions no immediates de les decisions que es prenen). 
- Un tercer tema és la immigració. Avui ja no som mons aïllats tancats en fronteres, països concrets que donen identitat a les persones, amb moviments de gent per treball (en general de persones de cultures relativament semblants com eren els andalusos a Catalunya o els espanyols a alemanya). Ara les persones tenen la possibilitat de moure’s d’un lloc a l’altre en tot el món sense límits geogràfics. D’aquí que la gent que viu en països amb problemes (econòmics, amb guerres, etc.) tracti de migrar a llocs on a través dels mitjans de comunicació massius veuen com llocs on es viu millor. I això es vist com una agressió pels que viuen en aquests països que tenen més nivell de vida. La gent d’aquest països ho veu com una amenaça perquè pensa que pot posar en risc el seu nivell de vida i canviar les seves tradicions. Hi han problemes de por de perdre la feina o el nivell de vida fins a por de xoc de cultures diferents, de com abordar la diversitat cultural.
La resposta a aquests reptes es complicada. De fet hi han dues tendències. Els populistes proposen tancar fronteres i mantenir la identitat dels estats del segle XX, ens proposen continuar com si el món global no existís. En Trump, el Brexit, les ultra-dretes europees, etc. volen retornar a fer gran un país i anar en contra de la globalització, per exemple, als acords de lliure comerç. Per l’altre costat els partits tradicionals no troben la resposta perquè en el fons volen mantenir propostes que eren vàlides en el món passat però que no està clar que ho siguin en el món globalitzat, no saben com adaptar-les al nou món. No hi ha una idea clara del món a que ens hem d’enfrontar i simplement van  responent als problemes que es van trobant sobre la marxa. I aquestes respostes són de segon o tercer nivell, difícils d’explicar. Per exemple, com enfrontar l’escalfament global o com reglamentar les empreses tecnològiques perquè respectin els drets individuals i col·lectius o com actuar globalment per disminuir les desigualtats no tenen respostes clares per part de “la política” ni per molta gent que no veuen la relació entre problemes i respostes. I això fa que no detectin que son respostes vàlides per resoldre les seves inseguretats.
Potser la resposta més elaborada per part de l’esquerra siguin les rentes garantides de ciutadania o la renta bàsica universalo altres propostes similars que podrien donar a la gent una certa seguretat i així permetre abordar els temes més greus amb una certa tranquil·litat. De totes formes el tema de la immigració i les desigualtats continuarà pendent i la resposta no pot ser tancar fronteres sinó més política global amb majúscula, una política que avui per avui no es veu que avanci cap on hauria i que necessita projectes realistes i temps per fer-la efectiva.