domingo, 8 de marzo de 2015

Federalistes contra creacionistes en el nou cicle electoral (per Francesc Trillas)

Les actituds d’alguns sectors de l’esquerra catalana i espanyola em recorda la d’aquests personatges neutrals entre evolucionisme i creacionisme: deixem que la gent decideixi, no ens mullem. En aquest cas no és per pressió del Tea Party, sino de la Tieta Party. Però la realitat és federalista




Alguns opten per ser neutrals entre les tesis evolucionistes, basades en l’evidència científica, i les tesis creacionistes, pròpies de determinades religions. Alguns dirigents educatius als Estats Units donen igualtat d’espais i recursos als qui proposen les dues teories, sense mullar-se (i a la vegada creient que la seva actitud és èticament superior). Cal respectar les persones que tenen creences religioses, i buscar el diàleg amb elles, però quan es tracta de dir com és la realitat d’aquest món, les persones sensates expliquen la veritat.




L’evolucionisme no és una veritat tancada, es pot formular de moltes maneres, i no permet fer prediccions exactes sobre com serà el futur. Però ens acosta molt més a com s’ha fet la realitat que ens envolta que no pas la interpretació literal del creacionisme, que com a molt alguns cientifics el poden defensar com a metàfora de l’existència de forces que no coniexem.
Les actituds d’alguns sectors de l’esquerra catalana i espanyola em recorda la d’aquests personatges neutrals entre evolucionisme i creacionisme: deixem que la gent decideixi, no ens mullem... O idealment intentem trobar una opció intermitja, com si entre el creacionisme i l’evolucionisme existís algun ens identificable en el món del segle XXI. Els entenc perquè des del nostre particular creacionisme les coses són tot el contrari que neutrals. En aquest cas no és per pressió del Tea Party, sino de la Tieta Party. Però la realitat és federalista, i no s’hauria de perdre cap oportunitat per posar-ho de manifest, certament de la forma més intel·ligent i eficaç que sigui possible en cada moment. No es tracta d’atacar els creacionistes amb un ateïsme militant i agressiu, sinó de convèncer el màxim número de persones que postular un creador literalment amb barba blanca no pot substituir les teories de Darwin i els qui l’han seguit que són molts i diversos, com els federalistes.
El proper mes de maig tenen lloc eleccions municipals a tota Catalunya i Espanya. I després tindran lloc eleccions al Parlament de Catalunya i eleccions generals. En el cas concret de Catalunya, tot i que potser amb menys intensitat del que es preveia fa uns mesos, les candidates i candidats estaran sota molta pressió per expressar la seva lleialtat al procés independentista o, en la seva absència, al "dret a decidir". Les persones que siguin candidates i que simpatitzin en línies generals amb les idees del federalisme, no s'han de deixar arraconar, i haurien de proclamar amb el màxim orgull el següent:

-Que estem a favor d'una Espanya federal en una Europa federal.
-Que certament hi ha diferents federalismes possibles, però que aquest és el debat que hem de tenir: quin federalisme? Fora del federalisme i dels seus valors i solucions, no hi ha cap futur.
-Que l'estat-nació està obsolet al segle XXI, especialment a la Unió Europea, i que per tant té poc sentit centrar gran part del debat polític en crear un nou estat-nació (igual que no té sentit intentar conservar els antics sense reformar-los per adaptar-los a una realitat nova), o els eufemismes i subterfugis que els amaguen, com estat propi, estat nou, o estructures d'estat.
-Que en el món d'avui, la majoria de grans problemes de la humanitat tenen poc a veure amb la capacitat de resposta dels estats-nació, antics i potencialment nous.
-Que la majoria de ciutadans que viuen en democràcia al món ho fan en organitzacions federals o que caminen cap al federalisme, en grans agregats democràtics que inclouen la Unió Europea (a mig camí, però en la bona direcció si no fem passos enrera), els Estats Units, Canadà, Austràlia, l'Índia, Sudàfrica, o Brasil.
-Que és veritat que avui hi ha més estats que fa 100 anys, però ha estat per la descolonització i per la disgregació del bloc soviètic, i que molt probablement els territoris afectats avui estarien molt millor si tinguessin estructures federals democràtiques (i s'haguessin estalviat alguns milions de morts).
-Que és impossible i molt poc desitjable intentar retallar el món fent un estat per cada nació, perquè produiria una gran inestabilitat en un món ja prou convuls, i perquè de nacions n'hi pot haver més de 5000 i estan barrejades cada cop més en els territoris, i d'estats n'hi ha només uns doscents.


L'estat-nació està obsolet al segle XXI, especialment a la Unió Europea, i per tant té poc sentit centrar gran part del debat polític en crear un nou estat-nació, o els eufemismes i subterfugis que els amaguen, com estat propi, estat nou, o estructures d'estat


-Que l'organització més racional de govern és una arquitectura institucional multi-nivell federal clara i simplificada, on els ciutadans puguin influir al màxim de directament a cada nivell a través del seu vot i de l'elecció dels seus representants, des del barri fins al món global, passant pel districte, el municipi, les regions metropolitanes, els òrgans supra-municipals, els governs d'àmbit superior i el govern europeu. 
-Que el federalisme no és només el projecte més racional, sinó que també és el que facilita més la concòrdia, la solidaritat i tots aquells valors posititus i emotius que treuen el millor, i no el pitjor (com fa el nacionalisme sovint) del que els humans portem a dintre.
-Que els conceptes monistes de sobirania i de subjecte polític estan avui obsolets. 
-Que el gran traspàs de sobirania que està pendent avui i és perfectament viable és el de reforçar la sobirania del nivell europeu, creant un autèntic tresor europeu amb un pressupost rellevant i capacitat redistributiva i inversora. 
-Que encara que avui soni utòpic, s'ha d'avançar en el debat per crear instàncies de govern democràtic mundial, perquè alguns dels nostres grans problemes tenen escala global, i no s'estan resolent bé per la via d'institucions merament inter-"nacionals". 
-Que la humanitat té plantejats grans problemes (les desigualtats, la creixent concentració de riquesa, l'atur, el frau fiscal, les migracions, la inestabilitat financera) que depassen totalment l'estat-nació però que acaben afectant a la qualitat de vida dels nostres pobles i ciutats: només amb una arquitectura institucional federal, amb competències clares i alhora cooperació i govern compartit, es poden resoldre aquests problemes. 
-Que els nostres pobles i ciutats reflecteixen una gran i creixent diversitat, que aquesta és positiva, i que no es pot estar permanentment obligant a la gent a triar entre les seves identitats compartides. 
-Que els nostres pobles i ciutats tenen dret a desenvolupar-se amb la màxima llibertat i flexibilitat en un món sense fronteres, on no només no ens desconnectem de ningú (i molt menys d’aquells amb qui compartim parentiu, idiomes, negocis i problemes), sinó que treballem solidàriament amb els qui ens envolten.

La humanitat té plantejats grans problemes (les desigualtats, la creixent concentració de riquesa, l'atur, el frau fiscal, les migracions, la inestabilitat financera) que depassen totalment l'estat-nació: només amb una arquitectura institucional federal, amb competències clares i alhora cooperació i govern compartit, es poden resoldre


-Que els federalistes volem resoldre les coses democràticament, i per això proposem per tots els mecanismes legals que existeixin (eleccions, referèndums i consultes), que els ciutadans expressin el seu suport per aquest tipus d'arquitectura institucional aquí defensat, igual que defensem el dret d'altres ciutadans a canviar els mecanismes legals per vies legals i democràtiques quan no trobin els camins per fer avançar les seves propostes. 
-Que en el cas concret de Catalunya, defensem una reforma federal de la Constitució espanyola i un ferm compromís de tots els responsables polítics en la construcció d'una Europa cada cop més federal i democràtica, i no tant confederal i inter-governamental, i on les fronteres perdin cada cop més el sentit legislatiu i regulatori que tenen, i no tornin a tenir mai més el sentit policial i repressiu que havien tingut en el passat. 
-Que els que no defensin amb claredat aquestes idees estan rebutjant el marc institucional idoni per resoldre els grans problemes de la humanitat, incloent la injustícia social i la corrupció, i per tant mostren en realitat un compromís pràctic molt feble amb la solució d'aquests problemes. 
Els Jocs Olímpic de Barcelona, el millor que ha sortir del municipalisme progressista, per exemple, no hagués estat mai possible sense una òptica federal: una iniciativa local que arrossega a tots els nivells de l’administració en un mateix objectiu, i projecta una Catalunya moderna i plurilingüe, que té els braços oberts a la resta d’Espanya i del món (per exemple, amb alguns icons posteriors de l’independentisme recollint la medalla d’or per Espanya al Camp Nou). Un alcalde de Barcelona independentista no hagués aconseguit mai que es fessin les Olimpíades de 1992.
No podem donar la mateixa credibilitat al creacionisme que a l’evolucionisme, ni a la quimera independentista (es vesteixi com es vesteixi) que al federalisme. No debades Joan Rigol, Doctor en Teologia segons Viquipèdia, és el cap visible de la Plataforma pel Dret a decidir i va ser president del Patronat del temple expiatori de la Sagrada Família. Un senyor molt educat i agradable. Però en algunes coses equivocat.

domingo, 1 de marzo de 2015

“Federalismo plural como la izquierda“ (Por José Luis Atienza)

Nosotros nos sentimos catalanes, españoles y europeos, pero ciudadanos de una patria principal que nació en la periferia y que alguien quería condenar para siempre en ella: el Baix Llobregat. Es el alma obrera, el alma mestiza de quienes nos sentimos catalanes llevemos la camiseta del color que llevemos y enarbolemos la bandera que enarbolemos, pero también hermanos de las gentes y los pueblos de España. Nuestra alma no empieza en los Pirineos y acaba en el Ebro


(Este texto es una transcripción de la intervención de José Luis Atienza en la presentación de Federalistes d'Esquerres en Cornellà el 5 de noviembre de 2014)



Estoy encantado de estar aquí, en un acto celebrado en un lugar muy querido de nuestra geografía política y sentimental, Cornellá. En un centro que lleva el nombre de nuestro García Nieto, un hombre que hizo fácil lo complicado: unir la vida, la religión, el sindicalismo y la política y que finalmente murió a pie de obra. Las personas mejores no son las planas, son como los países. Las mejores no son las que tienen un sólo color, un sólo tono, sino aquellas que tienen muchas dimensiones y son capaces de crecer viviendo sus contradicciones.



Me emociona estar en Cornellá cerca de la plaza Cataluña y permitidme que en vez de reivindicar la memoria lejana de 1714 como hacen algunos, reivindique una memoria cercana, la de la dignidad. La memoria del 14 de diciembre de 1988, fecha  en la que hicimos una manifestación de la huelga general con la misma gente que doce años antes había hecho una manifestación en Sant Boi para reivindicar el primer 11 de septiembre en 1976. 
Porque en Cornellá nuestra memoria histórica es la lucha contra el franquismo en el Baix Llobregat. Es el alma obrera, el alma mestiza de quienes nos sentimos catalanes: catalanes, llevemos la camiseta del color que llevemos y enarbolemos la bandera que enarbolemos, pero también hermanos de las gentes y los pueblos de España. No nos sentimos de un sólo sitio. Nuestra alma no empieza en los Pirineos y acaba en el Ebro. Como dijo Sergi Pamies, nos sentimos como las aceitunas a la española, rellenas de rica anchoa.

Probablemente es cierto que damos a España más de lo que recibimos pero lo que seguro que es cierto es que el Baix Llobregat da a Cataluña más de lo que recibe en una proporción superior a la que da Cataluña a España y por eso no reivindicamos la secesión. El federalismo es plural como la izquierda, como España, como Cataluña, pero hemos de ser capaces de dar un NO sereno y razonado a la independencia. El federalismo es sentimiento, pero también es razón y pone la razón por delante del sentimiento. El federalismo es corazón y cerebro pero pone el corazón a latir y el cerebro a pensar en cómo arreglar las cosas. Creo que es emocionante estar en una reunión organizada por quienes tienen tan hermoso nombre y aun mejor apellido, federalistas de izquierdas. Y entre todos tenemos que hacer que empiece a funcionar para razonar y acordar una reforma de la constitución que mejore Cataluña y mejore España,  que mejore la vida de los catalanes y españoles. Nosotros nos sentimos catalanes, españoles y europeos, pero ciudadanos de una patria principal que nació en la periferia y que alguien quería condenar para siempre en ella: el Baix Llobregat.

miércoles, 25 de febrero de 2015

“Federalisme, drets i polítiques socials”. Intervenció de Carme Valls-Llobet a l’acte de la Crida dels Socialistes de Catalunya

El federalisme és una manera de construir l’espai comú de la convivència i és la millor fórmula per la construcció política i social de la confiança. Enfront de les actituds polítiques competitives, excloents, generadores d’odi, de desconfiança i de càlculs econòmics interessats, el federalisme s’acosta a les actituds que havia defensat la classe obrera. Crea condicions per exercir la solidaritat i la fraternitat de forma organitzada i està obert al respecte mutu i a acceptar les llengües i les identitats diverses perquè considera la uniformitat com un retrocés i la diversitat com una riquesa humana


(Intervenció de Carme Valls, vicepresidenta de Federalistes d’Esquerres, a l’acte “Crida als socialistes de Catalunya” celebrat el 7 de febrer al Palau de Congressos de Barcelona)



Gràcies per haver convidat una associació relativament jove com “Federalistes d’Esquerres” a participar en l’acte d’avui del PSC. El federalisme ha tingut una llarga tradició i molts de nosaltres des de joves i vosaltres com a Partit heu estat federalistes des de la vostra fundació. Precisament, recordant la nostra història, he trobat unes paraules de Francesc Pi i Margall, el president i primer impulsor de la primera Constitució Federal i social d’Espanya, escrivia dirigint-se als obrers de tot Espanya, el 28 d’abril de 1900: “Serà il·lusòria la llibertat mentre no hi hagi igualtat de condicions. Prepareu-vos a aconseguir-la. Voleu combatre amb sort? Poseu més alt tots els dies el nivell de la vostra pròpia cultura, protesteu contra totes les guerres de conquesta, negueu-vos a lluitar per cap causa que no sigui justa, no afavoriu mai les rivalitats entre nacions, no descanseu fins que feu de tot el nostre llinatge una família i de la terra la pàtria de tots els humans”.

El concepte de democràcia de Pi i Margall s’articula sobre tres bases mútuament imbricades: republicanisme, federalisme i socialisme, bases amb les que estem d’acord els federalistes d’esquerres. El federalisme no es només una forma d’organitzar el govern territorial; és també un sistema social sencer, que s’estén a l’àmbit de l’economia i la societat. Els problemes territorials estan íntimament units als socials i per descomptat a la lluita contra la corrupció. Encara que els nacionalismes volen atacar el federalisme com una forma de separar, sabem que és la formula política de unió amb la diversitat. Enfront de la unitat el federalisme defensa la unió dels diferents i consolida els drets a les diferències.
El federalisme dona prioritat al Govern compartit i al Govern multinivell. És la coordinació no jerarquitzada de la governança. Per això es necessita el senat federal per debatre les necessitats territorials, les conferències sectorials i les conferències de presidents vinculants.
Enfront de la política conservadora basada en l’autoritat jeràrquica i la disciplina vertical, el federalisme es basa en el Faedus (el pacte) i en el Fides ( la confiança). El federalisme és una manera de construir l’espai comú de la convivència. Com ens deia Hanna Arendt, és la millor fórmula per la construcció política i social de la confiança. Enfront de les actituds polítiques competitives, excloents, generadores d’odi, de desconfiança i de càlculs econòmics interessats (recordeu el peix al cove), el federalisme s’acosta a les actituds que havia defensat la classe obrera. Crea condicions per exercir la solidaritat i la fraternitat de forma organitzada amb un federalisme fiscal just; està obert al respecte mutu i a acceptar les llengües i les identitats diverses, perquè considera la uniformitat com un retrocés, i la diversitat com una riquesa humana. Permet exercir de forma pràctica l’EMPATIA, que és una disposició innata dels éssers humans per la convivència, la cooperació i la vida en comunitat. De fet s’ha de forçar la pròpia naturalesa del cervell humà per dedicar-se a excloure els altres i contemporitzar amb les desigualtats i les injustícies. Hem nascut per l’empatia i la col·laboració i per això hem sobreviscut com a espècie humana. El federalisme no accepta el concepte de sobirania, que és un concepte basat en la església i la monarquia, com a concepte primitiu i predemocràtic. El sobiranisme defensa estar per sobre d’algú per imposar alguna cosa, i la construcció social de la confiança federal es fa de baix a dalt, basant-se en que cada persona és sobirana de les seves decisions i per això s’ha desenvolupat la democràcia. No som súbdits perquè no creiem en sobirans ni en sobiranies. Cantàvem que no creiem en “dioses, reyes, tribunos ni soberanos, está el supremo salvador”. La salvació està en la força que fem colze a colze els ciutadans. Som ciutadania en construcció d’una democràcia milor.
Ens deia Pi i Margall “negueu-vos a lluitar per cap causa que no sigui justa”…
Ara que ens hem desfet del fals debat sobre el dret a decidir (un fals debat i un gol de la dreta al bell mig de l’energia i els objectius del l’esquerra) potser ha arribat l’hora de recordar tot el ja hem decidit i fet durant anys; tot el que han fet i van decidir els que ens van precedir en la lluita pels drets de ciutadania, l’hora de lluitar per defensar-los i renovar el nostre compromís per continuar aquesta lluita i fer-los créixer.
No venim del no-res. Tenim la sort de tenir història i hem de defensar-la. Respectem i honorem els nostres avantpassats, que com Pi i Margall, van construir una ciutat nova sobre els camps i rieres de Barcelona, van fer la primera Constitució Federal i van perdre el poder de la primera República Federal quan van voler que fos elegida democràticament i no imposada unilateralment en arribar al govern. Respectem els que van lluitar defensant els drets de la democràcia enfront de l’aixecament feixista. Respectem els partits i la ciutadania que va lluitar contra la dictadura, i van aconseguir la democràcia que ens ha permès començar a decidir des de fa trenta anys. Respectem i recordem a tots i totes els que van deixar-se la pell a la Via Laietana i sobre el seu sofriment ens van ajudar a construir un nova democràcia. Respectem els que van lluitar per poder tenir convenis col·lectius , per poder tenir dret a la salut laboral i per poder tenir una Llei de prevenció de riscos laborals de les més avançades d’Europa. Respectem i recordem a tots i totes les persones que vam lluitar per un nou Estatut amb tota l’agressivitat del PP en contra. Per sort tenim molta història, no l’hem de oblidar i més que construir un país NOU que surt de res, hem d’ajudar a renovar el que tenim, fent força sobre els nostres drets i exigint que no es retallin les polítiques socials que havíem aconseguit.
El federalisme es la millor forma de defensar els drets de ciutadania, el dret a la informació, a la participació, a la transparència de la gestió política i el dret a la igualtat d’oportunitats, perquè es capaç de desenvolupar una organització que té en compte el principi d’EQUITAT, la formula per tractar amb els mateixos drets els que són diferents.
El federalisme es la millor fórmula per defensar les polítiques socials.
Les polítiques socials no són per fer caritat de forma encoberta ni per subvencionar determinats grups i persones perquè ens votin. Les polítiques socials no són una manera de “malbaratar” com creien Margaret Tatcher i tots els neoliberals. Ans al contrari són una fórmula per invertir socialment i públicament, potenciant no sols el benestar de tota la població, sinó també estimulant la co-responsabilitat entre la ciutadania i els seus representants polítics, potenciant també la igualtat d’oportunitats.
Per tant, lluny de sentir-nos culpables per la feina feta, hem de sentir-nos orgullosos i responsables, de la Llei de Sanitat Universal de l’estimat Ernest Lluch, de la Llei contra la Violència de gènere o de la Llei d’Igualtat d’Oportunitats que inclou els aspectes mes avançats d’atenció a les diferències entre dones i homes, o de la Llei per l’Autonomia Personal i per donar suport a la Dependència. La crisi econòmica i les polítiques de dretes a Espanya i a Catalunya han silenciat la gran importància d’aquestes lleis, i amb l’excusa de les retallades i la realitat de la crisi econòmica han evitat desenvolupar-les tant a Espanya com a Catalunya.
La limitació de l’Espanya de les Autonomies que encara no és un Estat federal ha estat posar-se a competir per recursos, enlloc de desenvolupar les conferències sectorials, de benestar, sanitat, medi ambient i educació per fer possible concretar les polítiques públiques de forma més cooperativa i per potenciar els serveis a la ciutadania respectant el principi de la subsidiarietat.
Com a éssers humans i com a societat estem en construcció permanent. Per tant, aprofitant tota la excel·lent feina que ja van fer els que han precedit i la nostra pròpia feina hem de reconstruir i reconstituir el que la dreta del PP ha desvastat, en aquets quatre últims anys de majoria absoluta. Sabem que tenim molta feina per endavant i que no serà fàcil creure en la força de les nostres propostes i fer-les entendre als que han decidit posar-se fronteres al seu interior i volen erigir murs al nostre exterior.
Acabo aquestes paraules amb les que Francesc Pi i Margall es dirigia als obrers de tota Espanya l’1 de Maig de 1900, un any abans de la seva mort: “ No us desanimi el temor de no veure coronada la vostra. Com treballeu, sense esperar recompensa, pel vostres fills (i filles); heu de treballar sense esperar cap premi pels vostres descendents remots. Vivim i gaudim del treball de les generacions passades; és deure nostre treballar per les que han de venir”.
Com diu el Manifest “El que no volen escoltar però hem de proposar” que trobareu a la nostra web i us animem a signar: “ L’esquerra ha de subratllar el significat polític i social del federalisme com a instrument per harmonitzar les diferències de família, de classe i d’horitzons vitals; per tal que la igualtat d’oportunitats dels ciutadans no segueixi sent retòrica; per tal que el frau a Hisenda comenci a condemnar-se com pecat insolidari capital, només perdonable amb la restitució; per tal que la percepció d’una solidaritat activa de l’Estat amb els més desafavorits trobi la seva expressió en una Espanya social i federal”.
Endavant doncs, no ens ha d’espantar la feina, no pretenem cap poder pels nostres interessos, només ens ha d’espantar la corrupció, la ignorància i la supèrbia, i hem de trobar la manera que els petits dictadors i egoismes, i les fronteres interiors que alguns porten a dins no impedeixin la construcció d’un espai comú de convivència, federal i social.

Ànims i bona feina!

viernes, 6 de febrero de 2015

Por una España federal (por Luisa Etxenique)

El nacionalismo prefiere la noción de pueblo a la de sociedad: vernos como piezas de una identidad colectiva predeterminada, de una identidad que viene “de serie” y que nos define independientemente de nuestra voluntad. El federalismo es, en cambio, la afirmación de identidades individuales, originales, mestizas, libres de predefiniciones, e integradas en sociedades dinámicas



(Intervención de Luisa Etxenique en el acto de presentación en Barcelona de la declaración ‘Una España federal en una Europa federal’)

Me parece evidente que no podemos seguir así. Con todo lo que hay que construir y reconstruir, no podemos seguir en este país como sobre arenas movedizas, en un estado de permanente tensión territorial. Necesitamos, como país, pisar tierra firme, consolidar nuevos cimientos para recuperar una convivencia fértil y leal entre todos.



Veo en la vía hacia una España federal la oportunidad de consolidar esos nuevos cimientos; de asentar un nuevo suelo común, firme y fiable, que, en mi opinión, tiene que apoyarse en  una nueva asertividad, en nuevas afirmaciones del y para el estar juntos.
La afirmación para empezar del nombre. España hay que nombrarla en todas partes. Y tal vez soy particularmente sensible a esta cuestión porque vengo de Euskadi donde nunca se la nombra. Kafka nos enseñó la monstruosidad de lo innombrado. Pues es lo que está pasando en muchos lugares, que a fuerza de no nombrar a España, de llamarla sólo el Estado o parecido, se está convirtiendo para mucha gente en un poder kafkiano, extraño, ajeno, y no en un país.
España hay también que contarla en todas partes
Creo que una de las cosas más desoladoras ahora mismo es ver con qué facilidad calan algunos discursos en nuestra sociedad; o por decirlo de otro modo, la vulnerabilidad de una parte de nuestra sociedad, especialmente las nuevas generaciones, frente a los discursos manipuladores, negadores de nuestra Historia común, de lo que hemos tenido y hecho en común. España hay que contarla para superar ese desconocimiento que nos vuelve, como sociedad, presa fácil de los mensajes distorsionadores.
Veo en la vía federal la oportunidad también de otra afirmación: la de lo cualitativo frente a  lo cuantitativo. El nacionalismo tiende a reducir la convivencia al cuánto, cuánto más de esto o lo otro para mí. La España federal, pues, como el espacio para  centrar el debate y las aspiraciones en lo cualitativo, en la calidad del estar juntos; sustentada sobre los principios también reafirmados y reactualizados de libertad, igualdad y solidaridad.
La libertad como articulación armoniosa, respetuosa y ágil entre lo propio y lo común, entre lo singular y lo colectivo. Que yo creo que hay que extender no sólo a las relaciones entre los distintos territorios españoles sino también entre las personas dentro de cada territorio. El nacionalismo prefiere la noción de pueblo a la de sociedad, es decir, vernos como piezas de una identidad colectiva predeterminada, de una identidad que viene “de serie” y que nos define independientemente de nuestra voluntad. Y creo que la vía para la transformación federal de España debe incluir la afirmación de un federalismo íntimo, de un federalismo de lo íntimo en la relación de cada ciudadano con su entorno social. O lo que es lo mismo, la afirmación de identidades individuales, originales, mestizas, libres de predefiniciones, e integradas en sociedades dinámicas.
El principio también de igualdad. Desde el que resulta insoportable e inaceptable la idea de que en nuestro país se puedan abrir brechas en la calidad de vida, en la atención sanitaria o educativa en función de la geografía. El debate sobre la transformación federal yo lo fundamento también en una oposición política y moral al hecho de que el  horizonte de oportunidades entre los españoles, el horizonte de calidad de vida, es decir, de felicidad humana, pueda ser distinto, más frágil o peor en algunos lugares que en otros.
Yo creo que el debate federal es, en este sentido, esencialmente el de la afirmación y la asunción de la co-responsabilidad. Sentirnos responsables los unos de los otros, todos con todos. Y es lo que llamaría el espíritu federal o la actitud federal corresponsable.
Y creo que es en eso en lo que hay que insistir, el espacio que hay que recuperar y reafirmar, en un país en lo que últimamente lo que se promueve con más insistencia es el cada uno a lo suyo. No importa lo perfecto que pueda ser un modelo federal, lo brillante que pueda ser, por ejemplo,  su articulación competencial… si falta o falla ese espíritu. El espíritu que reconoce lo que tenemos en común y quiere preservarlo. El que defiende la voluntad de ser, estar y seguir juntos; creativa, dinámica, moderna, alegremente juntos. Creo que eso es lo que hay que promover, ese espíritu federal, esa certeza de que juntos vamos a más y a mejor.

jueves, 22 de enero de 2015

Algunas buenas mujeres. Concha Caballero, in memoriam (por Ferran Gallego)

Su falta deshabita nuestro espacio de la izquierda federal, en mayor medida, quizá, porque la protagoniza alguien que, en tierras andaluzas, no dejó nunca de presentar batalla por principios del socialismo, del republicanismo español, de la atención a una cultura propia que debía alcanzar su comprensión adecuada insertándola en el conjunto de la cultura española


“Nunca pensé que el dolor fuera tan parecido al miedo”.  Con estas palabras iniciaba C.S. Lewis su crónica de una aflicción inmensa, Una pena en observación. La mujer que había irrumpido en su solitaria vida de profesor algo extravagante, seguro de sí mismo, inclinado a pontificar sobre asuntos de fe y de esperanza religiosas, había fallecido sin que ninguno de los recursos que él había propuesto a los demás para afrontar una desgracia pudieran consolarle. Sin embargo, la sensación de pérdida se acompañaba, ahora, de la presencia de un recuerdo que le permitía vivir sintiendo que era una persona mejor, más completa, más generosa, más dispuesta a comprender la compleja trama emocional de la existencia. 



La inesperada muerte de Concha Caballero, la espantosa muerte de Concha Caballero,  me ha sumido en un dolor muy parecido al miedo. Ha sumido a miles de ciudadanos y ciudadanas de izquierda en el estupor ante lo que sabemos que ocurrirá algún día, pero que no creemos nunca merecer para algunas personas. Para algunas mujeres buenas. Su falta deshabita nuestro espacio de la izquierda federal, en mayor medida, quizá, porque la protagoniza alguien que, en tierras andaluzas, no dejó nunca de presentar batalla por principios del socialismo, del republicanismo español, de la atención a una cultura propia que debía alcanzar su comprensión adecuada insertándola en el conjunto de la cultura española. Y de un proyecto de relación entre los hombres y mujeres de España que desdeñaba el centralismo y las opciones de separación, en especial cuando tales opciones estaban lideradas por actitudes conservadoras, refugiadas en un súbito patriotismo defensor de un pueblo al que no han dejado de explotar, ni en el comienzo de la transición, ni en los albores de la quiebra del régimen que pretenden encarnar tras haberlo monopolizado.
A Concha Caballero la conocí en debates ásperos, a los que daba la perspectiva de una amable inteligencia con quienes compartían su proyecto y discrepaban en algunos temas, y a los que daba una poderosa energía, cuando se enfrentaba con quienes consideraba responsables de la miseria de la gente. Había aprendido la dureza de la historia de España en la propia carne familiar. Algo que yo entiendo perfectamente porque también nací (perdonadme) en la época que para Gil de Biedma fue la de la pérgola y el tenis, y para nosotros, para Concha y para mí, fue el tiempo de ajustar cuentas con nuestros padres.  Para los dos, la toma de conciencia de un abismo moral español se realizó sin necesidad de salir de casa, pero solo pudo afirmarse como esperanza cuando abandonamos un hogar intoxicado por el odio para encontrar los espacios donde alentaba algo muy distinto a la revancha: el sueño de una España republicana, democrática, federal y socialista. No era solo una propuesta para adquirir el papel de los nuevos vencedores, sino un horizonte hacia donde pudiera mirar la reconciliación de las clases populares, y donde pudieran perfilarse sus verdaderos adversarios.

En estos tiempos en que tan fácil resulta hacerse un hueco exhibiendo palabras gruesas, haciendo ondear banderas y reclamando para cada uno una parcela propia en el paisaje flaco y entusiasta del mesianismo, Concha no dejó de ir anotando sus comentarios perspicaces, su lucidez sabiamente expuesta, sencillamente expresada, diciendo las cosas por su nombre


Recuerdo a Concha siempre a punto de emprender una sonrisa, y se la adivinabas cuando hablabas con ella sin verla. No consigo recordarla de otro modo. Se asomaba a la existencia como si la ternura fuera una disciplina a la que hubiera ajustado su conducta, negándole la crispación y la flaqueza al mismo tiempo. No dejó nunca de tener esa perspectiva de mujer atenta a la sensibilidad de los demás, a la munición emocional con la que cargamos nuestras percepciones. Lejos de restarle lucidez, eso le permitía alcanzar una visión más completa de la condición humana, porque no puede construirse nada si no es desde una bondad nada ingenua y desde la atención a los hombres y mujeres como seres que no pueden identificarse con los esquemas ateridos de una sociología desalmada.  
El sufrimiento social, aquel que era resultado de la voluntad de los miserables y que podía resolverse agrupando a la buena gente en un proyecto revolucionario, le provocaba una amargura irrenunciable. Vivir con la conciencia a punto no es nada fácil  ni es un camino de rosas. La ejemplaridad no es bien recibida por quienes escandalizan el sentido de la decencia. Concha no buscaba en esta vida la diversión mezquina, sino la alegría generosa, que exige prestar atención constantemente al orden moral del mundo. No era amiga de consignas simplificadoras, sino experta en análisis complejos, muy mal dotados para el conformismo. En estos tiempos en que tan fácil resulta hacerse un hueco exhibiendo palabras gruesas, haciendo ondear banderas y reclamando para cada uno una parcela propia en el paisaje flaco y entusiasta del mesianismo, Concha no dejó de ir anotando sus comentarios perspicaces, su lucidez sabiamente expuesta, sencillamente expresada, diciendo las cosas por su nombre, y sin nombrarlo todo con las evasivas retóricas y la palabrería hacinada en el lenguaje de los presuntos rebeldes de nuestra crisis.
Yo era (soy) mucho más escéptico que ella, al contemplar cómo se movilizan, solo ahora, aquellas personas que nunca nos hicieron el menor caso cuando hablábamos de los riesgos del euro, del aquelarre de la construcción europea, de la degradación de la izquierda, de la capacidad del sistema para corromper todo aquello que se le pone a tiro. A mí me ha entrado una reprobable melancolía al ver el modo en que quienes organizan la lucha contra la obscenidad política y social de nuestro tiempo olvidan tradiciones de lucha sin las que ni ellos mismos podrían haber aprendido a comprender lo que sucede. A Concha, en cambio, solo le llegó la carga de la ilusión de estos movimientos. Y se asomaba a ellos, como lo escribió en una ocasión, como la enamorada que contempla el paso airoso y excitante de quien le ha robado el corazón. Mirándolo no lejos, sino desde la propia edad, desde una experiencia, con una esperanzada complicidad y dejando paso y protagonismo a quienes devolvían el color al rostro lívido de una tierra devastada.  

Para los republicanos, para los federalistas, para los de izquierdas, Concha Caballero es una compañera a la que hay que empezar a echar de menos activamente, sin que la pérdida nos paralice, sin que la soledad nos pueda


En Concha Caballero habitaba el equilibrio entre ese respeto a tradiciones políticas indispensables y la apertura de miras hacia lo que solo es nuevo en parte que a mí me cuesta tanto llevar a mi conducta.  Será que a mí me la experiencia me pesa, y a ella la experiencia le permitió volar, porque nunca la tuvo como un anclaje de seguridad, sino como un punto de apoyo para poder levantar su mirada. Intentaré aprender de ello. Ahora, con más empeño, porque no puedo comentarlo ni siquiera en los breves diálogos sobre paisajes, literatura, circunstancias sociales o proyectos que podíamos trenzar,  o cuando esperaba que sus colaboraciones periodísticas me dijeran algo distinto siempre, y siempre algo interesante. 
Nunca pensé que el dolor fuera tan parecido al miedo.  Me asusta nuestra condición humana, que tan fácilmente reduce una vida intensa, combativa, alegre y bondadosa a la ceniza. Temo esa reiteración de ausencias que va cercando nuestro lugar en la tierra, porque no es verdad que el recuerdo nos consuele ni que el ejemplo nos sostenga la tristeza hasta disolverla. A mi mundo, al mundo de los que llevamos mucho tiempo luchando por la emancipación de las personas, se le ha arrancado algo cuya falta no solo nos duele, sino que también nos empobrece.  Aquí vemos a algunas mujeres oportunistas, vivarachas, deslenguadas, petulantes y que quieren hacer pasar su falta de escrúpulos por apego a la tierra, respeto al orden constituido o sometimiento a una sociedad que ha demostrado sobradamente su incompetencia.  Y Concha nos ha dejado sin su prudencia, su respeto por cualquier ser humano, su sensibilidad ante el dolor social, su resuelta convicción de que teníamos que acabar con esto, porque era necesario y porque era posible. Para los republicanos, para los federalistas, para los de izquierdas, Concha Caballero es una compañera a la que hay que empezar a echar de menos activamente, sin que la pérdida nos paralice, sin que la soledad nos pueda.  Para recordarla como se imaginó a sí mismo uno de sus poetas favoritos de Sevilla, Luis Cernuda, cuando dijo que “cuando la muerte quiera/una verdad quitar de entre mis manos,/ las hallará vacías, como siempre/ardientes de deseo,/ tendidas hacia el aire.”

sábado, 27 de diciembre de 2014

La U ’universal’ de la DUF federalista (per Francesc Trillas)

El federalisme és universal, planteja una sèrie de principis que es basen en el govern multinivell i en el poder compartit, on cada nivell de govern és elegit directament i rendeix comptes directament als ciutadans. Decidir-ho tot és incompatible amb la independència dels estats-nació. Algunes coses només les podrem decidir si ens organitzem amb una arquitectura internacional democràtica i federal


En Siscu Baiges ha llençat la idea d’una Declaració Universal Federalista (DUF), com alternativa a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Lògicament, es tracta d’una broma, però d’una broma que il·lumina aspectes interessants de la disjuntiva entre federalisme i independentisme.



Efectivament, el federalisme és multilateral, no unilateral, i està basat en el pacte i el diàleg. Reconeix la realitat òbvia que en un món democràtic, especialment en una federació en construcció com és la Unió Europea, que parteix de ser una unió d’estats, les fronteres no es poden decidir unilateralment, si no és per la via violenta.
A més, el federalisme és universal, en el sentit que és una proposta ètica que planteja una forma d’arquitectura flexible, però amb una sèrie de principis que es poden aplicar a tot el món, i que són especialment adients per a una realitat d’identitats complexes i sobiranies solapades. Aquests principis es basen en el govern multinivell i en el poder compartit, on cada nivell de govern és elegit directament i rendeix comptes directament als ciutadans.
Al món hi ha problemes a diferents nivells: alguns els podem resoldre en l’escala de veïns, d’altres requereixen una organització municipal, d’altres s’han de resoldre més amunt, fins que arribem a nivells continentals i globals.
Molts dels grans problemes d’avui són globals: la concentració creixent de la riquesa, el canvi climàtic, la inestabilitat financera internacional, la regulació de la seguretat i la llibertat d’expressió a Internet. Això no vol dir que tots els problemes siguin globals, i molts, seguint el principi de subsidiarietat, segueixen podent-se resoldre a nivells més propers als ciutadans.
No s’ha de sacralitzar cap nivell de govern, i menys l’estat-nació, que avui està en gran part obsolet, i que ha de practicar, especialment a Europa (i ja està passant) traspassos creixents de sobirania a nivells superiors, pel que fa a la solució de problemes econòmics, financers i mediambientals.

Frenarem el canvi climàtic amb la independencia d’un país de 8 milions d’habitants en un món de 7000 milions? Aturarem la concentració creixent de la riquesa? El frau fiscal organitzat a nivell internacional? La inestabilitat financera? El problema del deute? La majoria dels nostres principals problemes són compartits


El lema “independència per canviar-ho tot” és en aquest sentit absurd. Frenarem el canvi climàtic amb la independencia d’un país de 8 milions d’habitants en un món de 7000 milions? Aturarem la concentració creixent de la riquesa? El frau fiscal organitzat a nivell internacional? La inestabilitat financera? El problema del deute?
La majoria dels nostres principals problemes (la corrupció, la desigualtat, la regeneració democrática) són problemes compartits. Els problemes que venen, com els potencials trasllats massius de població en les properes dècades deguts al canvi climàtic, també seran problemes compartits a gran escala. El federalisme té una base ètica que respon precisament a aquesta realitat: l’universalisme. Els criteris que han de guiar l’acció pública es basen en el principi que tots els éssers humans, de les generacions actuals i futures, tenen els mateixos drets.
Qui digui que vol decidir, i que vol decidir-ho tot, i es pensi que dient això està sent neutral (que còmode!) entre federalisme i independencia, comet un greu error. Decidir-ho tot és incompatible amb la independència dels estats-nació. Algunes coses només les podrem decidir si ens organitzem amb una arquitectura internacional democràtica i federal, on cada cosa es decideix democràticament al seu nivell òptim. Per exemple, el problema del canvi climàtic només podem decidir solucionar-lo si la decisió es pren a nivell mundial, i potser podrem influir-hi una mica si com a mínim estem organitzats democràticament a nivell europeu. A alguns això encara els sona a utòpic, però quan van sorgir els estats-nació, també aquests van ser grans innovacions inversemblants en el seu moment que aixecaven enormement l’escala de la solució dels problemes més enllà del món local.
Volem declarar el federalisme com un principi universal. Per tant, no serà d’un dia per l’altre. Però ja està passant. La majoria de ciutadans que viuen en democràcia ho fan en federacions. Fins i tot el Papa Francesc, en la seva intervenció al Parlament Europeu recent i el seu suport a la negociació entre Cuba i els Estats Units per una major integració del continent americà, està apretant a favor del federalisme, com argumenta Eugenio Scalfari. Si volem un sistema que ens permeti decidir-ho tot democràticament, aquest només pot ser el federalisme: un sistema que resolgui democràticament cada problema al seu nivell òptim, i que ho faci tenint en compte les complementarietats entre objectius i la necessitat de prendre decisions estables quan estan en joc decisions irreversibles de les persones, com on establir una família, quina carrera estudiar, en quins actius posar els estalvis. Cal decidir-ho tot però decidir-ho bé, implicant a l’opinió pública en procesos de deliberació transparents amb la col·laboració d’experts. Jo no vull que les cures del càncer estiguin en mans de referèndums convocats per la senyora Forcadell o la monja Forcades. Vull una democràcia federal de qualitat a tots els nivells.

viernes, 19 de diciembre de 2014

Corrupción en el futuro Valle de Josafat (por Adrià Casinos)

Me niego a admitir que en el seno de una gran tradición combativa  (anarquista, comunista, socialista…), y en el que otrora fue un poderoso movimiento sindical, no pueda surgir una alternativa a tanto confusionismo oportunista. En cualquier caso, se trata de una tarea urgente


Las aguas catalanas andas agitadas: fastos fetichistas del tricentenario; charlotada  del 9 de noviembre; mea culpa de Jordi Pujol, padre; “resurrección” de Artur Mas, con la consiguiente amenaza de “hacernos libres” mediante elecciones plebiscitarias a unos pocos meses vista; corrupción que atañe a tirios y troyanos (ERC insiste que ellos no saben nada de eso, obviando que cierto conseller en ejercicio se dedicaba al contrabando de tabaco). Total, que para demostrar que la meta a la que qué nos conduce a empujones el president, será un verdadero Valle de Josafat, se ha decidido crear una comisión anticorrupción. Y como en dicho Valle cabemos todos, se ha nombrado presidente a alguien de la facción “alpargata” (ala marxistoide, según pretensión propia). Debe ser como premio a cierto abrazo enternecedor, del que no se recordaba nada parecido desde el de Maroto y Espartero. Pero, mal empezamos.



La lista de comparecientes se ha cercenado de forma descarada, empezando por el Profeta que, a juicio de ERC, no puede ser sometido a tal humillación.  Como consecuencia el flamante presidente de la comisión había amenazado con dimitir. Pero total ¿para qué tanto espaviento? La comisión nace herida de muerte. La cámara se disolverá probablemente en un plazo relativamente breve, y la que la suceda estará demasiado ocupada en la construcción de la Arcadia catalana, como para hacerse cargo de nimiedades como el saqueo del Palau.
Entre los diversos escándalos de podredumbre institucionalizada, han sido sin duda las revelaciones sobre el clan patricio, los Pujol, las que se han llevado la palma, de tal manera que el mínimo paripé exige que pasen por el confesionario. Y están convocados los primeros, aunque por las razones aducidas anteriormente,  posiblemente sean también los últimos. Y es que el escándalo ha sido mayúsculo, produciendo muchas muestras de sorpresa, que a su vez han generado en mí otra sorpresa, mucho mayor.
Vamos a ver. Entiendo que el hecho puntual, por desconocido, de que el citado Jordi Pujol declarara tener una supuesta herencia oculta en Andorra,  haya sorprendido a propios (su hermana) y ajenos. Ahora bien, sospecho, como muchos, que se trata de la punta de un iceberg de los de grueso calibre. Y ese iceberg, las supuestas corruptelas en que estaban implicados diversos miembros de su familia, era visible desde hacía ya cierto tiempo. Mi pregunta es: ¿tanto cambia que el susodicho ex presidente sea ahora sospechoso por acción y omisión, cuando antes solo lo era por omisión? Permítaseme una comparación (por razones profesionales, soy un forofo del método comparado). Hay una cierta unanimidad en que el franquismo fue un régimen corrupto, aunque es altamente improbable que se pueda probar que el invicto caudillo se pringara en algún momento, de forma directa, las manos. ¿Vamos pues a utilizar una distinta vara de medir para el pujolismo?
Sin meter el dedo en la llaga “Banca Catalana” (tengo esperanza de poder ver aflorar la verdad algún día, sobre todo teniendo en cuenta que el principal exculpador y cuñado, Francesc Cabana, parece que es ahora un damnificado), es evidente que el río catalán sonaba desde hace mucho tiempo a propósito de las “mordidas” del clan Pujol y de su partido. Un ejemplo: la alusión de Pasqual Maragall al 3%. Si algo se le puede reprochar, es que se quedara corto.

Hay una cierta unanimidad en que el franquismo fue un régimen corrupto, aunque es altamente improbable que se pueda probar que el invicto caudillo se pringara en algún momento, de forma directa, las manos. ¿Vamos pues a utilizar una distinta vara de medir para el pujolismo?


Otra de las lamentaciones asaz jeremíacas, que he leído hasta el hartazgo en los últimos meses, se refiere al hecho de ver en la picota a alguien que tanto se había involucrado en la gobernabilidad de España. Ante tamaña afirmación, reconozco que mi capacidad de encajar ironías queda rebasada. ¿Cuándo el Molt Honorable por antonomasia se implicó en tal cosa? A lo sumo mercadeó apoyos puntuales a cambio de réditos a mayor gloria propia y del partido.  Un ejemplo. A consecuencia del pacto del Majestic le llovieron los millones a chorro. Si se hubieran invertido en obra pública, Cataluña no tendría los déficits que tiene actualmente. Pero don Jordi prefirió dedicar la “morterada” a la creación de la policía autonómica. Porque eso es lo que estaba en el marco de su proyecto, el que no le permitía involucrarse de verdad en la gobernabilidad estatal. Y ¿cuál era dicho proyecto? Pues lo estamos viendo en manos de su sucesor designado.
El proyecto pujolista para Cataluña no ha sido otro que la secesión. O, mejor, provocar el conflicto, que puede o no llevar a la independencia. La deslealtad institucional ha sido la tónica dominante en el nacionalismo catalán durante décadas. Y la familia que patrimonializaba el tinglado, no iba a la zaga. ¿O hemos olvidado que el benjamín, ahora también sospechoso de corrupción, fue “cap de colla” de ciertas pitadas que se orquestaron con motivo de los JJOO?
Viene una vez más a cuento la frase que Melquíades Álvarez le espetó en cierta ocasión a Cambó: no se puede ser a la vez Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona. Pues bien, en algún momento, quizá desde el principio, Pujol decidió que no se veía en el papel de Bismarck. Tal vez porque, en un arrebato de realismo, vio claro que aproximadamente 100 años después, las circunstancias eran muy diferentes a las vividas por Cambó. Por mucho que se esfuercen en sostenerlo los nacionalistas catalanes, ni Madrid es ya una “ciudad tibetana” (Gaziel dixit) ni el estado español (en el sentido genuino del vocablo “estado”) es el anacrónico e inoperante de la Restauración. 
El mito de Jordi Pujol como hombre público, preocupado por la gobernabilidad de España, corre parejo con el de su gran formación intelectual, creado a partir de unas masas nacionalistas acostumbradas a la fe del carbonero,  a las que les iba soltando sus periódicas lecciones de catequesis. Un ejemplo sería la que muy probablemente fue la última (dadas las circunstancias). No hace muchos meses, en ese iconostasio nacionalista en el que se ha convertido el Born, soltó la “perla” de que su ideario nacionalista bebía a la vez de Herder y Renan. Para cualquiera que conozca mínimamente lo que ambos defendían a propósito del concepto de nación, la afirmación aparece como una solemne sandez. Y si no, que se aplique al caso de Alsacia.
Pero es cierto también que había una cierta pereza o timidez en meterle mano al asunto. Era casi una cuestión freudiana. Dejar desnudo al padre, reducirlo a la condición de un simple mortal, capaz de cometer delitos o faltas, parece que resultaba traumático para según quien, incluyendo determinados intelectuales orgánicos de la izquierda. Hace unos pocos meses, en un excelente y demoledor artículo, Santos Julià citaba una frase de Vázquez Montalbán, en el contexto del asunto de “Banca Catalana”, en la que casi, casi, se jugaba la mano derecha a favor de la honorabilidad de Pujol. Y eso por ceñirme solo al ámbito catalán, porque unas declaraciones de Felipe González sobre el mismo tema, son otra muestra de ceguera, que difícilmente se puede creer involuntaria.
No me gusta colgarles sambenitos a los ya no existentes, pero en relación a lo que acabo de comentar, me pregunto cuál sería la posición del inventor de Carvalho en la situación presente, pregunta que me hago en parte por la que ha asumido su entorno familiar más directo. Y eso viene a colación de lo anteriormente dicho: contrariamente a lo que se podía esperar del PSUC, el partido de los comunistas catalanes, determinados sectores dirigentes siempre fueron muy tolerantes con Pujol y su engranaje. ¿No comprendieron o no quisieron airear el hecho que se estaba confundiendo país y partido y, sobre todo, líder? Vamos, la típica ecuación que da inicio al totalitarismo. Sea cual sea la respuesta, la consecuencia es clarísima: los polvos del PSUC han traído los lodos de ICV y sus adláteres.
¿Y qué se nos vende ahora desde esas posiciones? De entrada un planteamiento absolutamente interclasista (perdón, el término ahora políticamente correcto es “transversal”) que, para justificarse, nos augura una Cataluña independiente paradisiaca, sin corrupción y con total justicia social. Por supuesto que ese Valle de Josafat sería consecuencia directa de la ruptura con España. Se supone que se sueña con una entidad autárquica, situada en el espacio exterior al de la globalización. La asunción es que, como consecuencia de la independencia, tendrá lugar la “revolución pendiente”. Pero no se trata de forzar el ritmo. Todo en su momento. A todo octubre le precede un febrero.

Viene una vez más a cuento la frase que Melquíades Álvarez le espetó en cierta ocasión a Cambó: no se puede ser a la vez Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona. Pues bien, en algún momento, quizá desde el principio, Pujol decidió que no se veía en el papel de Bismarck


Y así estamos. A pesar de que renieguen de él unos y otros, un sector del país, del que no está ausente una supuesta izquierda, sigue encandilada con los “aspectos positivos” de la obra del padre de la patria. Me pregunto si la última actuación, el desprecio con que trató a los representantes de la ciudadanía, en su comparecencia ante el legislativo catalán (una vez más, el “ara no toca”, más despótico que nunca), les podría hacer reaccionar. Pero no. Pujol sigue ganando batallas, a pesar de estar políticamente muerto. Dicha izquierda, va en la línea de la “unión sagrada” que los sectores mayoritarios de la socialdemocracia abrazaron hace 100 años. Su participación en la declaración soberanista de 23 de enero de 2013, rezuma la misma renuncia ideológica que la aprobación de los créditos de guerra en el verano de 1914. La movilización del último 11 de setiembre, o la del 9 de noviembre, concebidas como un desafío a la legalidad democrática, habrían sido imposibles sin la complicidad de la referida supuesta izquierda y, por añadidura, de las dos centrales sindicales mayoritarias. Todo en la mejor tradición social-chovinista.
Y eso por no hablar de los “teóricos” que nos intentan convencer de que el ejercicio del derecho de autodeterminación (inalienable, por supuesto) y la posterior independencia han de ser el ariete que acabará con la Segunda Transición y, por carambola, “liberará” también lo que reste de España. Y aquí se acaba la propuesta, reducida a un “cuanto peor, mejor”. Argumentos que parecen heredados del nacionalismo serbio anterior a 1914, a propósito de la monarquía dual. Después de un saturador concierto de gaita escocesa, ahora toca vender las bondades del proceso nacional-democrático catalán, que ha surgido espontáneamente (no deben sintonizar TV3). En dichos “análisis” se acumulan todos los topicazos que la izquierda ha arrastrado durante años a propósito del “problema catalán” (así nos ha ido). La miseria intelectual subyacente se revela en toda su gravedad en textos que reflejan la urgencia de la panfletada. Construidos frecuentemente con una sintaxis deleznable, basados en una mezcolanza argumental delirante, en la que para defender el “derecho a decidir” se pasa de Las Casas y Vitoria, a Lenin y Wilson, sin olvidar a Kant y el abbé Grégoire, obedeciendo a la táctica del “todo vale”. No sé qué produce más tristeza, si la citada miseria intelectual, o su  contribución a la fractura social de las clases populares que se está produciendo.
Me niego a admitir que en el seno de una gran tradición combativa  (anarquista, comunista, socialista…), y en el que otrora fue un poderoso movimiento sindical, no pueda surgir una alternativa a tanto confusionismo oportunista. En cualquier caso, se trata de una tarea urgente. Estamos a un paso del sacrificio de varias generaciones de catalanes en aras de la megalomanía. Y de un dominio por la reacción que haría imposible, durante mucho tiempo, cualquier alternativa mínimamente progresista.