viernes, 25 de julio de 2014

Salvem el català dels seus fanàtics (per Francesc Trillas)

L’ús de català no només depèn de polítiques que fomentin el seu ús sinó també de la percepció que els sectors socials més allunyats de l’ús quotidià del català tinguin del catalanisme com a moviment social. I en els darrers anys és ben possible que el catalanisme s’hagi vist com un moviment radicatlitzat, en mans de sectors extrems que pretenien imposar una agenda que no és la de la majoria de la població


Fa unes setmanes es va fer pública l’enquesta d’usos lingüístics que periòdicament encarrega la Generalitat de Catalunya. Ja en l’anterior edició de 2008, es posava de manifest la pluralitat d’usos lingüistics en la nostra comunitat, amb el castellà com a primera llengua d’ús quotidià  lleugerament però clarament per davant del català, i amb grans diferències entre l’àrea de Barcelona i la resta del país. Això no impedia que una gran majoria de la població visqués com un fet absolutament normal la convivència de dos idiomes en la vida quotidiana i en moltes de les nostres famílies.


En els darrers sis anys el català ha retrocedit com a idioma utilitzat prioritàriament



Com explicava Jordi Matas en un article recent, l’enquesta de 2014 mostra com en els darrers sis anys el català ha retrocedit com a idioma utilitzat prioritàriament. Especialment preocupant és l’actitud reticent davant de l‘aprenentatge de l’idioma que mostren alguns col·lectius. El més sorprenent és que aquestes xifres sembla que no preocupen a la Generalitat, que té amplíssimes competències en aquesta matèria. De totes maneres, l’ús de català al meu entendre no només depèn d’aquestes polítiques, sinó que també depèn de la percepció que els sectors socials més allunyats de l’ús quotidià del català tinguin del catalanisme com a moviment social. I en els anys que han transcorregut des de la darrera enquesta és ben possible que el catalanisme s’hagi vist com un moviment radicatlitzat, en mans de sectors extrems que pretenien imposar una agenda que no és la de la majoria de la població.
El català i les polítiques lingüístiques, en un sentit ampli, són un bé col·lectiu. Com tot bé col·lectiu, estan al servei de tota la població, encara que alguns ciutadans en puguin fer una valoració més alta que altres. Passa com amb altres béns col·lectius, com els monuments o els parcs urbans: estan a disposició de tothom, però no a tothom els agraden en el mateix grau. Històricament, el catalanisme més intel·ligent, el del president Tarradellas més que no pas el del president Pujol, era un catalanisme que anava amb molt de compte, que era molt prudent, perquè volia avançar amb seguretat, ser amable (“ciutadans de Catalunya”). Per això la immersió escolar en català ha estat no només acceptada, sinó liderada, per líders polítics d’origen castellanoparlant de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Un instrument obvi per defensar i generalitzar l’ús i el coneixement del català és la televisió pública. És fàcil adonar-se que, des de l’acceleració de l’efervescència independentista viscuda des de 2012, que ha tingut en la televisió pública un instrument privilegiat especialmente trist i lamentable, la segmentació de la població entre els qui veuen TV3 i els que prefereixen evitar-la, ha augmentat


Un instrument obvi per defensar i generalitzar l’ús i el coneixement del català és la televisió pública, en especial el seu principal canal, TV3, però avui també el seu canal infantil i el seu canal esportiu. D’acord amb les dues darreres enquestes esmentades, aquests canals es veuen molt majoritàriament en aquelles comarques on el català està més estès, i es veuen poc en aquelles comarques i aquells barris on el castellà és predominant. És a dir, és més un canal de mobilització que no pas un canal d’aprenentatge. És fàcil adonar-se que, des de l’acceleració de l’efervescència independentista viscuda des de 2012, que ha tingut en la televisió pública un instrument privilegiat especialmente trist i lamentable, la segmentació de la població entre els qui veuen TV3 i els que prefereixen evitar-la, ha augmentat. Si jo, que sóc un catalanista de la primera hora (estava a la plaça de Sant Jaume el dia del “ja sóc aquí” i un llarg etcètera), evito passar per aquesta cadena quan faig zapping, m’imagino que altres sectors, aparentment més majoritaris, amb altres sensibilitats culturals, deuen fer el mateix.
El futur del català es juga a l’àrea de Barcelona, no a la Garrotxa. I també es juga al País Valencià, a les Illes Balears i a l’Aragó. El català tindrà menys probabilitats de desaparèixer si es parla no només a la Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó també en altres territoris, i si aquests territoris tenen una relació fluïda amb la majoria de catalano-parlants, que avui estan a Catalunya. No s’ha de treure molt de fum per arribar a la conclusió que una eventual separació de Catalunya de la resta d’Espanya és vista amb molta inquietud tant per molts ciutadans castellanoparlants de Catalunya (que poden començar a pensar que les polítiques d’immersió són el presagi de quelcom que no desitgen), com per molts catalanoparlants de fora de Catalunya, els dubtes dels quals ja han merescut la reganyina d’algun hooligan del sobiranisme.
El catalanisme que jo albiro ha de ser un catalanisme pragmàtic, amable, que encoratgi l’aprenentatge i l’ús del català sense dogmatismes. Un catalanisme que aspiri a una Espanya federal que tingui el català com a idioma oficial com el francés és oficial a tot Canadà o a tot Suïssa, i que aspiri a una Europa sense fronteres on les velles nacions d’Europa puguin viure juntes i en pau en un nou estat federal europeu que evolucioni des de l’actual Unió Europea sense passos enrera, conservant els seus idiomes i comunicant-se entre elles des de la barreja i la fraternitat.

jueves, 17 de julio de 2014

Cap a una Segona Transició (per Salva Redón)

És el moment de traçar el recorregut cap a una nova realitat que superi els dèficits heretats de la Primera Transició, la del període endegat el 1976 i articulada en el text constitucional del 1978. Tres dels pilars d'aquella Transició fan figa, i tots tres es van deixar inacabats


Des de fa uns anys, que coincideixen bàsicament amb la greu afectació de la crisi econòmica, s'ha agegantat una bretxa que separa un ampli sector de la ciutadania i les institucions. És una realitat explicable per diferents raons objectives, però poc justificable perquè el que està en joc és la supervivència de la democràcia. La bretxa no pot esdevenir tan profunda com per a que les parts no acabin trobant punts de contacte i evitant l'ensorrament d'un edifici que, d’altra banda, està necessitat de reformes. Però encara no hem superat la fase de l'enroc, la del descrèdit de l'adversari des de la trinxera. Potser això ja va bé per a alguns.



La bretxa es va iniciar abans del 2008, tot i que la bombolla econòmica encara lluïa i embolcallava unes vergonyes que s'han demostrat sistèmiques. La política, des de la seva concepció a la seva praxis, feia temps que no comptava amb la complicitat de la gent. La majoria absoluta d'Aznar, amb la seva injustificable adhesió a la guerra d'Iraq, amb les seves mentides a l'entorn de l'11-M, va deixar pas a una etapa més il·lusionant, la primera legislatura del president Zapatero. Quan esclatà la crisi, amb un Zapatero enfortit electoralment, s'accentuà la desconfiança de la ciutadania, doncs els governants es van rendir a les exigències dels mercats, un eufemisme utilitzat per encobrir els interessos de les grans corporacions financeres i dels especuladors internacionals, inclosos alguns estats i institucions. No hi va haver transparència ni valentia política (negació de la crisi, absurda  propaganda dels brots verds, introducció de l'article 135 a la Constitució, etcètera) per afrontar la realitat i evitar una creixent desafecció. El PSOE, el gran partit del moment, va encetar el camí del descrèdit i encara està pagant els plats trencats. A l'altra banda, el PP aprofitava l'avinentesa per practicar una oposició barroera i irresponsable, fins i tot amb tics de regust franquista, per tal de foragitar els ànims i guanyar el poder. La jugada li va sortir bé a la curta, però al preu de governar sent ostatge dels seus excessos. A Catalunya també va caure el tripartit d'esquerres en benefici del campió de les retallades socials, l'Artur Mas de CiU. Mentre, el tap de la corrupció saltava pels aires un dia rere l'altre demostrant la impunitat i el desvergonyiment amb què s'havien gestionat els afers públics aquí i allà, un espectacle dantesc que ha salpicat inclús a la família Reial, i del qual encara podem esperar-ne nous episodis.

Però, quins són els canvis que hi calen? Quin ha de ser el seu abast? Com es podrien bastir? Les preguntes s'amunteguen sobre la taula i no hi ha respostes fàcils ni unívoques. L'única evidència és que haurem de sortir de les trinxeres partidàries


I, amb l'esment de l'actitud barroera del populars, s'escau introduir-hi el debat plantejat pel sobiranisme català. Si bé és cert que les campanyes contra l'Estatut engegades pel PP -amb la indiferència, o la complicitat, d'alguns barons del PSOE- van esperonar alguns sectors del catalanisme a decantar-se cap a l'independentisme, els factors més determinants d'aquest transvasament, qualitativa i quantitativament, han estat la incertesa i el malestar provocats per la crisi econòmica entre les classes mitjanes a Catalunya, quelcom semblant a les reaccions nacional-populistes dels àmbits benestants centre i nord-europeus respecte dels seus veïns del Sud. Més enllà de la legitimitat d'algunes reivindicacions catalanes, el cas és que PP i CiU han enarborat les banderes per amagar l'exercici de les mateixes polítiques antisocials.
En aquest caliu s'ha covat la situació actual. Les eleccions europees han posat el país davant del mirall i els fonaments de l'Estat han trontollat. De no gaire ha servit la comparació amb el que ha passat a la resta de la Unió Europea, una altra institució malalta i amenaçada des d'uns paràmetres equiparables als espanyols. De sobte, tot s'ha precipitat, tothom en parla: Hi calen canvis! Fins i tot el rei Joan Carles així ho hauria interpretat en decidir-se a abdicar. Hores d'ara, pocs analistes, de tots els colors, es sostreuen a aquesta anàlisi. Mai és tard.
Però, quins són els canvis que hi calen? Quin ha de ser el seu abast? Com es podrien bastir? Les preguntes s'amunteguen sobre la taula i no hi ha respostes fàcils ni unívoques. L'única evidència és que haurem de sortir de les trinxeres partidàries per teixir complicitats avaladores de futurs consensos. És el moment de plantejar-se una Segona Transició, és a dir, de traçar el recorregut cap a una nova realitat que superi els dèficits heretats de la Primera, la del període endegat el 1976 i articulada en el text constitucional del 1978. Tres dels pilars d'aquella Transició fan figa, i tots tres es van deixar inacabats.
L'organització territorial es va cloure en fals amb la formulació de l'estat de les autonomies. La creació d'un veritable estat federal hauria clarificat molt més els àmbits de responsabilitat competencial de cadascú dels territoris en funció de les seves singularitats, alhora que hauria fixat els mínims comuns denominadors de l'estructura federal amb unes garanties de perdurabilitat similars a les d'altres models d'èxit en el món. El finançament de les comunitats, la inutilitat del Senat, etcètera, serien problemes segurament superats.

L'aplicació de les anomenades polítiques d'austeritat ha escombrat els avenços de gairebé tres dècades en gairebé tres anys. La gent treballadora ha pagat injustament la pitjor part d'una crisi que només ha servit per enriquir molt més als poderosos


La salut democràtica del país també s'ha demostrat molt feble. La llista de greuges es fa molt llarga: portes giratòries, partitocràcia, ingerències polítiques sobre el poder judicial, etcètera. Els drets democràtics -com ara els de vaga o manifestació- també han estat retallats o, en el millor dels casos, greument amenaçats pel partit del govern i els seus satèl·lits parlamentaris.
L'estat del benestar tampoc no es va poder consolidar més enllà de ser esbossat en el capítol dels drets constitucionals de la ciutadania. L'aplicació de les anomenades polítiques d'austeritat ha escombrat els avenços de gairebé tres dècades en gairebé tres anys. La gent treballadora, que sovint va mirar cap a una altra banda durant l'època de vaques grasses, ha pagat injustament la pitjor part d'una crisi que només ha servit per enriquir molt més als poderosos.
S'albira, doncs, la factibilitat d'acabar endegant un procés de reforma constitucional que solidifiqui l'arquitectura de l'edifici democràtic. No serà ràpid ni fàcil, però hi serà. L'esquerra ja hauria d'estar treballant amb aquesta perspectiva per jugar-hi fort, per assegurar unes fites irrenunciables i per transaccionar-ne d'altres. Trobo a faltar, però, la voluntat de confluència real de la que tant es parla des de l'esquerra. Perquè els certificats de puresa, les etiquetes, no ajuden a sumar davant d'una eventual negociació amb una contrapart, la dreta, molt poderosa. Em sembla adient recordar com, en els dos únics episodis anteriors d'esplendor democràtic a Espanya, el Sexenni de 1868-1874 i la Segona República, hi van existir dos acords previs per bastir el canvi. Els Pactes d'Ostende (1866) i de Sant Sebastià (1930) incorporaren tots aquells actors partidaris d'una regeneració democràtica sincera i profunda, independentment de si havien participat del règim precedent o no, amb l'amplitud de mires necessària per intentar articular una majoria política i social. S'atribueix a Aristòtil una sentència que diu: “La política és l'art del possible”. Aquesta frase ha estat modificada històricament per uns i altres per tal de justificar els més diversos posicionaments. Potser la meva versió sigui la més heterodoxa de les emprades, i d'un èxit més que efímer: “La política és l'art de combinar ambició i cintura”.

martes, 8 de julio de 2014

Financiación interterritorial, solidaridad y federalismo (Por Josep Maria Vegara)*

Los mercados, por su propia naturaleza, no pueden organizar la solidaridad. Un aspecto clave de la financiación interterritorial lo constituye el tratamiento de la solidaridad y la consideración de que quien contribuye no puede quedar en peor condición que quien recibe


Uno de les temas centrales de la financiación territorial en un esquema federal es el de la organización de la solidaridad interterritorial. Es por ello indispensable precisar en qué sentido se utiliza el concepto de solidaridad y cómo se propone organizarla. Para esto hay que identificar y diferenciar la solidaridad relativa a los derechos sociales básicos de los restantes aspectos.



Se trata de formular las líneas generales de una propuesta encaminada a enfocar adecuadamente el tema y basada en dos principios transparentes y operacionales: 1) la igualdad de las necesidades básicas reconocidas y 2) la consideración de que quien contribuye a la solidaridad no puede quedar peor que los que reciben.
Un tema central de la financiación territorial lo constituye el tratamiento de la solidaridad; para ello es fundamental diferenciar los diversos tipos de solidaridad con el fin de evitar dar respuestas únicas a problemas distintos.
La solidaridad. ¿De qué clase de solidaridad se está hablando realmente? El debate halla amplio eco social porque se está hablando fundamentalmente de  la  solidaridad  relativa a los riesgos sociales básicos, es decir, aquéllos relacionados con la salud, la vejez, el paro, los servicios sociales básicos y la falta de oportunidades de educación. Se debate sobre la solidaridad como socialización institucionalizada de “la mala suerte” y relativa a estos riesgos básicos: o sea, al infortunio. Perder en la lotería o en una innovación tecnológica puede calificarse de “mala suerte” pero, claramente, no tiene nada que ver con los riesgos sociales básicos.
Los mercados, por su propia naturaleza, no pueden organizar la solidaridad. Un acto solidario no espera una reciprocidad equivalente: por definición es un  acto asimétrico que no espera reciprocidad puntual. Los mercados pueden implementar un sistema de seguros privados en el que cada individuo, o cada familia, pague su cuota/prima de cobertura de un riesgo en función de su probabilidad de exposición al riesgo y de los costes derivados; éste es el caso de un seguro privado de salud o de cobertura de accidentes de automóviles. La mutualización privada de los riesgos se organiza en el seno de colectivos  relativamente homogéneos desde el punto de vista de los riesgos.

La solidaridad organizada mediante un sistema de cobertura universal es una opción política e ideológica. La política sanitaria –privatizadora- propugnada por el PP de Madrid no está en esta línea. Y la del Tea Party en los Usa, opuesto a la reforma sanitaria de Obama, tampoco


La redistribución de la mala suerte. Alternativamente, se puede organizar la solidaridad mediante un sistema de cobertura universal, obligatorio para todos los ciudadanos, con independencia de sus riesgos personales, y sin hacer pagar a las personas en función de su probabilidad individual anticipada de exposición al riesgo y de la  gravedad de sus consecuencias. Ello comporta una socialización del riesgo, a sea, una “redistribución de las consecuencias de la mala suerte”, es decir, de los infortunios.
Dicho lo cual puede afirmarse que no parece discutible que la solidaridad institucional tiene como límite que aquéllos que aportan a la misma no deben quedar en peores condiciones que los que reciben.
La solidaridad en los términos indicados es una opción política e ideológica, relativa al modelo de sociedad que se desea y está, por ello, cargada de consecuencias. Claramente, la política sanitaria –privatizadora- propugnada por el PP de Madrid no está en esta línea. Y la del Tea Party en los Usa, opuesto a la reforma sanitaria de Obama, tampoco lo está. Hay quien sostiene que cada uno debe cargar con su mochila de la suerte; normalmente lo dice parte de los beneficiados. Aquéllos ciudadanos que aceptan una solidaridad necesariamente asimétrica -aunque ellos no sean los beneficiarios a título personal o familiar- están defendiendo unas políticas diferentes y otro tipo de sociedad.
Una de las “circunstancias” no elegidas, asignada por la buena o mala suerte, es el lugar de nacimiento asociado a la familia de origen y que puede comportar desventajas en las condiciones iniciales de las personas debido a las características objetivas de los diversos territorios: subdesarrollo económico y social comparativo, insuficiente dotación de servicios básicos, etc. Desde este punto de vista –distinto de la cuestión de las identidades nacionales- el lugar de nacimiento no tendría ninguna especificidad en relación con los derechos básicos: las diferencias afectarían fundamentalmente al diseño de las políticas necesarias según la distribución de competencias.
Los derechos garantizados. Existen derechos y derechos: no es lo mismo que la Constitución proclame el derecho a la salud de todos los ciudadanos que exista efectivamente un sistema público de salud a nivel del Estado. Un derecho constitucional cuyo cumplimiento exija recursos económicos está garantizado sólo cuando en su apoyo existen instituciones y políticas públicas dotadas de los recursos adecuados para ello; por ello es fundamental distinguir los derechos proclamados de los derechos garantizados. 

Un derecho constitucional cuyo cumplimiento exija recursos económicos está garantizado sólo cuando en su apoyo existen instituciones y políticas públicas dotadas de los recursos adecuados para ello


Las pensiones. En España, el sistema de pensiones depende del Estado –por medio de la Seguridad Social- mientras que salud y educación forman parte de las competencias actuales de las CC.AA. En los tres casos el flujo de ingresos y gastos presentan diferencias si se agregan los datos de las personas por territorios. No hay motivo alguno para excluir del análisis la Seguridad Social del tema de la solidaridad por el simple hecho de que no es competencia autonómica. Las cuotas las pagan los cotizantes en el lugar de trabajo y con ello se financian las pensiones que los perceptores reciben en su lugar de residencia de cuerdo con sus derechos adquiridos a lo largo de su vida laboral; ello da lugar a desequilibrios entre las cotizaciones pagadas y las pensiones percibidas entre CC.AA: lo mismo ocurre cuando jubilados desplazan su residencia de la Comunidad en la que trabajaban o otra, por razones familiares, de coste de la vida u otra. Ahora bien, es patente que dado que las pensiones no son competencia autonómica dichos desequilibrios no son relevantes para evaluar la solidaridad interterritoral. Lo mismo ocurre con el subsidio de paro por la misma razón.
Salud, educación, servicios sociales y solidaridad. Por el contrario, salud y educación ocupan un lugar central debido al hecho de que en España son competencia de las Comunidades Autónoma por lo que la financiación de los recursos necesarios constituye el centro del debate sobre la solidaridad. De aquí surge el núcleo duro de la “solidaridad interterritorial”.
Territorios o personas. Aunque los impuestos los pagan las personas (reales o jurídicas), cuando existen servicios públicos gestionados de modo descentralizado, puesto que- debido a ello- existen transferencias de recursos entre los diversos territorios es pertinente analizar dichas transferencias agregando por territorios, de modo que, finalmente, es relevante considerar las “personas en los diversos territorios” como unidad de análisis de sus cargas fiscales y los servicios que reciben.
Resulta importante destacar que cuando se proclama el derecho a “niveles de vida semejantes” se abandona el terreno de la “solidaridad ante los riesgos sociales básicos” para abordar otros problemas distintos.

* Versión en castellano de un extracto del capítulo “Economia d’una Espanya plurinacional” editado en catalán por Edicions Els Llums y coordinado por Francesc Trillas

domingo, 29 de junio de 2014

El cambio de monarca y la cuestión catalana (por Adrià Casinos)

¿Puede el nuevo Rey influir sobre el “proceso” catalán? Felipe VI estará sometido a los mismos condicionamientos constitucionales que su padre. Y esto es muy importante recordarlo ante la insistencia de Artur Mas que parece querer incitar al nuevo Rey a ejercer un poder que no tiene


Considerar que la cuestión catalana ha sido el factor determinante en la abdicación de Juan Carlos I, es una tontería reduccionista; negar su importancia, posiblemente sería una sandez. La prensa está cargada estos días entorno a especulaciones sobre la manera en que el nuevo rey puede influir en el “proceso”. Las más que haya leído me suenan a eso, especulaciones, a no ser que algunos de los analistas tengan acceso a información desconocida para un modesto ciudadano de a pie como el que suscribe. 



Qué duda cabe que el factor humano cuenta, sin duda. Ahora mismo, en plena conmemoración de la hecatombe de 1914, no habrá ningún historiador que niegue la importancia, en menor o menor grado, que tuviera sobre el desencadenamiento de aquella, el que hubiera tres grandes potencias europeas (Alemania, Austria-Hungría y Rusia) gobernadas por monarcas más o menos absolutos, de los que dos (Guillermo II y Nicolás II) no daban ni de lejos la talla. E insisto en lo de “absoluto”. Ahora bien, es cierto, que en idénticas circunstancias, dos personas pueden actuar de manera muy distinta. Para seguir con el referente histórico. Eduardo VII, rey de la Gran Bretaña e Irlanda, se involucró todo lo que pudo en política internacional, haciendo gala de su germanofobia; su hijo Jorge V se mantuvo escrupulosamente al margen de los asuntos del Foreign Office.
Por supuesto que la situación actual de España es muy otra de la de una monarquía absoluta o, incluso, constitucional. Se trata de un estado parlamentario. Felipe VI estará sometido a los mismos condicionamientos constitucionales que su padre. Y esto es muy importante recordarlo ante ciertas insistencias de Artur Mas, que parece que quieran incitar al nuevo rey a ejercer un poder que no tiene. ¿Añora quizá el absolutismo? ¿Las caprichosas intervenciones políticas del bisabuelo, Alfonso XIII, tristemente famosas, con las que jugaban tanto los partidos propiamente dinásticos cómo la Lliga de Cambó? ¿O simplemente le aflora la vena autoritaria, proyectándola sobre el nuevo rey? Atención porque determinadas actuaciones del actual monarca, que parecen pretenderse, podrían crear un precedente, digamos incómodo.

Si Felipe VI tuviera esa supuesta “varita mágica” que se le atribuye para encauzar, dentro de los límites constitucionales, el proceso en sí, la principal dificultad sería encontrar un interlocutor en Cataluña


Pues bien, supongamos que Felipe VI tuviera esa supuesta “varita mágica” que se le atribuye para encauzar, dentro de los límites constitucionales, el proceso en sí y su propio hacer. A mi modo de ver, la principal dificultad sería encontrar un interlocutor en Cataluña. Me refiero, por descontado, a un interlocutor político. No dudo que el ahora rey se haya trabajado con ahínco, especialmente en los últimos tiempos, medios financieros, industriales e incluso intelectuales. Pero ¿cómo se traslada todo eso, repito, al plano político?
Llega un momento en que estoy tentado a creer que lo que se está vendiendo, en especial desde los medios nacionalistas, es la esperanza de que, una vez más, el problema se resuelva entre bambalinas, forma que no es otra que la utilizada durante casi un siglo en idénticas circunstancias. Los ciudadanos catalanes han visto intentos “putschistas” (Macià y su aquelarre de Prats de Molló) y parodias de revolución (6 de octubre del 34). Pero tampoco ha estado ausente el chalaneo y los golpes bajos, con ignorancia u olvido de la representación ciudadana.
El 14 de abril de 1931 el mismo Macià proclama la República Catalana (con la misma legitimidad que tendría cualquier otro ciudadano, ya que no era ningún cargo electo), traicionando el Pacto de San Sebastián, que había sido firmado por el “núcleo duro” de lo que fue ERC, Estat Català. Hagamos un salto en el tiempo. Junio de 1977. Tarradellas aterriza en Madrid, puenteando a los diputados catalanes elegidos hacía pocos días en los primeros comicios democráticos en 40 años. Enero de 2006. Nuevo puenteo. Esta vez es Artur Mas el que pacta con Rodríguez Zapatero el estatuto catalán, a espaldas del gobierno de Maragall.  
Llegado a este punto, retomo la incógnita antes planteada. ¿Quién, en Catalunya, tiene los apoyos políticos para el, quizá, nuevo puenteo? ¿Artur Mas? Por supuesto que es el primer interesado en alguna componenda que le permita salvar la cara. Algún tipo de consulta, por minusvalorada que estuviera, le permitiría hinchar pecho y afirmar que ha cumplido. Y de paso evitaría las tan aludidas “elecciones plebiscitarias”, que podrían significar la hecatombe definitiva de Convergència en manos de ERC.

Artur Mas se plegó voluntariamente a la estrategia de la ANC confiando en un respaldo electoral sólido para mediatizarla. Pero elección tras elección, ERC le va comiendo el terreno


Pero a mi modo de ver el papel político de Mas es cada vez más irrelevante. No hace muchos días el cantante Raimon concedía una entrevista en “Babelia”, el suplemento de “El País”. El de Xàtiva hacía una lectura del actual presidente del gobierno catalán de la que disiento totalmente. Lo veía  como casi un líder providencial que había aceptado las demandas populares. Salvando las distancias, a mí Mas mejor me recuerda a Companys después del 18 de julio, desbordado totalmente por las circunstancias. La diferencia es que a Companys le vinieron impuestas y tuvo que someterse al desbarajuste. Él no tuvo más remedio que plegarse ante el poder de la calle representado por el Comité de Milicias Antifascistas. Artur Mas se plegó voluntariamente a la estrategia de ANC, confiando en un respaldo electoral sólido para mediatizarla. Pero elección tras elección, ERC le va comiendo el terreno. Ese difícil equilibrio que ya Cambó quiso mantener (“Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona” como le espetó Melquíades Álvarez) hace ya algún tiempo que saltó por los aires. Y el rol de Simón Bolívar le viene ancho, incluso dejando de lado el anacronismo.
La pregunta ahora es: ¿Es posible un nuevo puenteo? Y de ser así, ¿a quién le correspondería?  Siguiendo la lógica antes aludida, ahora le tocaría al partido de Junqueras el correspondiente protagonismo. Por supuesto que parece impensable, pero recordemos que el Macià de Prats de Molló, de la constitución de La Habana y de la República Catalana, acabó aceptando un régimen autonómico en el marco de la Segunda República. Claro que, en el balcón de enfrente, los ediles democráticamente elegidos, de su propio partido, habían alzado la tricolor.  
Cuando pienso en la política llevada a cabo por el actual gobierno catalán, especialmente en los últimos dos años, me viene a la memoria aquel reproche de don Luis Mejía a don Juan Tenorio: “Imposible la habéis dejado para vos y para mí”. El 9 de noviembre  es cercano al Día de Difuntos, tradicional fecha de representación del drama de Zorrilla. 

domingo, 22 de junio de 2014

Federalisme: la millor arquitectura institucional per a l’economia del segle XXI (per Francesc Trillas)

Des del punt de vista econòmic, és reduccionista comparar secessionisme i federalisme exclusivament des del punt de vista de la hisenda pública, tot i que això és un aspecte important. Hi ha molt més en joc pel que fa a la capacitat de generar riquesa


L’atractiu creixent del federalisme a les enquestes i en els mitjans de comunicació nacionals i internacionals contrasta amb una certa feblesa en la producció d’arguments recents elaborats, extensos, a favor de la idea federal.
El federalisme no és una recepta tancada i pot voler dir moltes coses. Això no és negatiu. Parteix d’una tradició i disposa d’uns països i uns principis de referència. L’estat-nació westfalià queda enrere i el món busca alternatives. Per la pau, per la concòrdia, és necessari passar de l’estatisme al federalisme. La majoria d’estats i unions d’estats contenen diverses comunitats nacionals i molts estats tenen minories nacionals expulsades vivint a fora. El federalisme els aporta solucions.



En aquest llibre mostrem que els aspectes econòmics del debat entre federalisme i independentisme no es poden reduir a la qüestió de les balances fiscals, i ni tan sols al rol de l’Estat pel que fa a la despesa i els ingressos públics, tot i que aquests aspectes també són importants i estan coberts a bastament en els capítols que presentem.
Qualsevol discussió seriosa sobre les sobiranies ha de tractar de respondre a preguntes tant positives com normatives. Entre les qüestions positives: com s’han fixat les fronteres actuals? Quantes d’elles són el resultat de les guerres i la violència i quantes d’elles el resultat d’arranjaments civilitzats? Quantes d’elles han requerit acords internacionals o el col·lapse d’un antic imperi o bloc internacional? Quines serien les implicacions distributives dels canvis en les estructures dels estats? Quins grups socials serien els més beneficiats? Com seria
el procés de transició? Com es dividirien els actius? Com seria el nou sistema de seguretat social? 
Les preguntes normatives han d’incloure quina és la col·lectivitat rellevant el benestar de la qual s’ha de considerar. En el cas de Catalunya, els projectes de canvi constitucional o de sobirania han de considerar només els ciutadans de Catalunya, els d’Espanya, o els de tot el món (algunes externalitats són concebibles: efectes d’imitació, l’acció col·lectiva es desvia a qüestions nacionalistes en comptes dels béns públics globals)?
En el cas d’Europa, quines institucions són necessàries per resoldre la crisi econòmica i financera actual i per respondre als problemes del futur? En l’anàlisi cost-benefici d’aquests fenòmens és necessari considerar l’enorme paper de la incertesa i l’aplicació d’un factor de descompte. Com s’ha de valorar el futur en comparació del present? Què podem esperar pel que fa a canvis en termes de qualitat de les institucions? Quines són les millors institucions de finançament interterritorial? Què passa si els mecanismes d’harmonització fiscal no són prou forts i hi ha una competència a la baixa en les lleis laborals, impostos i altres regulacions? Si els problemes socials i d’identitat són dimensions no ortogonals, com es relacionen?
Quines són les implicacions per al capital social de la retòrica «nosaltres
i ells»? És cert que les societats homogènies faciliten la cooperació i la implementació d’una agenda socialdemòcrata, però queda alguna societat homogènia? I si en quedés alguna, no és una pèrdua cultural l’homogeneïtat?
No podrem respondre a totes aquestes preguntes, però esperem fornir alguns elements que aportin llum a algunes d’elles. Seria desitjable tenir un debat civilitzat, ampli i plural, i tenir mecanismes per resoldre aquests problemes, que sempre tenen un component emocional, de forma pacífica.
Des del punt de vista econòmic, és reduccionista comparar secessionisme i federalisme exclusivament des del punt de vista de la hisenda pública, tot i que això és un aspecte important. Hi ha molt més en joc pel que fa a la capacitat de generar riquesa, que no el que es juga respecte a quin percentatge de la riqueza es queden els impostos i on van aquests impostos. L’acció pública incideix sobre la capacitat de generació de riquesa de formes molt diverses, incloent-hi els criteris de finançament interterritorial.
Els estats han de regular i fer viables els mercats, i els mercats avui són poderosos, internacionals i tenen fronteres poc precises. Els estats s’hi hauran d’adaptar o quedaran sotmesos a ells. L’acció col·lectiva ha d’aspirar a ser forta en aquest món més fluid i interconnectat.
O anem enderrocant les moltes fronteres legals i reguladores que encara queden a Europa, o ens refugiem en l’estat-nació i reduïm la política a una lluita sobre on posem les fronteres, mentre els greus problemes socials que tenim plantejats no se solucionen.


(Aquest text forma part de la introducció del llibre “Economia d’una Espanya plurinacional: raons federals cap una Europa sense fronteres”, publicat per Edicions Els Llums i coordinat per Francesc Trillas, i del qual també en són autors Josep M. Vegara, Antoni Zabalza, Montse Colldeforns i M. Antònia Monés. El llibre será presentat a Barcelona el 25 de Juny a les 19h)

martes, 17 de junio de 2014

La unitat nacional i la federació canadenca (per André Lecours*)

Com federació multinacional, Canadà sempre experimentarà tensions. Un bon 30% dels quebequesos dóna suport a la independència de la província i és poc probable que aquest nombre hagi de baixar en el curt termini


És la federació canadenca més forta o més feble després de dos referèndums sobre la independència del Quebec? Una forma de respondre a aquesta pregunta és  dir que la independència del Quebec sembla menys probable que en qualsevol moment en els últims 30 anys, com ho demostra la història de les més recents (2014) eleccions del Quebec. 



En sortir d'una situació de govern en minoria, el secessionista Partit Quebequois (PQ) es veia en una bona posició per guanyar una majoria d'escons a l'Assemblea Nacional  a l'inici de la campanya electoral. No obstant això, quan la independència va ser portada al capdavant de la campanya pel candidat estrella del PQ, l’empresari bilionari Pierre-Karl Péladeau, el suport al PQ començar a davallar. Al final, el federalista (partidari de la presència contínua del Quebec a la federació canadenca) Partit Liberal del Quebec va guanyar la majoria d'escons a l'Assemblea Nacional. Per tant, no hi ha cap possibilitat d'un referèndum sobre la independència en el futur proper. 
A mitjà termini, les probabilitats per al PQ d’obtenir tal referèndum no són bones. El referèndum de 1980 va tenir lloc poc després de la Revolució Tranquil · la i es va lliurar a la idea de l'emancipació lingüística i socioeconòmica dels quebequesos francòfons. El focus de la part "sí" en el referèndum 1995 va ser el fracàs de les negociacions constitucionals de la dècada de 1980 i principis de 1990 dirigides a assegurar la signatura del Quebec a una llei constitucional (implementada en 1982) a la qual no havia donat suport. Després que els francòfons hagin ascendit als més alts nivells de l'estructura econòmica del Quebec, gaudint d'una forta protecció legislativa pel nostre idioma i aparentment ja no tan molestos pels fracassos de la política mega-constitucional al Canadà, és difícil veure el que podria mobilitzar de manera efectiva la majoria dels quebequesos a donar suport a la independència en un referèndum. D'altra banda, l'enfocament del federalisme de l'actual govern conservador al poder des de 2006, abstenint-se de la creació de nous programes nacionals  pan-canadencs  centrant-se en les àrees clares de la jurisdicció federal com la defensa, la ciutadania i el dret penal, pot haver ajudat a soscavar l'opció secessionista .
És la federació canadenca estable, llavors? Com federació multinacional, Canadà sempre experimentarà tensions. Un bon 30% dels quebequesos dóna suport a la independència de la província i és poc probable que aquest nombre hagi de baixar en el curt termini. Fins i tot entre els quebequesos que donen suport a la posició de la província en la federació canadenca, aquest suport no és incondicional i, per a la majoria, l'status quo no és l'opció constitucional afavorida: una federació més descentralitzada reconeixent la nació quebequesa és una opció més atractiva. D'altra banda, la intensitat de l'afecció quebequesa respecte al Canadà ha anat disminuint en els últims anys.

*André Lecours és professor (University of Ottawa) i Scientific director de L’idée fédérale, el think-tank no partidista basat a Montreal que cerca promoure discussions de la idea, el principi i les pràctiques del federalisme.

sábado, 7 de junio de 2014

Catalanismo y nacionalismo (por Anna Estany)

Uno de los argumentos esgrimidos por el nacionalismo independentista es que el catalanismo se ha desplazado hacia el independentismo porque ésta es su evolución natural. ¿Son el nacionalismo y el catalanismo político conceptos equivalentes? Mi impresión es que no 


Es particularmente importante en la situación actual que se clarifiquen los conceptos para no nadar en la ambigüedad, ni en la sustitución de unos por otros, ni desde luego caer en una amalgama semántica: sucede por ejemplo con el derecho a decidir y el soberanismo. Es también el caso de la distinción entre el catalanismo y nacionalismo. Se pueden entender como equivalentes, correlacionados en el sentido que el uno lleva al otro, o diferentes; el problema del juego de diferencias o equivalencias se prolongaría si añadimos lo de independencia. Pero nos quedaremos por ahora con el binomio catalanismo vs. nacionalismo; sin duda que hay defensores y detractores de esta diferencia.



Si se trata de distinguir entre dos conceptos lo primero consiste en definirlos. De entrada, hay que dejar claro que cuando se trata de conceptos políticos como los aludidos no se puede pensar en definiciones esencialistas o a partir de características necesarias y suficientes, ni de otras abstracciones; lo pertinente es expresar su contenido a partir de pertinencias pragmáticas y de rasgos vinculados, en este caso, a la política y a lo social.
De hecho, lo que se ha llamado ‘catalanismo político’, defendido por un amplio espectro de la sociedad catalana de diferentes familias políticas, bien podría incluirse bajo la denominación de lo que se entiende por catalanismo, incluyendo la dimensión cultural. Por poner un ejemplo entre los defensores de la diferencia entre catalanismo y nacionalismo se puede citar el artículo de Antoni Puigvert “Del catalanismo inclusivo al romántico” (La Vanguardia el 3 de junio del 2013). En dicho artículo afirma que “el camino del catalanismo se está estrechando”. Refiriéndose al libro de Raimon Obiols El mínim que es por dir, señala: “Obiols describe a partir de anécdotas y retratos, pero también de la reflexión ensayística, las tres características del catalanismo político: la resistencia a la negación, desaparición o merma de la cultura catalana, la voluntad de inclusión social y la estrategia unitaria que desemboca en la Assemblea de Catalunya”. Puigvert, en el artículo citado haciendo referencia a cómo Jordi Pujol reconfiguró el catalanismo, hace la siguiente reflexión: “La lógica del nacionalismo catalán no es inclusiva. No es étnica, por supuesto, pero sí romántica. Un romanticismo que ahora se enfrenta a otro romanticismo: el que expresaba Aznar no hace mucho. El catalanismo inclusivo era lento porque anteponía a cualquier otra cosa la unidad política y la agregación civil de todos los componentes de la sociedad catalana. El nacionalismo catalán romántico tiene prisa, es idealista y hace abstracción de la realidad. Mientras el catalanismo inclusivo, fracasado, escribe el testamento; el nacionalismo romántico, creyéndose más fuerte de lo que es, se propone escribir las hazañas épicas que echan de menos en los libros de la historia mítica”. La radiografía que hace de la situación actual (posiblemente más agravada actualmente ya que este artículo está escrito hace un año) se adecua a lo que se está viviendo en Cataluña desde la puesta en marcha del llamado “proceso” hacia la independencia. 

¿Es normal que llamemos catalanistas a los “críticos del PSC” y que pongamos en duda que lo sean los que no han dejado el partido o han cuestionado el derecho a decidir?


La cuestión es si esta situación es positiva para el catalanismo inclusivo e integrador o si se ha de dar por finiquitado, aceptando así su fracaso y su sustitución por una concepción de equivalencia entre nacionalismo e independentismo. En este sentido es especialmente relevante el artículo de Francisco Morente Valero ¿Un solo pueblo? quien señala: “En algún momento alguien deberá estudiar el portentoso proceso mediante el que la fuerza política mayoritaria del catalanismo se hizo el haraquiri”. Uno de los argumentos utilizados por el nacionalismo independentista es que el catalanismo se ha desplazado hacia el independentismo siendo ésta su evolución natural. Y se justifica por el hecho del aumento del porcentaje de independentistas entre personas que hasta hace poco no lo eran.
La tesis de la deriva independentista del catalanismo invita a una reflexión, por un lado, sobre lo que ha significado históricamente para la lengua y cultura en Cataluña y, por otro, sobre las consecuencias de dicha deriva en el presente y en el futuro. En el presente, subyace en el fondo, un pesimismo respecto a la viabilidad del catalanismo. Mi impresión respecto al futuro es que seguirá habiendo catalanistas no independentistas, a pesar de la distorsión y ambigüedad o ambivalencia producida en algunas formaciones políticas. Me refiero, por poner sólo algún ejemplo, al hecho de que se denominan catalanistas a los llamados “críticos del PSC”. En cambio se pone en duda que lo sean los que no han dejado el partido o han cuestionado el llamado “derecho a decidir”. En realidad, los que han dejado de ser catalanistas son los que han optado por el nacional-independentismo. ¿O es que se puede considerar que Raimon Obiols, Jordi Hereu o Carmen Andreu (por poner sólo algunos ejemplos) no forman parte de los catalanes que han contribuido a “la resistencia cultural catalana, la voluntad de inclusión social y la estrategia unitaria que desemboca en la Assemblea de Catalunya”? Lo mismo podríamos decir de las personas (militantes o votantes) de ICV que no comparten su inclusión en el proceso independentista y que por ello se les considere menos catalanistas.
Como conclusión se puede afirmar que en la situación actual es más necesario que nunca fortalecer un catalanismo inclusivo, que no se confunda con el nacionalismo independentista, si no se desea que la sociedad catalana desemboque en dos nacionalismos románticos. La confianza es que al catalanismo le queda aún largo recorrido y que lo que en estos momentos puede parecer un proyecto fallido resurja y, contra todo pronóstico, ni acabe en fracaso ni tenga que hacerse el haraquiri.